Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 27 de febrer del 2015

L'estació del tramvia de foc

Tramvia de vapor de Barcelona a Sant Andreu
de Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona (ca. 1880)


Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou -la zona avui ocupada per l'Arc de Triomf- ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Hi han confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte romà, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders, Bòria i plaça de l'Àngel en porten al cardo de la ciutat romana: Baixada de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume i carrer del Call; i fora de la muralla romana, Boqueria, Hospital, Sant Antoni Abad i, avinguda de Mistral enllà, fins a Ad Fines (prop de l'actual Martorell), Tarraco i Gades (Cadis).

Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats (les portes de la muralla tenien un horari i si s'hi arribava tard (o massa d'hora) calia hospedar-se o reposar forces fora ciutat. I passats els anys, també ha estat i és nus viari de trens i tramvies: l'estació de Triomf aplega ferrocarrils i autobusos a tocar del Portal Nou.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser haurem de corregir aquesta dada. Veiem-ho.


Vies del Tramvia de Foc davant les casetes del carrer del Clot
Foto: Manuel Gaya


L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya i passar pel carrer de Fontanella, la Ronda de Sant Pere, el carrer de Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes travessar els municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar per la plaça de les Glòries i els carrers del Clot, Sagrera i Gran de Sant Andreu, fins a l'alçada de l'actual carrer de l'Abat Odó. Les cotxeres estaven situades a l’antiga fàbrica de can Balcells (on hi ha l’edifici del Centre Cívic de Sant Andreu, conegut tradicionalment com els Transformadors). Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar, i la línia s'inaugurava el 19 de desembre de 1877.


El Tramvia de Foc al carrer del Clot, l'any 1930


El 1902 es va substituir la tracció a vapor per la elèctrica i el 1911 es va numerar la línia amb el número 40. El 12 d'octubre de 1941 va ser suprimida la línia i substituïda per la línia FC de troleibusos "Marqués del Duero-San Andrés", explotada per Tramvies de Barcelona, SA. Després de nombroses modificacions del recorregut, supressions i restitucions, el 3 de desembre de 1967 es van substituir els troleibusos per autobusos.


Els troleibusos al carrer Gran de Sant Andreu, la dècada de 1950


L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser-hi instal·lat i que, amb limitacions, potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. però sense l'espai previst per encabir-hi una sala d’espera.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885, on s'identifica l'estació
del tramvia de vapor a Trafalgar amb el Saló de Sant Joan (ICGC)


La qüestió és que buscant plànols del solar del Rec Comtal, un racó d'història de Barcelona, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer de Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla medieval i el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no, caldrà veure-ho. De moment tenim la primera referència documental sobre un plànol. Ens falta trobar-ne imatges.


El tramvia de vapor de Barcelona al Clot i
Sant Andreu passant per l'Arc de Triomf

dimarts, 17 de febrer del 2015

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,
de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)
Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 
(Els franciscans i el raval de Jesús)


De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït i ocupat fins el 28 de maig de 1814, data en què les tropes franceses abandonen definitivament la ciutat. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Jesús de Gràcia, en el petit carrer de Gràcia, i que va tenir un petit cementiri parroquial.


Santa Maria de Jesús de Gràcia, l'any 1935,
avui reformada després de l'incendi de 1936
A la dreta es veu el cinema Comèdia (1915-c. 1965)
AMDG


De 1817, precisament, és la primera notícia documentada de les festes de Gràcia, que se celebren en el raval de Jesús per la Mare de Déu d'Agost, raó per la qual el 2017 se'n celebrarà el segon centenari. Tradicionalment, l'origen de la festa se situa en els terrenys de Can Trilla. Can Trilla era una masia del segle XVII, situada a l'actual carrer Gran i antic camí de Jesús, però la primera documentació escrita és de l'any 1728, i ha arribat als nostres dies molt modificada. Hi té adossada una capella, del segle XVIII, que ocupa l'espai de l'antic celler. La planta noble era la residència dels propietaris i a la planta baixa hi vivien els masovers. L'any 1803 Marià Simó la va vendre a l'advocat barceloní Antoni Trilla, i a partir de 1825 es van començar a urbanitzar les terres del mas, i d'aquí naixeren els carrers de Santa Àgueda, Badia, Trilla, Serra, comte de Vilamur i la plaça Reina Amàlia, avui plaça Trilla. A començament del segle XX va ser habilitat com a escola, després va ser cinema i seu d'algunes entitats socials, i des de 1940 és la residència de les Germanes de Jesús Pacient.

Aquesta ressenya sobre les festes de Gràcia a Can Trilla el 15 d’agost de 1817 es troba en el llibre Muralles enllà, de la sèrie Visions Barcelonines 1760-1860, de l’historiador Francesc Curet (Barcelona: Editorial Dalmau i Jover, 1956). En l’esmentat escrit es comenta la notícia que a la Vila de Gràcia, amb motiu del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu es va treure en processó la imatge de la Verge de la capella de Can Trilla i també que es va fer un àpat amb ball a la tarda. L’any següent, el 1818, hi ha un avís al Diari de Barcelona parlant que el dia 15 se celebrarà un ball a la veïna localitat de Gràcia, la qual cosa confirma el costum de fer festa a l’entorn del 15 d’agost.

El 14 d'agost de 1817, però, una notícia de premsa anuncia que se celebrarà un ofici religiós a la plaça del convent de Jesús i que hi haurà ball i "sortija", un joc d'habilitat en què s'havia d'encertar un anell penjat d'una cinta, tot corrent a cavall o a peu. Del ball se'n diu "como se acostumbra", que tant podria fer referència a festes anteriors a aquesta data, com a balls "segons el costum del país", és a dir, un tipus concret de ball tradicional. Així, doncs, aquesta primera festa va ser a Can Trilla o al convent de Jesús?

Durant la invasió napoleònica, la figura de la Mare de Déu que custodiaven els franciscans al convent de Jesús va ser traslladada, per seguretat, a la capella privada que disposava la masia de Can Trilla. L'any 1817 va tornar a la seva ubicació original, i l'acte va ser celebrat en un ambient festiu amb la participació de tots els habitants. És probable, doncs, que la festa fos per partida doble, començant a Can Trilla i acabant al Raval de Jesús amb els actes que anuncia la premsa.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.


Frontis del Convent antic de Jesús, al segle XVIII


El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.


Situació de la Font de Jesús sobre un fragment
de plànol de la primera meitat del segle XIX


A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.


Verdaguer i la Font de Jesús

En un poema datat el 2 d’octubre de 1900, aparegut per primer cop a Barcelonines (1925) i que Verdaguer havia projectat per al llibre Barcelona, evoca la Font (l’aigua de la qual és aliment de l’ànima i del cos) i es lamenta de la seva desaparició:

Al peu del Passeig de Gracia
entre un roure y una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada d’un fus
com la fusada argentina
escumosa y cristal·lina
descabdellava ses aygues
la dolça Font de Jesús.
No hi havia aygua tan bona
en lo pla de Barcelona:
la mes dolça era pel llavi
de la terra ben dessús;
los bons lo canti hi omplian,
los sants a beure hi venian,
que era la flor de les aygues
la de la Font de Jesús.
Los rossinyols y les merles,
com qui desenfila perles,
hi esgranaven aquells himnes
que fan batre’l cor il·lús
la dolcíssima canturia
ressonava en la boscuria
de les aygues de Jesús.
Vora la Font hi lluhía
l’altar del Fill de María
que per alguns seus deixebles
era’l castell d’Emmaús,
hont derrera’l cortinatge
vora ses aygues divines
apareixia Jesús.
Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja
ja és una font que no raja.
¿D’aquell néctar, oh canella,
per què a la terra no’n dus?
¿Oh! Font dolça, pura y cara
¿per què no vessas encara?
¿Que’s feu la cándida limfa
sagrada Font de Jesús?
Per lo camí com suara
molts cansats passan encara
y alguns qui cauen exànims,
y alguns que no s’alsan pus;
¡Ah! Jo só dels qui sedejan;
que mos ulls, oh Font, te vejan;
que’t pugan beure mos llavis,
aygua dolça de Jesus.


Aquest article i molts d'altres sobre la història de
Barcelona el podeu trobar en el llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
(Viena Edicions, 2019)




dijous, 12 de febrer del 2015

Barcelona: Carnaval republicà

F. Puigdengoles (1932)


F. Tubau (1933)


Lluís Garcia Falgàs (1921,
reutilitzat el 1934)


Joan Oliva (1935)


Sense autor (1936)


El Carnaval és una celebració mòbil que pertany al calendari lunar, que se situa set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. S’emmarca, però, dins un cicle agrari i litúrgic que precedeix la Quaresma. Per situar-lo en el calendari solar hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i obtenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval o dia de l’Enterrament del Carnestoltes. El dijous anterior, Dijous Gras, és l’inici tradicional de la setmana de Carnaval.

La primera referència documental de la celebració del Carnaval a Barcelona data de 1333. Es tracta d’una disposició del Consell de Cent que prohibeix el llançament de taronges i l’ús de màscares en determinats àmbits. A mitjan segle XVI la cultura carnavalesca popular comença a ser combatuda per les autoritats. Els segles XVII i XVIII és el període de la substitució de la festa popular per la festa civil en el moment en què es consolida el concepte de ciutadania, i serà durant aquest període que la festa adquireix part de les característiques que té avui, i que s’articula al voltant d’uns esdeveniments concrets. L’Arribo del Rei Carnestoltes, els balls de màscares o els saraus, la Rua del Dissabte de Carnaval i l’Enterrament del Carnestoltes o de la sardina el Dimecres de Cendra, que és un seguici fúnebre i satíric que es concentra al voltant d’un berenar just en el moment de començar la Quaresma.

Durant la primera meitat del segle XIX, els balls de disfresses o de màscares van ser la principal activitat carnavalesca en la ciutat. Aquest gust per la disfressa és alimentat per la burgesia de les grans capitals europees i reflecteix el refinament dels costums, sobretot de la burgesia tèxtil, que en treu benefici. Però les classes popular també organitzen els seus saraus i balls de patacada i proliferarà una literatura satírica pròpia d’aquell temps, promoguda per un espardenyer del Born, Sebastià Junyent, i els bans del Carnaval de la Societat del Born. Però la consolidació del Carnaval barceloní no s’entendria sense tenir en compte les dinàmiques del conflicte social que marquen tot el segle XIX i les primeres dècades del segle XX. L’adveniment de la Segona República va modificar aquest panorama, però se’n van mantenir les estructures de crítica social, fins que l’inici de la Guerra Civil ens va portar una altra mena de mascarada que va acabar amb les celebracions i el Carnaval, que seria prohibit com a manifestació pública per la Dictadura (malgrat que algunes entitats el celebraven, tenia un caràcter gairebé privat: escoles, mercats...) i no seria recuperat fins el 19 de febrer de 1977, tot i que serà prohibit un altre cop l'any següent a Barcelona per Govern Civil davant el temor d'un "aumento de riesgo contra personas y bienes", tot i que l'any anterior les celebracions populars no van manifestar cap aldarull.

El tret de sortida oficial del carnaval barceloní no es produiria fins el dissabte 16 de febrer de 1980, amb el conegut cartell de Joan Brossa (qui si no!) com a estendard que iniciava una nova etapa que, acabats els primers anys més reivindicatius, ens acabarà deixant una festa participativa de llibertat aigualida on la transgressió és més estètica que ètica. El Carnaval ha acabat sent un motiu més de festa que ja no subverteix els valors socials.


Joan Brossa (1980)


[+]

Dominica ante carnes tollendas

dilluns, 2 de febrer del 2015

La Niña Gorda



El 31 de gener de 2015 es va presentar a la llibreria La Memòria la reedició novel·la de Santiago Rusiñol La “Niña Gorda”, publicada per primer cop l’any 1917 i ara editada per l’editorial L’Avenç. La presentació, que es va convertir en una improvisada tertúlia a la qual vam poder fer aportacions sobre alguns aspectes de l'obra, va ser conduïda per Margarida Casacuberta, professora de la Universitat de Girona i cap del Grup de recerca de Literatura Contemporània, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i per Maria Dasca, doctora en Filologia Catalana i autora de la tesi El sentit de la bogeria en la narrativa catalana contemporània (1899–1939) (Universitat de Barcelona, 2008).

L’argument de la novel·la té com a protagonista la Niña Gorda, una criatura de dimensions desmesurades que s’alimenta de les novel∙les fulletonesques que el seu pare, Giordano Bruno, un lliurepensador del barri de Gràcia que acabarà consumit per l’alcohol, reparteix a domicili. El fenómeno –nom amb què és designada la protagonista, fent referència als “monstres” que s’exhibien a les barraques de fira– es convertirà en un ésser rebutjat per la societat i pels seus propis pares, que la posaran en mans de personatges sense escrúpols que la convertiran en espectacle circense. Com a atracció d’un circ decadent, la Niña Gorda es veurà immersa en un triangle fulletonesc amb els dos homes que se’n rifen la propietat, el Domador i el Tatuat, amb la complicitat d’una tia valenciana gelosa i sinistra.

Només per l’argument i la firma de Rusiñol l’obra podria tenir l’èxit assegurat. L’esperpent, la llengua fresca –aquell català que es parla, que defensava Pitarra– i l’humor i la ironia aguts de l’autor són una garantia per passar una bona estona llegint. Però no és només això. Aquest esperpent, l’excés, l’exageració constant a l’hora de descriure la realitat, acosta La “Niña Gorda” a l’expressionisme i a les avantguardes. Maria Dasca parla de la “teratologia expressionista” com a tradició literària que integra aquelles figures i personatges que són un atac a l’esperit i al discurs literari de la societat burgesa.

El fenómeno pateix de bovarysme, terme sorgit a partir del personatge d’Emma Bovary de la novel·la de Flaubert, i que defineix un trastorn psicològic que consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. A la Niña Gorda la sola cosa que li interessa és llegir els fulletons que reparteix el seu pare, en el sentimentalisme tràgic dels quals descobreix l'única vida que per a ella té sentit, i serà en el paper que li toca viure com a atracció de fira que se sentirà ella mateixa.

Però més enllà de la novel·la, el personatge de la Niña Gorda és un atac a la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i als postulats idealistes del Noucentisme, que té en la Lídia de Cadaqués una altra mena d’Emma que es creu el personatge orsià. Rusiñol fa un al∙legat a favor del xaronisme popular (el de L’Esquella de la Torratxa, per exemple, on escrivia una columna que signava com a Xarau i que venia a ser una resposta intel·lectual al “Glossari” que d’Ors firmava com a Xènius a La Veu de Catalunya)”; en paraules de Dasca, Rusiñol crea un estereotip inclassificable i inefable, i l’insereix en un muntatge lúdic, que permet intervencions vives i immediates, farcides d’exclamacions, interrogacions, onomatopeies i punts suspensius, que es poden comparar a les pràctiques experimentals dutes a terme pels surrealistes per tal de crear un llenguatge nou.

Com explica Margarida Casacuberta a Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (Barcelona, 1997), La “Niña Gorda” formava part d’un projecte antinoucentista (però també autocrític), que comprenia les novel∙les El català de “La Mancha” (1914) i El Josepet de Sant Celoni: novel∙la picaresca (1918). Tres obres que fan servir un humor hiperbòlic a fi i efecte de deconstruir alguns dels tòpics de l’imaginari orsià, i, en especial, el de la dona civilitzada, el de la disciplina de l’“Home qui Treballa i qui Juga” i el de l’ús arbitrari de la paraula. Amb la filosofia de l’“Home qui Treballa i qui Juga” Ors s’oposava al romanticisme –que prescindeix de la cultura– i a l’ascetisme –que prescindeix dels elements naturals–, i ens abocava a un concepte de Raó que Ors anomena seny.

Estem davant, doncs, d’una lluita entre aspectes que, en bona part, han conformat l’imaginari cultural català. Per un costat, els de la literatura realista –amb totes les deformacions i ficcions que vulguem–, amb la novel·la com a principal arma de combat; i per l’altre, l’idealisme noucentista, artificial i civilitzador, i en molts sentits guanyador d'aquest enfrontament. La manca de normalitat de la cultura catalana, amb guerres, dictadures i exilis, i una imposició acadèmica més filla del Noucentisme que dels corrents europeus del segle XX, ens han dut a tenir una visió de la literatura catalana allunyada del signes dels temps (sobretot pel que fa a la prosa). És cert que alguna cosa d’això hi ha, però és esperançador comprovar que el rescat d’obres com La “Niña Gorda” (o La Xava i Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana, per exemple), el “descobriment” de la literatura de l’exili i la recuperació dels gran periodistes del primer terç del segle XX, desmenteixen algunes de les limitacions de la literatura catalana.


Rusiñol i les barraques de fira de Barcelona

Però un dels temes interessant, per poc o gens estudiats, són els elements de la cultura popular relacionats amb l'oci que Rusiñol fa servir a la novel·la, cosa que no sorprendrà els lectors de Bereshit. Els fenómenos i les barraques de fira de la novel·la van formar part del panorama barceloní. Primer van ocupar la plaça Catalunya i la Rambla, fins que l’Ajuntament les va fer enderrocar (1895) per la urbanització definitiva de la plaça. Les barraques, les atraccions i els museus de cera i anatòmics van emigrar cap el Paral·lel, que després de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es va convertir en un espai fronterer i des de 1892 en territori d’oci popular.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) no va ser aliè a aquesta realitat excèntrica i així la reflecteix a la novel·la. Però encara podem anar més lluny i preguntar-nos si es va inspirar en fenòmens reals o si els protagonistes són només fruit de la seva imaginació. Podem identificar els personatges de La “Niña Gorda”? Gosaria dir que sí.

El número 15 de la Rambla de Canaletes –on entre 1875 i 1895 havia el Cafè Pelayo, a finals del segle XIX, els Almacenes el Globo, i a principis del segle XX, el fotògraf Amadeo–, i que es correspon amb l’edifici que actualment fa cantonada amb el carrer Pelai, va ser un lloc on s’exposaven habitualment museus anatòmics. Ja n’hem vist a Bereshit més d’un exemple, com el del Teatre Romea: col·leccions de figures de cera que mostraven l’anatomia humana i els efectes de les malalties venèries, i que s’acompanyaven sovint d’aparells de tortura o galeries de figures cèlebres. L’any 1863 s’hi va instal·lar un i el 1868, un altre. En aquest últim, a més de les figures de cera i anatòmiques, s’hi exhibia, com anunciava el diari La Pubilla, una “dona grossa”, que ho havia de ser tant que se la mostrava al costat d’un elefant perquè la gent pogués comparar.

No sabem si Rusiñol, que aleshores tenia 7 anys, va veure el fenómeno de la “dona grossa”, però és fàcil imaginar-se que en va sentir parlar. En tot cas, quinze anys més tard, el 1883, La Vanguardia anunciava:

“En la actualidad se exhiben en la plaza de Cataluña verdaderos y rarísimos fenómenos, que son la admiración y asombro de cuantos los visitan. Tales son: la “mujer tigre”, la “joven aragonesa” y la “niña jigante”, ésta última muy conocida en Barcelona donde se se ha criado desde niña y que se presenta al público por última vez.”

No hi ha cap mena de dubte que aquesta “niña jigante” [sic] tan popular a Barcelona no va passar desapercebuda a Rusiñol i bé podia haver estat el fenómeno que va inspirar el personatge de la novel·la. De la “joven aragonesa”, no som capaços d’imaginar-nos quines peculiaritats la feien tan excepcional com per exhibir-la en públic. Però pel que fa a la “mujer tigre”, sabem que es tractava d’una noia de 16 anys que, segons la premsa, tenia “esparcidas por todas las regiones de su cuerpo, sobre todo en el dorso, multitud de manchas morenuzcas”. El mes de març del mateix any, la “mujer tigre” va tenir companyia felina a la mateixa barraca: una pantera de veritat.

“La pantera que mañana ha de luchar con el perro “El invencible”, en la plaza de Toros, ha sido ya conducida á esta ciudad y se halla expuesta hoy en el local de la plaza de Cataluña donde se exhibe la “mujer tigre.”

El domador Bidel en un cartell promocional


El personatge del Domador no té, en principi, més secret. Els domadors que van actuar a Barcelona exhibint les seves col·leccions zoològiques han estat nombrosos. L’any 1888, però, van coincidir a la ciutat, durant l’Exposició Universal, dos dels més famosos: Rodenbach i Bidel. Aquest últim no era la primera vegada que venia a Barcelona. L’agost de 1877 Bidel es va instal·lar en un solar de la Gran Via, on avui hi ha l’hotel Avenida Palace. L’espectacle, però, es desenvolupava en els jardins del Prado Catalán, en el passeig de Gràcia. La fama de les seves actuacions per tot Europa el precedia, però a Barcelona se la va guanyar anunciant el seu espectacle passejant acompanyat d’una lleona per la Rambla fins la plaça de Sant Jaume.


El Capità Costentenus, el més famós home
tatuat de la segona meitat del segle XIX,
exhibit en el Museu Americà de Barnum


A l’Exposició Universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits, un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Vracoman (anomenat erròniament "Blancoman" a la premsa barcelonina) pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres de llargada. Nascut a Àustria, era fill d’una dona italiana que va morir en el part. La criatura pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.


Anunci de l'exhibició de Vracoman a la plaça de l'Àngel
Foto de Guillem de Plandolit (1904)
Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella


Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’Home Museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury i com el Tatuat de La “Niña Gorda”: el personatge de Rusiñol tenia el cos tatuat de cap a peus, amb passatges de la Bíblia, al pit, i amb relats eròtics, a l’esquena. Entre els anys 1903 i 1904, Vracoman va estar de gira per diverses ciutat de l’Estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona, a la plaça de l'Àngel. Així el descrivia la premsa.

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.”

Tot plegat són massa coincidències com per no pensar que existeix una relació entre aquests personatges de barraca de fira i els protagonistes de la novel·la de Rusiñol. En tot cas, tant si és així com si no, el que és realment important és l’ús que l’autor en fa a l’obra; la recreació literària i la construcció dels personatges, tan allunyats del que estem acostumats en la literatura catalana. Com a mínim en allò que se’ns ven com a normal en el nostre àmbit cultural. En aquest cas, l’autèntic fenómeno és la novel·la, escrita en el context d’aquella Barcelona cosmopolita, glamurosa i vulgar; d’aquella ciutat d’excessos enmig de la Gran Guerra. Llegir-la és gairebé una obligació higiènica.




La "Niña Gorda" al Teatre Nacional de Catalunya

Entre el 19 de desembre de 2018 i el 4 de gener de 2019, el Teatre Nacional de Catalunya posarà en escena, a la Sala Tallers, l'obra de Santiago Rusiñol, adaptada i protagonitzada per Jordi Oriol i dirigida per Xavier Albertí. Serà una bona ocasió per revisar aquesta obra de Rusiñol i recuperar per als escenaris un dels textos cabdals de la novel·la catalana de la primera meitat del segle XX i injustament oblidat. Un cop més, Albertí, director del TNC, s'erigeix no només com el principal responsable d'aquesta recuperació teatral i literària, sinó, també de la història del Paral·lel amb l'extraordinària exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que entre 2013 i 2013 vam poder gaudir en el CCCB, i l'edició del llibre Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (Comanegra, 2017), de Rossend Llurba, en el qual vam tenir el plaer de col·laborar.