divendres, 31 de gener de 2014

Si el rugbi és només un esport, el cor és només un òrgan



Explica una llegenda, que es dóna per bona a manca de cap altra explicació fiable, que mitjan 1823 William Webb Ellis va agafar la pilota amb les mans durant un partit de futbol i va córrer fins la línia de gol de l'equip contrari davant la mirada incrèdula de jugadors i espectadors. En aquell temps, en el futbol era permès agafar la pilota amb les mans només si es deixava caure per fer-li una puntada de peu immediatament. Aquell partit es jugava a la Rugby School, que acabaria donant nom al nou esport.

Sigui quin sigui l'origen del rugbi (els irlandesos en reclamen la paternitat afirmant que és una variant del futbol gaèlic), aquest esport ha esdevingut més que una pràctica esportiva. Aquesta afirmació no es pot contradir perquè hi estan d'acord rivals i aficions, que són capaços de compartir el terreny de joc, les grades i la cervesa que tots plegats beuen acabat el partit en el famós tercer temps.

Des de 1968, vaig créixer veien a la televisió els partits del 5 Nacions, el torneig europeu per excel·lència (hereu del Campionat Britànic, que va incorporar França el 1910), que disputaven País de Gal·les, Escòcia, Irlanda (unificada), Anglaterra i França (excepte de 1932 a 1946, acusada de professionalisme), i que ara s'anomena 6 Nacions des de la incorporació d'Itàlia (2000). Des de 1996 el guanyador és considerat el campió d'Europa, però fins aleshores els trofeus tradicionals eren més simbòlics que no pas materials. Es disputa la Calcutta Cup, entre Escòcia i Anglaterra, en què el premi és una vella i atrotinada cafetera de plata, decorada amb dues cobres i un elefant, que passa de mans a mans de les dues seleccions; la Triple Corona, entre les tres seleccions britàniques; el Grand Slam, per al guanyador de tots els partits; i la Cullera de Fusta, per al perdedor de tots els enfrontaments.

Vaig créixer captivat per un esport que vaig anar aprenent i entenent amb els anys; amb noms estranys que es barrejaven en anglès, francès, castellà (només hi havia una televisió i una llengua), amb la posterior reconversió mental al català quan sabia què volien dir: full back, arrière, zaguero, try, essai, ensayo, melée, scrum, touche, drop... Normes complexes, defenses àgils i davanters corpulents (al revés que el futbol), diversitat de maneres de puntuar, rudesa i intel·ligència: un esport de brètols jugat per cavallers.


Serge Blanco


De lluny van començar a sonar tambors, a arribar veus que a l'hemisferi sud All Blacks neozelandesos, Wallabies australians i Springboks sud-africans eren llegenda en el món del rugbi; sobretot aquells All Blacks de ressons maoris, que canten i interpreten una dansa guerrera, la haka, abans de cada partit per intimidar els rivals. Van arribar les antenes parabòliques i amb elles la globalització, i un nou rugbi, més professional, més ràpid, més intel·ligent, més tàctic, va entrar a les llars. Un rugbi que va obligar el vell rugbi europeu a transformar-se just en el moment que un home prodigiós, Serge Blanco, meitat veneçolà i meitat basc, va convertir França en la dominadora del rugbi dels anys 80 al vell continent,  amb un estil de joc dinàmic i precís, que va rebre el sobrenom de "rugbi xampany". A principis dels 90 va ser Anglaterra qui va prendre el relleu europeu i es convertia en una selecció capaç de plantar cara als grans de l'hemisferi sud.


Jonah Lomu (1975-2015)


Estàvem a cavall dels dos primers campionats mundials: 1987, en què Nova Zelanda guanyava la final a França; i 1991, en què Austràlia ho feia sobre Anglaterra. El 1995, un any després de les seves primeres eleccions lliures liquidada la política d'aparheit, Sud-àfrica participava per primer cop i vencia en la final a Nova Zelanda. El capità dels Springboks va ser François Pienaar, el protagonista junt amb Nelson Mandela d'aquella aposta que el president sud-africà va fer pel rugbi com a nexe d'unió del poble i que és l'argument de la pel·lícula Invictus. I amb els All Blacks, Jonah Lomu (1975-2015) meravellava el món sencer i ocuparà per sempre un lloc a l'Olimp del rugbi mundial. Lomu, que es va haver de retirar per una malaltia renal, era una força de la natura. Capaç de córrer els 100 m llisos en 10"8, ningú era capaç de placar aquest ala neozelandès, i els seus assajos (ostenta el rècord en la copa del món) estan gravats en el cervell de tots els aficionats.




Els mundials ens han permès saber de països que eren poc més que un lloc en el mapa o una referència exòtica: Fiji, Samoa i Tonga. Els polinesis no viuen només de cocos i palmeres ni de fer d'extres de pel·lícules d'aventures o de musicals com South Pacific.

El 1996 naixia el 3 Nacions, el torneig que aplegava les tres grans potències de l'hemisferi sud i que des de 2012 és el 4 Nacions amb la inclusió dels Pumas argentins. En aquesta incorporació d'Argentina s'ha imposat la lògica geogràfica quan tots esperàvem que ho fes la realitat esportiva: la majoria de grans jugadors argentins juguen en clubs europeus i es proposava un 7 Nacions en què Argentina hauria tingut com a seu Barcelona i com a estadi el Lluís Companys de Montjuïc. Maleïda sigui la raó, que s'ha imposat al sentiment i que ens ha privat de gaudir en directe del millor rugbi. Ens haurem de conformar amb les visites que la USAP de Perpinyà  fa a Montjuïc quan juga la Copa d'Europa. La USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà, nascuda el 1902 i que té l'Estaca de Lluís Llach com a himne oficiós) és un reducte i una icona de la catalanitat a la Catalunya Nord i ha estat set vegades campió de França i finalista de la Copa d'Europa el 2003.

Com diu una de les múltiples dites que corren sobre aquest món, si el rugbi és només un esport, el cor és només un òrgan. Som al primer dissabte de febrer, fins a mitjans de març, els nostres cors bategaran més ràpid perquè, com el Beaujolais nouveau el tercer dijous de novembre, el primer dissabte de febrer... le 6 Nations est arrivée!

20 comentaris :

  1. Malgrat que l'esport no és el meu fort (i no ho dic amb orgull!) sempre he cregut que el Rugby era dels més entretinguts!

    Gràcies una vegada més per aquesta síntesi , que òbviament desconeixia del Rugby. Digueu-li així o futbol americà, a mi des de fora tot em sembla igual...

    ResponElimina
  2. M'ha encantat l'apunt, malgrat que sempre he tingut un cert conflicte amb tanta testosterona, no deixa de fascinar-me, per allò que diuen que el futbol és un esport de cavallers jugat per canalles i el rugby un esport de canalles jugat per cavallers. Tanmateix, i perquè consti: USAP! USAP! USAP! :)

    ResponElimina
  3. Galderich, m'alegra que t'hagi agradat. Ara, el rugbi i el futbol americà poc tenen a veure més enllà de les similituds externes: la pilota i els pals de la zona de marca. Dos esports diferents amb esperits oposats perquè el futbol americà és especulatiu.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Clidice.

    Aquest conflicte amb la testosterona també el percebo jo en l'esport en general, però en el rugbi les coses són força diferents. És tot molt aparent. Hi ha molta afició entre les dones. I tot i que no hi ha gaire tradició de rugbi femení en el nostre país, la selecció estatal és una potència europea.

    ResponElimina
  5. Com oblidar les glorioses tardes de programa doble: Viaje al fondo del mar + Cinc Nacions...
    Enyoro les pacients excavacions que feia el "patejador" abans d'encarar una transformació o un cop de càstig, aquells turonets de terra s'han perdut!

    ResponElimina
  6. Girbén, se m'han humitejat els ulls!

    Un dia haurem d'investigar de què està fet el paradís.

    ResponElimina
  7. Ostres, noi!
    Et felicito per com has sabut reactivar aquell pòsit de memòria que conté aquell món del rugbi que tot just començàvem a conèixer. Crec que el comentarista televisiu era un tal (Carlos?) Piernavieja, i em feia molta gràcia allò de la "patada a seguir". També ens despertava a casa i ens predisposava a favor d'aquell joc que els jugadors fossin (en aquella època) lampistes, bombers, carnissers o bombers. Això ens ho feia més proper.
    Els anys i l'atzar em van portar a entrar al món del rugbi, quan el meu fill s'hi va posar a jugar, i la Foixarda ha estat durant força temps un dels meus escenaris habituals. Tardes de fred, fang i cervesa. Recordo, com diu Girbén, les muntanyetes de terra fetes amb el taló per tal de xutar a pals. També allò d'agafar uns brins d'herba i tirar-los enlaire, per saber d'on venia el vent i calcular millor la trajectòria del xut.
    I ara, a esperar quatre anys i veure, de tant en tant, algun partit de la lliga anglesa (i a casa dels amics a veure el 6 nacions). Salut!

    ResponElimina
  8. Gràcies, Jordi. El rugbi entra en el terreny dels mites. Té els seus rituals, un lèxic per iniciats, té unes normes complexes, personatges mítics. Té molt de simbòlic. Suposo que els necessitem.

    Algun virus li deuries passar al teu fill, oi? O s'hi va posar a jugar espontàniament?

    Jo no recordo el nom del locutor.

    ResponElimina
  9. S'hi va posar a jugar perquè un amic seu, fill d'un ex-jugador, el va engrescar. Va ser en aquell moment que es va trobar enfront d'un dels primers dilemes fonamentals de la seva encara curta existència: fer cas de la cara d'esglai de la seva mare o de la cara de babaua felicitat de son pare. Aquell cop va triar la darrera.

    ResponElimina
  10. Un altre que es quedava encantat davant de la tela amb els 5 nacions. En tinc un bon record aquelles tardes de dissabte que passaven entre rugbi, El Virginiano, els escacs que aleshores practicava i el Viatge al fons del mar.
    Anys després (1992) en un postgrau d'educació física per mestres vam fer uns crèdits de rugbi i vam gaudir d'allò més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Ricard. Suposo que teníem menys coses amb què entretenir-nos, però tot i així, quins grans tardes de dissabte! El rugbi, a més, tenia un component èpic que no ha tingut mai el futbol.

      Elimina
  11. Vet-ho aquí, una nova coincidència. El rugbi és el meu esport preferit i amb el ciclisme l'únic que encara em miro de vegades. També l'he jugat molt informalment amb amics: encara recordo alguna expedició intempestiva a Vallès Rugby, una botiga casolana en un llindar del poble Sec que fa vint anys era l'únic lloc de Barcelona on podien comprar-se pilotes i samarretes...
    Hi ha algunes coses del Rugbi que evoques que identifico amb la meva pròpia memòria, com aquesta simpatia instintiva amb els polinesis que planten cara des de les seves petites nacions a les seleccions més potents. Com la gal·lesa, aquella per la qual sempre he sentit feblesa i que encara és capaç d'emocionar-me, ara que l'esport n'ha perdut tota la capacitat, quan aconsegueix com l'any passat guanyar in extremis el 6 nacions. Enguany anem a cercar el 3 in a row!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alexandre, s'hauria d'inventar la paraula (si existeix la desconec) que servís per definir aquelles casualitats que apleguen afinitats que tenen a veure amb una certa sensibilitat i una manera d'entendre el món i que no s'emmarquen en una cultura concreta.

      Elimina
  12. "Football is a gentleman's game played by ruffians, and rugby is a ruffian's game played by gentlemen."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí senyor! Aquesta és una de les definicions clàssiques, Javier.

      Elimina
  13. No hi entenc gens de rugby, però el teu article (magnífic, com sempre), m'ha fet recordar uns parents llunyans del meu pare que, en el seu moment, van tenir bastanta fama en aquest esport.
    Es tracta dels germans Moga (Alfred, Alphonse -Fonfon-, André i Alban -Bambi-). No en sé gran cosa més perquè tot el que recordo és gràcies a la tradició oral i a la meva memòria per a retenir coses absurdes com aquesta... Un altre detall: tenien un negoci familiar de paté, i el seu eslògan era "Le paté des champions, les champions du paté".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, Sícoris, són coneguts en el món del rugbi. Els tres germans petits Moga són famosos per haver guanyat plegats la Copa de França (antecedent de la Lliga Nacional Francesa), l'any 1949, en el club Bègles, l'estadi del qual porta el nom d'Alban Moga, que va ser internacional i va jugar el 5 Nacions.

      No et soprenguis: no els coneixia, però la Viquipèdia coneix gairebé tothom. Pel que sembla, eren originaris de la Vall d'Aran.

      El rugbi no només és un esport, sinó que és el més proper a la solució del conflicte que genera l'encaix de la nostra genètica animal amb la cultura que ens fa humans. Si vols, un dia en parlem.

      Elimina
  14. Bon article, Enric. Dir "com sempre" pot semblar un tòpic. Però no se m'acut altra cosa.
    Per cert, una petita aportació curiosa: el rugby està molt arrelat al Baix Llobregat. Fins i tot, si no estic mal informat, la Unió Esportiva Santboiana van ser els introductors a Espanya d'aquest noble i bell esport a les primeries dels anys vint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. És veritat, la Santboiana és l'equip degà del rugbi català i espanyol. És, a més, un dels fundadors de la Federació Catalana, anterior a l'espanyola i reconeguda internacionalment, tot i que no se li permet l'autonomia que tenen les federacions britàniques, per exemple.

      Una altra curiositat. Com explico a l'article, Irlanda juga amb una selecció unificada; és a dir, amb jugadors de la República d'Irlanda i d'Irlanda del Nord. Però la selecció catalana també ha jugat seguint aquestes característiques: amb jugadors de la Catalunya Nord i del Principat.

      Elimina