dimarts, 2 de desembre de 2014

La Volta de l'Heura

Fragment d'un plànol anònim de 1697
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: AHCB 20099 (MHCB 705)


La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. A Barcelona s’entén per volta una construcció que uneix les dues bandes d’un carrer i que permet construir una casa a sobre. Aquest va ser un recurs que entre els segles XII i XIV va permetre augmentar el nombre d’habitatges en una ciutat que tenia una gran densitat de població i poc terreny on construir quan les muralles medievals la tancaven per la Rambla.

Però, la de l’Heura, feia realment referència a una d’aquestes voltes? Si mirem el fragment del plànol que encapçala l’apunt veurem que entre els carrers de Montsió i el de la Volta de l’Heura hi ha una construcció que uneix els dos costats del carrer. Està al bell mig de la calçada, cosa ben estranya perquè les voltes tradicionals estaven en els extrems, com encara se’n conserven algunes avui.

La resposta la trobem en dues obres de caràcter històric: les Chroniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4), i la Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya, de Jeroni Pujades (Barcelona, 1609, p. 85; cf. també Crónica universal del principado de Catalunya, escrita a principios del siglo XVII, Barcelona: J. Torner, 1829).

Aquests dos autors, en els capítols dedicats a Barcelona descriuen la Volta de l’Heura (suposem que de primera mà) com les restes dels arcs de l’aqüeducte romà de Barcino, com també ho fa Carme Miró a la revista Quarhis (Carme Miró i Héctor Orengo, "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, 2010, núm. 6, p. 108-133). No és gran cosa, però el detall del plànol és la primera referència gràfica que se suma a la documental dels dos historiadors, als quals se cita quan es vol reconstruir el recorregut hipotètic de l’aqüeducte.

Si seguiu la meva Guia de l’aqüeducte romà de Barcino veureu que dins de la ciutat medieval emmurallada la construcció havia de travessar els horts dels Velluters i de Sant Pere, on es documenta un possible vestigi just a sobre de l’església de Sant Pere de les Puel·les (vegeu els plànols de l’apunt El solar del Rec Comtal: un racó d’història de Barcelona). En paral·lel i per sobre del carrer de Sant Pere més Alt, l’aqüeducte seguia una línia recta fins l’Hort d’en Favà i l’antiga plaça de les Junqueres, on el carrer dels Arcs de Junqueres testimonien com a topònim les arcades de l’aqüeducte. El plànol superior no guarda les proporcions ni segueix les alineacions reals de la retícula urbana, però les cases dibuixades al carrer dels Arcs de Junqueres es pot veure que són porxades. Si formen part de l’aqüeducte, serien també un testimoni gràfic. En el plànol inferior podem veure com el traçat hipotètic passa per aquest indret.


Restes arqueològiques i punts documentats dins deBarcelona
Dibuix: Héctor Orengo


Després, seguin en direcció al carrer Comtal, girava en direcció a mar paral·lel a l’actual carrer de les Magdalenes just després d’on estava el Palau Comtal Menor (que dóna nom al carrer). Continuava fins la plaça del Vuit de Març, on s’en conserven quatre arcades senceres, i arribava fins la plaça Nova per entrar a Barcino pel costat de la Porta Praetoria (a la Casa de l’Ardiaca) després de bifurcar-se en dos trams, un que passava paral·lel on avui hi ha el carrer de Capellans i l’altra pel dels Arcs (també pren el nom de l’aqüeducte).


Pilar de l'aqüeducte del carrer Magdalenes 25
(© Enric H. March)

A la Guia ja vam explicar que en el número 25 del carrer de les Magdalenes s’hi va trobar el pilar d'una de les arcades de l'aqüeducte, que es conserva dins del pati particular de la finca. Però a principis d’any es va enderrocar la finca dels números 13-15, i com era d’esperar el subsòl ha deixat al descobert diverses restes entre les quals n’hi ha també de l’aqüeducte. Són només pilars de suport d’aquelles voltes que l’heura va abraçar. En somnis ens imaginem enderrocant la casa del número 17 del carrer de Montsió, la de la cantonada amb el carrer de les Magdalenes, per recuperar el paisatge de la Volta de l’Heura com en les ruïnes que pintava el romàntic francès Hubert Robert.


Restes arqueològiques de l'aqüeducte de Barcino
en el solar del carrer Magdalenes
(© Enric H. March)

25 comentaris :

  1. Como siempre...
    De 10 ¡¡¡ Cum laude ¡
    Chapeau ¡
    salut

    ResponElimina
  2. Molt interessant, cada dia et superes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Júlia. Tinc molts bons lectors.

      Elimina
  3. Ni amigo ni puñetas . esta es una entrada para que los "críos" de 22 años de la Universidad de Geo e Historia, miraran obligatoriamente,
    Un abrazo.
    salut

    ResponElimina
  4. Extraordinari, molt bé, com sempre, et felicito.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc. És un plaer compartir-ho.

      Elimina
  5. Molt bona feina de reconstrucció de la Barcelona desapareguda!
    Posats a imaginar ruïnes metafísiques, em permeto afegir les de Monsú Desiderio.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, no coneixia Monsù Desiderio. Impressionant! No m'estranya que Breton el considerés un precursor del surrealisme.

      Elimina
  6. Com d'habitud, una meravella. Tenim sort, amb vostè. No sé d'on treu el temps ni les ganes, però poui, poui!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Venint de vos, la lloança és doblement agraïda. L'admiració és mútua. El temps i les ganes deuen acompanyar l'edat. I en una ciutat tan acostumada a fer servir el pic només cal sortir a passejar amb la pala.

      Elimina
  7. Quantes sorpreses més es deuen amagar a ciutat vella...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que no pas ens pensem, Javier. A vegades només és qüestió de saber mirar i deixar que les coses madurin.

      Elimina
  8. Totalment enamorada de la Barcelona medieval, no se que donaria per viatjar en una màquina del temps i traslladar-me a aquella època ......mentre això no sigui possible, ens queda seguir les pistes de les troballes i llegir articles tan bons com aquest.
    Com sempre, gràcies Enric, per compartir els teus coneixements amb els qui seguim el teu blog, un dels més interessants del tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Àgata! Et diré quin és el meu secret. Encara que ho sembli, no sóc historiador de formació. La meva eina són les paraules i amb elles faig d'enginyer. Encara no s'ha inventat la màquina del temps, però als qui ens agrada la literatura sabem que l'enginy més poderós per viatjar són les paraules.

      Elimina
  9. Gracies a tu Enric estic descobrir la nostre historia amagade, no dic perduda perque gracies a uns pos l´esteu reçusitan. Article interesantissim,( ja diuen els castellan " este hombre es un pozo de sabiduria,",,)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume. Em dono per satisfet si quan aneu als llocs que descric sóc capaç de fer-vos imaginar el passat. Com si fossin pinzellades impressionistes.

      Elimina
  10. Un arc més de l'aqüeducte dr la història barcelonina reconstruït

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per desgràcia, Enric, serà documentat perquè no crec que es reconstrueixi. Caldria tirar totes les cases per veure què se'n pot fer.

      Elimina
  11. No sabia que el carrer Amargós fos tan antic!! A la façana del nº9 hi ha un cuadre de Sant Josep Oriol., en saps alguna cosa sobre el cuadre i la finca?
    Gràcies per la feina que fas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies!
      La primera referència d'aquest carrer, Mercè, és del segle XV. Evidentment, fora de la ciutat romana hi ha carrers més antics, però pocs conserven aquest aire. Segons Amades, en aquest carrer hi va haver una capelleta dedicada al beat, i d'aquí ve el quadre ceràmic que se li dedica.

      Elimina
  12. Al carrer Amargós hi viu el bon amic Emili Boada, enamorat de carrers i també de muntanyes. Els ocells del seu jardí interior, real, recollit, amb una buganvíl·lea que puja dos pisos, és un recer notable de la Barcelona vella.
    Salut sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina casualitat, Olga! He parlat un parell de cops amb l'Emili Boada i tinc pendent visitar el seu jardí un dia d'aquests, perquè estic fent un estudi dels jardins elevats de la Barcelona vella. L'he vist en fotografies, i és una preciositat.

      Elimina