Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 11 d’agost del 2014

La vida dels jueus a Palestina

Llauner jueu a la Ciutat Vella de Jerusalem (1890)
Ken & Jenny Jacobson Orientalist Photography Collection
Getty Research Institute


L’abril de 1913 un equip de filmació sortia d’Odessa en vaixell per preparar una pel·lícula, The Life of the Jews in Palestine, sobre la vida dels jueus de la regió. El productor, Noah Sokolovsky, amb el suport de la companyia Mizrakh, va passar dos mesos filmant les ciutats, les aldees i les comunitats agrícoles d'Eretz Israel habitades ininterrompudament per famílies jueves des que Roma va destruir el Segon Temple l’any 70 EC fins a la fi del domini otomà després de la Gran Guerra (1914-1918), que convertia el territori en el Mandat Britànic de Palestina. La pel·lícula va ser presentada a Viena l’agost de 1913 i poc després desapareixia a causa del conflicte bèl·lic.

El 1997, el negatiu original de vuitanta minuts va ser trobat a França perquè la cinta havia estat enviada per Mizrakh des d'Odessa a París per ser processada en els laboratoris cinematogràfics de la Gaumont. La pel·lícula va ser restaurada i editada per Yaacov Gross i l’any 2000 va ser projectada en diversos festivals.

La nau de Sokolovsky salpava d'Odessa l'abril de 1913, acompanyat, entre d’altres, de noranta-dos passatgers jueus (el 30% de la població d’Odessa era jueva, la majoria exterminada durant l’ocupació nazi), que anaven a Israel per motius diversos: educatius, per raons de salut, per visitar la família durant la Pasqua o a fer turisme. El viatge va durar onze dies, després de fer escala a Constantinoble i Alexandria abans no van arribar a Jaffa.

L’arribada de l’equip de Sokolovsky va ser tot un esdeveniment per al yishuv, nom que rebien els jueus de l’Imperi otomà. El Gymnasium Herzliyà, l’escola de Tel Aviv, i el col·legi de mestres de Jaffa van interrompre durant uns dies l’activitat escolar per poder ser filmats, com es pot veure a la primera part de la pel·lícula.


El Gymnasium Herzliyà de Tel Aviv (ca. 1915)


Més endavant, la càmera ens porta a veure l’explotació agrícola de Pétah Tikvà, especialitzada en el cultiu de la taronja, i com les caravanes de camells carreguen caixes d’aquesta fruita per dur-les al port de Jaffa per ser exportades.

A Zikron Iaaqov, Sokolovksy i el seu equip filmen a la sortida de la sinagoga després del servei religiós del shabat. Zikron, important per la indústria vitivinícola, era coneguda com el "París d'Eretz Israel": mentre a tota la regió els seus habitants, tant jueus com àrabs, vivien sota una economia de subsistència i pobresa, Zikron tenia una economia molt activa que la va convertir en centre d'atracció de les modes que venien d'Europa (1).


Sinagoga de Zikron Iaaqov
Font: Library of Congress


Un altre fragment ens mostra la construcció de l'edifici del Technion, l’Institut Tecnològic d’Israel, a Haifa, i expressa l'orgull que 100 dels 130 treballadors de la construcció fossin jueus. La pel·lícula segueix per altres localitats com Haderà, Kinneret, Rosh Pinà, Jericó, Rishon LeTzion, Nes Tzionà, Guederà i Tiberíades, on se’ns mostren les dues yeshivot (escoles talmúdiques) de la ciutat, que acollien 2.000 sefardites i 2.000 asquenasites hassídics.

En el fragment filmat a Migdal hi surt un home amb un sol braç llaurant darrere d'un cavall. Aquest camperol era Joseph Trumpeldor, un veterà de la guerra russojaponesa (1904-1905), on va perdre el braç en combat. A la Gran Guerra, després que els turcs expulsessin milers de jueus de Palestina cap a Egipte, Zeev Jabotinsky i Trumpeldor van formar un grup que es va oferir per combatre al costat dels britànics. Londres només va acceptar que constituïssin un cos de suport per portar subministraments al front emprant mules. Així va néixer el Cos de Mules de Sió, que es va autodefinir com la primera unitat de combat jueva en 2.000 anys. Més tard, aquest cos va créixer fins a convertir-se en la Legió Jueva que va participar en la conquesta britànica de Palestina.

L’equip de filmació es va dirigir amb tren cap a Jerusalem (a finals del XIX la meitat de la població jueva vivia dins les muralles de la Ciutat Vella de Jerusalem), on es pot veure la multitud resant davant del Mur, durant la Pasqua jueva, i la visita a la tomba de Shimon haTzaddik, Simó el Just, summe sacerdot durant el temps del Segon Temple. Camí d’Hebron es poden veure les tombes de Raquel i les dels patriarques, però només des de l’exterior perquè els musulmans no permetien als 1.200 jueus de la ciutat entrar al santuari.

L'últim fragment mostra un festival celebrat a Rehovot que va atreure 6.000 jueus de tot Palestina. Aquest festival va ser el precursor dels Jocs Macabeus, una mena de jocs de la Commonwealth que aplega esportistes d’Israel i jueus d’arreu del món.

La pel·lícula, muda però narrada per l'actor israelià Yoram Gaon (sense subtítols), mostra que la vida jueva a Palestina el 1913 era vibrant i productiva 35 anys abans de la fundació del nou estat d'Israel. Sota el domini turc als jueus se’ls permetia establir-se a qualsevol lloc de l’imperi excepte a Palestina per evitar que es poguessin equilibrar les poblacions autòctones jueva i musulmana, que l’any 1913 era de 150.000 contra uns 500.000 habitants respectivament: la jueva, en part hereva de les famílies que van restar al territori després de la conquesta romana definitiva, l'any 70 (destrucció del segon temple), en part procedent de la movilitat tradicional de la població de la regió; i la musulmana, producte de l’expansió de l’Islam durant segles.

És important subratllar aquesta presència històrica ininterrumpuda de la població jueva a Palestina (nom usat pels romans i que s'identifica amb una regió administrativa però no amb els seus habitants) contra els que parlen de colonització i usurpació, que només els escau als romans, a l'expansió de l'islam, als regnes cristians, a l'Imperi turc i als britànics.

A l’esclatar la Primera Guerra Mundial els turcs i la població musulmana van expulsar i massacrar milers de jueus palestins (es va reduir la població jueva a una tercera part). La victòria britànica i francesa al final de la guerra sobre alemanys, austríacs i turcs va convertir Palestina en un mandat britànic mentre la regió síria quedava en mans franceses. La nova situació va permetre la recuperació de la població jueva, però l’estabilitat ja no es va recuperar mai més, sobretot en el moment en què l’enfrontament contra els britànics va posar els caps àrabs a favor de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra, Israel recupera la seva condició d'estat, i se'n creen de nous que fins aleshores no havien existit: Jordània, Síria, Líban i Iraq. Però aquesta és una altra història.




Nota:

(1) Per saber-ne més sobre els costums en el vestir a la Palestina de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, vegeu Ayala Raz, "Fashion in Eretz-Israel: What we Were Wearing in the Early Days of this Century", Israel Review of Arts and Letters, 1998/107-8. O una acceptable traducció al català amb Google.


[+]

Pel·lícules antigues de Jerusalem a Terres d’Edom


Mapa en perspectiva de Jerusalem (1928)

16 comentaris :

  1. Y, más adelante, las matanzas de judíos en Palestina, alentadas por el tan famoso Muftí de Jerusalem, muy querido por Hitler y Franco; el reclutador de los voluntarios musulmanes de las SS nazis, tan excelentes torturadores y asesinos como lo fueron en Líbano, décadas más tarde, los fedayines de Arafat.
    JL.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacto, José Luis, a partir de ahí entramos en una espiral en la que las "emociones" nublan el entendimiento. Nada nuevo, de todas maneras. Desde mediados del siglo XIX se pusieron de moda los pogromos en Rusia que liquidaron unos cientos de miles de judíos.

      Elimina
    2. Un notorio antisemita español (¿cabría decir valga la redundancia?) y orgulloso fascista, Carlos Caballero Jurado, publicó hace años un libro muy interesante, por su excelente documentación, titulado "La Espada del Islam. Voluntarios árabes en la Wehrmacht". Se encuentra aún fácilmente.
      Al tipo, claro, se le pone el culo como un paraguas cuando habla de las muy estrechas relaciones entre el Islam, el fascismo y el nazismo, pero, ya digo, aporta una documentación notabilísima. Noticias muy interesantes, igualmente, acerca de la alianza entre el franquismo y el Islam.
      Por cierto, la prensa española de ahora reza casi por igual que la franquista de cuando la Guerra de los Seis días, o cuando la del 73. Basta con acudir a las Hemerotecas para comprobarlo.
      JL

      Elimina
    3. No conozco a Carlos Jurado, pero por lo que he visto por internet toca con gran desparpajo los grandes temas bélicos de la España imperial. Tampoco he leído demasiado sobre la relación entre el fascimo español y el Islam, pero suena a ese romanticismo caduco que llevó al franquismo a buscar grandes héroes de la historia hispana allá donde España no pintaba nada. Se apropió de un Al Andalus de reminiscencias míticas y encontró en personajes como Viriato ("invicto caudillo lusitano", decía en mis libros de texto) las raíces de Moscardó y militares parecidos.

      Sí que recuerdo a mi abuela hablando con terror de la Guardia Mora de Franco y de la patente de corso con que actuaba a sus anchas por el suelo patrio.

      Elimina
    4. Y aquel teniente general Mizzian, marroquí, íntimo de Franco y luego sostenedor de Hassan II, que tras la guerra fue capitán general de Galicia...
      El periodista norteamericano y corresponsal en España, John T. Whitaker, publicó a su regreso a los USA un libro, "We cannot escape history", en el que refiere entre otras muchas barbaridades las violaciones a mujeres republicanas (consentidas, claro, por el mando franquista) que hacían los soldados moros de Mizzian cuando tomaban cualquier localidad.
      Por cierto, el franquismo abolió la libertad religiosa que se había establecido en la República, pero a los moros de Franco siempre se les permitió profesar la fe islámica.
      JL

      Elimina
  2. Curiosa e interesante entrada.
    Salut

    ResponElimina
  3. És bo saber com s'han desenvolupat els fets al llarg de la història, i sempre està bé fer-ho (o almenys intentar-ho) des d'un punt de vista com més objectiu millor. Pel poc que sé del conflicte, tendeixo a simpatitzar amb el poble palestí, però per altra banda, també em nego a fer demagògia i a jugar al joc del maniqueisme.

    ResponElimina
  4. Et felicito per la valentia de penjar aquesta entrada. Jo tendeixo a pensar que quan Israel esdevé un estat adquireix un dels tics més perversos de tots els estats (tots vol dir tots): l'expansionisme. Fins i tot un estat inexistent com el català reivindica l'annexió de les Illes i del País Valencià.
    En tot cas, la història és molt més complexa del que se sol acceptar, i molt més complicada que els paràmetres que la premsa maneja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, sé que l'oportunitat de l'apunt li donarà un context que no és el que pretenc. Serveix el que li he dit a la Sícoris. El meu apunt és de contingut històric. Que té a veure amb la realitat que es cou a Gaza i Israel? És evident. Però serveix per explicar res? No. Només és informació. Qui hi vulgui veure alguna cosa més estarà jugant amb apriorismes.

      Jo sé com penses. Hi combrego en bona part. Ets valent exposant-ho públicament, que és com s'ha de fer: les amenaces són sempre anònimes. Sé també que m'entens perquè tu mateix ho has dit "la història és molt més complexa del que se sol acceptar, i molt més complicada que els paràmetres que la premsa maneja". Per això cal tenir el cap fred i analitzar els conflictes amb informació i raonament i mai amb les emocions a la mà. La realitat de Gaza i Israel només es pot analitzar des del punt de vista polític.

      Si fóssim al 1936, Lluís, què hauríem fet durant aquests dies d'estiu? Les emocions ens haurien dut a assaltar les casernes i prendre les armes! Ai, o potser hauria estat la raó?

      Elimina
  5. Bé, sobre els moros de Franco hi ha també molta llegenda, un antic combatent, admetent que en van fer de tots colors, com sol passar a les guerres bèsties, que són totes, puntualitzava que els van penjar moltes violacions d'uns i altres, al capdavall Sant Jaume es diu Matamoros i també a casa seva havien rebut molt dels espanyols i la majoria eren gent que no sabia ni per on navegava. Ep, que no nego res, però comprovat, comprovat, hi ha molt menys del que s'explica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Mucha leyenda?
      Además de los libros que he citado, de un fascista español, uno, y de un corresponsal norteamericano, el otro, puedes hacerte igualmente con "Los moros que trajo Franco", de María Rosa de Madariaga, y con "Luchando por Franco. Voluntarios europeos al servicio de la España fascista, 1936-1939", de la norteamericana Judith Keene (un libro producto de una investigación exhaustiva, implacable, en el que también se da cuenta de las hazañas de los islamistas franquistas, aunque trate más de los muchos fascistas europeos y americanos que se dieron una vuelta por aquí).
      Si se tercia, puedes recorrer buena parte de la Andalucía occidental y de Extremadura, así como de los pueblos de la Sierra de Madrid, y preguntar...
      JL

      Elimina
    2. Júlia, que s'ha teixit molta llegenda al voltant dels moros de Franco és cert només a nivell popular. Quan la meva àvia en parlava ho feia d'oïdes. Però això passa amb totes les històries que van de boca en boca. El que passa que en aquest cas la realitat superava qualsevol invenció. A més, els fets van anar molt més enllà de la Guerra Civil. A molts llocs de l'Espanya profunda, es va castigar la població per haver-se mantingut fidel a la República aplicant accions de terror per deixar ben clar qui havia guanyat.

      Elimina
  6. Jo si fos al 36 i pogués guillaria amb la família el més lluny possible...

    ResponElimina
  7. Una entrada, com sempre, molt interessant i que en aquests moments desperten sentiments contradictoris fins i tot en aquells que mai hem estat en contra de res, és el moment de creure en les persones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre estarem d'acord, Javier, que les persones són el més important. Precisament, aquesta entrada va d'això, de persones que vivien en els seus pobles, de nens que anaven a l'escola, de pagesos cultivant la terra, d'obrers treballant... Tots els conflictes bèl·lics priven d'aquests drets a les persones. Tant a les d'un costat com a les de l'altre.

      Elimina