Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 18 d’abril del 2014

Ofici de tenebres

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus"
a la porta d'una església, el 18 d'abril de 1935
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


Som a les portes del Tríduum Pasqual, que rememora els tres grans misteris de la redempció: la passió, la mort i la resurrecció de Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que va néixer jueu i va morir sent jueu. Tot és silenci. Dimecres Sant es reuneix el Sanedrí per condemnar Jesús, que serà ajusticiat pels romans per sedició mentre es escridassat per la multitud. Dijous Sant, que recorda la Santa Cena (el Sant Sopar; el Séder de la Pasqua jueva) que institueix l'Eucaristia, es trencarà el silenci preceptiu amb els carraus i les matraques que es venen a la porta de les esglésies entre aromes de farigola i que els nens faran sonar a les esglésies. Divendres Sant serà el dia de passió i mort, i la terra tremolarà. I Dissabte Sant, la Vigília Pasqual ens portarà a la resurrecció amb què el cristianisme es fa seva la renovació pagana de la primavera i la gent sortirà als balcons a fer soroll amb les cassoles en senyal d'alegria; o, com encara es fa en llocs com Cuixà, s'encendrà un foc a l'aire lliure, acompanyat d'un ressopó.

No hi ha dia que el silenci no es trenqui pels "renous" de Setmana Santa. Amb l'excusa de matar jueus, representar la mort amb la tremolor de la terra o festejar la resurrecció a cop de cassola –tots ells costums ben vius encara els anys 60– es mantenia un ritual precristià, els renous, present en moltes cultures d'arreu del món, que té per objecte l'expulsió dels mals esperits, al qual també cal afegir les matraques i maçoles fixes de moltes esglésies i l'estrèpit de tambors, cops de porta, arrossegar llaunes i pots o repicar de peus a l'interior de l'església.


Venedores de matraques i carraus
al carrer d'Aragó amb Balmes
Pau-Lluís Torrents (AFB)


Hi ha tres maneres de viure la Setmana Santa: com una creença (la fe sobre la raó), com un acte tradicional (la raó sobre la fe),  o com una porta oberta a un altre món, que depèn de l'experiència individual i de com raó i fe han estat inoculades des de la infantesa. Avui, entre descreguts, o entre fills de la Il·lustració més poc il·lustrada, la Setmana Santa és una reminiscència del passat que es viu amb la mateixa estranyesa que els quadres d'una pinacoteca. Vacances: del llatí vacare, "estar ociós o buit". Entre creients, la Setmana Santa forma part d’aquesta crosta cultural, d’aquest pòsit que la fe basteix sobre els porus de la pell i les conurbacions cerebrals fins confondre les coses del cel i les de la terra en una sola realitat. Simbòlic, però real.

Per al nens de la meva generació, en el trànsit del final de la postguerra i amb els ulls oberts als incipients mitjans de comunicació de masses (els primers anys de la televisió, els tebeos i la confirmació de l’arribada a la Lluna com a una altra realitat possible), la religió era aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi.


Processó de Divendres Sant a la Rambla, el 1949
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


Des de l’escola i des de tota institució alimentada pel poder se’ns imposava l’obscurantisme religiós, que més que fer llum a l’existència enterbolia la raó. El pecat, que podia ser mortal i enviar-te als inferns, era l’autèntica frontera entre la realitat –atractiva com la pega dolça– i la por al desconegut. Fins que no van entrar les guitarres a les esglésies i Ferrándiz no va posar color a les estampetes, tot allò que feia olor a ciri i encens pertanyia al regne de les tenebres. Paradoxalment, va ser quan el capellà va deixar d'oficiar d'esquena, en llatí i va entrar la llum als temples que vaig fugir a buscar aire fresc.

Si l’amenaça de l’Infern no fos suficient, tota la imagineria i la iconografia que vestia les coses de Déu era tan fosca com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina.

Aquesta foscor, aquesta tenebra tenia en la Setmana Santa el punt més àlgid. La realitat desapareixia. La televisió s’apagava sota el magisteri de pel·lícules de temàtica religiosa (si era un pèplum encara era una alegria) i una música clàssica, que no hem acabat odiant perquè no és ni del cel ni de la terra, ho envaïa tot. Es feia la foscor a ambdós extrems del passadís.


Monument i pregària de Dijous Sant
Santa Maria del Mar


Les processons envaïen, al so del timbals que marcaven els passos del penitents, arrossegant cadenes, amb els peus nus o fent sagnar l'esquena a cops de fuet imitant el camí del Calvari; natzarens amb el cap tapat amb una cucurulla; dones de negre rigorós amb vel i mantellina; i els carrers absolutament buits de transit, com en una escena apocalíptica. Les esglésies buidaven els altars, tapaven les imatges amb vels morats, es bastien monuments (del llatí memento, "record"): ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist.

I comença l’Ofici de Tenebres.


Un tenebrari amb els quinze ciris


Els llums del temple són apagats, a l'altar hi ha un tenebrari, quinze ciris que representen els apòstols, sense Judes; les tres maries: Maria, mare de Jesús; Maria Magdalena, i una tercera (1); i el quinzè, que representa Jesús. Les flames es van apagant una després de l’altra, al ritme monòton dels salms; els apòstols abandonen el temple, que va quedant en tenebres sota la minsa claror del ciri del Redemptor, que s’acosta a la mort. Les veus amagades entre bancs i columnes entonen Miserere mei, Deus: secundum magnam misericordiam tuam, mentre el darrer ciri s’oculta rere l'altar simbolitzant l'entrada de Jesús en la sepultura. S’apaguen les veus d’ultratomba i l’espai s’omple d’un so tronador; sonen carraques i matraques, els peus piquen contra el sòl, les mans colpegen la fusta dels bancs: els cristians "maten" els jueus deïcides. La terra tremola, la natura convulsiona quan Jesús entra en el regne dels morts. Tenebrae factae sunt!


Vista aèria de la presó Model de Barcelona (finals dels anys 30)


Cinquanta anys enrere un nen creua els carrers i els camps que envolten la presó Model de Barcelona, com els que mostra aquesta imatge aèria. Tot té encara aspecte de marge, de frontera, de camí cap a una altra realitat. Rebrota el record. No tinc més de set o vuit anys. Sóc a la capella de la presó Model. El fum de l’encens fa irrespirable l’aire; em couen els ulls. O potser ploro. Quan trepitjo la vorera del carrer Entença la portalada es tanca rere meu. Ressona enmig del silenci sepulcral de la negra nit. Les portes de l’Infern. Els condemnats són a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia. Carrer avall, a la rasa de l’avinguda de Roma un tren xiula traient fum. Arribo a temps de veure’l passar camí de l’estació de Sants. Avui deu anar buit. Avui tothom és mort.


 *


Nota:

(1) D'altres tradicions parlen de tenebraris amb un nombre divers de braços que van de set fins a vint-i-quatre. Els personatges representats per les espelmes també varien. En uns casos es parla de tres maries que inclouen la mare de Déu; en d'altres de Maria Salomé, Maria de Cleofàs i Maria Magdalena, més la mare de Déu que ocuparia la quinzena espelma mentre que la de Jesús, diferent a les altres, restaria al marge.

60 comentaris :

  1. La quarta opció és no viure-la, però fins i tot jo hi he transigit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som febles, Allau. I també existeix allò que se'n dia atracció de l'abisme.

      Elimina
  2. Potser jo la visc com una tradició. La Setmana Santa de la meva infantesa no era tan tenebrosa com la teva, i això que jo sóc de poble i a casa no teníem televisió. En aquella època a La Selva ja no s'anava a matar jueus.
    He disfrutat molt llegint els teus records tenebrosos. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miraculosa. Feia temps que no et sentia.

      M'he quedat curt. Volia fer una narració que llisqués sola i he deixat pels racons les coses més tèrboles. A vegades em sorprèn no tenir ferides obertes, però està clar que no hi ha més realitat que la que es viu, i s'acaba fent amb naturalitat.

      Elimina
  3. Mis recuerdos son mas o menos igual de tenebrosos, de vez en cuando va bien airearlos un poco, aunque lo de de las carracas y las matracas no sé si realmente lo he visto o me lo han contado.

    ResponElimina
  4. el que més em sorpren es que sempre fa mal temps, això està buscat expresament o es que coincideix?

    ResponElimina
  5. uf, enric... estaves despert mentre escrivies això? ben bé sembla escrit des de la porta d'un altre món... o potser de la infinita portalada on som que ho abarca tot, on a vegades confonem "interior" i "exterior", com si fossen realitats distintes quan potser no ho són.

    mai he viscut de prop este ambient que descrius religiós, però encara avui sento a dir que impressiona molt assistir a la missa del gall o a la processó del silenci (símbols? caricatures? o retrats hiper-realistes del "tot"?)...

    quina sensació tan estranya imaginar aquell xiquet de set o vuit anys a la capella d'una presó ("model", quin nom, déu n'hi do...), o veient la fum i sentint lo xiulet d'un tren que imagina buit, camí de l'estació "de sants" (quin altre nom...);

    trobar-te enmig d'"aquell passadís fosc que deixàvem enrere mentre corríem cap a la llum; tenebra de 40 watts, però llum a la fi", i llegir després que "va ser quan va entrar la llum als temples que jo vaig fugir a buscar aire fresc", mentre començaven a sentir-se les guitarres entrant a les esglésies...;

    veure des dels teus ulls "els condemnats a punt d’entrar dins les tenebres de cada dia"...

    certament, ho expliques (o t'han ensenyat a viure-ho) tot molt tenebrós...

    se'm fa difícil comprendre com se pot viure tot això i despertar en algun moment, o arribar a conciliar el son... com se pot viure, vaja, en definitiva.

    m'ha agradat molt com ho has escrit... i a la vegada m'espanta esta "literatura" de la religió que per a qui l'heu viscuda de tan a prop vos sembla que és, tal qual, "literatura" o ben bé "essència" de la vida i de la mort. des de la meua "buida" experiència, hi ha massa voluntat de temor que s'aprofita de la contradictòria idea que descrius tan "atractiva" del "pecat", de "la necessitat de doctrina" i del "misteri" que és tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. iruna, no és tant voluntat de temor com la necessitat de convertir l'experiència en un relat que tingui sentit. Hi ha conceptes que un cop introduïts dins nostre ja no es poden rebutjar. El concepte de pecat, per exemple, té valor no perquè jo l'accepti, sinó perquè més enllà de la definició és una realitat que hi ha gent que la viu.

      Agafem un concepte que tu acceptis; per exemple, el desig. Hi ha un desig primari i un desig secundari. El primari és biològic, hormonal, digues-ho com vulguis. El secundari, en canvi, és una resposta que si bé no és racional del tot si que forma part de la interacció entre el teu desig i el meu, provocat pel teu. Podem viure el desig de l'altre com a propi.

      Jo puc no creure en el pecat, però el concepte de pecat de l'altre és, en les meves mans, un artefacte que va més enllà del concepte.

      Dit de forma vulgar: les emocions s'encomanen. I es poden viure com a forma de relació sense que afectin personalment. Cal, però, haver-se desprès del dolor irracional que alguns conceptes ens provoquen.

      Anant a la resta de l'apunt, evidentment ja no sóc el nen que vivia aquelles experiències sense possibilitat de racionalitzar. I sí, tens raó: la por d'aleshores és la literatura d'avui. Avui sóc capaç d'entendre que tot forma part d'un mateix concepte d'existència induït per qui estava a càrrec de la nostra educació i de la nostra tutela.

      Reduint-ho a una idea bonica, l'art cura.

      Elimina
  6. No crec que els kumbas i els llibres de catequesi per pintar a colors ens iluminessin massa i encara seguim amb el rascarasca de les guitarres, tan desfassat avui. Potser per rebuig a això, trobo molt més suggerent la foscor antiga i m'emociono més amb el Bach més luterà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, estic d'acord amb tu. Si a aquella foscor li traiem la part de patiment i de por afegit, la foscor i el misteri que ens queda, allò que té a veure més amb el ritual, és molt atractiu. I si és amb Bach, toques el cel. La vessant més mística de les religions ens l'estem perdent.

      Elimina
    2. Estic d accord, Bach ilumina el esprit, fa meditar, fa volar.....dintre de la teva llum, dintre de la foscor quevt envolta, Gracies per les vostres reflexions

      Elimina
    3. Gràcies a tu, Josep, per compartir-ho amb nosaltres. L'esperit té una part sensible que es desperta quan vibren determinats acords. La sensibilitat és aquests percepció.

      Elimina
    4. Enric H.March las obras de arte no necesitan explicacion.Tu relato es perfecto,una obra de arte.

      Elimina
    5. Gràcies, Charo! Ets molt amable i m'alegro que t'hagi agradat.

      Elimina
  7. Durant la infantesa, i una part de l'adolescència, vaig viure aclaparat per aquest ambient tètric que descrius tan bé. La cultura catòlica de la culpa, del pecat original, tot i que no aconseguia comprendre'n el significat, se'm havia (me l'havien) ficat a dintre. Els anys de la primera joventut varen ser d'una lenta desprogramació, en bona mesura autodidacte, no exempta d'ira contra el Déu de la ira i els seus delegats a la terra. Amb el temps i la maduresa la ira va anar deixant pas a la indiferència. Vaig fer un pacte (unilateral, quin remei!) amb la ICAR: jo no m'ocupo de la vostra vida i no permetré que vosaltres us ocupeu de la meva.

    La meva mala memòria té una part positiva: em costa recordar lo bo, però també lo dolent. Gràcies a aquesta desmemòria aquelles angoixes jeuen en un racó de l'oblid cada cop més llunyà i més inofensiu. Tant inofensiu que fins i tot m'agrada redescobrir, ara ja des de la racionalitat desapasionada, el fet religiós i la seva importància en la nostra cultura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, és, si fa no fa, el mateix procés que he seguit jo. El fet religiós el trobo apassionant i no se'l pot separar de tot allò que de bo i dolent hi ha en la nostra cultura. Un cop desposseïts de la tirania d'un déu i dels seus minestres, el cel i la terra es fan més habitables espiritualment.

      Elimina
  8. Fantàstic relat. Jo no podré dir mai que hagués viscut una experiència com aquesta. En fi, molt revelador dir que el canvi es produeix amb en Ferrandiz, ara m'explico la sortida massiva de gent de les esglésies. I sort que no escrivien els textos en Comic Sans... perquè encara no l'havien inventat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, jo crec que és més fàcil superar les tenebres que Ferrándiz. Va ser terrorífic!

      Elimina
  9. Sílvia Jané18 d’abril, 2014

    Jo ja no vaig viure aquestes tenebrors (brrrrrr...) però sí el rasca-rasca de les guitarres i les misses kumbes on es cantaven cançons de Lluís Llach.
    Però encara recordo un "reportatge" contra l'avortament que ens van passar les monges a 2n de BUP que ens va deixar mig traumatitzades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que a casa no érem de missa jo m'ho mirava molt des de fora, excepte quan ens obligaven a l'escola. Tenia molt de teatral, i més si hi afegim que el llatí li donava el toc màgic. I t'he de confessar, Sílvia, que aquesta part tenebrosa i tètrica és la que m'atrau. Quan les guitarres van arribar a l'església jo ja tenia el cap en un altre lloc.

      Elimina
  10. Tinc molt present la sensació opressiva d'aquelles setmanes santes de la infantesa, on semblava que tot s'acabava i només quedava la presència ominosa de la mort.
    L'angoixa, per sort, s'ha esvait, però em temo que certes reminiscències estètiques de tot allò han perviscut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, Sícoris. No sé si és perquè darrere hi ha quelcom d'atàvic cosit a l'adn o perquè els paisatges de la infantesa i l'adolescència queden permanentment lligats al subconscient. Hi ha segur una morbosa i persistent atracció que confon els sentits, com passa amb els desigs que mantenim ocults.

      Elimina
  11. Per arribar al poti-poti actual podíem haver-ho deixat com estava, llatí inclòs. I després diuen que els nens d'avui no tenen cultura religiosa... mira que la meva... De tota manera m'ho prenc tot avui amb una distància irònica, i em sembla que fins i tot, aleshores, sense explicitar-ho, alguns membres de la meva família ja ho feien així.

    De tota manera és igual, fins i tot les societats laiques s'inventen processons i passions i oficis de tenebvres, penso en això de les marxes de torxes recordant màrtirs catalans, em fan la mateixa angúnia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb tot, Júlia, prefereixo les processons religioses i els misteris abans que les màrtirs moderns essencialistes.

      Transiten tantes passions i tenebres per la sang humana que la necessitat de pastors i cabdills no s'acaba mai.

      Elimina
  12. Per ser precisos, el tenebrari tenia quinze ciris: els onze apòstols (falta Judes que havia sortit d'escena per pròpia voluntat) i les Tres Maries: Maria, mare de Jesús, Maria Magdalena i una tercera sobre la qual hi ha diverses versions. El quinzè ciri, de color diferent a la resta representava Jesús. Aquest no s'apagava sinó que s'amagava rere l'altar per deixar el temple en penombra. Després del soroll de les matraques i altres elements de persusió, reapareixia simbolitzant la resurrecció.
    Aquest és, segons he rcollit, el procés del moment clau de l'ofici de Tenebres.
    Una cordial salutació,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan. He fet la correcció que em proposes i he afegit una nota per explicar altres variants en els tenebraris de l'ofici.

      Elimina
  13. Excel·lent, com sempre, el Bereshit! El bogardisme també ha fet la seva incursió als misteris de la santa resurrecció...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies bogardians. Però com ja us he dit a Can Bogarde, vigilem que els ressuscitats no se'ns tornin zombis i ens acabin devorant.

      Elimina
  14. Doncs no se, quant era petit vaig anar a col·legi de monges i no tinc una visió tant tètrica, encara que a aquella època molts pensaven que anava cap a capellà, jajajajaja

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Javier, que en aquest tema hi deu haver experiències de tot tipus. El que jo vaig viure als anys 60 és tal i com ho explico.

      Elimina
  15. I després a visitar monuments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Lluís. Tot un clàssic anar de nit fent la ruta dels monuments, amb aquells draps morats que tapaven les imatges de les esglésies i que oferien encara una imatge més tenebrosa.

      Elimina
  16. Llegeixo aquest post un parell d'anys més tard… Ja se sap la xarxa permet aquestes reconnexions.
    Jo també tinc un record força tenebrós de les meves setmanes santes (per no parlar de la religiositat que vivia la meva àvia que era de les del dimoni i tot això que em va marcar molt de petit).
    No música, no pel·lícules -tot i que jo ja sóc de la generació del Ben-Hur, Los siete mandamientos…- una mena de silenci arreu que.òbviament, miràvem d'omplir amb el meu germà amb qualsevol joc.
    Jo vaig entrar a la religiositat per les guitarres i el capellà com una mena de psicòleg que et parlava al cau dels escoltes i et proposva jocs d'autoconeixement. I després pel contacte amb les comunitats de creients de base que s'implicaven social i políticament.
    De tot això em queda una espiritualitat esmorteïda que, de tant en tant, torna a encendre's. La de mossèn Ballarin, per exemple. O la d'aquest Triduum Pasqual del meu amic Jordi Trepat.
    Una porta oberta a l'experiència del trascendent.
    Gràcies, Enric, per permetre'm -o provocar- aquesta digressió personal a partir del teu excel·lent post sobre les misses tenebroses.
    Una abraçada i Bona Pasqua!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com n'és d'important poder reflexionar sobre com l'experiència, la tradició i les múltiples interferències d'allò que anomenem realitat ens han marcat fins conformar allò que som.
      Havent viscut un escenari similar, la meva experiència amb l'espiritualitat ha acabat sent força diferent a causa, sobretot, a l'entorn. Primer, el familiar, i després, el social. El familiar perquè a casa es vivia una religiositat de circumstàncies amanida d'aspectes que no vaig entendre fins que vaig ser gran. El social perquè mai vaig tenir relació ni amb esplais, ni agrupaments, ni amics d'aquest entorn.
      Vaig viure el cristianisme com una cosa aliena que se m'imposava, que no era capaç d'entendre racionalment ni vaig heretar una fe que em permetés no qüestionar-me res. Però era, alhora, prou misteriosa com perquè m'hi sentís atret. Per aquesta raó, quan l'aire fresc va entrar als temples em van prendre aquell misteri. No em servia el missatge obert de justícia i pau perquè ja el duia après per altres vies i no m'aportaven res de nou.
      Qui m'havia de dir que acabaria estudiant semítiques i interessant-me pel cristianisme primitiu, aquell que sense deixar de ser jueu, proclamava una revolta social. I tot plegat fonamentant-se en un text literari immens -la Bíblia- que no te l'acabes mai.
      És una pena que s'hagi produït aquesta desconnexió històrica que ha convertit més d'una generació en ignorants de la història, l'evolució espiritual i l'art.
      Bona Pasqua, August! Una abraçada!

      Elimina
    2. Nois, jo he viscut tot això. Col.legi de monjes, molta església, molt resar i tot viscut molt intensament. Despres l'adolescència, nòvios,el món s'obria, però l'església també i jo participo d'aquesta obertura i segueixo a dins d aquest "clan" i evolucionem jo i l'Església.
      Crec que es que m'he trobat amb les persones adients i que em anat fent camí. Ara sóc encara religiosa practicant i em considero una persona normal que tinc fills i nets, que m'agrada la festa i la broma i que no em fa cap nosa viure el nostre temps amb religiositat

      Elimina
    3. Per descomptat, Josefina, les opcions personals són això: personals. Hi ha un instint transcendent, una espiritualitat innata que ens porta a fer-nos preguntes i obtenir respostes. A mi se'm fa difícil trobar-ho en l'Església, però puc compartir espais i motius (capelles, claustres, tradicions, rituals) al marge de la fe.

      Elimina
  17. A mi em feia por, molta por! encara que mai vaig anar a cap acte religiós, em feia por la radio, només se sentia música sacra o clàssica, em feia por que tot estigués tancat des de dijous migdia i tot el divendres. Recordo la guardia civil insultant al meu pare, perquè intentava sortir de Barcelona un dijous sant i tots estaven arraulits pensant que el detenien. Em feien por els cines, aquella setmana només feien pelis religioses i sempre acabava plorant, veure com clavaven algú a la creu no ho suportava, encara ara el crist clavat a la creu em dona yuyu. Per mi setmana santa, era un dia molt xulo amb la palma, plena de sucres, uns dies molt foscos, si sortia de casa, i acabava amb un super dia, amb la mona!
    Tinc pendent anar a una processó, crec que aniré per la Mancha, diuen que no se sent respirar a ningú, i alguna pel sud, però aquestes per les imatges que he vist em recorden algunes de les descrites de l'antiga Grècia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc perfectament. A mi més que por em produïa angoixa, ofec; la sensació d'estar atrapat. Tots els records els tinc en blanc i negre. Mai vaig anar a una processó, però des dels balcons de casa dels avis les veia passar, amb un silenci dens que es podia tallar. Però sí que anava a veure monuments a les esglésies, amb les imatges tapades com fantasmes, i un silenci sepulcral, mai millor dit.
      Les processons de Castellà impressionen. Les d'Andalusia són una histèria col·lectiva.

      Elimina
  18. Jo no sóc creient... en part suposo per l'opressió post guerra. Però sempre m'ha fascinat la litúrgia de les religions. Entre elles la jueva.
    L'església catòlica crec que en té molta culpa que jo no sigui creient. Va donar la nul.litat de matrimoni al meu ex marit a canvi de mentides i diners.
    No sé perquè ho explico això diràs!
    Però és cert un desencant total

    ResponElimina
    Respostes
    1. lameri, jo t'agraeixo molt el comentari i la confidència. Malgrat totes les opressions i les pors, les litúrgies tenen quelcom d'atractiu que lliga amb el vessant espiritual que tots duem dins. Tot i el to jo faig servir en el text, ja veus que no deixo d'escriure spbre aquests temes. Sovint per qüestions didàctiques: fer classe em demostra la ignorància de la gent sobre els temes relacionats amb la religió i les formes socials que hi estan relacionades (tant pel que fa als costums com l'art, per exemple), i això em porta a escriure com a exercici.

      Elimina
  19. La por, sempre la por com gran estratègia de control. Jo hi viscut també aquesta por. Ara les noves generaciones ja no la tenen. Pero l'han canviat per altres: por al no reconeixement , por a formar una familia, por a la incertesa fel futur, por a no disfrutar de la vida al màxim.... Al final, ens limitem a permutar unes pors per unes altres. El autèntic progrès seria una educació sense pors. Amb respecte i responsabilitat. Pero sense pors. I per tant, sense pecat, ni culpa...
    Genial el teu article, Enric! Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Salvador! Així és. El poder sempre utilitza la por com a forma de control. En els lloc on l'Església encara té influència sobre la gent, encara l'exerceix; quan no és així, ho fa l'estat, tant a les dictadures com a les democràcies. L'educació i el coneixement haurien de ser la porta a l'esperit crític i la pèrdua de la por. Però aquest esperit crític està coartat per algunes formes de llibertat enganyoses, com pensar que l'accés massiu a la informació en fa lliure, quan, en realitat, és la manera de fer passar mentires per veritats si no saps contrastar la informació que t'arriba. Salut!

      Elimina
  20. Completament d'accord. Mentires per veritats i veritats per mentires! No sabem gestionar tanta informacio. Estem intoxicats, o millor dit "infoxicats". No sabem digerir la informació i sense digestió no hi ha despres acció. Aquest em penso que es el origen de la inacció general devant de tantes tragèdies. Salut!
    Santi Ballus

    ResponElimina
  21. Recordo perfectament aquelles setmanes santes d,exercicis espirituals a les monges...també que tancavem la televisió perquè no podíem veure-la i tot es tornava gris i avorrit... havíem de fer penitència pels pecats comesos... netejar l,esperit...més o menys era això

    ResponElimina
    Respostes
    1. Semblava, talment, que desconnectàvem del món, Glòria. Un silenci tenebrós.

      Elimina
  22. Aquest post del 2014 ha arribat a la pantalla de l'ordinador que faig servir el 2018.

    Agraeixo que noteu coses que han passat i passen, he connectat amb les setmanes santes de principis dels 60 a Barcelona... pero m'ha fet memoria immediatament de setmanes santes mes tardanes, potser finals dels 60 o inicis 70, al poble dels avis, al Penedes... i el dinar del diumenge de Pasqua, on el que menys m'importava a mi era la mona (si, em feien mona els avis, primer era la classica de "garlanda amb ous durs" i, per la modernitat dels meus pares, es va transformar en mona de mantega - l'hi agradava a la meva mare). Pero escric aixo per fer notar que, un diumenge de pasqua, amb el meu cosi, tres anys mes jove que jo, varem voler cercar unes floretes mentre "els grans" eren a sobretaula, per portar-lis i que estiguessin contents de nosaltres... ens havien dit que els agradava la ginesta uns dies avans, rememorant l'estiu... ens va costar molt de tros de caminar per la carretera local-no hi havien cotxes a aquelles hores i ningu es va preocupar per uns nens petits- fins un bosquet, i varem trovar unes plantes amb flors grogues, en varem collir -va costar molt!- i les varem portar als grans, pares, tiets, avis... Es varen quedar molt sorpresos que els hi portessim argelagues amb les espines tretes! Aixo ho escric perque l'esforç continuat es el que mereix i queda... i aquest esforç surt de les tragedies i foscors passades, aixo ho podeu ben creure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per compartir les teves vivències, Antoni. No m'estranya gens la cara de sorpresa de la família. Imagino que vau quedar ben esgarrinxats! Quina feinada! Per cert, les argelagues seques s'havien fet servir per cremar i socarrimar els pèls del porc quan hi havia matança.

      Elimina
    2. Anys 57-+ teníem tan a dins el que era la setmana santa i la cuaresma en general, que jo amb 12 anys sempre baixava l'escala cantan, dons bé començava una cançó i al adonar-me que no es podia cantar ,cantava una cançó de misa ,admès en castellá O llatí ara estic sentada a un poble de muntanya sense anar a oficis ni procesons

      Elimina
  23. A casa mai no hem estat de missa, per la qual cosa, els rituals eclesiàstics, tret dels obligatoris "BBC's" (i tot i tenir un cosí mossèn) no els he viscut. Amb tot, sí me'n recordo de que les Setmanes Santes eren temps grisos i tenebrosos. La Lavis en blanc i negre (sóc del 68) emetia el Tenorio, i l'ambient s'enraria com el cel, que s'obstinava en vestir-se de gris plom. Les llegendes que em contaven els avis i els pares sobre gent que havia viscut estranys fenòmens el dia de Divendres Sant col·laboraven a fer-ho tot plegat misteriós i tètric. Una sensació incòmoda que va calar fons i que, encara hores d'ara, en arribar aquestes dates, l'ànima s'enfosqueix i et diu que no són uns dies qualsevol: és Setmana Santa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa tampoc érem de missa, Ireneu. Però l'entorn, i sobretot l'escola per a la canalla, configuraven un paisatge fosc i tenebrós. Ja m'explicaràs algun dia aquests fenòmens estranys que relataven els avis i els pares.

      Elimina
  24. Per a mi que recordo les Setmanes Santes dels 50, soc del 48, encara em semblaven més fosques, l'ambient normal ja era gris, però en Setmana Santa, era negra, eglèsies fosques, imatges tapades em robes morades, els carrers buits i tothom a casa resant el rosari, i una de les sensacions més fosques era la retransmisió per la radio del sermó de les Set Paraules, Divendres Sant per la tarda, des de la Plaça de la Catedral. Haviem anat a alguna processò i les dones endolades de negre, els capirots dels penitents, els peus arrosegant cadenes, em feia l'efecte de que era a l'Edat mitjana amb la Inquisició vigilant-nos. No en tinc cap bon record, A més a mi els padrins mai em van fer mona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També recordo els sermons a la ràdio i la música sacra. Veus gairebé del més enllà. Avui és difícil d'entendre als més joves un panorama del qual no podies escapar, perquè encara que la família no fos religiosa l'ambient religiós s'imposava arreu. Si més no a ciutat. He comprovat pels comentaris d'amics i coneguts que als pobles era molt diferent.

      Elimina
  25. M'he llegit tot el post i tots els comentaris.
    Jo també soc d'aquell temps i puc dic que no m'he sentit de cap de les maneres com es diu a la majoria d'aquests comentaris i no m'ha quedat cap mal record d'aquelles setmanes santes. El que sé i és que sempre ho he llegit així, és que la tercera Maria de la creu, era la Maria de Cleofàs...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pepi, m'alegro molt que fossin dies feliços. Aquestes coses sempre depenen del lloc i l'entorn Jo també he viscut alguna Setmana Santa extraordinària, per exemple, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Res a veure amb els rituals nacionalcatòlics.

      Elimina
  26. Recordo lo de les carraques y les maces, i ma agradat lo de : "com la sotana dels seus ministres, gent de mà tan tova com dura depenent de la part del cos necessitada de doctrina."

    ResponElimina
  27. No tothom és capaç de reconèixer i viure la mística de la setmana santa, entendre,n els rituals i posar-hi de fons un bach luterà. Si pors conjugar aquests tres aspectes és un moment de l any que no s oblida, una experiència de renovació total.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estem d'acord. Hi ha maneres i maneres de viure els rituals religiosos. L'austeritat protestant és especialment emotiva. Però també n'he viscut de catòlics amb el mateix esperit; per exemple, a Sant Miquel de Cuixà.

      Elimina
    2. Record sublim! El reço de les muntanyes, a la posta de sol, al cant de "per vostre passió sagrada, Adorable Redemtor, perdoneu altre vegada, aquest pobre pecador"

      Elimina
    3. Gràcies, Montse. És molt bonic el Via Crucis cantat.

      Elimina