dimecres, 19 de març de 2014

La veu de la infantesa



Si alguna cosa queda permanentment en el cervell són les veus. Més que les imatges, que acaben difuminant-se en el record, les veus ressonen indefinidament i marquen el territori dels sentits. Probablement té a veure amb algun atavisme que ens porta al claustre matern, on el món és una caverna platònica de sons en lloc d’ombres. Recordo que de petit, quan els cinemes de barri feien sessions contínues, abans d’entrar a la sala m’agrada escoltar els diàlegs dels actors des de darrere de la cortina de vellut gastat i reconstruir les imatges de la pantalla.

Continuant amb l’exemple cinematogràfic, associem els actors a una determinada veu i se’ns fa estrany quan en les canvien. I com que vivim en un país on les pel·lícules s’han doblat sistemàticament, la mort d’un actor i la de la veu que li donava vida són dos esdeveniments totalment dissociats.

Si dic que ha mort Jorge Tata Arvizu (1932-2014) més d’un deixarà de llegir aquest obituari perquè el nom no els sonarà a res. Però si llegiu la llista de personatges que per sempre més viuran en el nostre cervell amb insistència gairebé clínica, potser vessarem alguna llàgrima d’emoció i gratitud. Tata Arvizu moria el dimarts 18 de març de 2014 en el seu Mèxic natal. Actor i doblador, amb ell se n’ha anat la veu primordial d’aquell espanyol neutre amb què ens arribaven doblades les sèries i els dibuixos animats nord-americans als televisors dels anys 60 i 70. És una mort trista perquè són les veus de la nostra infantesa, però la nòmina de personatges que ens acompanyaran fins que s’apagui la nostra, de veu, és la que vull que m’acompanyi el dia que se’m confonguin els sentits.

Amb tots vosaltres, a ritme de Merrie Melodies, el seguici del funeral i el més profund agraïment per aquestes fantasías animadas de ayer y hoy:

Bugs Bunny; Pato Lucas; Popeye; Pedro Picapiedra i Pablo Marmol (1); Canito, de Canito y Canuto; el Pájaro Loco; el gat Fèlix; Mr. Magoo; Benito Bodoque i Cucho, de Don Gato y su pandilla; Súper Ratón; les Urracas Parlanchinas; el mico de Pepe Pótamo “y su grito hipohuracanadado”; Maguila Gorila; Pepe Trueno, el company mexicà de Tiro Loco MacGraw; Pierre Nodoyuna, de Los autos locos; Scooby-Doo; Los Supersónicos; Huckelberry Hound; el Tío Lucas de La familia Adams; el Pinguí, de Batman; el robot de Perdidos en el espacio; infinitat de sèries com Embrujada, Los intocables o El figitivo, i sobretot Maxwell Smart, El Superagente 86, que li va donar fama mundial.



Nota:

(1) Arbizu va doblar Pablo Marmol ocasionalment. Qui el doblava habitualment va ser un altre gran nom del doblatge mexicà, Julio Lucena, que també va posar les veus de Don Gato, Pierre Nodoyuna, el Lagarto Juancho i molts més. Lucena era d'origen català; en realitat es deia Carlos Julio Capdevila Codorniu, i era fill d'un diplomàtic català emigrat a Mèxic.


[+] El marajà de Pocajú i la se cort, The Daily Avalanche

27 comentaris :

  1. Ostres, no el coneixia i resulta que amb ell se'n va la meitat de la meva infantesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esperem que els fantasmes que van alimentat el nostre record siguin benèvols amb nosaltres, Allau!

      Elimina
  2. jo tampoc sabía d´ell..¡¡¡¡

    ResponElimina
  3. Acabo de descobrir qui era Jorge Arvizu: el seu rostre m'és totalment desconegut, però la seva veu (millor dit, les seves veus) són part important del meu patrimoni vital.
    Em sumo al seguici del funeral a ritme de Merrie Melodies.!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si estiguéssim a Nova Orleans, Sícoris, li faríem un seguici per carrer a ritme de jazz!

      Elimina
  4. les veus més autèntiques de la nostra infantesa. Recorde perfectament a Pedro Picapiedra dient-li e-na-no a Pablo Mármol, sembla que ell mateix. Gràcies per fer-te ressò.

    ResponElimina
    Respostes
    1. hoangho, el més fantàstic és veure el seguici que fem entre nosaltres amb els comentaris; veure que estem d'acord amb l'emoció per aquest record.

      Elimina
  5. Quan l'agent 86 -i d'altres- els van doblar en català ortodox o en castellà cervantí no em van fer gens de gràcia, ja. Aquells doblatges van ser molt criticats pels 'normatius de tota mena' per cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ens prenen la veu es perd una part de l'ànima, oi Júlia?

      Elimina
  6. Als dobladors i dobladores de pel·lícules se'ls considera poc. I és una llàstima. Perquè tens raó, Enric, quan dius que "les imatges acaben difuminant-se en el record, les veus ressonen indefinidament i marquen el territori dels sentits". Per llei de vida, cada dia més, sabem de la mort d'alguns dels dobladors mítics, i sembla com si se'ns morís algú com de la família.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Miquel. Suposo que també és degut que tenim una sensibilitat especial que ve d'haver escoltat molt la ràdio.

      Elimina
  7. M'afegeixo a l'exèrcit dels que no en sabíem l'existència i que ara hem de plorar d'un passat que queda gravat als solcs del nostre vinil intern (o del vinil que tenim al nostre juke-box intern).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li deia al Miquel, Jordi, estem educats amb una sensibilitat especial. Parlava de la ràdio, però el juke-box de què parles és també un petit relicari que ens acompanya.

      Elimina
  8. És curiós que la llista inclogui personatges Warner perquè, pel que tenia entès (i no sé d'on vaig treure la dada fa molts anys), el doblatge en castellà neutre dels personatges Warner els feia el propi Mel Blanc, que era qui possava veu en anglès però que sabia castellà pel seu origen castellà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sr. Ausente, vols dir que Mel Blank sabia parlar espanyol? La família Blank (cognom original) era d'origen jueu alemany. Va doblar centenars de personatges Warner i Hanna-Barbera, però no tinc constància que en doblés cap a l'espanyol neutre.

      Elimina
  9. Un altre racó de la memòria que se'n va.

    ResponElimina
  10. I tant que el conec! Li deien el Mel Blanc mexicà.
    De petit m´encantava la veu de Don Gato, potser per això he acabat fent paperets de doblatge als Estudis ECAD.
    Salut. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre m'ha fet enveja aquest vessant de doblador a què et dediques, Miquel! Deixes una part de tu als personatges. És tan important, la veu!

      Elimina
  11. Tens tota la raó, acabem sentint la seva veu i associant-la a un personatge, pero molt poques vegades sabem els noms dels propietaris d'aquestes veus que ens han fet emocionar-nos davant de la pantalla, be del cinema o de la TV.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Javier. Sort que ens quedaran per a sempre.

      Elimina
  12. Una altra cosa que potser no sabieu és que un altre gran nom del doblatge mexicà, Julio Lucena, la veu de Pablo Mármol (o Barney Terragam, en la versió catalana), Don Gato, Pierre Nodoyuna, el Lagarto Juancho i molts més, era d'origen català; en realitat es deia Carlos Julio Capdevila Codorniu, i era fill d'un català emigrat a Mèxic: http://es.wikipedia.org/wiki/Julio_Lucena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no ho sabia, Alfons. Molt bona aportació que aprofitaré.

      Elimina