dilluns, 26 de maig de 2014

De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor

Reproducció d'un gravat de la façana de la basílica
abans l'actuació d'August Font, iniciada l'any 1879
Arxiu parroquial de l'església


El carrer de l'Infern

El de l’Infern era un petit carrer que anava de la Riera de Sant Joan al carrer Ripoll, desaparegut durant la destrossa que va permetre l’obertura de la Via Laietana entre les anys 1908 i 1913. Situat on avui hi ha la vorera de muntanya de l’avinguda de la Catedral, entre Via Laietana i el carrer del Dr. Joaquim Pou, pren el nom de l’antic Hostal de l’Infern on diuen que s’hi va allotjar en Serrallonga. Explica una llegenda que anoten tant Amades a Històries i llegendes de Barcelona, com Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona, que en el soterrani d’aquest hostal hi va aparèixer el pagès de Tordera Pere Portes, que havent esmentat el nom del Diable per culpa d’uns deutes va viatjar de Tordera a unes coves d’Hostalric i d’aquí a l’Infern, fet pel qual des d’aleshores va ser conegut com a Pere Boter o Botero. La casualitat, o no, ha volgut que si l’Infern té una entrada a Barcelona sigui on avui un banc hi té la caixa forta.


Carrer de l'Infern (AFB, 1908)


Més enllà del joc amb el nom de Barcelona, que la ciutat tingui cel no ho discutirem, però que té Purgatori és cosa poc sabuda pels barcelonins, que s’han tornat tan descreguts que han abandonat el bon costum de visitar les seves esglésies a canvi de la creença que si Déu no proveeix ho farà el destí que hem posat a mans dels bruixots de l’economia.


Altar de les ànimes del Purgatori
de l'església dels Sants Just i Pastor
(© Joanna Ebenstein, Morbid Anatomy)


El Purgatori de Sant Just i Pastor

El Purgatori té més d’un altar dedicat, un d’ells a la Catedral. Però, sens dubte, el més atractiu és el de l’església dels Sants Just i Pastor, que il·lustra de forma ben explícita com les ànimes fan cua entre la glòria del Cel i les flames de l’Infern. Gairebé ocult a la curiositat de feligresos i turistes, aquest altar en forma de retaule, probablement de finals del segle XIX pels detalls neogòtic, com suggereix Felipe Trigo, s’amaga a la girola de la basílica, en un indret fosc i tètric que acompanya el destí angoixant de les ànimes que esperen judici sobre els suplicis del foc, on hi cremen els pecadors. Una escenografia molt semblant a la que ens dibuixaven a l’escola de petits durant la postguerra i fins els anys 60 del segle passat.



Fragments de l'altar de les ànimes del Purgatori
de l'església dels Sants Just i Pastor
(© Joanna Ebenstein, Morbid Anatomy)
 



Els orígens romans de la basílica i l'arrianisme

La basílica dels Sants Just i Pastor és una de les esglésies més fascinants i poc conegudes de Barcelona. Té una llarga història relacionada amb el martiri, els ritus funeraris, el món sobrenatural i amb l’Infern, i és potser el santuari cristià més antic de la ciutat. Víctor Balaguer explica que era aquí on se sacrificaven els màrtirs cristians durant el domini romà.

L’església actual està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual als sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X. La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574. Es va alçar sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni.

Hi ha llegendes que li atribueixen arrels paganes a l’entendre que els sants Just i Pastor, dos nens màrtirs morts a Compluto (“Camp de Plutó” o “dels Inferns”, actual Alcalà d’Henares), van ocupar el lloc dels herois divinitzats Càstor i Pòlux (que alternaven, curiosament, un dia cadascú un lloc entre els deus i els Infern), que haurien tingut en aquest indret elevat un santuari cap el segle IV.

Geogràficament, la creació de Barcino s’articula a sobre el petit promontori anomenat Mons Taber, que presenta el seu punt més alt al carrer Paradís, lloc on es situa el temple romà, tradicionalment relacionat amb el culte imperial i per tant amb August. Però a la colònia romana aquest promontori no era l’únic existent sinó que la basílica de què parlem està construïda sobre una altra elevació del terreny que va servir com a referència en la construcció de la ciutat, i on és possible que s'hi construís un edifici de caràcter públic, potser un altre temple dedicat a una divinitat romana i del qual serien les restes trobades: les estructures ens indiquen el traçat d'un pòrtic o d'una façana monumental amb pòrtic, uns grans murs paral·lels on s'havien de recolzar els pilars i una zona central on es va localitzar un gran podi/plataforma en terrassa. Aquesta estructura en terrassa seria la que permetria salvar el desnivell entre els dos turons del fòrum.

Algunes tradicions fins ara no documentades situaven en aquesta àrea, com deia abans, la primera construcció ritual cristiana en el segle IV, amb catacumbes i criptes sobre les quals s’acabaria erigint l’església romànica i, més tard, la gòtica actual. Però els darrers estudis arqueològics del Pla Barcino del Servei d’Arqueologia de Barcelona, realitzats entre els anys 2011 i 2013, han permès documentar restes del segle I fins el segle IV, amb afegits amb forma absidal del segle V. Però la troballa més important són les restes d’una piscina baptismal que s’ha de vincular a la presència d’un bisbe. A l’antiguitat tardana l’administració del baptisme estava reservada de manera exclusiva als bisbes i només es feia una vegada a l’any,) però com molt bé se sap, el grup episcopal de la ciutat (amb la basílica principal i el baptisteri, una església martirial, el palau i la sala de representació del bisbe, el palau del comte visigot, etc…) es localitza sota la catedral actual. Per tant, cal atribuir aquest caràcter bisbal a l’època en què els visigots  van convertir Barcelona en capital del regne, quan l’any 415 Ataülf i Gal·la Plàcida es van establir a la ciutat.



Piscina baptismal i d'altres restes del segle V
(Irene Gibrat, Servei d'Arqueologia de Barcelona)



Les troballes permeten plantejar que els visigots, que eren arrians (no acceptaven la divinitat de Jesús com a fill de Déu), van convertir el nucli episcopal comtal (ara sota la catedral actual) en seu del nou culte, i els catòlics van ser “desplaçats” a la plaça de Sant Just on ja hi havia un santuari amb prou tradició cristiana com per a convertir-lo en un nou nucli episcopal catòlic, com a mínim fins l’any 589, data final de l’arrianisme.

L'arca de l'Aliança

Més recentment, el gener de 2016, ha estat trobada a la basílica una espectacular taula de fusta amb inscripcions en hebreu, jeroglífics i baix relleus de clara inspiració egípcia i ornamentacions orientalistes. La taula més un sagrari han aparegut a la capella del Sant Nom de Jesús, en un lateral de la segona planta, amb un gran balcó sobre la nau central que va ser tapiat el 1923 i ha estat ocult fins ara.


L'Arca de l'Aliança de Sant Just i Pastor
Foto: César Rangel (La Vanguardia)


La taula representa un lateral de l’arca de l’Aliança de l’Antic Testament, en un costat de la qual es llegeix en hebreu “Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us va treure de la terra d’Egipte”, i en l’altra, també en hebreu, els deu manaments en la versió que els recull el llibre de l’Èxode. La taula té unes mides de 30 centímetres de gruix, fa quasi 1,70 metres d’alt i 2,89 d’ample, més els extrems de les barres que servien per carregar l’arca sobre les espatlles.

Sobre l'origen d'aquesta arca se n'han fet diverses propostes: un dels elements de les representacions religioses de la processó de Corpus, atrezzo de l'òpera Aida de Verdi, traslladada del Liceu fins a la basílica o part d'un monument de Setmana Santa. Aquesta última hipòtesi semblava la més raonable perquè algunes fotografies antigues semblaven identificar-la com a tal.

Les darreres dades confirmades la nit del 26 de febrer l'atribueixen a l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), autor d'obres com l'Arc de Triomf, que n'hauria projectat la construcció l'any 1876 i, efectivament, s'hauria fet servir com a monument (del llatí memento, "record": ornament i sepultura; palmes, llorers, flors, urnes que fan de tabernacle de la Sagrada Forma que espera la resurrecció de Crist). L'estil, orientalitzant i de trets egipcis, s'adiu amb les obres de Vilaseca com a arquitecte i escultor, com es pot veure a l'edifici de la Casa Bruno Cuadros de la Rambla.

L'arca va ser dissenyada per encàrrec del rector de la parròquia com a ornament de Setmana Santa, i aquesta va ser la seva funció fins 1923, en què va ser tapiat el balcó. La darrera descoberta, però, ha estat la localització de l'esbós de l'arca a la biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago, on es custodia l'arxiu personal de Josep Vilaseca i del qual en tenia notícia Joan Molet i Petit, doctor en Història de l'Art i professor titular de la Universitat de Barcelona i especialista en l'obra de l'arquitecte català.


Esbós de l'Arca de l'Aliança, de Josep Vilaseca
Biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago


L'altar de Sant Feliu i els privilegis medievals

La batalla jurada

A l’època medieval les disputes entre cavallers es solucionaven amb la celebració del judici de Déu. Els cavallers s’enfrontaven en una contesa i creien que Déu donava la victòria a l’innocent. Abans de celebrar-se l’encontre armat, els combatents havien de jurar davant l’altar de Sant Feliu que no utilitzarien cap talismà ni recorrerien a cap bruixa per encantar al seu contrincant i així guanyar el desafiament.

El jurament dels jueus

Quan a Barcelona hi havia un plet entre un cristià i un jueu, i la causa s’havia de resoldre per declaració d’aquest darrer, calia que primer el jueu jurés solemnement que diria la veritat. El formulari era ple de terrorífics anatemes, com aquest: "Si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre i miserable moriràs, ningú et darà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies".

El testament sagramental

El privilegi d’aquest testament establia que, si un ciutadà de Barcelona, en perill de mort, expressava la seva darrera voluntat o testament, davant de testimonis, a terra o a mar, encara que no hi assistís cap notari, aquest testament tenia valor si els testimonis que hi eren presents, en arribar a Barcelona i abans de sis mesos, declaraven en jurament davant l’altar de Sant Feliu màrtir, en presència d’un notari i del rector de Sant Just, quina va ser la darrera voluntat del testador.

El primer testament sagramental celebrat va ser el de Berenguer Sendret, l’any 1082. L’últim testament es va celebrar el 1989. Un dels juraments més famosos fou el de la reina Peronella d’Aragó, muller de Ramon Berenguer IV.

El Parlament de Catalunya va derogar el Testament Sagramental, per obsolet, per Llei 40/1991 de 30 de desembre.

Hèrcules i l'Olimp

Fins aquí el viatge a l’Infern i el Purgatori de Barcelona. I per acabar, dues curiositats que donen color al passat llegendari de la basílica. El Purgatori de l’església dels Sants Just i Pastor és al costat del carrer d’Hèrcules, fundador mític de la ciutat, 400 anys abans de la fundació de Roma, quan l’Hèracles de la mitologia grega, després del quart treball, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or i creua la Mediterrània amb nou vaixells. Una tempesta dispersa les naus prop de la costa catalana, encara que aconsegueixen reagrupar-les totes excepte una. Jàson n’encarrega llavors a Hèrcules la recerca i troba la Barca Nona (novena), que ha naufragat al costat d'un suau turó (Montjuïc).


Fragment d'un plànol de Barcelona (1855). En vernell, el carrer
de l'Infern, la basílica dels Sants Just i Pastor i el Teatre Olimp
(ICC RM 2477r)


I la segona curiositat és que en línia recta amb el carrer de l’Infern hi va haver el teatre de l’Olimp (1849), al carrer de Mercaders 38-40, i el nom del qual ens remet, també, a les divinitats de la Grècia clàssica. Enderrocat l’any 1955 per construir l’avinguda Cambó, va ser un teatre particular, dels anomenats teatres d'alcova, condicionat a la planta principal d'un habitatge, amb una sala amb cabuda per a 400 persones, sala de descans i cafè, i un jardí al nivell de la planta, on l’any 1951 Joan Brossa hi va estrenar la seva primera obra de teatre.

29 comentaris :

  1. L'escenografia i iconografia sobre les ànimes del purgatori sempre m'ha encisat, i aquesta església, també. La primera vegada hi vaig anar amb l'escola, amb motiu del centenari de la fundació de l'orde, van fer molts actes i un d'ells, allà, devia ser una missa, m'imagino.

    A les escoles s'haurien de fer treballs manuals inspirats en aquest altaret, amb fotografies dels profes als caps de les ànimes difuntes al cel ens veiem juntes.

    Resar un parenostre a les ànimes del purgatori feia que aquestes et despertessin a l'hora en temps sense rellotges, a mi em funcionava, per cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, és molt difícil desfer-se de l'imaginari gravat amb foc en el nostre cervell en un temps on tot era menys efímer que no pas avui. Ara ningú purga res i l'Infern són els altres.

      No sé pas on ens veurien els alumnes en aquest altar ni on es col·locarien ells. Ara ja tenim el nostre purgatori: cada any se'ls passa als alumnes una enquesta perquè avaluïn les matèries i els professors.

      Suposo que la jubilació t'haurà alliberat dels parenostres, oi?

      Elimina
  2. Valga'm quina repassada a la Barcelona dantesca!
    Sort en tenim d'aquells barrocs arcàngels Miquel,
    burxant el cor del mal amb la llança...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fixa't si ve de lluny, Girbén, les lluites d'arcàngels, àngels i àngels caiguts i dimonis que tant agraden ara al jovent!

      Elimina
  3. Tengo montones de fotos del purgatorio de Sant Just....pero en la vida, en la mia, las llamas jamás podrán llegar a alcanzarme..
    Este es el purgatorio mas evidente.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, les flames no t'atraparan mai però és evident que t'atrauen si tantes fotos li has fet al Purgatori.

      Elimina
  4. Excel·lent com tots els teus articles! Moltes gràcies.

    No sabia res del carrer de l’Infern. Parlant del Purgatori m’has fet pensar que va ser un tòpic per a la literatura de fantasia (com una “ciència ficció” avant la lettre) dels segles XIV i XV. Ramon de Perellós va escriure el ‘Viatge al Purgatori de Sant Patrici’ —es creia que la porta d’accés a aquell indret era a Irlanda—. Bernat Metge, a ‘Lo somni’, parlava amb el difunt rei Joan I —que havia mort assassinat sense confessió i hom temia que s’hagués condemnat— i el rei li explicava que no, que estava al Purgatori expiant les seves faltes i esperant la salvació —i de passada exculpava Metge, que estava empresonat, de tota participació en el crim. Al seu torn, Bernat Serradell va escriure un ‘Testament’ on, trobant-se en perill de mort, descriu una visita a l’altre món, però en aquest cas al cel: l’home no es mocava amb mitja màniga, es veu. Finalment, al ‘Romiatge del Venturós Pelegrí’, d’autor anònim, el narrador, després d’un naufragi, arriba al Purgatori, on dialoga amb una ànima que li aconsella com evitar aquest cruel destí, a base de portar una vida santa.

    Per altra banda, les imatges de la capella de l’església dels sants Just i Pastor me n’han recordat unes de semblants del meu poble: quan jo era petit, a missa passaven a captar per les animetes del Purgatori, i portaven una safata on hi havia unes figuretes de porcellana, un home i una dona envoltats de flames de cintura avall, amb unes cares de pena com les que reprodueixes, i també amb els braços enlaire suplicant ajuda. Quan les veia, em feien venir esgarrifances i una por de no dir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comentaris com el teu, Ramon, són un luxe. L'apunt queda perfectament complementat amb aquest viatge al Purgatori a través de la literatura del XIV i el XV. Obres que no tenen el predicament que es mereixen i que ben promocionades tindrien tanta sortida com les sagues fantàstiques que corren avui per llibreries i cinemes. Potser caldria recuperar l'imaginari cristià, tan lligat, d'altra banda, a l'art i la cultura en general.

      Elimina
  5. La imatgeria religiosa sempre m'ha semblat d'un kitsch preciós, i aquest altar del purgatori, entre la falla valenciana (flames incloses) i Jesucrist Superstar... m'ha deixat bocabadat! De peregrinació obligatòria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, quan el vegis in situ encara et meravellarà més. L'escenari és imprescindible perquè el conjunt adquireixi tot el seu valor ètic i estètic.

      Elimina
  6. Ostres, havia deixat un missatge però ha desaparegut als confins virtuals. Recupero una part.

    Apunt interessantíssim, Enric, igual que els comentaris.

    La costum almenys a occident ha consistit en puntuar cada canvi religiós amb un enderrocament de la construcció emblemàtica de la religió anterior i substitució per un temple de la nova. Per això a sota de moltes esglésies gòtiques o romàniques hi ha una mesquita, i a sota una església visigòtica, i a sota un temple pagà. A més de la decapitació simbòlica del temple de la competència aconseguien d’aquesta manera material perfecte per els fonaments de l’edifici nou, amb la cantera a tocar de casa.

    L’arrianisme va ser la modalitat de cristianisme triada per l’emperador Constantí (cosa que normalment omet el catolicisme), i estava molt vinculat per raons simbòliques evidents a l’emperador o als respectius reis, ja que de la seva doctrina oposada de la Trinitat se’n derivava una crítica al Papa i una exaltació de reis i emperadors (governaven a la Terra com el Déu únic al Cel).

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Missatger. I aquí estem, buscant entre les ruïnes i la runa les restes del que som.

      Elimina
  7. Ja tinc uns quants motius mes per visitar aquesta església, encara no la he visitada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja veurà, Javier, que quan vegis el'altar in situ encara impressiona més per l'atmosfera.

      Elimina
  8. Recordo una representació, molt semblant al retaule de Sants Just i Pastor, que estava situada a la cantonada dels carrers Montcada i Passeig del Born. Allà hi havia una "tocineria" que portava per nom "Les Ànimes", just al costat d"una de les portes de Santa Maria del Mar. Hi vaig passar fa poc i d'això que et dic no en queda ni rastre..... recordo que de petita m'encantava mirant les animetes sofrents, amb una barreja de temor i curiositat, mentre la meva àvia hi comprava uns llardons que "hi cantaven els àngels", per a dir-ho d'acord amb el tema

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Àgata, no recordo aquest retaule! On estava exactament? A la capella que donava al carrer? Es veia des de fora?

      Elimina
  9. Contra les ànimes del purgatori i les calderes de Pere Boter, els bruixots de l’economia no hi tenen res a fer. Seria com comparar una imagineria tètrica però riquíssima amb una esmorteïda imatge corporativa.
    Per cert, llegint-te, m'han agafat unes ganes boges de tornar a l'església dels Sants Just i Pastor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Sícoris. Potser el cal no és fer una comparació, sinó deixar clar que aquests bruixots només són uns llogaters de l'Infern.

      Ves-hi i mira-t'ho tot des de dalt del turó on s'acumulen tantes ànimes de tants barcelonins. Podria ser que aquesta basílica sigui una gran metàfora.

      Elimina
  10. Enric, potser m'he expressat malament; el que he esmentat no era un retaule, ni una fornícula de sants. Era com un quadre amb el mateix estil, però, per descomptat menys antic; potser del segle dinou. Situat a la mateixa façana de la cansaladeria, suposo que com una referència al nom del comerç; crec recordar que estava a l'alçada mitjana dels ulls d'un adult, però com jo era petita havia d'alçar la vista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara t'entenc, Àgata! I m'has fet venir una imatge. Deixa'm buscar, que crec recordar alguna cosa. Ja t'avisaré.

      Elimina
  11. En totes les estampes que he vist del purgatori, entre les flames s'hi podien veure bisbes i eclesiàstics varis, identificables pels barrets i mitres. Ara no recordo si hi havia papes, també. Tot a l'inrevés d'ara, que els fan sants en un obrir i tancar d'ulls. Oh, església irredempta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que del Purgatori fa temps que no se'n parla, oi Olga? Abans era un lloc més transitat, per això hi havia de tot.

      Elimina
  12. El lloc que ocupava el carrer de l'Infern és exactament el que ocupa avui la sortida del Correfoc de la Mercè.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Lluís, és cert! No hi havia caigut. Aquella boca immensa, la de l'entrada a l'Infern, situada sobre el mateix carrer! Suposo que deu ser casualitat. O no?

      Elimina
  13. ELS TRES PRIVILEGIS DE L’ALTAR DE SANT FELIU
    http://basilicasantjust.cat/la-capella-de-sant-feliu/

    LA BATALLA JURADA
    A l’època medieval les disputes entre cavallers es solucionaven amb la celebració del judici de Déu. Els cavallers s’enfrontaven en una contesa i creien que Déu donava la victòria a l’innocent. Abans de celebrar-se l’encontre armat, els combatents havien de jurar davant l’altar de Sant Feliu que no utilitzarien cap talismà ni recorrerien a cap bruixa per encantar al seu contrincant i així guanyar el desafiament.

    EL JURAMENT DELS JUEUS
    Quan a Barcelona hi havia un plet entre un cristià i un jueu, i la causa s’havia de resoldre per declaració d’aquest darrer, calia que primer el jueu jurés solemnement que diria la veritat. El formulari era ple de terrorífics anatemes: Si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre i miserable moriràs, ningú et darà sepultura i la teva ànima anirà allà on els gossos deixen les seves immundícies etc.

    EL TESTAMENT SAGRAMENTAL
    El privilegi d’aquest testament establia que, si un ciutadà de Barcelona, en perill de mort, expressava la seva darrera voluntat o testament, davant de testimonis, a terra o a mar, encara que no hi assistís cap notari, aquest testament tenia valor si els testimonis que hi eren presents, en arribar a Barcelona i abans de sis mesos, declaraven en jurament davant l’altar de Sant Feliu màrtir, en presència d’un notari i del rector de Sant Just, quina va ser la darrera voluntat del testador.
    El primer testament sagramental celebrat va ser el de Berenguer Sendret, l’any 1082. L’últim testament es va celebrar el 1989. Un dels juraments més famosos fou el de la reina Peronella d’Aragó, muller de Ramon Berenguer IV.
    El Parlament de Catalunya va derogar el Testament Sagramental, per obsolet, per Llei 40/1991 de 30 de desembre.

    [Fins al 1991 tenia validesa!!!]

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Raimon. M'has facilitat la feina de recerca. Faré servir la teva aportació en un proper apunt sobre la basílica.

      Elimina
    2. De res, home! Això, els responsables del web http://basilicasantjust.cat/ , que té força informació.

      Elimina
  14. Magnífic l' altar de les ánimes. Fa 50 anys, quand treballava aprop m' hi acostava, admirava l' altar de les ánimes,(fa un mes en vaig parlar en el face), i recordo que seia a escriure o llegir als seients del cor amagat darrera l' altar major, que no se si encara hi es.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara no et sabria dir si encara hi ha els seients rere l'altar major, Isidre. Jo, molt temps enrere, també tenia el costum de perdre'm per les esglésies i els claustres a llegir. Ara resulta molt difícil perquè la majoria de temples només obren a les hores de la missa.

      Elimina