diumenge, 19 d’octubre de 2014

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf i al costat de l'estudi del fotògraf Alonso. Nascut l’any 1896 amb el nom de Trolley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

Amb el nom original de Trolley durant la nevada de 1920.
Al'esquerra, el fotògraf Alonso
ANC. Fons Bert i Claret


En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Josep, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole a principis dels anys 70

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Dúo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costava 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Josep Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari, una comunió o una boda. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Però com que la memòria a vegades juga males passades, un lector del blog ens aporta una versió diferent de com va anar tot plegat.  Segons el nostre informant, als anys 60 les festes del bar Trole no les organitzaven els propietaris d'aquell temps, en Ramon i en Josep, sinó dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan Ramon. El Trole mai va tenir un permís del governador de Barcelona perquè pel sol fet de disposar d'autorització per a "bodas y comuniones" ja complia la normativa.

Va ser l'Agustín Rodríguez de Radio Juventud i no al revés qui assortia els guateques amb les últimes novetats musicals regalades per les discogràfiques. Però també hi va haver un altre locutor que va fer moltíssim per l'èxit del local, l'Eduardo Espinosa de los Monteros, de Radio Miramar, des del programa Club del sábado.

El mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon van ser els organitzadors durant la mateixa època d'unes matinals musicals a la Sala de fiestas Novedades del carrer de Casp. Allí sí que van aconseguir setmana a setmana un permís "especial" del governador de Barcelona per a la seva celebració. A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera hi acudien unes 2.000 persones, i per allà van desfilar els millors conjunts d'aquell temps: Los Sírex, Los Mustang, Los Salvajes, Los Cheyenes...

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords i aire fresc.

31 comentaris :

  1. Fantástic.
    Molt bó l´ article.
    Salut

    ResponElimina
  2. Molt interessant! Vaig ser en aquell altell molts anys més tard quan ja no hi havia discoteca i de televisors n'hi havia a totes les cases.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo, Allau, que ho vas comentar a l'apunt anterior del Trole. Ara que no hi és, aquell altell són les golfes dels records.

      Elimina
  3. Molt bon article. Van substituir el rètol del sabó "Lagarto" per un edifici projectat per Tusquets, d'una arquitectura retòrica i al meu entendre adotzenada.
    Salud
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc. Una de les desgràcies de l'arquitectura recent a Barcelona és seva manca d'adequació i integració en l'entorn.

      Elimina
  4. M'has fet recordar la festa que vam fer en acabar el sisè curs de batxillerat i voler recollir diners per al viatge de fi de curs, on vam fer la festa? al Trole! quins records més llunyans i quasi estranys..
    Interessant l'article, com sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Lolita, que aquella festa va ser concertada per vosaltres i que el Trole ja no funcionava com a bôite de diumenge a la tarda, oi?

      Elimina
    2. crec recordar que encara funcionava coma a disco, però ja no amb tan èxit i econòmicament estaven fatal i llogaven el local per remuntar una mica.., parlo de l'any 1973! :)

      Elimina
  5. Recordo la façana amb el llangardaix, però no sabia res d'aquesta boîte que compares amb el pis superior del Zurich antic (ai, aquella barana de fusta!)... M'ho imagino i els ulls em fan pampallugues. Com m'agraden aquestes relíquies urbanes i que poques que van quedant!

    L'al·lucinant és que Ibáñez Freire signés l'autorització. Tal com dius, era una època en què reunir-se unes quantes persones, sobretot si eren joves, ja era motiu suficient per un "disuélvanse". I més, tractant-se d'adolescents d'ambdós sexes i de la música dels "peluts i revolucionaris" Beatles. Molt cara devia sortir aquesta corruptel·la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El senyor Joan no em va voler explicar quina era la connexió amb el governador. Millor no saber-ho. Recordo que en aquella època qui més qui menys tirava de veta de coneguts poc recomanables.

      El que sí em va explicar és que hi havia una condició ineludible: que no hi haguessin altres adults que els cambrers i que s'havia de tancar a quarts de deu perquè els nois arribessin a casa a una hora prudent.

      Elimina
  6. Condicions fantàstiques. Però malgrat això, segur que es podia consumir alcohol i fumar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que sí, Galderich. A nosaltres, amb 14 anys, no ens posaven cap impediment per prendre un xato de vi amb l'esmorzar davant de l'institut.

      Elimina
  7. Quina historia mes maca Enric !! Es tema per un guio o una novela,,,,
    Parabens !!! per tu els no passan,,,,,,"bueno, casi " !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume. És d'aquestes petites històries que acaben connectant amb tothom perquè tots tenim un altell o un soterrani que recordar. Que no pari la música!

      Elimina
  8. Una història ben curiosa que desconeixia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La gràcia d'aquestes històries és que sovint passa desapercebuda, però que ajuden a entendre els comportaments d'altres temps i els il·lustren.

      Elimina
  9. Ara és com si em vingués l'olor peculiar de locals semblants. Una barreja d'humitat, fusta i tabac fred.
    Olga Xirinacs

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això em passa tot sovint, Olga. Em retornen les olors del passat, fins i tot els sabors. I a vegades trasbalsen més que els mateixos records.

      Elimina
  10. Als anys 60 les festes del bar Trole,no les organitzaben els seus propietaris d'aquell temps en Ramon i en Josep, si no dos nanos molt trempats que es deien Fernando i Joan R.. El Tole mai va tiindre un permis del gobernador de Barcelona, dons per el fet de disposar de d'una autoritzacio per "bodas y comuniones" ja cumplia la normativa.
    Va ser L'Agustin Rodriguez de Radio Juventud i no al reves el que surtia els guateques amb les ultimas novetats musicals regalades per les dicográfiques.Pero tambe i va haber un altre locutor que va fer moltisim per a l'exit del local, L'Eduardo Espinosa de los Monteros de Radio Miramar desde el seu programa "Club del Sábado"
    El mateix duet d'en Fernando i Joan Ramon varen ser el organizatzadors a la mateixa epoca d'unes matinals musicals a la "sala de fiestas" Novedades al carrer de Casp. Allí si que varen aconseguir setmana a setmana un permis "especial" del gobernador de Barcelona per la seva celebració, A cada matinal dels diumenges d'hivern i primavera i acudien unes 2.000 persones y per alli i varen desfilar els millors conjunts d'aquell temps Sirex Mustang Salvajes i Cheyenes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim, res puc dir al que comentes. Jo ho he relatat tal com m'ho va explicar el Joan Parera. Ja saps com funcionen els records: a vegades la memòria juga males passades o es distorsionen els fets a mida que passen de boca en boca. Gràcies pel teu comentari, que afegiré al final de l'apunt, i així ho deixaré perquè, tot i que el veig sovint, no li reclamaré que revisi la seva versió. Gràcies un cop més.

      Elimina
  11. El trole com el Zurich són dos bars que han passat per circumstàncies similars, que l'edifici original fos enderrocat i se'n construís un altre de nou i que ambdós romanguessin al mateix espai. Recordo l'anunci dels sabons Lagarto, i també les imatges dels tramvies. Cal dir que tant al carrer Trafalgar com a la Ronda Sant Pere encara podem veure a les façanes d'alguns dels edificis el suport de la catenària dels tramvies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Jaume. Jo visc al carrer Trafalgar, en un principal, i tinc un d'aquests suports al balcó.

      Elimina
  12. jo hi vaig coneixer la meva dona,, tenia 16 anys als 18 casats i ja fa 45 anys i anem fent

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro, caratxu, que a més d'anar fent, haguem pogut fer aquest viatge junts al Trole del passat.

      Elimina
  13. Gràcies a un amic meu, m,ha arribat aquest article sobre el Trole, una de les primeres discoteques q vaig anar.Recordo concretament el subterrani que s,hi va habilitar i que jo hi anava ,quan tenia 16 anys, amb uns amics que vaig conèixer a la discoteca Condal, al carrer Junqueras, un altre lloc de ball juvenil organitzat pels alumnes de la Salle Condal de Barcelona.
    M,ha fet molta il.lusió recordar aquells moments i al mateix temps saber-ne més d aquell indret.
    Felicitats pel article.Glòria

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat l'article, Glòria! Recordes en quin número del carrer de Jonqueres hi havia la discoteca Condal?

      Elimina
  14. Recordo que era al costat dels fos edificis alts que hi ha al carrer Jonqueres, un d,ells és el número.18, pujant Jonqueres a la dreta, en front era l,Antiga Casa de les mantes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la informació, Glòria!

      Elimina
    2. A veure si amb aquestes pistes trobes alguna cosa i ho pub
      Mercès!

      Elimina