diumenge, 12 de gener de 2014

Barcelona a cops de pedra

Ramon Casas, L'auca del senyor Esteve (1912), 
de Santiago Rusiñol, p. 63

Quan érem petits Barcelona encara estava per fer. Els indrets que havien estat fronteres naturals entre els municipis del Pla i Barcelona encara no estaven urbanitzats del tot. Eren no-espais, el lloc ideal on es desenvolupaven les activitats fora del control polític, social, familiar...

Havia estat així de sempre. Activitats clandestines de tota mena s'han desenvolupat en els marges difusos de l'urbs: contraban, prostitució, joc d’apostes, venda de material robat, cau de delinqüents... O activitats consentides dins d’un desordre relatiu, sobretot si parlem d’atraccions i fires ambulants. Les barraques de mar atreien el joc il·legal. La plaça Catalunya es va omplir de barraques de fira fins l’any 1895, igual que el Portal de la Pau, fins que el naixent del Paral·lel va absorbir barraques, tavernes, espectacles i prostitució fins convertir-se en l’espai d’oci popular per excel·lència.

Més recentment, en els paisatges de la postguerra, hem vist marginalitats semblants. Montjuïc, els espais ferroviaris, Can Tunis, el Besòs, la plaça de les Glòries i el Camp del Sidral, les zones limítrofes del Poblenou, el camí des del Portal de Sant Antoni cap Sants; i podríem recórrer tota la geografia barcelonina i els seus barris trobant espais similars que han anat desapareixent a mesura que la retícula de l’Eixample ho ha anat uniformitzant tot.

Però aquest espais, els que estaven verges, eren utilitzats per aquella canalla que ens passàvem el dia al carrer i als descampats. Aquest és el nom que li donàvem, descampat; llocs sense llei, frontera, el nostre espai natural, com ho havien estat per moltes generacions de nens i nenes. Fora del control de tota autoritat, allà s’imposaven les nostres normes. Era l’espai d’aventura, de joc i, sorprenentment, de baralles. A tots els barris els nanos s’organitzaven en bandes territorials (en el sentit més lax del terme: no em refereixo a bandes organitzades ni a delinqüents); els d’un carrer podíem rivalitzar amb els del carrer del costat. Això es constatava de forma molt clara per Sant Joan, on la lluita per aconseguir llenya per fer la foguera més gran podia arribar a les mans.

Però als descampats l’enfrontament es produïa de manera natural. Ens atrinxeràvem i ens disparàvem ganxos metàl·lics amb ballestes de fusta que nosaltres mateixos construíem. Els projectils els aconseguíem robant les tires de les cortines dels comerços, aquelles que eren fetes de ganxos entrellaçats entre ells. Però la munició era escassa i quan s’acabava ens llançàvem pedres.

Llançar pedres era una activitat tan estesa que l’assumíem com si fos informació genètica. No tan sols les fèiem servir per agredir-nos, sinó que entreteníem l’avorriment trencat els vidres de les finestres de les cases i les fàbriques abandonades. Era una violència gratuïta totalment amoral. Aleshores no hi pensàvem, però es podria creure que reproduíem els jocs bèl·lics de la guerra que van viure de nens els nostres pares. Al cap i a la fi, si els jocs i les cançons seguien la cadena generacional, llançar pedres podria estar dins de la tradició popular.

I sense estar-ne segurs del seu origen, és cert que es tracta d’una tradició popular i no era només un tret masculí característic i atàvic. Fa uns anys, el Dani Cortijo (1) ens en parlava a Altres Barcelones, tot citant estudis de Carme Batlle i Teresa Vinyoles, pel que fa a l’Edat Mitjana, i el Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). Referint-se al barri del Raval ens diu Cortijo:

“A mitjan segle XIX el Raval de Barcelona era terra d’horts i convents, i sovint la canalla jugava fora muralles. Els voltants del portal de Sant Antoni a tocar de la vella Carretera de Sants (avui coneguda com a Avinguda Mistral) eren un lloc comú d’esbarjo, amb espais oberts on córrer i jugar.
Però no tots els jocs eren políticament correctes, i un dels més populars era el de barallar-se a pedrades.
Les pedrades dels afores del portal es van convertir en una activitat gairebé de caire permanent, en el que els menuts (i no tan menuts) del barri hi participaven molt activament.
El que potser va començar com a enfrontaments puntuals es va acabar convertint en una espècie de guerra de guerrilles entre diferents colles de “pedraires” en alguns casos organitzats. Cap al 1860 el fenomen de les pedrades va arribar al seu període àlgid.
El Raval comptava amb diverses d’aquestes colles, i algunes d’elles van arribar a ser temudes pel veïnat, de la mateixa manera que en l’actualitat ho són certes bandes juvenils.
Al carrer del Tigre existia la colla dels “tigres”, una de les més importants de la zona. De vegades en les seves batalles portaven una bandera negra que segons deien era símbol de la mort.
Els seus principals rivals, que formaven també una colla de les més fortes i perilloses eren els seus veïns del carrer del costat. Els “lleons” del carrer del Lleó, portaven la bandera roja, ja que deien que significava extermini.”

Ens explica Albert Garcia Espuche (2) que l’any 1669 el bisbe Ildefonso de Sotomayor va exposar un cartell a la catedral contra les pedrades organitzades entre dos bàndols que es donaven cita a diversos indrets de la ciutat i oferien un espectacle que ocasionava sovint morts, i que era seguit per un públic entusiasta.

Garcia Espuche especula sobre la possibilitat que la tradició tingui origen en el Carnestoltes i en les baralles entre estudiantines, que es llançaven taronges que sovint anaven acompanyades terrades, fangades, immundícies i pedres.

La prohibició del bisbe no va tenir cap efecte, i és així que, l’any 1701, el bisbe Benet Sala va haver de renovar la prohibició. No deixa de ser irònic que una ciutat que patia assetjaments i bombardejos, com els de 1691 i 1697, mantingués aquest esperit lúdic. Però de res va servir tant d’entrenament davant de l’assetjament definitiu de 1714.

Luis Cabañas Guevara (3) ens en fa una altra descripció de finals del segle XIX a la Biografía del Paralelo, tot parlant dels combats de lluita en el teatre Apolo del Paral·lel:

"—Nada, Casimiro. Esto no es nada. Luchas, las que yo he visto desde niño, cuando el general Zapatero. Luchas verdad, sin trucos, las pedreas entre los “Nous” y los “Cendrosos”, es decir, entre la chiquillería de la calle Nueva y los de la calle de la Cendra. Tiraban con honda las piedras afiladas. Unos bárbaros... La farmacia era una taberna. ¿Que descalabraban a un luchador? El tabernero lo curaba, bañándole la herida con vino, por dos cuartos, equivalentes a los seis céntimos. Le liaban un pañuelo de hierbas a la cabeza y a la pedrea otra vez. Las autoridades intentaban interrumpir, pero “Nous” y “Cendrosos”, al ver asomar por aquellas huertas de San Beltrán, porque todo esto pasaba en lo que después se convirtió en Paralelo, algún mozo de escuadra, una chiquillería llenaba el aire: “Nois, una cadernera”, y los contendientes desaparecían. Iba mucha gente a ver aquellas pedreas, tanto como al Apolo y a Novedades.”

La mercromina dels genolls i els traus al cap de la nostra infantesa amagaven molta tradició, com es pot veure. Igual que els gravats de Goya.

D'una auca

*

Notes:

(1) Daniel Cortijo, Històries de la història de Barcelona. Barcelona: Ma non tropo, 2011.

(2) Albert García Espuche. Barcelona 1700. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

(3) Luis Cabañas Guevara, Biografía del Paralelo. Barcelona: Menphis, 1945.

25 comentaris :

  1. Conocí personalmente a los de la Reina Amalia, que no era más que una colla de críos en busca de gresca para animarse los fines de semana.
    No sobrepasaban los 10/12 crios y generalmente se estaba unido por lazos familiares.
    Como vivía en las barracas de Montjuic, bajabas por Margarit y se los solías encontrar. No eran mala gente, ni peligrosos, además si te unías en alguna de sus algaradas eras bien recibido.
    Romper lunas, colarse en los espectáculos ( ya me explicarás que espectáculos habían ), intentar entrar en los cines del barrio sin pagar, e ir en busca de los otros vecinos del Raval para tirarse piedras eran las tareas asignadas.
    De entre todos, fui el tipo más afortunado, en mi casa entraba la luz del sol, cosa que los vecinos de Carretes, Aurora, Reina Amalia, Sant Paciá, La Cera, Botella y aledaños pudieron poseer.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, aquest és l'ambient que també vivíem nosaltres. No eren bandes de delinqüents, sinó que fer una mica el gamberro anava amb la diversió. I això de tirar pedres, doncs ja veus, té la seva història.

      Elimina
  2. "jamás pudieron poseer" quise decir.
    salut

    ResponElimina
  3. Yo pienso que esto iba un poco por barrios, o mejor dicho por zonas de dichos barrios. Poblenou por ejemplo era uno de ellos. habian un par de bandas bastante numerosas, incluso murió uno de ellos en un enfrentamiento con otra del Clot/Sant Martí donde habian los terrenos de los basureros.
    Nuestro amigo nos dice que:"Quan érem petits Barcelona encara estava per fer"
    Yo siempre he dicho que Barcelona estaba a medio hacer.
    Que tiempos más duros...
    Salutacions..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, així és com ho vaig viure. Aquelles zones que estaven per fer, aquell descampats, ens transformaven. El carrer era la civilització; els descampats, la selva.

      Elimina
  4. En Les Planes, en Sant Joan Despí (en pleno Cinturón rojo), estaban la banda de los Kiovas. Aterrorizaron al barrio a finales de los años 70, pero quizás ese tipo de bandas era más del estilo El Vaquilla que del de los descampados de la postguerra. De todas maneras, últimos vestigios de una forma ya perdida de convivencia que desapareció cuando Barcelona se completó a sí misma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Insonrible; esas bandas que mencionas rayaban la delincuencia. El fenómeno a que yo me refiero era en el fondo muy inocente, aunque las costumbres destructoras se habían perpetuado. Cuando terminaba el "patio" volvía la normalidad, y cada uno a su casa. Al supuesto enemigo luego te lo encontrabas en el colegio y la relación era de lo más normal.

      Elimina
  5. A tots els barris succeïa. És el que tenia la diferència -inexistent però les fronteres les marquen- i els temps violents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, més que temps violents jo parlaria de costums violents. O en tot cas, d'una violència normalitzada en certs àmbits, com per exemple, a l'escola quan ens pegaven els mestres.

      Elimina
  6. Per més que disfressem les ciutats amb vestidures de modernitat i disseny, no podem negar d'on venim: "La mercromina dels genolls i els traus al cap de la nostra infantesa amagaven molta tradició, com es pot veure. Igual que els gravats de Goya". Justa la fusta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has sabut veure, Sícoris. La meva tesi està al final de l'apunt. En el relat no he volgut jutjar res i he deixat per al final aquest forat pestilent d'on sorgeixen molts costums convertits en tradició.

      Elimina
  7. Viure entre dos barris amb historia com som la Fontsanta i l'Almeda va fer que la gent del barri Riera acabés formant el seu particular exercit, el nostre bastió la muntanya de sorra, que ara mateix és l'Estadi de l'Espanyol.

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. David, el component territorial que esmentes és una de les bases que conformen la pertinença a un grup o un altre. Fer nostre un espai i defensar-lo té molt de simbòlic, i no és només una qüestió "bèl·lica" ni comporta una violència endèmica.

      Elimina
  8. Just fa uns mesos veient les fotos de Joan Colom amb Insonrible, ella em comentava que recordava molt bé que abans la gent es barallava molt, que era normal que arribés ferit un parent a casa, o coneguts i veïns que venien d'una baralla...
    Als pobles, al meu sí, també passava, com també aquests no llocs que a la ciutat eren entre barris, allà teníem la muntanya, els camps, els camins i també llocs molt especials com cases abandonades o obres de cases a mig fer que no vigilaven... no deuen ser trets només urbans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Toronto. No és només una característica urbana. Sembla que la territorialitat la portem als gens. Som gregaris, i el sentiment de pertinença a un grup (o liderar-lo) té molt d'atàvic.

      Elimina
  9. Era un món més violent en molts aspectes i això es reflectia en les relacions entre infants i en la relació dels adults amb els infants, hem canviat molt encara que no ho sembli i fa, com qui diu, quatre dies. La literatura és plena d'exemples, així com llibres com ara la Historia de la Infancia, el costumari de l'Amades també inclou exemplificacions d'aquesta mena de coses, també cal considerar que el militarisme era un valor en alça.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident, Júlia, que igual que dic que Barcelona estava per fer, també ho estàvem nosaltres. Hi havia més violència directa. Potser hi havia un esperit de supervivència molt més gran perquè, sobretot en les classes més pobres, hi havia més desprotecció. Ara que estem més protegits, la violència adopta, al primer món, un paper més subliminal o la convertim en succés noticiable, que la manera de convertir-la en coses dels "altres" perquè no ens afectin.

      Elimina
  10. A mi em deien a casa "quan la pedra surt de la mà, no sap o va", i això és perquè jugavem a tirar-nos pedres... i érem nenes, que llavors semblava que no es podia ser tan 'cavallot', en vocabulari de l'època, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, el món de la violència femenina el deixo per a les expertes. Però el fet que confirmis aquestes activitats també entre les nenes confirma que hi ha molt d'atàvic i que la "violència" no era només patrimoni del món de la delinqüència. Com he comentat més amunt, nosaltres, com el territori, també estàvem per fer. I encara no ens n'hem sortit del tot.

      Elimina
  11. Soc estrany, molt estrany, mai he anat a pedrada limpia i mai he jugat d'aquesta manera, potser m'ho hauré de fer mirar.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, però segur que has estat en contacte amb moltes formes de violència, tan atàviques com les pedrades. Saps que la pedra no sempre és el que fa més mal.

      Elimina
  12. Cuando no había otra distracción grupos de pandillas se dedicaban a hacer estas cosas. Esa costumbre de tirar piedras me parece muy peligrosa y me pregunto si no tenían objetos menos contundentes para tirarse a la cabeza. Es posible que no.
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. APU, certament era perillosa. Com tota la violència institucionalitzada. En tot cas, les pedrades dels anys 60 tenien un context diferent de les de finals del segle XIX. Però poc entreteniment hi havia tant en un cas com en l'altre. Pilotes de drap, llegir tebeos i escoltar la ràdio.

      Una abraçada!

      Elimina
  13. Els de Tarragona jugaven majorment a cops de pedra al recinte de l'amfiteatre romà abans que fos urbanitzat: pedra de la bona, amb història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, a banda de la categoria d'aquestes pedres (quin luxe!), m'alegra que els comentaris d'aquest apunt aportin experiència sobre la qüestió. Sobretot perquè es fa evident que no és només una activitat violenta, sinó que és quelcom que va més enllà i que té components "culturals" i atàvics.

      Estic buscant seriosament la manera que puguis llegir els apunts negre sobre blanc sense que jo hagi de canviar l'estètica del blog.

      Elimina