Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 2 de febrer del 2015

La Niña Gorda



El 31 de gener de 2015 es va presentar a la llibreria La Memòria la reedició novel·la de Santiago Rusiñol La “Niña Gorda”, publicada per primer cop l’any 1917 i ara editada per l’editorial L’Avenç. La presentació, que es va convertir en una improvisada tertúlia a la qual vam poder fer aportacions sobre alguns aspectes de l'obra, va ser conduïda per Margarida Casacuberta, professora de la Universitat de Girona i cap del Grup de recerca de Literatura Contemporània, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i per Maria Dasca, doctora en Filologia Catalana i autora de la tesi El sentit de la bogeria en la narrativa catalana contemporània (1899–1939) (Universitat de Barcelona, 2008).

L’argument de la novel·la té com a protagonista la Niña Gorda, una criatura de dimensions desmesurades que s’alimenta de les novel∙les fulletonesques que el seu pare, Giordano Bruno, un lliurepensador del barri de Gràcia que acabarà consumit per l’alcohol, reparteix a domicili. El fenómeno –nom amb què és designada la protagonista, fent referència als “monstres” que s’exhibien a les barraques de fira– es convertirà en un ésser rebutjat per la societat i pels seus propis pares, que la posaran en mans de personatges sense escrúpols que la convertiran en espectacle circense. Com a atracció d’un circ decadent, la Niña Gorda es veurà immersa en un triangle fulletonesc amb els dos homes que se’n rifen la propietat, el Domador i el Tatuat, amb la complicitat d’una tia valenciana gelosa i sinistra.

Només per l’argument i la firma de Rusiñol l’obra podria tenir l’èxit assegurat. L’esperpent, la llengua fresca –aquell català que es parla, que defensava Pitarra– i l’humor i la ironia aguts de l’autor són una garantia per passar una bona estona llegint. Però no és només això. Aquest esperpent, l’excés, l’exageració constant a l’hora de descriure la realitat, acosta La “Niña Gorda” a l’expressionisme i a les avantguardes. Maria Dasca parla de la “teratologia expressionista” com a tradició literària que integra aquelles figures i personatges que són un atac a l’esperit i al discurs literari de la societat burgesa.

El fenómeno pateix de bovarysme, terme sorgit a partir del personatge d’Emma Bovary de la novel·la de Flaubert, i que defineix un trastorn psicològic que consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. A la Niña Gorda la sola cosa que li interessa és llegir els fulletons que reparteix el seu pare, en el sentimentalisme tràgic dels quals descobreix l'única vida que per a ella té sentit, i serà en el paper que li toca viure com a atracció de fira que se sentirà ella mateixa.

Però més enllà de la novel·la, el personatge de la Niña Gorda és un atac a la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i als postulats idealistes del Noucentisme, que té en la Lídia de Cadaqués una altra mena d’Emma que es creu el personatge orsià. Rusiñol fa un al∙legat a favor del xaronisme popular (el de L’Esquella de la Torratxa, per exemple, on escrivia una columna que signava com a Xarau i que venia a ser una resposta intel·lectual al “Glossari” que d’Ors firmava com a Xènius a La Veu de Catalunya)”; en paraules de Dasca, Rusiñol crea un estereotip inclassificable i inefable, i l’insereix en un muntatge lúdic, que permet intervencions vives i immediates, farcides d’exclamacions, interrogacions, onomatopeies i punts suspensius, que es poden comparar a les pràctiques experimentals dutes a terme pels surrealistes per tal de crear un llenguatge nou.

Com explica Margarida Casacuberta a Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (Barcelona, 1997), La “Niña Gorda” formava part d’un projecte antinoucentista (però també autocrític), que comprenia les novel∙les El català de “La Mancha” (1914) i El Josepet de Sant Celoni: novel∙la picaresca (1918). Tres obres que fan servir un humor hiperbòlic a fi i efecte de deconstruir alguns dels tòpics de l’imaginari orsià, i, en especial, el de la dona civilitzada, el de la disciplina de l’“Home qui Treballa i qui Juga” i el de l’ús arbitrari de la paraula. Amb la filosofia de l’“Home qui Treballa i qui Juga” Ors s’oposava al romanticisme –que prescindeix de la cultura– i a l’ascetisme –que prescindeix dels elements naturals–, i ens abocava a un concepte de Raó que Ors anomena seny.

Estem davant, doncs, d’una lluita entre aspectes que, en bona part, han conformat l’imaginari cultural català. Per un costat, els de la literatura realista –amb totes les deformacions i ficcions que vulguem–, amb la novel·la com a principal arma de combat; i per l’altre, l’idealisme noucentista, artificial i civilitzador, i en molts sentits guanyador d'aquest enfrontament. La manca de normalitat de la cultura catalana, amb guerres, dictadures i exilis, i una imposició acadèmica més filla del Noucentisme que dels corrents europeus del segle XX, ens han dut a tenir una visió de la literatura catalana allunyada del signes dels temps (sobretot pel que fa a la prosa). És cert que alguna cosa d’això hi ha, però és esperançador comprovar que el rescat d’obres com La “Niña Gorda” (o La Xava i Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana, per exemple), el “descobriment” de la literatura de l’exili i la recuperació dels gran periodistes del primer terç del segle XX, desmenteixen algunes de les limitacions de la literatura catalana.


Rusiñol i les barraques de fira de Barcelona

Però un dels temes interessant, per poc o gens estudiats, són els elements de la cultura popular relacionats amb l'oci que Rusiñol fa servir a la novel·la, cosa que no sorprendrà els lectors de Bereshit. Els fenómenos i les barraques de fira de la novel·la van formar part del panorama barceloní. Primer van ocupar la plaça Catalunya i la Rambla, fins que l’Ajuntament les va fer enderrocar (1895) per la urbanització definitiva de la plaça. Les barraques, les atraccions i els museus de cera i anatòmics van emigrar cap el Paral·lel, que després de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es va convertir en un espai fronterer i des de 1892 en territori d’oci popular.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 25 de febrer de 1861 - Aranjuez, 13 de juny de 1931) no va ser aliè a aquesta realitat excèntrica i així la reflecteix a la novel·la. Però encara podem anar més lluny i preguntar-nos si es va inspirar en fenòmens reals o si els protagonistes són només fruit de la seva imaginació. Podem identificar els personatges de La “Niña Gorda”? Gosaria dir que sí.

El número 15 de la Rambla de Canaletes –on entre 1875 i 1895 havia el Cafè Pelayo, a finals del segle XIX, els Almacenes el Globo, i a principis del segle XX, el fotògraf Amadeo–, i que es correspon amb l’edifici que actualment fa cantonada amb el carrer Pelai, va ser un lloc on s’exposaven habitualment museus anatòmics. Ja n’hem vist a Bereshit més d’un exemple, com el del Teatre Romea: col·leccions de figures de cera que mostraven l’anatomia humana i els efectes de les malalties venèries, i que s’acompanyaven sovint d’aparells de tortura o galeries de figures cèlebres. L’any 1863 s’hi va instal·lar un i el 1868, un altre. En aquest últim, a més de les figures de cera i anatòmiques, s’hi exhibia, com anunciava el diari La Pubilla, una “dona grossa”, que ho havia de ser tant que se la mostrava al costat d’un elefant perquè la gent pogués comparar.

No sabem si Rusiñol, que aleshores tenia 7 anys, va veure el fenómeno de la “dona grossa”, però és fàcil imaginar-se que en va sentir parlar. En tot cas, quinze anys més tard, el 1883, La Vanguardia anunciava:

“En la actualidad se exhiben en la plaza de Cataluña verdaderos y rarísimos fenómenos, que son la admiración y asombro de cuantos los visitan. Tales son: la “mujer tigre”, la “joven aragonesa” y la “niña jigante”, ésta última muy conocida en Barcelona donde se se ha criado desde niña y que se presenta al público por última vez.”

No hi ha cap mena de dubte que aquesta “niña jigante” [sic] tan popular a Barcelona no va passar desapercebuda a Rusiñol i bé podia haver estat el fenómeno que va inspirar el personatge de la novel·la. De la “joven aragonesa”, no som capaços d’imaginar-nos quines peculiaritats la feien tan excepcional com per exhibir-la en públic. Però pel que fa a la “mujer tigre”, sabem que es tractava d’una noia de 16 anys que, segons la premsa, tenia “esparcidas por todas las regiones de su cuerpo, sobre todo en el dorso, multitud de manchas morenuzcas”. El mes de març del mateix any, la “mujer tigre” va tenir companyia felina a la mateixa barraca: una pantera de veritat.

“La pantera que mañana ha de luchar con el perro “El invencible”, en la plaza de Toros, ha sido ya conducida á esta ciudad y se halla expuesta hoy en el local de la plaza de Cataluña donde se exhibe la “mujer tigre.”

El domador Bidel en un cartell promocional


El personatge del Domador no té, en principi, més secret. Els domadors que van actuar a Barcelona exhibint les seves col·leccions zoològiques han estat nombrosos. L’any 1888, però, van coincidir a la ciutat, durant l’Exposició Universal, dos dels més famosos: Rodenbach i Bidel. Aquest últim no era la primera vegada que venia a Barcelona. L’agost de 1877 Bidel es va instal·lar en un solar de la Gran Via, on avui hi ha l’hotel Avenida Palace. L’espectacle, però, es desenvolupava en els jardins del Prado Catalán, en el passeig de Gràcia. La fama de les seves actuacions per tot Europa el precedia, però a Barcelona se la va guanyar anunciant el seu espectacle passejant acompanyat d’una lleona per la Rambla fins la plaça de Sant Jaume.


El Capità Costentenus, el més famós home
tatuat de la segona meitat del segle XIX,
exhibit en el Museu Americà de Barnum


A l’Exposició Universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits, un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Vracoman (anomenat erròniament "Blancoman" a la premsa barcelonina) pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres de llargada. Nascut a Àustria, era fill d’una dona italiana que va morir en el part. La criatura pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.


Anunci de l'exhibició de Vracoman a la plaça de l'Àngel
Foto de Guillem de Plandolit (1904)
Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella


Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’Home Museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury i com el Tatuat de La “Niña Gorda”: el personatge de Rusiñol tenia el cos tatuat de cap a peus, amb passatges de la Bíblia, al pit, i amb relats eròtics, a l’esquena. Entre els anys 1903 i 1904, Vracoman va estar de gira per diverses ciutat de l’Estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona, a la plaça de l'Àngel. Així el descrivia la premsa.

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.”

Tot plegat són massa coincidències com per no pensar que existeix una relació entre aquests personatges de barraca de fira i els protagonistes de la novel·la de Rusiñol. En tot cas, tant si és així com si no, el que és realment important és l’ús que l’autor en fa a l’obra; la recreació literària i la construcció dels personatges, tan allunyats del que estem acostumats en la literatura catalana. Com a mínim en allò que se’ns ven com a normal en el nostre àmbit cultural. En aquest cas, l’autèntic fenómeno és la novel·la, escrita en el context d’aquella Barcelona cosmopolita, glamurosa i vulgar; d’aquella ciutat d’excessos enmig de la Gran Guerra. Llegir-la és gairebé una obligació higiènica.




La "Niña Gorda" al Teatre Nacional de Catalunya

Entre el 19 de desembre de 2018 i el 4 de gener de 2019, el Teatre Nacional de Catalunya posarà en escena, a la Sala Tallers, l'obra de Santiago Rusiñol, adaptada i protagonitzada per Jordi Oriol i dirigida per Xavier Albertí. Serà una bona ocasió per revisar aquesta obra de Rusiñol i recuperar per als escenaris un dels textos cabdals de la novel·la catalana de la primera meitat del segle XX i injustament oblidat. Un cop més, Albertí, director del TNC, s'erigeix no només com el principal responsable d'aquesta recuperació teatral i literària, sinó, també de la història del Paral·lel amb l'extraordinària exposició El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que entre 2013 i 2013 vam poder gaudir en el CCCB, i l'edició del llibre Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (Comanegra, 2017), de Rossend Llurba, en el qual vam tenir el plaer de col·laborar.

44 comentaris :

  1. Gran RUSIÑOL!!! Heterodox i polifacètic!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I trobo que no suficientment valorat, Júlia.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Salut, Miquel, i que no faltin mai heterodoxos!

      Elimina
  3. De "La niña gorda" en sabia alguna cosa, però no havia tingut ocasió de llegir-la. Per tant, m'alegra molt que L'Avenç n'hagi fet una reedició.
    A més, la connexió amb la Barcelona popular i els "monstres" de barraca, que tan bé has explicat, encara me la fa més atractiva. És d'aquelles novel·les que et fan venir salivera!

    Per altra part, ja era hora de reivindicar un Rusiñol diferent del de "L'auca del senyor Esteve". En aquest país, a més de ser molt de bàndols (o ets partidari dels modernistes o ho ets dels noucentistes), tenim la memòria molt curta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La novel·la t'agradarà, Sícoris. I pel que fa a la memòria, curta i interessada. És una pena que no es reeditin més coses.

      Elimina
  4. Molt espai per recórrer dins del nostre país literari: Rusiñol amb la seva heterodòxia, els exiliats americans que beuen d'altres imaginaris màgics i ens els retornen, inesgotables en la seva paraula renovada. A més, hi ha la Barcelona capital europea de vanguardes perquè els artistes fugien de la gran guerra. I podríem seguir folls de rauxa 'indesinenter'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Eulàlia. Entre els que ens han volgut mostrar només una part de la cultura i els que la menyspreen (des d'aquí) sense haver llegir res, hi ha una mirada molt parcial.

      Elimina
  5. Sabia que en trauries suc per a socar-hi pa! Sensacional article reivindicatiu d'en Rusiñol!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que em vas avisar, Galderich. A més, vaig tenir ocasió de ficar cullerada a la presentació amb les meves aportacions freaks.

      Elimina
  6. Magnífica entrada. Una más.
    En lo que a "La niña gorda" se refiere, me interesa especialmente la coña contra el cretinismo, la impostura y la cursilería de Eugeni d'Ors: Esa cosa suya tan literaria (no siempre lo literario ha de ser admirable), que lo llevó a "tomar camisa", como decía él, cuando para ingresar en la Falange y ponerse la camisa azul le hicieron una ceremonia con misa incluida en la que tomó la camisa como los curas toman los hábitos.
    Enric, disfruto de tus recuperaciones "monstruosas" tanto como cuando leí "Ferias y atracciones", de Cirlot.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies como siempre, José Luis. Por disfrutar con mis monstruos y por poner el nombre de Cirlot tan cerca del mío: "Ferias y atracciones es una maravilla.

      De don Eugenio prefiero no hablar. Mira que por lo general sé separar lo literario de lo personal, pero d'Ors me toca de muy cerca y poco crédito le puedo dar. Al pueblo llano se le pueden perdonar muchas cosas, pero a los que esparcen ideas como si fueran heces, no.

      Elimina
  7. El menjador de Cals Avis estava decorat amb d'un dels Aranjueces del Rusiñol que l'avi havia copiat de l'àlbum Jardines de España. Quin escampall d'home, al Cau Ferrat o al Paral·lel! Tinc la teoria que avui les seves novel·les potser serien "gràfiques".
    També em fas recordar un antic article al Muntanya amb els dibuixos d'un Rusiñol aprenent durant una excursió a la vall de Ribes de Freser: apart d'un panorama des del Taga, el que més l'interessà fou retratar els golluts, al capdavall uns deformes, com la Jigante.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, Girbén, ara que ho dius em sembla encertat això de les novel·les gràfiques.

      Elimina
  8. Extraordinari Rusiñol, el contrapunt vital i popular a l'alambinat orsià.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Francesc. Sort d'això; si no, quin trist panorama.

      Elimina
  9. Moltes coses, moltes històries que precisen revisió. Com sempre genial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Javier. En aquest cas ha estat una feliç coincidència. La reedició del llibre de Rusiñol i la sorpresa que el que descriu jo ho tenia documentat. Però és cert: hi ha molta feina a fer.

      Elimina
  10. Sovint, no sé si és el cas de la niña gorda, molts freaks tenien un interior interessantíssim... en la línia de Merrick, Chiquita, Krao i tants altres que sorprenien quan articulaven (sàvies) paraules... Rusiñol, a part de trama fulletonesca i l'esperpent, en parla de la persona, cóm era, què pensava?
    (Ara, sigui sí o no, tot el que dius sobre la novel·la em sembla molt i prou interessant i la llegiré igualment!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toronto, en aquest cas la Niña Gorda és un freak posat al servei de l'autor per mostrar una realitat molt més complexa que la que volien imposar els noucentistes. Ella es converteix en individu en el moment que la seva vida reprodueix els esquemes tràgics dels personatges de les novel·les fulletonesques que llegeix. En aquest sentit, és un personatges molt més viu que qualsevol estereotip. Esdevé un personatge tràgic, també. Això obliga a construir-lo, i és el que fa Rusiñol.

      Elimina
  11. El gusto por la anatomía anormal y monstruosa se recoge en algunas novelas ambientadas en esa época. La niña gorda, la mujer barbuda, los siameses chinos y tantos pobres desgraciados que recorrieron Europa y América. Los excluidos reafirmaban la normalidad de quienes se divertían a su costa. Esta es una de las lecturas posibles, otras habrá que vinculen la exhibición de lo "anormal" con una sociedad que eleva lo anormal a la categoría de disfunción y enfermedad.
    Magnifica entrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Amaltea.

      Es como tú dices: la normalidad del espectador se refuerza ante el "monstruo", como en un juego de espejos. Pero lo curioso de esta novela de Rusiñol es que la anormalidad es usada como ejemplo de lo que es real cuando se opone al idealismo ficticio que promulgaba el Noucentisme. En este sentido es todo un allazgo, que, además, me permite construir un relato con los trabajos de investigación que estoy realizando sobre el ocio popular del XIX y principios del XX en Barcelona. Las barracas de feria no ocupan lugar alguno en la historiografía, pero una vez más es la literatura la que nos informa sobre cómo fue ese mundo.

      Si sabes de cualquier obra donde los fenómenos formen parte de la historia de Barcelona, no dudes en hacérmelo saber.

      Elimina
  12. Tot plegat, em fa venir al cap la meravellosa “Freaks”, de Tob Browning, any 1931, curiosament desastrosa quant a beneficis i acceptació del públic en aquell moment. Fantàstica visió de la quotidianitat dels “diferents”, amb la pertinent dosi de venjança.

    Salut, Enric!

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. És inevitable la referència a "Freaks" de Tod Browning, però el que poca gent gent sap és que hi ha una altra pel·lícula amb el mateix títol, el "Freaks" (1915), d'Allen Curtis, que bé podria haver vist Rusiñol. Vaig boig intentant trobar una còpia de la versió de 1915, però no hi ha manera. Si en saps res, no dubtis a fer-m'ho saber, Pep.

      Elimina
    2. He pogut comprovar la dificultat per trobar la pel·lícula d'Allen Curtis. Si un dia la aconseguís te la faria arribar. Insistiré. Em resta mirar un sol lloc.
      Una encaixada, Enric!
      Pep

      Elimina
  13. Fe d'errates: On posa Tob, està clar que és Tod...Tod Browning.
    Pep

    ResponElimina
  14. Gràcies pels teus apunts, no en tenim mai prou!. Recordo que fa uns 40 anys vaig anar a les firetes del meu poble. Tenia 25 pessetes i les vaig gastar en entrar a la parada de "la mujer serpiente viva". Fins ben tard ens van oferir les galeries de monstres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidi, corria l'any 1974 quan s'exhibia la "mujer serpiente viva". Recordes si era la de la imatge que t'enllaço?

      http://soycachanilla.com/wp-content/uploads/2011/10/mujer-serpiente.jpg

      Elimina
  15. Diria que sí, jo tenia 11 anys. Malgrat que el record que en tinc és de l'interior de la caseta, on una dona posava al cap a una mena de peluix que una nena com jo era capaç de veure. Recordo que la gent li feia preguntes. "Qué comes?", "ratones" va fer ella. I crec que va ser la primera vegada que vaig sentir vergonya aliena, i que em vaig enfadar amb mi mateixa per haver gastat 25 pessetes :P Tot i que cal agrair-los que no fessin publicitat enganyosa: "ilusión óptica" diu el rètol ^^

    ResponElimina
  16. De esta novela tengo las primeras ediciones en catalán y en castellano, ésta de Biblioteca Nueva de finales de los años veinte. Su materia prima también atrajo a José Gutiérrez Solana, que dejó testimonio de las barracas ubicadas en la cuesta de Claudio Moyano, en Madrid, donde luego se instalarían las casetas de la Feria de Libros.

    Tenía también por ahí guardada una anécdota del viaje en carro por Cataluña de Rusiñol y Casas. Con ocasión de su llegada a un pueblo en cuya feria se exhibía algún fenómeno, Rusiñol se enfureció por la poca maña que se daba el charlatán para atraer a los paisanos, así que, ni corto ni perezoso, ocupó su puesto y se dedicó a pregonar las maravillas que aguardaban al visitante en el interior de la barraca. Parece que obtuvo un rotundo éxito. Puede que allí estuviera aquella "joven aragonesa", que a mí también me resulta el más fasconante de los fenómenos.

    De la versión de Freaks de 1915, seguimos sin encontrar nada.

    Gracias por tan instructiva información, Sr. Feliú

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sr. Feliú, gracias por sus comentarios. Aunque no tenía ni idea, no me extraña nada que Gutiérrez Solana se sintiera atraído por las barracas de feria. Le agradecería eternamente que me diera la referencia de dicho testimonio. Y le agradecería igualmente si me puede decir si existe alguna edición consultable de "Desde mi carro" de Rusiñol y Casas porque no he sabido encontrarla.

      Seguiremos buscando el "Freaks" de 1915.

      Un saludo.

      Elimina
    2. En el primer volumen de "Madrid, escenas y costumbres" (1913) estaban el retrato de "La mujer araña" y una visita a las barracas de la Pradera de San Isidro donde se presentan un hermafrodita y una mujer barbuda. Y en el segundo (1918), se presenta el espectáculo más triste que pueda darse, el del "cóndor de los Andes".

      Juraría que estaban en las obras selectas o completas que publicó la Fundación Central-Hispano en dos tomos, pero los tengo prestados a algún amigo tan olvidadizo como yo, y no puedo confirmarlo.

      No tengo "Desde mi carro", pero leería la anécdota en la biografía que le dedicó su hija o, más probablemente, en "Rusiñol y su tiempo", de Pla.

      Siempre suyo, Sr. Feliú

      Elimina
    3. Muy agradecido, Sr. Feliú.

      Elimina
  17. Doncs apa, cap a l'excel de llibres pendents!!! Ja hi tinc El català de la Manxa, i ara hi afegeixo aquest. Gràcies per la informació que dones al post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més fascinant, Jordi, ha estat poder relacionar la ficció de la novel·la amb la realitat, que si no va ser exactament la que descric, va ser una de semblant. En tot cas, aquell món esperpèntic de les barraques de fira pren cos a "La Niña Gorda" oposant-se a aquell idealisme noucentista que Rusiñol no s'empassava.

      Elimina
  18. Vuelvo a leer el artículo...Me vuelve a gustar.
    Salut

    ResponElimina
  19. Cuando vi la portada de este libro me fijé inmediatamente en él, y hoy por casualidades buscando otras cosas he llegado a tu blog y me he encontrado con una muy buena reseña y muchos datos de los que poder tirar del hilo y aprender un poquito más... Te felicito en general por el blog (que como su nombre indica debería de mirar “desde el principio”).
    Por colaborar un poco te dejo de alguna manera, y por ampliar el circo de freaks que aquí se mencionan, te diré que la foto de la portada de “La niña gorda”, me recordó a esta otra que tenía referenciada por otros menesteres.

    http://www.eugenicsarchive.org/eugenics/view_image.pl?id=751

    Molt agraït per tota la informació

    Saludos Enric. Chau Chau
    Vigo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias, Vigo, por tus comentarios y por la información. El tema de las barracas de feria y de los fenómenos forma parte de mis trabajos de investigación (de momento solo en el ámbito de Barcelona ciudad), por lo quecomprenderás que poder relacionar a Santiago Rusiñol y los personajes de su novela con el panorama que se vivía en su época en las ferias ha sido todo un hallazgo.

      Un abrazo.

      Elimina
  20. hoy, 30 de marzo de 2015 le acabo de ver saliendo por la televisión en el Punt Avui, hablando sobre el Museo Roca. Curioso, descubro hace unos días este blog y ahora te veo hablando por la televisión.... que gracia (aunque bueno, estas casualidades para mí que siempre estoy digiriendo una sobredosis brutal de información resulta mucho más habitual de lo que "en principio" uno podría pensar).

    Ya animado por el asunto de los Museos Anatómicos, me he puesto a buscar una imagen que recordaba por mi ordenador sobre unos dibujos de los antiguos teatros de freaks del Paralelo, y cuando después de un rato de búsqueda infructuosa he desistido me he pasado por aquí para comentarlo, y en una de las primeras entradas que miro sobre el Museo Roca me encuentro con el dibujo de Opisso que recordaba vagamente pero no me acordaba del nombre del autor. Buff.. por un lado me alegro (pero menuda pérdida de tiempo absurda la mía ja,ja).

    Lo triste, es que aún ya sabiendo el nombre del dibujante, soy incapaz de encontrar la imagen por mi ordenador y ¡en algún lugar debe de estar! Eso me desespera.

    Bueh, si encuentro algún dato que creo que pueda interesarte ya te lo haría llegar, pero será complicado porque veo que la investigación que llevas la tienes ya muy avanzada y ya es demasiado específica para lo que yo pudiera aportar, y además veo que el bueno de Ausente ya se ha dedicado también ha rastrear en las hemerotecas de los periódicos.

    Bueno, si encontrase algo, ya te aviso, pero será muy complicado que encuentre nada. Suerte con tu investigación, y ojalá puedas luego puedas plasmarla toda en algún libro.

    También un abrazo por mi parte. Chau Chau.
    Vigo

    ResponElimina
  21. ... que ya veo que hay dos: Barraques de fira i museus anatòmics en el Paral·lel y Retalls de Barcelona. (es que voy aprendiendo poquito a poco... mientras miro algunas de tus entradas).

    PD. Joer, es que es alucinante todo el trabajo que hay por aquí!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vigo, me alegro que encuentres interesante el buceo por mi blog. Esto siempre ayuda a continuar. El blog lo utilizo como laboratorio donde se cuecen algunos de los temas que investigo, para luego publicarlos en en revistas especializadas, y cuando hay suerte, en formato libro: en septiembre saldrá uno sobre vestigios históricos de Barcelona.

      Si tienes interés en el tema de los museos antómicos, te dejo el enlace al artículo que publiqué en "Barcelona Metròpolis", donde me extiendo en profundidad sobre el tema, sobretodo en lo que concierne al uso de estas colecciones como espectáculo en la Barcelona del XIX y principiops del XX:

      En catalán: http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/calaixera/reports/museus-anatomics-quan-el-cos-i-les-malalties-eren-un-espectacle/

      En castellano: http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/es/calaixera/reports/museus-anatomics-quan-el-cos-i-les-malalties-eren-un-espectacle/

      El dibujo de Opisso es muy interesante porque es el único documento gráfico que sitúa un museo anatómico en un lugar concreto de Barcelona. El resto, como tú dices, es fruto del rastreo por hemerotecas, donde aparecen siempre en letra pequeña y com muy poca información. Si encuentras alguna cosa, no dudes que será recibida con gran alegría.

      Por lo que se refiere a las coincidencias, no creo en ellas. Como apuntas tú, en el momento en que se maneja mucha información o se pone la mirada en algún tema concreto, de repente aperece ante nuestros ojos un mundo insospechado que hasta ese momento habíamos obviado.

      Un saludo y hasta la próxima.

      Elimina
  22. Òndia, Enric ! desprès de tant de temps que aquest temari és a l'abast nostre, fins avui que l'has recordat, no hi he entrat -més a fons, clar- he tornat a bussejar recordant altres èpoques que ho feia al mar (i amb un equipament molt més feixuc, que ara ja em seria molt complicat d'endossar-me'l !)...
    De veritat que he passat una molt bona estona.. ara, la fórmula d'assegut i tranquil, és glòria !!
    Sis plau, que la font del teu blog no s'esgoti mai ... és sensacional !... gràcies un cop més, Enric !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, estimat Jaume! A mi em fa feliç saber que et faig passar una bona estona bussejant pel blog. Saber-ne l'interès sempre ajuda a continuar buscant a les fosses abisals i compartir-ho.

      Elimina