divendres, 14 de febrer de 2014

L'home mico de Barcelona: un cas per a Auguste Dupin


Edgar Rice Burroughs (1875-1950) començava a escriure la novel·la per entregues Tarzan dels micos l’any 1912 i va ser editada en llibre, per primer cop, el 1914. El gener de 1918 arribava a les pantalles americanes de cinema la primera versió muda de la pel·lícula, dirigida per Scott Sidney i interpretada per Elmo Lincoln. Els cinemes de Barcelona la projectaven l’any 1920.

Des que Charles Darwin va revolucionar el món de la ciència amb L’origen de les espècies (1859), la imaginació popular ha jugat amb la idea de la relació entre els micos i l’home. Primats intel·ligents, nens salvatges i suposades baules perdudes, meitat humà, meitat animal, portats de països exòtics i aprofitant-se de la ignorància i la curiositat de la gent han nodrit les atraccions circenses i han omplert les barraques de fira durant el segle XIX i les primeres dècades del XX.

Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”[1], també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

El mes de setembre del mateix any li va sortir, però, un competidor. El Teatro Circo Barcelonés anunciava “el debut de la célebre compañía americana de Mis. Zaea y Pongorila el verdadero hombre mono”[2], en el local del carrer Montserrat 18-20.


Si hem de fer cas dels cartells i la publicitat, l’espectacle estava format per una parella d’acròbates (una dona i un home) i un mico, al qual feien actuar com a una persona, cosa que deuria sorprendre els espectadors d’aquella època. Tant és així que Pongorila va viatjar per tot el món: Bilbao (1888)[3], Nova York (1893)[4], Mèxic (1894)[5] o Escòcia (1913)[6], últim cop que apareix als diaris. A Barcelona hi torna l’any 1901[7] durant les Festes de la Mercè, ara en el Tívoli-Circo Ecuestre, en el carrer Casp, on el circ de la família Alegría es va instal·lar durant un temps després que s’enderroqués el pavelló de la plaça Catalunya (1895)[8].

La dona apareix amb dos noms diferents segons les èpoques. A vegades com a Mis. Zaea i en d’altres com a Mantileni o Mantelini, com és el cas de l’anunci del New York Clipper (1883): “Miss Florence Mantalini and The Original Pongorila”[9].


Però Mr. Pongorila, que així és com se’l cita a vegades, no és el mico, sinó l’acròbata. És una dada que no s’explicita enlloc, però ho sabem per la crònica que l’any 1882 apareixia al Diario de San Sebastián, abans que arribés a Barcelona per primer cop:

“Anoche tuvo lugar en el Teatro Principal una función extraordinaria, en la cual se exhibió por primera vez la celebridad europea Mr. Pongorila, hombre mono [...]
El hombre mono, al final de los arriesgadísimos ejercicios que ejecutó, fué llamado repetidas veces á escena, entre los aplausos del público, viéndose obligado á quitarse la careta.
No dudamos que en las funciones en que tome parte esta notabilidad se verá lleno nuestro pequeño coliseo.”[10]

L’atracció de Mr. Pongorila pertanyia, segons el New York Clipper esmentat abans, al Gran Circo Pubillones, una companyia circense de l’Havana creada per Antonio Pubillones Castaño, natural de Cangas de Onís (Astúries), però establert a Guantànamo, a l’ílla de Cuba, aleshores possessió espanyola[11]. Un fill d’Antonio es va casar amb “La Bella Geraldine” (Geraldine Leopold), actriu, funàmbula, trapezista i ballarina, que a finals del segle XIX treballava en el Circo Ecuestre, i la ufanosa i generosa bellesa de la qual va inspirar un elixir miraculós amb el seu nom, que els xarlatans venien a crits en aquell primer Paral·lel de barraques de fira[12].

A mida que el públic es torna menys crèdul, la idea de l’home mico desapareix de les cartelleres i és substituït pel mico que entreté les criatures en els circs. Com Max, que el 1909 actuava al Tívoli, i el 1913[13] ho feia en el Salón Doré de la Rambla de Catalunya, ara amb el nom de Maxim. La Vanguardia l’anunciava com a “mono hombre”, alterant l’ordre dels termes:

“Debut del mono hombre, el Mono Max es el mono del universo. El mono con cerebro, fuma, bebe, come, se acuesta en su camita, juega á cartas, monta en bicicleta. Niñas y niños á ver al mono.”[14]

En altres casos, es recuperava la idea de Mr. Pongorila, com passava l’any 1919, i es recorria a una pantomima. A vegades, la màscara i la disfressa ofereixen un efecte més realista que l’engany, com és el cas de Nathal, que va actuar al Principal Palace (1919; actual Teatre Principal de la Rambla) i a Eldorado (1922):

“La Dirección Artística del Principal Palace, ha combinado para hoy viernes, un programa de atracciones notabilísimas. Últimamente acaba de obtener éxito en el Olimpia de París, Nathal, el hombre mono; se trata de una imitación tan perfecta y asombrosa que, en Barcelona, como acaba de ocurrir en París, el público la encontrará digna de los aplausos que ante todos los públicos de Europa ha obtenido.”[15]

L’any 1924, el portuguès Néstor Lopes, “el hombre mono”, actuava en el Teatro Bosque (on ara hi ha el cinema):

“Deseoso la empresa del teatro del Bosque de dar una constante variedad a la temporada de circo, a más de los extraordinarios números que forman el programa diario, hoy, en la sesión de la tarde, debutará el artista Néstor López, «El hombre mono», cuyos arriesgados trabajos presenciaron miles de espectadores desde la plaza de Cataluña. «El hombre mono» ejecutará, en el Bosque, lo más arriesgado de su repertorio.”[16]

Però ara l’home mico ja no fa referència a una disfressa o a una imitació simiesca, sinó a l’actuació d’un gimnasta que realitza exercicis arriscats com els que esmenta de la plaça Catalunya, quan va escalar la Casa Segura:

“Turó Park. La dirección de estos espléndidos jardines, ha podido escriturar para dos únicas exhibiciones, al temerario atleta portugués Néstor Lopes. Es uno de los más fuertes acróbatas cinematográficos que hoy actúan en público, su serenidad, su audacia y su desprecio al peligro es verdaderamente admirable. Ejecuta sus temerarios trabajos con una simplicidad extraordinaria. Ha actuado en los principales centros de Europa, produciendo intensa emoción a todos los espectadores. El trabajo que ejecutará en la gran plaza de fiestas del Turó, es uno de los más sensacionales de su repertorio.
Para demostrar sus condiciones atléticas, igual que en Madrid, escalará el viernes próximo a la una de la tarde, la fachada del monumental edificio, que hay en la plaza de Cataluña chaflán a la Puerta del Ángel.”[17]

Però aquesta evolució no vol dir que el suposat engany hagi desaparegut com a espectacle. Les barraques i els espectacles ambulants, continuen oferint atraccions amb fenòmens. Hem passat per alt l’home salvatge que es va exhibir a la plaça Catalunya l’any 1895, poc abans que s’enderroquessin tots el barracots. És una història tragicòmica en què li va anar la vida, però que s’escapa a l’extensió d’aquest apunt. Guardarem els focs artificials per a altres ocasions.

Sí que esmentarem, per acabar, l’home mico que va ser una de les atraccions del Paral·lel a partir de l’any 1925. Pertanyia a l’espectacle de la barraca de Francesc Roca, el del Museu Anatòmic que d’exhibició precària va fer el salt a un local del carrer Nou de la Rambla, com ja hem esmentat fins l’avorriment a Bereshit.


Coneixíem aquest espectacle pel cartell on s’anuncia el museu anatòmic i “Los estragos del Barrio Chino”, i fenòmens de fira com “el hombre mono, la araña gigante del Japón, las hermanas siamesas, monstruos humanos, galería de curiosidades, fetos humanos auténticos...” Però encara tenim un full volant on s’anima el públic a anar a veure “El Hombre Mono” que s’exhibeix a la fira i s’augura un “gran éxito de risa”.


Deixant de banda que aquest home mico fos algú amb una tara genètica o un engany que s’amaga rere una disfressa, l’autèntic fenomen és l’espectador. Aquell individu que va a les barraques de fira a buscar diversió encarant-se a la raresa o a la malaltia per obtenir un gaudi, una reafirmació de la seva personalitat o la convicció que la seva desafortunada existència és un paradís comparada amb la de qui de l’exhibició de la diferència o la tara en treu un benefici que no podria obtenir de cap altra manera. Res diferent dels “fenòmens” que mostren les seves misèries a la televisió o a les revistes a canvi d’una almoina després de posar en venda la seva dignitat.

Tragicomèdia, deia abans. I perquè quedi clar, anem a tancar el cercle. Durant els dies que Hauka, el primer home mico que hem descrit, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya, a l’estiu de 1882, en un pis del Raval es perpetrava una paròdia del conte d’Edgar Allan Poe, Els crims de la Rue Morgue. Llegim la curiosa notícia que publicava La Vanguardia el juliol de l’any 1882:

“En las habitaciones donde hay realquilados ocurren desde algún tiempo á esta parte hechos de distinta índole, que dan pasto á la crónica periódica.
Ayer en la calle Poniente, mientras cenaba un inquilino que el parte oficial consigna con el nombre de “El hombre mono”, fuese la dueña á una de las estaciones de ferrocarriles de esta ciudad, y al regresar á su casa encontró la puerta abierta. Así que hubo penetrado en la habitación se le arrojó encima un joven tapándole la boca para que no pudiera gritar, y luego éste y una prójima que le acompañaba, tomaron las de Villadiego.
Repuesta la dueña del susto, examino la habitación y halló un bastón perteneciente, según parece, al jóven caco. El inquilino encontró luego á faltar unas 200 pesetas que tenía colocadas en un cesto.
No fué mala la perrada que le jugaron al “Hombre mono”.[18]

Si a la denuncia oficial es feia constar “El hombre mono” cal pensar que l’autoritat competent es va avenir a reflectir-ho perquè aquell individu era, efectivament, “El hombre mono”, com indica l’article determinat, i no un home mico qualsevol.

Si l’home mico del Circo Ecuestre i el desgraciat del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) són el mateix individu o de la mateixa espècie no ho podem assegurar. És un cas per a Auguste Dupin.



[1] La Vanguardia, 12, de juny i 6 d’agost de 1882.
[2] La Vanguardia, 21 de setembre de 1882.
[3] El Guipuzcoano, 16 de desembre de 1888.
[4] New York Clipper, 20 de maig de 1893.
[5] Juan Felipe Leal, 1900: Tercera parte. El circo y el cinematógrafo. Colección “Anales del cine en México:1895-1911”, México: UNAM, 1985, p. 57.
[6] Grangemouth Advertiser, 4 de gener de 1913.
[7] La Publicidad, 24 de setembre de 1901.
[8] Vegeu la situació de la plaça Catalunya i les barraques de fira abans de la seva urbanització a “Ex-plaça de Catalunya”, Bereshit [blog]. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/01/ex-placa-de-catalunya.html>.
[9] New York Clipper, 20 de maig de 1893.
[10] Diario de San Sebastián, 16 de febrer de 1882.
[11] Asturian-American Migration Forum [Pàgina web], “Tras la huella de los Pubillones” [Consulta: 13/02/2014]. <http://dom.cat/a3s>.
[12] Luis Cabañas Guevara, Biografía del Paralelo 1894-1934. Barcelona: Ediciones Menphis, 1945, p. 19-21.
[13] La Publicidad, 25 de juliol de 1913.
[14] La Vanguardia, 4 de desembre de 1909.
[15] La Vanguardia, 14 de novembre de 1919.
[16] La Vanguardia, 3 de juliol, de 1924.
[17] La Vanguardia, 16 d’abril de 1924.
[18] La Vanguardia, 24 de juliol de 1882.

*

[Jukebox]

"Monkey Man" (1964), Baby Huey & The Baby Sitters

"Monkey Man" (1969), Toots and the Maytals

"Monkey Man" (1969), The Rolling Stones

"Monkey Man" (1979), Specials. Gentilesa de Toronto. Cançó original de Toots and the Maytals (1969), cantada per altres grups

"Tweeter and the Monkey Man" (1988), Travelling Wilburys (George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty)

*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "L'home mico de Barcelona: un cas per a Auguste Dupin" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com/2014/02/lhome-mico-de-barcelona-un-cas-per.html>.

24 comentaris :

  1. Como siempre, sensacional.
    El día que edites el libro F Cornadó y yo te iremos a entrevistar para escritores recónditos ¡¡¡¡
    un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel!

      No has vist l'última entrada de la Galeria X?

      http://galeriadimatgesx.blogspot.com/2014/02/histories-veneries.html

      Elimina
  2. A més de donar dades i referències, li poses el punt de ficció amb la notícia final. Certament, un cas per a Dupin i el seu amic March.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, originalment havia posat la notícia del carrer Ponent després de la introducció de Tarzan, però posant-la al final el relat ha guanyat, oi?

      Elimina
  3. Ostias ¡¡¡
    pero si ya tienes algo escrito ¡¡¡¡
    canalla...y sin avisar.
    estamos en contacto, pues se lo he de hacer saber a Cornadó ¡
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vulguis, Miquel, parlem d'aquesta relíquia.

      Elimina
  4. Caram amb el carrer Ponent: entre l'home mico i l'Enriqueta Martí, M. Dupin haurà de canviar París per Barcelona, que se li gira feina.

    Unes dades respecte del Gran Circo Pubillones que no tenen a veure amb el tema que tractes, però que m'han semblat una curiosa coincidència: Un dels germans cofundadors del circ, Santiago, era el pare de Marina Alcañiz, actriu que va treballar en algun paperet secundari a Hollywood, i de Pilar Arcos, cupletista i tanguista (ambdues feien servir els cognoms dels marits).
    Però qui més va destacar de la família va ser la néta de Santiago Pubillones (filla de Marina): Luana Alcañiz, qui, a més d'actuar a diverses pel·lícules, va formar part de la companyia d'Al Johnson.

    Ja sé que no hi ha gaire relació amb el tema central de l'apunt, però per si t'interessa, et passo les referències que conec:
    - Florentino Hernández Girbal "Los que pasaron por Hollywood" (Verdoux, 1992).
    - http://www.todotango.com/spanish/creadores/parcos.asp

    I després de tot aquest rotllo, només em queda afegir que t'ha quedat un apunt fantàstic (com sempre, per altra part).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota informació és benvinguda, Sócoris. És divertit veure com estirant d'un fil es pot arribar a llocs inesperats.

      A mi hem produeix un emoció especial pensar que en aquella època tota la família de la meva àvia materna era a Cuba. Això em permet imaginar i fer-me meves totes les històries plausibles.

      Elimina
  5. Quin tros d'apunt, Enric! D'entrada per la documentació detallada i sorprenent seguint la pista de l'home mico de circ en circ, per les barraques..., després per concloure que els monstres som nosaltres i no ells, també per barrejar la realitat freak amb la ficció de Poe... i finalment, en lo personal, per transportar-me a un carrer on hi vaig viure uns anys, Joaquim Costa, dels que en guardo boníssims records i aquestes cròniques del seu passat em fan gaudir molt pensant que allà mateix hi va succeir tot això! Gràcies!
    Un brindis amb aquell anís de Badalona, música dels Specials i bon cap de setmana!
    http://www.youtube.com/watch?v=medasoiCFiA

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Toronto!

      La documentació normalment me la guardo gelosament, però avui estava esplèndid.

      Veure que en una sola persona he produït tantes emocions, m'emociona: alço la copa d'anís amb tu!

      I ja que has compartit la TorontoTV amb Bereshit, he afegit al final de l'apunt una més que potent Jukebox. Què coi, avui és dissabte!

      Elimina
  6. ¡Pongorila! ¡Max el Mono Hombre...y la Araña Gigante del Japón! ¡Esa es globalización de la buena, qué diantres...!
    EL ABUELITO

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Abuelito, sabía que le gustaría! En aquellos tiempos lejanos, no había feria que no acogiera a lo bueno y mejor de cada país, y sin los medios de que disponemos hoy. Como usted dice, ¡eso era globalización!

      Elimina
  7. Jo era petit al 1924 i no sabia aquestas bonicas histories,gracies Enric per portar-me al antic mon de Barcelona. Segueix resucitan el passat
    de la nostra ciutat que sempre hi trobes cosas interesants. Muito Obrigado (com diem âo Brasil)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic encantat que t'agradin aquestes històries del passat de Barcelona. Són les que no expliquen els llibres d'història però que diuen tant de nosaltres com els monuments.

      Una abraçada, Jaume!

      Elimina
  8. Primera noticia que tengo de "Històries venèries". Buscaré el libro.
    Es un placer venir a estas páginas. Siempre aprendo cosas que me hacen feliz.
    Abrazos,
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, "Històries venèries" es una obra de juventud, de juventud literaria abortada. Después de 25 años, no me hago responsable de su lectura. Si no lo encuentras, en casa tengo uno reservado para ti.

      Elimina
  9. Bueno, a mí me pasa cosa parecida con mis libros, que vistos poco tiempo después de su publicación me parecen obras de juventud literaria abortada. Quizá sea bueno prestar atención de vez en cuando a los juicios de los otros, incluso si son favorables.
    Buscaré el libro, siempre me compro los libros de mis amigos, y si no, OK. Cuando nos veamos me lo das, y yo te paso otro mío ya inencontrable -felizmente inencontrable...
    JL

    ResponElimina
  10. El que encara no comprenc és com aquest univers mai ha sigut reflectit a la gran pantalla, Barcelona dona molt de si.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tot el que estic recollint, Javier! Espero poder-ho oferir aviat en forma de llibre.

      Elimina
  11. Te seguimos.
    Salut ¡¡¡¡¡¡

    ResponElimina
  12. Saborós i llargament nostàlgic: si el temps passat diuen que mai és millor, sí que és bo quan el contemples en conjunt i ben administrat com tu fas amb els posts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Olga. Si ho veus així és que he aconseguit el que volia: donar una mica de vida a allò que només són retalls d'un passat que ja no recorda ningú.

      Elimina