La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 23 de desembre de 2014

La llum del solstici d'hivern: Hanukkà, Nadal i l'arbre

Arbre de Nadal de Can Jorba
Foto: Francesc Català-Roca (1970)


Barcelona ha encès els llums de Nadal. Caminem pels dies més curts de l'any i la llum és un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual que marca tradicionalment el calendari. Arriba el solstici d'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi ja ha fermentat i servirà per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella.

Les festes religioses al voltant del solstici d'hivern se superposen sobre festivitats paganes molt més antigues i s'anuncien dies abans amb un ritual. L'Advent cristià, les quatre setmanes que donen pas al Nadal, recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), encenent una espelma per cadascun dels quatre diumenges abans del dia 25. Igual que la Hanukkà jueva, la festa de les llums que comença el dia 25 del mes de Kislev (en el 2016 comença la nit del 24 de desembre, i acaba el 2 de Tevet, 31 de desembre), en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkià, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 ec. L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica (Yggdrasil), és el símbol de la fertilitat i celebra el naixement de Frey, el déu del Sol, que tot ho il·lumina.

La tradició catalana, aragonesa, occitana i andorrana del Tió de Nadal té un origen mitològic ancestral també relacionat amb la vegetació i la fertilitat (renaixement de la natura), i segueix un calendari similar al d'Advent. S'ha perdut gairebé arreu el costum de cremar-lo després de Nadal i aprofitar-ne les cendres com a talismà i remei. El Tió és un tros de soca o branca gruixuda (que pot ser substituït per un simple tros de fusta) que es col·loca en algun racó de la llar amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins que a la Nit de Nadal se'l fa cagar llaminadures, figues seques o torrons a cops de bastó, normalment al ritme d'una nadala.


Hanukkà. George Pickow (ca. 1955)
Getty Images


Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit de la gent pels carrers. Buscarem la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret; buscarem la ingenuïtat i el regal sota l'arbre o sota el llit. Ensumarem l'olor de molsa, d'eucaliptus, d'encens, de fred. Ens perdrem en el silenci d'algun claustre, pels pessebres i els diorames de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del Call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb tristes bombetes de 25 watts.




[+]

El cicle de Nadal i una nadala

dilluns, 15 de desembre de 2014

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor



Article citat a La Vanguardia per la periodista Meritxell M. Pauné.


El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no hi va poder-hi baixar mai perquè era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.


Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,
al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,
probablement units sota el carrer del Pistó,
segons les referències actuals


Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural. El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no podíem aportar més informació.

La casualitat ha volgut que el refugi de Can Robacols hagi estat localitzat durant unes obres del subsòl del carrer Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol que encapçala aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre es va fer la primera inspecció oficial, que ha permès comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de tot el carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perill. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul de sac), que anava des del carrer Independència fins Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

En Raimon Pavia, nét de can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol) amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928.

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor (o monedes...) amagat. No ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.









Fotos cedides per l'Ajuntament de Barcelona


El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.


*

Nota: 


(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.


*

[+]

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

El secret de Can Robacols al descobert, Escola Dovella.

dimarts, 9 de desembre de 2014

1959: la televisió i el control de les imatges

 Primera Carta de ajuste de Televisión Española (1956)


El 2 d'octubre 1925, l'enginyer escocès John Logie Baird (1888-1946) va transmetre amb èxit, des del laboratori de les golfes de casa seva, la primera imatge de televisió. A la pantalla del monitor hi va aparèixer escanejat en escala de grisos, amb trenta línies verticals i cinc quadres per segon el cap d'Stooky Bill, un popular ninot de ventríloc. Baird, coneixedor de les fantasmagories del segle XIX, conscientment o no, va triar el personatge més adequat per a recrear la imatge transportada, entre la màgia i la ciència.


John Logie Baird amb el primer emissor-receptor d'imatges
i el cap de Stooky Bill (Foto: Rex Features)

Recreació de les primeres imatges de televisió amb Stooky Bill


Fent un salt en el temps, el 15 de febrer de 1959 arribava a Barcelona la primera retransmissió de Televisión Española (les emissions a Madrid havien començat tres anys abans), que, com no podia ser de cap altra manera, va ser un partit de futbol. Un Madrid-Barça que va acabar amb victòria madridista per un gol a zero. El centre de producció de Miramar no seria inaugurat fins el 14 de juny, sota la direcció d’Enrique de las Casas, amb l’emissió de Balcón del Mediterráneo, un programa de varietats que seria el precursor de Club Miramar, el primer programa fet a Barcelona amb abast estatal.

Durant els primers anys d’existència, la televisió no va arribar a totes les llars. En una Espanya que tot just acabava de sortir de l’autarquia, els receptors havien de competir amb les neveres, les rentadores i el 600, i era habitual veure la gent badant embadalits davant els aparadors de les botigues d’electrodomèstics, compartint espai en els bars o anant a casa d’algun veí d’economia més pròspera.

Acostumats a la ràdio, la reina i senyora de totes les cases, el televisor era un element estrany, dotat de vida pròpia (com els ninots de ventríloc). Podíem entendre que la veu viatgés per l’espai a través de les ones, però es feia difícil assumir que ho fessin les imatges en moviment i en temps real.

Però, a més, el receptor estava subjecte al poder de l’electricitat en un temps en què els talls de fluït elèctric eren habituals. Les instal·lacions domèstiques eren precàries, el voltatge era de 125, la potència contractada era molt baixa... Tot plegat feia que qualsevol augment del consum elèctric fongués els ploms. Divertit. L’expressió “fondre-se-li els ploms a algú” persisteix en l’ús de la llengua, però la major part de la gent no sap a què fa referència. Els ploms feien la funció dels diferencials d’avui: quan augmenta la potència del consum es talla automàticament el corrent elèctric per evitar que es malmeti la instal·lació i els aparells connectats. Abans eren els ploms els que “saltaven”: un filament de coure dins del comptador de la llum es fonia i tallava el corrent. Aleshores calia desendollar els aparells connectats i canviar aquest filament perquè el circuit elèctric tornés a estar tancat.

Però a vegades era el propi aparell domèstic el que feia de resistència i es cremaven els fusibles i les làmpades quan augmentava la intensitat. Si et quedaves sense llum, tant per causes externes com internes, una ràdio a piles podia suplir el silenci sepulcral en què se sumia la llar. Però si de cop i volta s’apagava la tele... Si s’havien fos els ploms, els canviaves. Si fallava el subministrament elèctric, havies d’esperar resignadament que tornés. I sí... Hi havia una tercera possibilitat: que fallés l’emissió de Televisión Española. Les ones viatjaven des de Madrid rebotant per diverses antenes fins arribar al seu destí lluny de la capital. En el cas de Barcelona, el senyal arribava a la ciutat a través dels centres emissors de Saragossa, Palau de Plegamans i de l’antena situada sobre la torre de les aigües del Tibidabo.

Si fallava una d’aquestes antenes, el senyal quedava interromput i la pantalla del receptor es quedava negre. Recordo aquelles ocasions amb angoixa. Fins que no sortia un rètol de continuïtat anunciant quina era la causa del tall, no sabies si aquell dia te n’aniries a dormir sense recarregar el cervell d’imatges robades. El rètol de la pantalla, i ocasionalment la veu de la locutora de continuïtat, avisava: “Rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a sus pantallas”, o es comunicava que s’havia produït un tall en el subministrament elèctric en el centre emissor corresponent. Però aquesta situació no era sempre dolenta. Quan l’apagada es produïa fora de Catalunya, Miramar omplia el buit de l’emissió amb uns minuts de cinema còmic o de dibuixos animats.

Però quan no era així calia fer una ràpida comprovació. Si la resta de la casa tenia llum, s’havia fos el receptor o era un problema extern. El mateix que passava quan la pantalla es distorsionava. Aquesta causa aliena al subministrament elèctric va crear una expressió, “són ells”, que va fer fortuna i que alleujava, en primera instància, el neguit econòmic: reparar el receptor costava diners; i fins que no vingués un tècnic, podies estar dies sense tele. Que haguessin estat “ells” posava el problema en mans de Déu o de l’autoritat i confortava mínimament l’ànima i la butxaca davant del poder inescrutable.




L’any 1963 l’angoixa i la incertesa davant de l’aparell quan es produïa aquesta distorsió va despertar la ment dels creadors de telefilms de l’ABC. La cadena nord-americana estrenava The Outer Limits (1963-1965), sèrie de televisió de ciència-ficció i terror, dirigida per Leslie Stevens, amb guions dels mateix Stevens i Joseph Stefano (Psicòsis). Van ser dues temporades de 32 i 17 episodis respectivament, que van ser emesos per Televisión Española entre 1966 i 1967. Juntament amb Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, i el Fantasma del Louvre, de Claude Barma i protagonitzada per Juliette Gréco, totes dues emeses també el 1966, conformen una trilogia inquietant que van construir un imaginari de terror que, per primer cop se'ns presentava davant dels ulls i a casa. L'infern era dins del televisor.

The Outer Limits va ser estrenada a Espanya amb el títol de Rumbo a lo desconocido, que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. A banda de l’argument dels episodis, que sovint jugaven amb les pors més elementals i més properes, la introducció dels capítols jugava amb les interferències sobre l’aparell receptor i amb la idea del “són ells”, del control extern de les nostres vides (una idea molt de postguerra). Mai estem sols. Cert que abans potser érem més ingenus, però si ho vau viure, ara recordareu aquelles sensacions. Us deixo amb Rumbo a lo desconocido.



"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."

dimarts, 2 de desembre de 2014

La Volta de l'Heura

Fragment d'un plànol anònim de 1697
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: AHCB 20099 (MHCB 705)


La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. A Barcelona s’entén per volta una construcció que uneix les dues bandes d’un carrer i que permet construir una casa a sobre. Aquest va ser un recurs que entre els segles XII i XIV va permetre augmentar el nombre d’habitatges en una ciutat que tenia una gran densitat de població i poc terreny on construir quan les muralles medievals la tancaven per la Rambla.

Però, la de l’Heura, feia realment referència a una d’aquestes voltes? Si mirem el fragment del plànol que encapçala l’apunt veurem que entre els carrers de Montsió i el de la Volta de l’Heura hi ha una construcció que uneix els dos costats del carrer. Està al bell mig de la calçada, cosa ben estranya perquè les voltes tradicionals estaven en els extrems, com encara se’n conserven algunes avui.

La resposta la trobem en dues obres de caràcter històric: les Chroniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4), i la Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya, de Jeroni Pujades (Barcelona, 1609, p. 85; cf. també Crónica universal del principado de Catalunya, escrita a principios del siglo XVII, Barcelona: J. Torner, 1829).

Aquests dos autors, en els capítols dedicats a Barcelona descriuen la Volta de l’Heura (suposem que de primera mà) com les restes dels arcs de l’aqüeducte romà de Barcino, com també ho fa Carme Miró a la revista Quarhis (Carme Miró i Héctor Orengo, "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, 2010, núm. 6, p. 108-133). No és gran cosa, però el detall del plànol és la primera referència gràfica que se suma a la documental dels dos historiadors, als quals se cita quan es vol reconstruir el recorregut hipotètic de l’aqüeducte.

Si seguiu la meva Guia de l’aqüeducte romà de Barcino veureu que dins de la ciutat medieval emmurallada la construcció havia de travessar els horts dels Velluters i de Sant Pere, on es documenta un possible vestigi just a sobre de l’església de Sant Pere de les Puel·les (vegeu els plànols de l’apunt El solar del Rec Comtal: un racó d’història de Barcelona). En paral·lel i per sobre del carrer de Sant Pere més Alt, l’aqüeducte seguia una línia recta fins l’Hort d’en Favà i l’antiga plaça de les Junqueres, on el carrer dels Arcs de Junqueres testimonien com a topònim les arcades de l’aqüeducte. El plànol superior no guarda les proporcions ni segueix les alineacions reals de la retícula urbana, però les cases dibuixades al carrer dels Arcs de Junqueres es pot veure que són porxades. Si formen part de l’aqüeducte, serien també un testimoni gràfic. En el plànol inferior podem veure com el traçat hipotètic passa per aquest indret.


Restes arqueològiques i punts documentats dins deBarcelona
Dibuix: Héctor Orengo


Després, seguin en direcció al carrer Comtal, girava en direcció a mar paral·lel a l’actual carrer de les Magdalenes just després d’on estava el Palau Comtal Menor (que dóna nom al carrer). Continuava fins la plaça del Vuit de Març, on s’en conserven quatre arcades senceres, i arribava fins la plaça Nova per entrar a Barcino pel costat de la Porta Praetoria (a la Casa de l’Ardiaca) després de bifurcar-se en dos trams, un que passava paral·lel on avui hi ha el carrer de Capellans i l’altra pel dels Arcs (també pren el nom de l’aqüeducte).


Pilar de l'aqüeducte del carrer Magdalenes 25
(© Enric H. March)

A la Guia ja vam explicar que en el número 25 del carrer de les Magdalenes s’hi va trobar el pilar d'una de les arcades de l'aqüeducte, que es conserva dins del pati particular de la finca. Però a principis d’any es va enderrocar la finca dels números 13-15, i com era d’esperar el subsòl ha deixat al descobert diverses restes entre les quals n’hi ha també de l’aqüeducte. Són només pilars de suport d’aquelles voltes que l’heura va abraçar. En somnis ens imaginem enderrocant la casa del número 17 del carrer de Montsió, la de la cantonada amb el carrer de les Magdalenes, per recuperar el paisatge de la Volta de l’Heura com en les ruïnes que pintava el romàntic francès Hubert Robert.


Restes arqueològiques de l'aqüeducte de Barcino
en el solar del carrer Magdalenes
(© Enric H. March)