La reconstrucció de Barcelona i altres mons

diumenge, 20 d’abril de 2014

Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona

Església del convent de les Magdalenes (1877)
Carrer de les Magdalenes (avui Tomàs Mieres)
Lluís Rigalt (RACBA)


El convent de les Magdalenes i altres institucions de penedides

El carrer de les Magdalenes recorda l'antic convent de Santa Maria Magdalena. L'any 1365, el Consell de Cent va acordar la creació d'una institució que recollís les prostitutes penedides o afectades d'alguna malaltia venèria. Com que prostitutes no en faltaven mai (qualsevol distracció de la moral t'hi podia dur) i l'ofici estava regulat per ordinacions reials, quan no estaven en els bordells (on havien d'exercir i viure-hi recloses) eren aparcades en institucions, voluntàriament o no (hi havia reclusió forçosa per Setmana Santa, Corpus o qualsevol altra festa religiosa que impliqués desfilada de processons pels carrers).


Façana del convent de les Magdalenes (1877)
Riera de Sant Joan (desaparegut)
Lluís Rigalt (RACBA)


A més de les Magdalenes, hi va haver a la ciutat altres institucions dedicades a aquestes pràctiques benèfiques. El 1576 es va fundar la comunitat de penedides de Nostra Senyora de la Victòria, que es va instal·lar al carrer del Carme amb el dels Àngels. Va ser clausurada el 1653 i l'edifici va ser ocupat per les Mínimes de Jesús i Maria, i avui hi ha l'escola Milà i Fontanals). Enfront, el carrer de les Egipcíaques (Maria Egipcíaca és una penedida feta santa) ens recorda l'antic convent d'Agustines fundat el 1677 (després de passar per diverses cases d'acollida) al costat de l'antic Hospital de la Santa Creu i ampliat el 1699 al carrer de Sant Pau, entre els carrers de Santa Margarida i Penedides, nom que ens torna a recordar el passat prostibulari i el control femení que s'hi exercia: fins la construcció de la presó de la Galera al carrer de Sant Pau amb Robador, el 1699, va exercir de penal de dones.


Convent de les Magdalenes (1877)
Carrer de les Magdalenes
Eduard Gràcia (AHCB)


El convent de les Magdalenes va ser construït a l'antiga Riera de Sant Joan (desaparegut amb la construcció de la Via Laietana), entre els carrers de Montsió (avui, Tomàs Mieres en el tram final) i el de les Magdalenes, que tenia forma d'ela: un dels trams és l'actual carrer de Julià Portet i l'altre continua portant el nom de la institució religiosa, tot seguint el traçat de l'aqüeducte romà, alguns pilars del qual sobreviuen en l'interior de les edificacions. El convent va ser desamortitzat el 1835, va ser escola fins 1846 i enderrocat el 1877. L'antic espai està ocupat, en part, per la prefectura de policia, en els calabossos de la qual els opositors a la dictadura franquista eren obligats a penedir-se, per no perdre la tradició de l'indret. Un convent que recollia penedides no podia estar sota cap altra advocació que la de Maria Magdalena, el personatge dels evangelis que, sense ser mencionat, ungeix amb perfums els peus de Jesús i els eixuga amb els cabells abans que el Fill del fuster entri a Jerusalem per celebrar la Pasqua jueva i que acabarà camí del Calvari. La tradició cristiana occidental (no així l'oriental) presenta Maria Magdalena com a una prostituta penedida. Veiem d'on ve tot plegat i per què.


El convent de les Magdalenes en un fragment
d'un plànol de 1855 (ICGC)



La deshumanització de Maria i Maria Magdalena


Maia Morgenstern (Maria) i
 Monica Bellucci (Maria Magdalena), 
La pasión de Cristo (2003)
Photo by Philippe Antonello
© 2003 Icon Distribution Inc.


Un cop acabat el cicle pasqual i més enllà de Setmana Santa, què ens queda després de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu? Segons el relat evangèlic, una mare i una esposa que s’abracen desconsolades al peu de la creu. L’home que estimen ha mort. No s’imaginen quin serà el seu destí. A totes dues se’ls arrabassarà el plaer de la carn en ser deformades les seves figures humanes.

Miryam (מִרְיָם, en hebreu; Μαριαμ, en grec), la Maria mare de Jesús, l’almah d’Isaïes (7, 14), la “noia” de la Bíblia hebrea, es convertirà en parthenos en la Septuaginta (la Bíblia dels Setanta, traducció grega dels segles III-I aec) i passarà com a "verge" a la Vulgata (la versió llatina traduïda per Jeroni d'Estridó a principi del segle IV), atribut que es perpetuarà per error en els evangelis, i verge serà per sempre més quan el Concili de Nicea instauri el dogma, l’any 325. Angelicata, immaculata. Model de dona i esposa.

Maryam haMagdalit (מִרְיָם הַמַּגְדָּלִית, en hebreu; Μαριὰμ ἡ Μαγδαληνή, en grec), la Maria Magdalena deixeble i companya de Jesús, convertida en prostituta penedida, se la fa renunciar, com a la immaculada Maria, al plaer de la carn. I de passada, s’esborra tota debilitat humana a Jesús, el seu espòs en algunes tradicions.

A l'evangeli atribuït a Joan, Jesús, clavat a la creu, es dirigeix a elles (Jn 19, 25-27):

Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

Que Maria Magdalena aculli la mare de Jesús a casa quan aquest mor, abona la tesi del matrimoni perquè s'adiu amb els costums jueus d'aquells temps. Que fos prostituta no es diu en cap dels evangelis, Però la idea ha triomfat com tantes altres idees apòcrifes de la Bíblia (fora del cànon). Apòstol, sembla evident que ho era. Ho insinuen els textos canònics i ho afirmen els apòcrifs. La referència al “deixeble que Jesús estimava”, que aquí és Maria Magdalena, a Jn 21, 20-24 es fa servir per nomenar l’autor d’aquest evangeli que tradicionalment s’atribueix a Joan i que algunes teories li atribueixen a ella. El teòleg Ramón K. Jusino, a María Magdalena: ¿autora del cuarto evangelio? (1998-1999), defensa aquesta teoria, matisant el concepte d’autoria, com es preceptiu quan es tracta de textos antics.

Com de qualsevol altre personatge bíblic, poc se’n sap de Maria Magdalena. Les dades a la literatura bíblica són escasses. Les llegendes, d’altra banda, són nombroses. Però si amb les referències directes s’ha de ser prudent, de la resta de literatura no se’n pot fer cas.

De Maria, la mare de Jesús, tampoc hi ha gaires arguments per construir el personatge perquè li han estat esporgats els atributs humans. En tot cas, tenim dues Maria que han estat deshumanitzades per la tradició i la teologia (i això no és obra de Pau, veritable “inventor” del cristianisme uns anys després de mort Jesús). Els models de les dues Maria han servit per limitar la sexualitat de la dona i marginar-la del seu paper rellevant en la construcció del cristianisme primitiu, cosa que al llarg de la història s’ha fet extensible a tots els àmbits de la vida de la dona, sotmesa a tota forma de poder. No és obra del cristianisme, com no ho és en sentit estricte de cap religió, sinó del poder patriarcal i polític que ha trobat en les religions i en els sistemes de creences una forma de control.


*


Les citacions bíbliques pertanyen a la versió en línia de la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya.

divendres, 18 d’abril de 2014

Ofici de tenebres

Vista aèria de la presó Model de Barcelona (finals dels anys 30)


Cinquanta anys enrere un nen creua els carrers i els camps que envolten la presó Model de Barcelona, com els que mostra la imatge aèria que encapçala aquest apunt. Tot té encara aspecte de marge, de frontera, de camí cap a una altra realitat.

Som a les portes del Tríduum Pasqual, que rememora els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis. Avui és Dimecres Sant i es reuneix el Sanedrí per condemnar Jesús. Demà serà Dijous Sant, que recorda el Sant Sopar que institueix l'Eucaristia. Divendres Sant serà el dia de passió i mort. I Dissabte Sant la Vigília Pasqual ens portarà a la resurrecció amb què el cristianisme es fa seva la renovació pagana de la primavera.

Hi ha tres maneres de viure la Setmana Santa: com una creença (la fe sobre la raó), com un acte tradicional (la raó sobre la fe),  o com una porta oberta a un altre món, que depèn de l'experiència individual i de com raó i fe han inoculades des de la infantesa. Avui, entre descreguts, o entre fills de la Il·lustració més poc il·lustrada, la Setmana Santa és una reminiscència del passat que es viu amb la mateixa estranyesa que els quadres d'una pinacoteca. Vacances: del llatí vacare, "estar ociós o buit". Entre creients, la Setmana Santa forma part d’aquesta crosta cultural, d’aquest pòsit que la fe basteix sobre els porus de la pell i les conurbacions cerebrals fins confondre les coses del cel i les de la terra en una sola realitat. Simbòlic, però real.

Per al nens de la meva generació, en el trànsit del final de la postguerra i amb els ulls oberts als incipients mitjans de comunicació de masses (els primers anys de la televisió, els tebeos i la confirmació de l’arribada a la Lluna com a una altra realitat possible), la religió era aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi.

Des de l’escola i des de tota institució alimentada pel poder se’ns imposava l’obscurantisme religiós, que més que fer llum a l’existència enterbolia la raó. El pecat, que podia ser mortal i enviar-te als inferns, era l’autèntica frontera entre la realitat –atractiva com la pega dolça– i la por al desconegut. Fins que no van entrar les guitarres a les esglésies i Ferrándiz no va posar color a les estampetes, tot allò que feia olor a ciri i encens pertanyia al regne de les tenebres. Paradoxalment, va ser quan el capellà va deixar d'oficiar d'esquena, en llatí i va entrar la llum als temples que vaig fugir a buscar aire fresc.

Si l’amenaça de l’Infern no fos suficient, tota la imagineria i la iconografia que vestia les coses de Déu era tan fosca com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina.


Monument i pregària un Divendres Sant
Museu Arxiu de Santa Maria


Aquesta foscor, aquesta tenebra tenia en la Setmana Santa el punt més àlgid. La realitat desapareixia. La televisió s’apagava sota el magisteri de pel·lícules de temàtica religiosa (si era un pèplum encara era una alegria) i una música clàssica, que no hem acabat odiant perquè no és ni del cel ni de la terra, ho envaïa tot. Es feia la foscor a ambdós extrems del passadís.

Les processons envaïen, al so del timbals que marcaven els passos del penitents, els carrers absolutament buits de transit, com en una escena apocalíptica. Les esglésies buidaven els altars, tapaven les imatges amb vels morats, es bastien monuments (del llatí memento, "record"): ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist.

I comença l’Ofici de Tenebres.


Un tenebrari amb els quinze ciris


Els llums del temple són apagats, a l'altar hi ha un tenebrari, quinze ciris que representen els apòstols, sense Judes; les tres maries: Maria, mare de Jesús; Maria Magdalena, i una tercera (1); i el quinzè, que representa Jesús. Les flames es van apagant una després de l’altra, al ritme monòton dels salms; els apòstols abandonen el temple, que va quedant en tenebres sota la minsa claror del ciri del Redemptor, que s’acosta a la mort. Les veus amagades entre bancs i columnes entonen Miserere mei, Deus: secundum magnam misericordiam tuam, mentre el darrer ciri s’oculta rere l'altar simbolitzant l'entrada de Jesús en la sepultura. S’apaguen les veus d’ultratomba i l’espai s’omple d’un so tronador; sonen carraques i matraques, els peus piquen contra el sòl, les mans colpegen la fusta dels bancs: els cristians maten els jueus deïcides. La terra tremola, la natura es convulsiona quan Jesús entra en el regne dels morts.

Rebrota el record. No tinc més de set o vuit anys. Sóc a la capella de la presó Model. El fum de l’encens fa irrespirable l’aire; em couen els ulls. O potser ploro. Quan trepitjo la vorera del carrer Entença la portalada es tanca rere meu. Ressona enmig del silenci sepulcral de la negra nit. Les portes de l’Infern. Els condemnats són a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia. Carrer avall, a la rasa de l’avinguda de Roma un tren xiula traient fum. Arribo a temps de veure’l passar camí de l’estació de Sants. Avui deu anar buit. Avui tothom és mort.


 *


Nota:

(1) D'altres tradicions parlen de tenebraris amb un nombre divers de braços que van de set fins a vint-i-quatre. Els personatges representats per les espelmes també varien. En uns casos es parla de tres maries que inclouen la mare de Déu; en d'altres de Maria Salomé, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, més la mare de Déu que ocuparia la quinzena espelma mentre que la de Jesús, diferent a les altres, restaria al marge.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Salón Craywinckel: primera parada de tramvia



Fins l’any 1905 els tramvies de Barcelona no tenien parades fixes. El servei era discrecional i s’aturaven segons les necessitats dels usuaris.

Això va canviar el dia que a Ramon Querol, un industrial barceloní, se li va acudir la idea d’establir una parada a Sant Gervasi per als tramvies de la companyia belga Los Tranvías de Barcelona, que feien els trajectes entre la plaça Catalunya i la Bonanova, i entre les Drassanes i el Tibidabo.

El lloc que Querol va triar va ser en els números 9-11 del carrer de Craywinckel, a tocar de l’avinguda de la República Argentina. En aquest local, proveït de quatre grans portes que donaven a l’exterior, hi va instal·lar una sala d’espera per als usuaris dels tramvies i la va anomenar Salón Craywinckel. Un acord amb la companyia de tramvies va permetre convertir-lo en parada fixa de les línies que passaven per aquell carrer.

Perquè l’espera fos més agradable als usuaris la sala es va proveir de diversos serveis que van fer d’aquesta parada un lloc de referència en el barri. Tenia tota la premsa de Barcelona i de les principals capitals europees, revistes, catàlegs de les botigues més importants de la ciutat i guies. Disposava d’un estanc, d’un escriptori públic, venda de segells i servei de correus, amb dues recollides diàries. Quan a Barcelona encara eren pocs els propietaris de telèfons, oferia un servei telefònic que permetia comunicar-se amb les poblacions de la província i establir conferències amb Madrid i Tarragona.

Gràcies a la publicitat i als contractes amb algunes empreses, en el Salón Craywinckel es podien fer reserves a hotels i restaurants de Vallvidrera i del Tibidabo, i s’acceptava l’enviament i la recollida de paquets i d’esqueles.

I si l’espera era llarga o avorrida, hi havia a la disposició dels usuaris jocs d’escacs, de dames, música i un piano, que podia tocar-lo qualsevol usuari aficionat.

L’any 1911, a les dues línies existents s’hi va afegir el tramvia que feia el recorregut entre Barcelona i la Rabassada, propietat de la companyia Tranvías de montaña SA. Sortia del Salón Craywinckel i anava fins el Casino de la Rabassada. Més tard la línia s’allargaria des de la plaça Catalunya, quan l’any 1913 va tancar el Salón Craywinckel.

Malgrat tot, recentment hem descobert una estació més antiga, la del tramvia de foc. En sabem la localització però segurament no es tractava d'una estació amb les característiques de la de Craywinckel i tindria més funcions tècniques.


Font: La Vanguardia