dijous, 12 de febrer de 2015

Carnaval republicà

F. Puigdengoles (1932)

F. Tubau (1933)

Lluís Garcia Falgàs (1921, reutilitzat el 1934)

Joan Oliva (1935)

Sense autor (1936)

El Carnaval és una celebració mòbil que pertany al calendari lunar, que se situa set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. S’emmarca, però, dins un cicle agrari i litúrgic que precedeix la Quaresma. Per situar-lo en el calendari solar hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i obtenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval o dia de l’Enterro del Carnestoltes. El dijous anterior, Dijous Gras, és l’inici tradicional de la setmana de Carnaval.

La primera referència documental de la celebració del Carnaval a Barcelona data de 1333. Es tracta d’una disposició del Consell de Cent que prohibeix el llançament de taronges i l’ús de màscares en determinats àmbits. A mitjan segle XVI la cultura carnavalesca popular comença a ser combatuda per les autoritats. Els segles XVII i XVIII són el període de la substitució de la festa popular per la festa civil en el moment que es consolida el concepte de ciutadania, i serà durant aquest període que la festa adquireix part de les característiques que té avui, i que s’articula al voltant d’uns esdeveniments concrets. L’Arribo del Rei Carnestoltes, els balls de màscares o els saraus, la Rua del Dissabte de Carnaval i l’Enterro del Carnestoltes o de la sardina el Dimecres de Cendra, que és un seguici fúnebre i satíric que es concentra al voltant d’un berenar just en el moment de començar la Quaresma.

Durant la primera meitat del segle XIX, els balls de disfresses o de màscares van ser la principal activitat carnavalesca en la ciutat. Aquest gust per la disfressa és alimentat per la burgesia de les grans capitals europees, i reflecteix el refinament dels costums, sobretot de la burgesia tèxtil, que en treu benefici. Però les classes popular també organitzen els seus saraus i balls de patacada i proliferarà una literatura satírica pròpia d’aquell temps, promoguda per un espardenyer del Born, Sebastià Junyent, i els bans del Carnaval de la Societat del Born. Però la consolidació del Carnaval barceloní no s’entendria sense tenir en compte les dinàmiques del conflicte social que marquen tot el segle XIX i les primeres dècades del segle XX. L’adveniment de la Segona República va modificar aquest panorama, però se’n van mantenir les estructures de crítica social, fins que l’inici de la Guerra Civil ens va portar una altra mena de mascarada que va acabar amb les celebracions i el Carnaval, que seria prohibit per la Dictadura i no seria recuperat fins 1980.

El dissabte 16 de febrer de 1980, amb el conegut cartell de Joan Brossa (qui si no!) com a estendard s’iniciava una nova etapa que, acabats els primers anys més reivindicatius, ens acabarà deixant una festa participativa de llibertat aigualida on la transgressió és més estètica que ètica.


Joan Brossa (1980)


[+]

Dominica ante carnes tollendas

23 comentaris :

  1. podríem aprofitar, disfressar-nos, ocupar palaus i proclamar la Tercera! (com als pícars de tintín)

    ResponElimina
  2. M'apunto al cent per cent a la proposta de Kalamar. Si aquest és l'objectiu, no tinc cap inconvenient a disfressar-me del que faci falta!

    ResponElimina
  3. kalamar i Sícoris, us contesto a les dues perquè us he de dir el mateix: estic encantat que hagueu captat l'esperit d'aquest apunt mut. Si amb la realitat com a pauta no som capaços de reaccionar potser sí que caldrà posar-se la màscara. Si no ocupem els palaus no deixarem res per al futur. I això no s'ho mereixen les persones que han donat la seva vida i han lluitat perquè nosaltres siguem el que som.

    ResponElimina
  4. Franco, el primer que va fer, va ser prohibir Carnestoltes. Deien que la gent aprofitava anar disfraçat per robar i matar...

    ResponElimina
  5. Una revolució de disseny? Si es fa una revolució de disseny mai es podrà prendre cap Palau!

    ResponElimina
  6. Que carteles más bonitos, yo también me apunto a ocupar lo que sea!!

    ResponElimina
  7. Els cartells són fantàstics, però jo avui em ento molt poc inclinat a reivindicar el Carnaval. No és cap posicionament ideològic ni polític, sinó la fatiga que té un mestre de primària després de viure una setmana de Carnestoltes escolar.
    Fa anys que es debat si l'escola pública ha de seguir celebrant les festes tradicionals. Temps enrere era obvi, perquè l'escola feia una funció de reivindicació i de transmissió, però també crec que un cop recuperada la festa té poc sentit.
    M'agradaria saber com es viu el tema des de la perspectiva de la secundària...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb tu, Lluís. A no ser que es posi l'accent en el caràcter transgressor del carnaval, fer disfressar els nens no té gaire sentit.

      A l'institut de la meva filla es reserva un migdia per fer el paripé al pati. On jo treballo no es fa res.

      Jo, de totes maneres, aprofito sempre (com faig en el bloc) per explicar orígens i rituals diversos; més que res perquè s'adonin que el món no va començar el dia que van néixer.

      Elimina
  8. M'has fet pensar en Joan Brossa, segur que s'apuntava a un Carnaval republicà! (i jo també). I els cartells són preciosos!

    ResponElimina
  9. Segur que sí, Toronto. Llàstima que només ni va haver 5.

    ResponElimina
  10. Són extraordinaris aquests cartells, Enric, jo també he pensat amb en Joan Brossa. Petites obres d'art humils del cartellisme .

    Altra cosa és, no només el Guignol del franquisme, sinó també la pantomima actual i aquest mal gust insoportable de les rues actuals, estètica de tele escombraria. Ja dic, insoportable!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Xavier. I com diu la Júlia més avall, una perversió del sistema quan, a més, ho hem traslladat a l'escoles.

      Elimina
  11. Ja havia plantejat el tema a l'escola en diferents ocasions, escolaritzar una festa com aquesta ha estat una perversió del sistema, encara més quan sovint s'ha obligat els infants, de forma massiva, a anar vestits d'una cosa en concret, en pla uniforme. Moltes coses festives que comportaven llibertat i disbauxa s'han escolaritzat i ja l'hem parida, que diuen. No us podeu imaginar el que representa per a una mestra quan ja no comença a ser jove haver de participar en la Rua escolar vestida de gallina, per exemple, en Lluís em comprèn, segur. I ep, si no et disfresses, ets rebutjat en la comunitat educativa, poca broma.

    O arribar a casa després de la feina i que els fills et diguin que l'endemà han d'anar vestits amb coses artesanals i, per exemple, de paperina de crispetes.

    Tot això de les festes a l'escola ens ho hem de fer mirar però hi ha molts vicis assolits que s'han identificat amb esquerranisme de pandereta... pedagògica i nostrada. Sort que ja m'he jubilat i m'he alliberat d'aquestes servituds.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Júlia. Jo he tingut la sort de no haver de passar per aquesta pantomima. La imatge de la mestra vestida de gallina és molt potent. Fa sentir pena i vergonya.

      Elimina
  12. No es pot recuperar el carnaval com en temps mítics pel fet que la Quaresma ja no té sentit i transgredir cada vegada és més complex i inútil,vaja. Una altra bestiesa escolar és això de les potes de la Vella Quaresma o fer les mones abans del dia de Rams, si volem seguir la tradició val més que escenifiquem la Passió de Nostre Senyor però com que és tan 'gore'...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha...! Estaria molt bé que fessin la Passió!

      Al final, volent socialitzar les festes tradicionals han acabat matant el seu sentit. L'esquerranisme de pandereta, que deies, no ha entès mai que l'Infern és necessari perquè tingui sentit qualsevol tipus de revolta o transgressió.

      Elimina
  13. Un altre tema són poblacions concretes en les quals el Carnaval és com la Patum i s'ha anat fent sempre com a Andalusia es fan les processons de natzarens, contra aquests folklorismes resistents no hi tinc res a dir, em semblen entranyables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També hi estem d'acord. El folklorisme resistent té molt de ritual atàvic, i a mi ja m'agrada: les "romeries", els aplecs...

      Elimina
  14. Ostres Enric !! com en recordo de la rua del Passeig de Gracia , i del any que gairabe tots es disfresaben del Negus, abisinius ( era facil ,un llençol una canye,decalç i betum a la care)´i algun d´italian ,tirar-se bolas de neu era millor que serpentinas, els nanus ens ho passabem pipa. Gracies per el recordatori Enric !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un cop més, gràcies a tu, Jaume, per compartir amb nosaltres els teus records. Són precisament aquests records els que ens adverteixen que no estem parlant d'història, sinó d'esdeveniments vius i ben vius!

      Elimina