divendres, 18 d’abril de 2014

Ofici de tenebres

Monument i pregària un Divendres Sant
Museu Arxiu de Santa Maria


Som a mig camí del Tríduum Pasqual, que rememora els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis. Ahir era Dijous Sant, que recorda el Sant Sopar que institueix l'Eucaristia. Avui és Divendres Sant, dia de passió i mort. I Dissabte Sant la Vigília Pasqual ens portarà a la resurrecció amb què el cristianisme es fa seva la renovació pagana de la primavera.

Hi ha tres maneres de viure la Setmana Santa: com una creença (la fe sobre la raó), com un acte tradicional (la raó sobre la fe),  o com una porta oberta a un altre món, que depèn de l'experiència individual i de com raó i fe han inoculades des de la infantesa. Avui, entre descreguts, o entre fills de la Il·lustració més poc il·lustrada, la Setmana Santa és una reminiscència del passat que es viu amb la mateixa estranyesa que els quadres d'una pinacoteca. Vacances: del llatí vacare, "estar ociós o buit". Entre creients, la Setmana Santa forma part d’aquesta crosta cultural, d’aquest pòsit que la fe basteix sobre els porus de la pell i les conurbacions cerebrals fins confondre les coses del cel i les de la terra en una sola realitat. Simbòlic, però real.

Per al nens de la meva generació, en el trànsit del final de la postguerra i amb els ulls oberts als incipients mitjans de comunicació de masses (els primers anys de la televisió, els tebeos i la confirmació de l’arribada a la Lluna com a una altra realitat possible), la religió era aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi.

Des de l’escola i des de tota institució alimentada pel poder se’ns imposava l’obscurantisme religiós, que més que fer llum a l’existència enterbolia la raó. El pecat, que podia ser mortal i enviar-te als inferns, era l’autèntica frontera entre la realitat –atractiva com la pega dolça– i la por al desconegut. Fins que no van entrar les guitarres a les esglésies i Ferrándiz no va posar color a les estampetes, tot allò que feia olor a ciri i encens pertanyia al regne de les tenebres. Paradoxalment, va ser quan el capellà va deixar d'oficiar d'esquena i va entrar la llum als temples que vaig fugir a buscar aire fresc.

Si l’amenaça de l’Infern no fos suficient, tota la imagineria i la iconografia que vestia les coses de Déu era tan fosca com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina.

Aquesta foscor, aquesta tenebra tenia en la Setmana Santa el punt més àlgid. La realitat desapareixia. La televisió s’apagava sota el magisteri de pel·lícules de temàtica religiosa (si era un pèplum encara era una alegria) i una música clàssica, que no hem acabat odiant perquè no és ni del cel ni de la terra, ho envaïa tot. Es feia la foscor a ambdós extrems del passadís.

Les processons envaïen, al so del timbals que marcaven els passos del penitents, els carrers absolutament buits de transit, com en una escena apocalíptica. Les esglésies buidaven els altars, tapaven les imatges amb vels morats, es bastien monuments (del llatí memento, "record"): ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist.

I comença l’Ofici de Tenebres.


Un tenebrari amb els quinze ciris


Els llums del temple són apagats, a l'altar hi ha un tenebrari, quinze ciris que representen els apòstols, sense Judas; les tres maries: Maria, mare de Jesús; Maria Magdalena, i una tercera (1); i el quinzè, que representa Jesús. Les flames es van apagant una després de l’altra, al ritme monòton dels salms; els apòstols abandonen el temple, que va quedant en tenebres sota la minsa claror del ciri del Redemptor, que s’acosta a la mort. Les veus amagades entre bancs i columnes entonen Miserere mei, Deus: secundum magnam misericordiam tuam, mentre el darrer ciri s’oculta rere l'altar simbolitzant l'entrada de Jesús en la sepultura. S’apaguen les veus d’ultratomba i l’espai s’omple d’un so tronador; sonen carraques i matraques, els peus piquen contra el sòl, les mans colpegen la fusta dels bancs: els cristians maten els jueus deïcides. La terra tremola, la natura es convulsiona quan Jesús entra en el regne dels morts.

Rebrota el record. No tinc més de set o vuit anys. Sóc a la capella de la presó Model. El fum de l’encens fa irrespirable l’aire; em couen els ulls. O potser ploro. Quan trepitjo la vorera del carrer Entença la portalada es tanca rere meu. Ressona enmig del silenci sepulcral de la negra nit. Les portes de l’Infern. Els condemnats són a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia. Carrer avall, a la rasa de l’avinguda de Roma un tren xiula traient fum. Arribo a temps de veure’l passar camí de l’estació de Sants. Avui deu anar buit. Avui tothom és mort.


 *


Nota:

(1) D'altres tradicions parlen de tenebraris amb un nombre divers de braços que van de set fins a vint-i-quatre. Els personatges representats per les espelmes també varien. En uns casos es parla de tres maries que inclouen la mare de Déu; en d'altres de Maria Salomé, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, més la mare de Déu que ocuparia la quinzena espelma mentre que la de Jesús, diferent a les altres, restaria al marge.

32 comentaris :

  1. La quarta opció és no viure-la, però fins i tot jo hi he transigit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som febles, Allau. I també existeix allò que se'n dia atracció de l'abisme.

      Elimina
  2. Potser jo la visc com una tradició. La Setmana Santa de la meva infantesa no era tan tenebrosa com la teva, i això que jo sóc de poble i a casa no teníem televisió. En aquella època a La Selva ja no s'anava a matar jueus.
    He disfrutat molt llegint els teus records tenebrosos. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miraculosa. Feia temps que no et sentia.

      M'he quedat curt. Volia fer una narració que llisqués sola i he deixat pels racons les coses més tèrboles. A vegades em sorprèn no tenir ferides obertes, però està clar que no hi ha més realitat que la que es viu, i s'acaba fent amb naturalitat.

      Elimina
  3. Mis recuerdos son mas o menos igual de tenebrosos, de vez en cuando va bien airearlos un poco, aunque lo de de las carracas y las matracas no sé si realmente lo he visto o me lo han contado.

    ResponElimina
  4. el que més em sorpren es que sempre fa mal temps, això està buscat expresament o es que coincideix?

    ResponElimina
  5. uf, enric... estaves despert mentre escrivies això? ben bé sembla escrit des de la porta d'un altre món... o potser de la infinita portalada on som que ho abarca tot, on a vegades confonem "interior" i "exterior", com si fossen realitats distintes quan potser no ho són.

    mai he viscut de prop este ambient que descrius religiós, però encara avui sento a dir que impressiona molt assistir a la missa del gall o a la processó del silenci (símbols? caricatures? o retrats hiper-realistes del "tot"?)...

    quina sensació tan estranya imaginar aquell xiquet de set o vuit anys a la capella d'una presó ("model", quin nom, déu n'hi do...), o veient la fum i sentint lo xiulet d'un tren que imagina buit, camí de l'estació "de sants" (quin altre nom...);

    trobar-te enmig d'"aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi", i llegir després que "va ser quan va entrar la llum als temples que jo vaig fugir a buscar aire fresc", mentre començaven a sentir-se les guitarres entrant a les esglésies...;

    veure des dels teus ulls "els condemnats a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia"...

    certament, ho expliques (o t'han ensenyat a viure-ho) tot molt tenebrós...

    se'm fa difícil comprendre com se pot viure tot això i despertar en algun moment, o arribar a conciliar el son... com se pot viure, vaja, en definitiva.

    m'ha agradat molt com ho has escrit... i a la vegada m'espanta esta "literatura" de la religió que per a qui l'heu viscuda de tan a prop vos sembla que és, tal qual, "literatura" o ben bé "essència" de la vida i de la mort. des de la meua "buida" experiència, hi ha massa voluntat de temor que s'aprofita de la contradictòria idea que descrius tan "atractiva" del "pecat", de "la necessitat de doctrina" i del "misteri" que és tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. iruna, no és tant voluntat de temor com la necessitat de convertir l'experiència en un relat que tingui sentit. Hi ha conceptes que un cop introduïts dins nostre ja no es poden rebutjar. El concepte de pecat, per exemple, té valor no perquè jo l'accepti, sinó perquè més enllà de la definició és una realitat que hi ha gent que la viu.

      Agafem un concepte que tu acceptis; per exemple, el desig. Hi ha un desig primari i un desig secundari. El primari és biològic, hormonal, digues-ho com vulguis. El secundari, en canvi, és una resposta que si bé no és racional del tot si que forma part de la interacció entre el teu desig i el meu, provocat pel teu. Podem viure el desig de l'altre com a propi.

      Jo puc no creure en el pecat, però el concepte de pecat de l'altre és, en les meves mans, un artefacte que va més enllà del concepte.

      Dit de forma vulgar: les emocions s'encomanen. I es poden viure com a forma de relació sense que afectin personalment. Cal, però, haver-se desprès del dolor irracional que alguns conceptes ens provoquen.

      Anant a la resta de l'apunt, evidentment ja no sóc el nen que vivia aquelles experiències sense possibilitat de racionalitzar. I sí, tens raó: la por d'aleshores és la literatura d'avui. Avui sóc capaç d'entendre que tot forma part d'un mateix concepte d'existència induït per qui estava a càrrec de la nostra educació i de la nostra tutela.

      Reduint-ho a una idea bonica, l'art cura.

      Elimina
  6. No crec que els kumbas i els llibres de catequesi per pintar a colors ens iluminessin massa i encara seguim amb el rascarasca de les guitarres, tan desfassat avui. Potser per rebuig a això, trobo molt més suggerent la foscor antiga i m'emociono més amb el Bach més luterà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, estic d'acord amb tu. Si a aquella foscor li traiem la part de patiment i de por afegit, la foscor i el misteri que ens queda, allò que té a veure més amb el ritual, és molt atractiu. I si és amb Bach, toques el cel. La vessant més mística de les religions ens l'estem perdent.

      Elimina
  7. Durant la infantesa, i una part de l'adolescència, vaig viure aclaparat per aquest ambient tètric que descrius tan bé. La cultura catòlica de la culpa, del pecat original, tot i que no aconseguia comprendre'n el significat, se'm havia (me l'havien) ficat a dintre. Els anys de la primera joventut varen ser d'una lenta desprogramació, en bona mesura autodidacte, no exempta d'ira contra el Déu de la ira i els seus delegats a la terra. Amb el temps i la maduresa la ira va anar deixant pas a la indiferència. Vaig fer un pacte (unilateral, quin remei!) amb la ICAR: jo no m'ocupo de la vostra vida i no permetré que vosaltres us ocupeu de la meva.

    La meva mala memòria té una part positiva: em costa recordar lo bo, però també lo dolent. Gràcies a aquesta desmemòria aquelles angoixes jeuen en un racó de l'oblid cada cop més llunyà i més inofensiu. Tant inofensiu que fins i tot m'agrada redescobrir, ara ja des de la racionalitat desapasionada, el fet religiós i la seva importància en la nostra cultura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, és, si fa no fa, el mateix procés que he seguit jo. El fet religiós el trobo apassionant i no se'l pot separar de tot allò que de bo i dolent hi ha en la nostra cultura. Un cop desposseïts de la tirania d'un déu i dels seus minestres, el cel i la terra es fan més habitables espiritualment.

      Elimina
  8. Fantàstic relat. Jo no podré dir mai que hagués viscut una experiència com aquesta. En fi, molt revelador dir que el canvi es produeix amb en Ferrandiz, ara m'explico la sortida massiva de gent de les esglésies. I sort que no escrivien els textos en Comic Sans... perquè encara no l'havien inventat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, jo crec que és més fàcil superar les tenebres que Ferrándiz. Va ser terrorífic!

      Elimina
  9. Jo ja no vaig viure aquestes tenebrors (brrrrrr...) però sí el rasca-rasca de les guitarres i les misses kumbes on es cantaven cançons de Lluís Llach.
    Però encara recordo un "reportatge" contra l'avortament que ens van passar les monges a 2n de BUP que ens va deixar mig traumatitzades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que a casa no érem de missa jo m'ho mirava molt des de fora, excepte quan ens obligaven a l'escola. Tenia molt de teatral, i més si hi afegim que el llatí li donava el toc màgic. I t'he de confessar, Sílvia, que aquesta part tenebrosa i tètrica és la que m'atrau. Quan les guitarres van arribar a l'església jo ja tenia el cap en un altre lloc.

      Elimina
  10. Tinc molt present la sensació opressiva d'aquelles setmanes santes de la infantesa, on semblava que tot s'acabava i només quedava la presència ominosa de la mort.
    L'angoixa, per sort, s'ha esvait, però em temo que certes reminiscències estètiques de tot allò han perviscut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, Sícoris. No sé si és perquè darrere hi ha quelcom d'atàvic cosit a l'adn o perquè els paisatges de la infantesa i l'adolescència queden permanentment lligats al subconscient. Hi ha segur una morbosa i persistent atracció que confon els sentits, com passa amb els desigs que mantenim ocults.

      Elimina
  11. Per arribar al poti-poti actual podíem haver-ho deixat com estava, llatí inclòs. I després diuen que els nens d'avui no tenen cultura religiosa... mira que la meva... De tota manera m'ho prenc tot avui amb una distància irònica, i em sembla que fins i tot, aleshores, sense explicitar-ho, alguns membres de la meva família ja ho feien així.

    De tota manera és igual, fins i tot les societats laiques s'inventen processons i passions i oficis de tenebvres, penso en això de les marxes de torxes recordant màrtirs catalans, em fan la mateixa angúnia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb tot, Júlia, prefereixo les processons religioses i els misteris abans que les màrtirs moderns essencialistes.

      Transiten tantes passions i tenebres per la sang humana que la necessitat de pastors i cabdills no s'acaba mai.

      Elimina
  12. Per ser precisos, el tenebrari tenia quinze ciris: els onze apòstols (falta Judes que havia sortit d'escena per pròpia voluntat) i les Tres Maries: Maria, mare de Jesús, Maria Magdalena i una tercera sobre la qual hi ha diverses versions. El quinzè ciri, de color diferent a la resta representava Jesús. Aquest no s'apagava sinó que s'amagava rere l'altar per deixar el temple en penombra. Després del soroll de les matraques i altres elements de persusió, reapareixia simbolitzant la resurrecció.
    Aquest és, segons he rcollit, el procés del moment clau de l'ofici de Tenebres.
    Una cordial salutació,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. He fet la correcció que em proposes i he afegit una nota per explicar altres variants en els tenebraris de l'ofici.

      Elimina
  13. Excel·lent, com sempre, el Bereshit! El bogardisme també ha fet la seva incursió als misteris de la santa resurrecció...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies bogardians. Però com ja us he dit a Can Bogarde, vigilem que els ressuscitats no se'ns tornin zombis i ens acabin devorant.

      Elimina
  14. Doncs no se, quant era petit vaig anar a col·legi de monges i no tinc una visió tant tètrica, encara que a aquella època molts pensaven que anava cap a capellà, jajajajaja

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Javier, que en aquest tema hi deu haver experiències de tot tipus. El que jo vaig viure als anys 60 és tal i com ho explico.

      Elimina
  15. I després a visitar monuments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Lluís. Tot un clàssic anar de nit fent la ruta dels monuments, amb aquells draps morats que tapaven les imatges de les esglésies i que oferien encara una imatge més tenebrosa.

      Elimina
  16. Llegeixo aquest post un parell d'anys més tard… Ja se sap la xarxa permet aquestes reconnexions.
    Jo també tinc un record força tenebrós de les meves setmanes santes (per no parlar de la religiositat que vivia la meva àvia que era de les del dimoni i tot això que em va marcar molt de petit).
    No música, no pel·lícules -tot i que jo ja sóc de la generació del Ben-Hur, Los siete mandamientos…- una mena de silenci arreu que.òbviament, miràvem d'omplir amb el meu germà amb qualsevol joc.
    Jo vaig entrar a la religiositat per les guitarres i el capellà com una mena de psicòleg que et parlava al cau dels escoltes i et proposva jocs d'autoconeixement. I després pel contacte amb les comunitats de creients de base que s'implicaven social i políticament.
    De tot això em queda una espiritualitat esmorteïda que, de tant en tant, torna a encendre's. La de mossèn Ballarin, per exemple. O la d'aquest Triduum Pasqual del meu amic Jordi Trepat.
    Una porta oberta a l'experiència del trascendent.
    Gràcies, Enric, per permetre'm -o provocar- aquesta digressió personal a partir del teu excel·lent post sobre les misses tenebroses.
    Una abraçada i Bona Pasqua!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com n'és d'important poder reflexionar sobre com l'experiència, la tradició i les múltiples interferències d'allò que anomenem realitat ens han marcat fins conformar allò que som.
      Havent viscut un escenari similar, la meva experiència amb l'espiritualitat ha acabat sent força diferent a causa, sobretot, a l'entorn. Primer, el familiar, i després, el social. El familiar perquè a casa es vivia una religiositat de circumstàncies amanida d'aspectes que no vaig entendre fins que vaig ser gran. El social perquè mai vaig tenir relació ni amb esplais, ni agrupaments, ni amics d'aquest entorn.
      Vaig viure el cristianisme com una cosa aliena que se m'imposava, que no era capaç d'entendre racionalment ni vaig heretar una fe que em permetés no qüestionar-me res. Però era, alhora, prou misteriosa com perquè m'hi sentís atret. Per aquesta raó, quan l'aire fresc va entrar als temples em van prendre aquell misteri. No em servia el missatge obert de justícia i pau perquè ja el duia après per altres vies i no m'aportaven res de nou.
      Qui m'havia de dir que acabaria estudiant semítiques i interessant-me pel cristianisme primitiu, aquell que sense deixar de ser jueu, proclamava una revolta social. I tot plegat fonamentant-se en un text literari immens -la Bíblia- que no te l'acabes mai.
      És una pena que s'hagi produït aquesta desconnexió històrica que ha convertit més d'una generació en ignorants de la història, l'evolució espiritual i l'art.
      Bona Pasqua, August! Una abraçada!

      Elimina
  17. A mi em feia por, molta por! encara que mai vaig anar a cap acte religiós, em feia por la radio, només se sentia música sacra o clàssica, em feia por que tot estigués tancat des de dijous migdia i tot el divendres. Recordo la guardia civil insultant al meu pare, perquè intentava sortir de Barcelona un dijous sant i tots estaven arraulits pensant que el detenien. Em feien por els cines, aquella setmana només feien pelis religioses i sempre acabava plorant, veure com clavaven algú a la creu no ho suportava, encara ara el crist clavat a la creu em dona yuyu. Per mi setmana santa, era un dia molt xulo amb la palma, plena de sucres, uns dies molt foscos, si sortia de casa, i acabava amb un super dia, amb la mona!
    Tinc pendent anar a una processó, crec que aniré per la Mancha, diuen que no se sent respirar a ningú, i alguna pel sud, però aquestes per les imatges que he vist em recorden algunes de les descrites de l'antiga Grècia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc perfectament. A mi més que por em produïa angoixa, ofec; la sensació d'estar atrapat. Tots els records els tinc en blanc i negre. Mai vaig anar a una processó, però des dels balcons de casa dels avis les veia passar, amb un silenci dens que es podia tallar. Però sí que anava a veure monuments a les esglésies, amb les imatges tapades com fantasmes, i un silenci sepulcral, mai millor dit.
      Les processons de Castellà impressionen. Les d'Andalusia són una histèria col·lectiva.

      Elimina