dilluns, 30 de juny de 2014

Barcelona... de vacances

Barcelona, ciudad de invierno (1908), de Hassall


A vegades oblidem que Barcelona és filla de comerciants i de turistes. A mig camí d’Emporiae i Tarraco, Barcino creix, gràcies al seu port i la plana, com a intermediària, no sense gran competència amb Baetulo, entre el gran nucli comercial fundat pels grecs i la capital, i es converteix en colònia d’acollida de legionaris llicenciats que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la costa del Llevant d’Hispania el lloc ideal on retirar-se o fer prosperar grans villae rústiques. Aquests veterans llicenciats es van convertir en el gruix de les classes mitjanes afavorides per August, fundador de la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino entre el 15 i el 13 aec, i de qui el 2014 se'n celebren els 2000 anys de la seva mort. L'emperador es carrega els latifundia de les oligarquies municipals i troba en aquelles classes mitjanes els nous clients que recolzaran la política augusta, i que cantarà Virgili a les Geòrgiques idealitzant la vida al camp i alliberant els provincians de sentir-se inferiors a la plebs de Roma. Barcelona es convertia en terra de promissió sota la mirada encuriosida dels ibers laietans, que des dels turons es pregunten com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana.

Després d’una pròspera Edat Mitjana funcionant com a metròpoli i estació marítima –que va començar amb uns estira i arronsa amb els andalusins i que va acabar amb l’error d’enviar de vacances els jueus–, i uns segles posteriors anant a reculons i fent fora humanistes i il·lustrats, la indústria ens va portar la figura del burgès, que fos indígena dedicat a les indianes, restaurador italià, perruquer francès o holandès comerciant d’aiguardents, va conquerir el Pla i la muntanya de Barcelona amb torres d’estiueig allà on dels ibers només en quedaven pedres. I no van arribar més forans a la ciutat, com a mà d’obra barata, fins les dues grans exposicions de 1888 i 1929.

Per posar remei a l’aire provincià que va tenyir Barcelona, l’any 1908 una entitat privada subvencionada per l’Ajuntament i la Diputació va posar en marxa la Sociedad de Atracción de Forasteros per convertir la ciutat en destí turístic i posar a disposició de viatgers i turistes tota mena d'informació sobre Barcelona i Catalunya.

Aquell mateix any es va encarregar el primer cartell de promoció de la ciutat. Sota el lema “Barcelona, ciudad de invierno”, es va convocar un concurs per dissenyar-lo. Però va ser declarat desert perquè les cinquanta-cinc obres dels artistes que hi van participar retrataven la ciutat tal com era, lletja i trista. No entenien que l'objectiu era representar la ciutat no tal com era, sinó tal com havia de ser percebuda pels turistes: la identitat turística havia de venir de fora, no de dins, en un joc de mostrar i amagar, simular i dissimular. A De la vida privada (1982), Lluís Flaquer explica, tot parlant del concepte de “secret”, que aquest mostrar i amagar crea una zona d’ombres entre la claredat i l’obscuritat que permet “el sorgiment d’un segon món al costat del món més patent i visible”. La il·lusió i el miratge que omplen la maleta del viatger.

D’un nou concurs, el 1909, va sortir el cartell triat, pintat per l’anglès Hassall, on apareix la silueta d'una dona elegantment vestida, amb l'estàtua de Colom al fons. En aquells anys la Sagrada Família no era encara una icona i Puig i Cadafalch encara no havia reinventat el Barri Gòtic però la idea li rondava el cap des del tombant de segle. El cartell era una crida als europeus que volien trobar en el clima mediterrani una alternativa a l’hivern continental i a les estacions balneàries de l'Europa imperial. I abans que empíricament, s’atreia el turista amb un eslògan, sempre més potent que qualsevol realitat.

A més del cartell, que va ser distribuït per mig món, es va filmar el documental Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913), pel·lícula que es creia perduda fins que va ser trobada als Encants de Barcelona. També es va editar la revista Barcelona Atracción (1910-1936; recuperada entre 1945 i 1954 per la Junta Provincial de Turismo) i una col·lecció de guies turístiques, Select guide (en català, castellà, francès i anglès), dirigides i redactades per Joaquim i Josep M. Folch i Torres. El plànol adjunt pertany a una d’aquestes guies. S’hi pot observar que com a proposta és molt més integradora que no pas les actuals.


Plano munumental de Barcelona (1915-1920), de la Select guide


Amb la Gran Guerra (1914-1918), de la qual n'hem celebrat el centenari de l’inici i el 2018 en celebrarem l’acabament, Barcelona es va tornar cosmopolita; es va tornar obrera i revolucionària; es va fer gran el 1931 i la van esterilitzar entre 1936 i 1939 convertint-la, ara sí, en ciutat d'hivern amb cel de plom. Va créixer abans i després de la Guerra Civil. Es va tornar més que mai receptora d’immigrants de maleta de cartró i se li vam omplir les costures de deixadesa, misèria i barraques, encara que no sempre anaven junts els tres substantius perquè les maletes anaven plenes d'esperança i dignitat.

Anirem ràpids amb els rentats de cara. La dictadura la va convertir en “Ciudad de Ferias y Congresos”. La democràcia la va fer olímpica. I el neoliberalisme va construir “la millor botiga del món”. Albert Garcia Espuche i Teresa Navas ho van exposar molt bé en el CCCB amb “Retrat Barcelona” (1995): entreu i mireu; hi ha documentals i el No-Do de quan anàvem a la Fira de Mostres a veure aparadors d'il·lusions.

Ara es continuen fent documentals per promocionar la ciutat. I cada cop que se’n fa un s’impedeix que Barcelona es mostri amb naturalitat. Potser ens queixem de vici i ja està bé que els turistes envaeixin la Rambla. Al cap i a la fi, la Rambla és un mite. Fa quatre dies que és un passeig: abans de l’enderroc de les muralles els barcelonins passejaven per la muralla de Mar a lluir la muda i passejar el tortell; i durant molts segles va ser un col·lector que desguassava en el Cagalell, estany de nom prou sonor. Com els rius, que ho són perquè porten aigua, o les clavegueres, perquè porten residus, la Rambla és turística només perquè porta gent.

Al títol de l’apunt us convidava a anar de vacances. Al final se m’ha anat la mà. Inicialment, només volia posar, amb una breu introducció, el vídeo de la cançó “Barraques” de l’àlbum Ciutat (2011) del grup Temps. La lletra i la música són d’Albert Marquès i la veu de María Campos Salvador. Mireu i escolteu aquesta Geòrgica contemporània, amb lloança final de vida precària (espereu fins més enllà del fos en negre). I recordeu: viatjar és tornar a un lloc on ja s’hi ha estat (amb la imaginació, la literatura, el cinema...). A Cancun no se'ns hi ha perdut res.




[Boles extres]

Saida Palou i Rubio, Barcelona, destinació turística. Un segle d'imatges i promoció pública. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2012.

Albert Blasco Peris, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Tesi. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2005.

25 comentaris :

  1. El problema és que hi ha molt turista que ve a Barcelona a la recerca d'una Cancún mediterrània (amb el que això connota i dit amb tot el respecte per a Mèxic i la costa Carib). És clar que la culpa no és del tot seva, perquè les ments pensants d'aquí ja s'encarreguen de tirar l'ham amb una imatge de la ciutat tan falsa com deplorable (vegi's l'últim vídeo que han fet amb voluntat promocional).
    Si després de la gran guerra Barcelona es va tornar cosmopolita, obrera i revolucionària, la imatge que ara se'n projecta m'estimo més no qualificar-la (em sap greu ser tan pessimista, però no ho puc veure d'una altra manera).

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que hi ha motius per ser pessimista, Sícoris! Si només fos una imatge, no hi hauria problema. Però la idea va acompanyada de transformació urbanística, de destrucció. Això vol dir que ja una part del paisatge que és irrecuperable.

      Elimina
  2. Sícoris, vaig llegir una vegada que Barcelona, avui, turísticament, és un Lloret amb ínfules culturals. Una boutade amb certa dosi de raó...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per desgràcia, Henrik, la boutade ha deixat de ser-ho.

      Elimina
  3. Ja és queixen, fins i tot, els botiguers de la Boqueria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'estranya, Javier. Allò és un vesper de gent. Està perdent el seu sentit.

      Elimina
  4. Que gran el Capri, transvestit de taxista i justificant una sobretaxa:: ¡Es que estamos en Ferias, señor!... I...: ¡A la Guineueta!.
    Podríem revisitar-lo, sempre i quan el gremi del taxi faci vaga contra l'intrusisme modern: ¡Es que estamos en el Primavera sound, señor!... I....: ¡Al Fòrum!.
    Sortosament, la ciutat és molt superior i ultrapassa les pretensions del seu premeditat disseny. Observar la canalla feliç que ocupa, tarda sí tarda també, la Plaça Bacardí -per dir-ne una- m'ho confirma. Ells són Barcelona. Com també ho són els D.J's aflamencats que practiquen a la Boca Nord, els hortolans que ocupen solars de Magòria, els agosarats pescadors (tots sud-americans) que llencen la llinya des de la barra del Besòs... Per no dir d'aquell solitari que passa l'estona sobre l'herbei d'una de les cúpules inverses del parc del Montsalvatge.
    I, ah! Vaig conèixer Cancun quan era un poblat de barraques amb quatre hotels Oh l'arquitectura sublim del Legorreta al Camino Real i les llagostes a 5 pesos la peça!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has definit perfectament, Girbén! Tots ells són Barcelona, però al fil del que li dic a l'Eulàlia, potser ni ells no ho saben i, per descomptat, no ho saben els barcelonins. Jo, que visc al costat de la plaça de Sant Pere, puc afirmar el mateix que tu: Barcelona és la mescla eclèctica que dóna vida a la plaça. I lliga amb el que dic a l'apunt: no anem a buscar Barcelona a la Rambla perquè és una entelèquia de fulletó.

      Elimina
  5. El turisme és un problem, però el barceloní també: tot sovint gira l'esquena a la seva ciutat i cerca en va la seva felicitat en destins que per exòtics li resulten enganyosament més atractius. Sempre esperem que els governs ens facin la feina. Ego sum diaboli defensor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És probable, Eulàlia, que el barceloní sigui un ésser poc definit, i d'aquí la seva relació ambigua amb la ciutat.Se l'acaba de fer seva? No sé si existeix cap altra ciutat que estigui feta d'un puzle tan diferenciat com el cas de Barcelona. És barceloní l'originari dels antics municipis del Pla? Ho és el de l'Eixample? El de Ciutat Vella? El del bari gòtic? És el mateix un barceloní de dins que de fora de muralles? Potser la gran majoria de barcelonins són turistes dins la seva ciutat.

      Elimina
  6. Genial la definició de Lloret amb remordiments de consciència cultural, me l'apunto perquè és exacte.

    Com dieu, hi ha mil Barcelones al marge de les riuades de guiris que circulen pel parc temàtic. Hem sacrificat parts de la Ciutat als déus dels dòlars, euros, rubles, francs helvètics... perquè els altres puguem viure amb tranquil·litat. És qüestió d'esquivar el parc temàtic o treure'n profit, si es poden fer ambdues coses.

    I com diu en Girbén, i ho podem universalitzar: Cancún també te les seves barraques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I aquestes barraques són tot un món, Galderich. Construïm una ciutat de cara al foraster i ignorem de què estem fets. Crec que val la pena reflexionar sobre què és ser barceloní, en el sentit que li comentava a l'Eulàlia.

      Elimina
  7. En el mapa se adelanta a la campaña actual: "Vive una ciudad, descubre 10". Desde luego, hace 100 años había una visión muy distinta de ciudad.
    Un saludo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, Andrés. Aún nos estábamos inventando, pero parecía más racional.

      Elimina
  8. Ací tens un altre vídeo una mica diferent (flow motion, li diuen):
    http://vimeo.com/98123388

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Aemilius, bastant diferent!

      Si el comparem amb els documentals habituals de promoció de Barcelona, aquest té molta més gràcia.

      Elimina
  9. Poesia pura les paraules i el text del vídeo. Amarg, però autèntic. El final "El "...pont del treball mira al futur, i amb tristesa deixa escapar els trens". emociona. Gràcies, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Miquel. No sabia si seria capaç de lligar el text amb el contingut poètic i amarg del vídeo, com molt bé ho has descrit tu. Espero que sí.

      Elimina
  10. “Ara es continuen fent documentals per promocionar la ciutat. I cada cop que se’n fa un s’impedeix que Barcelona es mostri amb naturalitat.”

    Jo crec que Barcelona (com tot a la vida) també és les mentides que d’ella es diuen i diem, les fantasies, les il•lusions, els mites, els somnis, els deliris que hom té sobre ella. El que va ser i el que no, el que volen que sigui i que, segurament, mai serà. Quina és la Barcelona “natural”? Sincerament, crec que no existeix, ella també és un mite. Barcelona és els documentals que la volen explicar i descriure i els que la volen promocionar. Jo sóc una part petita de Barcelona i ho és el meu veí filipí que l’altre dia va participar en una festa filipina a la plaça dels Àngels, i el turista que em compra una bossa o un vestit que li agrada. La Barcelona natural també és la artificial.

    Barcelona és també el que no ens arribem a imaginar que és.

    Avui dissabte, al tros del carrer Diputació entre Villarroel i Muntaner fan una mena de festa “comercial” relacionada amb l’orgull gai. A la meva esquerra tinc la seu d’una associació de comerços gai que l’organitza. Tot el carrer està ple de parades on es ven de tot, i a un extrem han posat un escenari amb uns altaveus d’on surt una música de discoteca amb un volum que, al menys a mi, no em deixa ni pensar. Els he demanat que baixin el volum i, amb una mena de superioritat condescendent, han accedit durant un espai curt de temps, dient-me que l’acte estimula la vida de barri. No els he contestat.

    .Ara ja torna a sonar alta.

    Aquesta també és una Barcelona que s’expressa i es mostra amb total naturalitat. Com una amiga que s’acaba de vendre casa seva (va entregar les claus el passat dia 30 de juny) a Diputació Villarroel a uns inversors italians i que se n’anirà a viure a casa de la filla a Sant Cugat. Era una oportunitat que no podia perdre, m’ha dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Xavier. Veuràs que en bona part dels comentaris anteriors hi estàvem d'acord. Penso que, malgrat algunes noses més aviat temporals (la del trànsit potser podria ser la més enutjosa), la ciutat funciona prou bé en tota la seva diversitat. Més que les nostres queixes, són més importants les queixes sovint sordes de qui no té un habitatge i una feina dignes.

      Elimina
  11. Llàstima de la Barcelona de la qual te n'assabentes a vegades quan en parlen els diaris. Com avui, pel que diu El Periódico en una demolidora ressenya del que està passant a la Vila Olímpica, on "Els veïns de Trias Fargas amb Moscou conviuen amb prostitució al carrer, amb baralles i excrements":
    http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/sant-marti/sexe-prostitucio-incivisme-vila-olimpica-barcelona-5222455

    ResponElimina
  12. No volia ser negatiu, ni semblar un iaio que es queixa.

    ResponElimina