dilluns, 9 de març de 2015

Ídols dels raigs catòdics

El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea


Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.

8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali, torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.


Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time


La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matías Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.

No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge de l’època. Encara existia el Gran Price (1934-1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, que en els darrers anys va compartir la cartellera de la boxa i la lluita lliure amb actes religiosos, el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, concerts i amb espectacles de música catalana, com la presentació de Diòptria, de Pau Riba, o el Primer Festival Popular Price de la Cançó.

El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició Quadrilàter de la Fundació Setba de la plaça Reial ens desperta del son i ens proposa no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.


Retrats de Foto Ramblas exposat a l'exposició Quadrilàter


Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.

Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.

Els mateixos raigs catòdics que el març de 1971 ens portaven al Medison Square Garden de Nova York, el dimarts 7 de gener de 1969 ens portaven a un món nou. L’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star trek.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:

“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”




La violència, la pulsió, la catarsi de la massa i la sang del ring eren substituïts pel diàleg i el pacte, el reconeixement de l’altre i la justícia més enllà de l’honor cavalleresc del Capitán Trueno. De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).


Leonard Nimoy interpretant al senyor Spock


El passat 27 de febrer moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Llarga vida i prosperitat! Però potser tampoc ho seria sense els ídols de fang que defensaven la vida contra les cordes i sobre la lona a l’espera que un toc de campana posés fi al darrer round.


[Bola extra]

28 comentaris :

  1. Hermano, me hago viejo. Todo lo que me gusta tiene sabor a rancio. Todo lo que me atrae está caduco, todo lo que me mueve ya ha pasado de moda...
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, serà veritat que els temps canvien, però nosaltres no tant. Viure és una constant adaptació al medi.

      Elimina
  2. El tema de la boxa va ser un fenomen ben curiós. Mai m'ha agradat però recordo que en aquell temps seguia els combats per la tele i coneixia tots aquests boxejadors que anomenes. Hi afegiria Carrasco i Urtain.
    També vaig veure en directe el combat de Fraiser - Cassius Clay. Va ser tot un esdeveniment en aquella època.
    Star Trek no la vaig seguir. Crec que a casa no ens arribava l'UHF.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A això em referia, Ricard. A mi tampoc m'agradava, però veure els combats entra no només en la normalitat, sinó que era una més de les novetats que oferia la tele. Segurament no ens en podíem escapar. I malgrat tot, acaba quedant gravada en el cervell una estètica de les imatges que va més enllà del seu contingut.

      Estic convençut que "Star trek" t'hauria agradat.

      Elimina
  3. Enric, no me interesa nada el boxeo, pero ese "Le grand cirque Calder" que aparece abajo no se muy bien como, es una maravilla. Tengo debilidad por Calder en todas sus facetas y una hija en una escuela de circo...
    ¡Es genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, yo tampoco tengo interés en el boxeo más allá del fenómeno social y del reflejo de una época. El circo de Calder es una auténtica maravilla. Aparece al final del blog porque lo tengo enlazado permanentemente.

      Elimina
    2. Ni el boxe ni els toroa eren "sants de la meva devoció" no de la familia en general, no obstant, com tu molt be dius formava part de l'estètica i escenografia de l'època.

      Elimina
    3. Jo, de forma conscient, tampoc, Toni. Però si ho feien per la tele m'hi encantava.

      Elimina
  4. No seríem el que som sense tot el que hem vist, hem llegit i hem conegut directa o indirectament. A mi tampoc m'agradava la boxa, ni tan sols la televisada. I ja veus, ironies del destí, ara visc pràcticament a la vora del Price i cada vegada m'atrau més la parafernàlia decadent que envoltava la boxa. Tampoc he estat mai especialment trekky, i ara que han passat els anys resulta que tota aquella estètica se'm tenyeix de nostàlgia i, com hem parlat algun cop, la trobo particularment tendra i evocadora.

    (Ah, i moltes gràcies per l'enllaç a FotoRamblas!).

    ResponElimina
    Respostes
    1. I jo que m'emociono amb el record de l'olor a Zotal! Suposo que el poder de la imatge hi té molt a veure. Les fotografies han retingut l'ànima dels cadàvers que hem deixat enrere. Algú podria pensar que som fills de la nostàlgia quan en realitat som fills de la modernitat: sense la reproducció d'imatges estaríem parlant només de la curiositat de l'arqueòleg.

      Elimina
  5. Potser ens fem vell però hi ha imatges, temes i personatges que envelleixen amb superba dignitat. La frase del senyor Spock és irrenunciable èticament, però l'escena esdevé universal quan davant de la tragèdia el vulcanià/humà conclou 'sempre seré el seu amic'. Pell de gallina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te la deixava per a tu, Eulàlia, perquè rematessis l'apunt.

      Elimina
  6. Molt interessant, com sempre, Enric. M'agrada força el que dius. Penso que el món de la boxa no ens agrada a ningú dels que et comentem, però personalment és el que teníem. Hi havia una publicitat important, es feien pel·lícules, eren gairebé totes un món misteriós i morbos. Els bars hi havia molts cartells grans, com els dels "6 bravos toros, 6" Estàvem bastant introduIts.


    i aquesta frase: "Viure és una constant adaptació al medi" Només hi trobo que moltes vegades costa molt d'adaptar-se.

    Ara que hi sóc, i aprofitant que no era gaire lluny del "Price" jo no se si recordes un circ fixa que hi havia a les Rondes, tocant al carrer Campo Sagrado. Fa molts anys és un edifici de vivendes, però el que hauria de ser tot un garatge, a peu de carrer, bona part d'ell el conserva'n tal com era. Les gàbies dels animals. Jo tenia un bon amic que tenia dues d'aquestes "gàbies", comprades, hi guardava moltes coses regalades per el propis amics, com Rodriguez de la Fuente. Diverses motocicletes antigues, de Montesa, Bultaco i Derbi. Etc. Era com una espècie de museu

    Només voldria saber si et recordes del nom d'aquell circ. No se dir-te gran cosa més, tan sols que deien a casa que era important. Clar que no se que vol dir important.
    Dispensa la llargada
    .
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep! És cert que a vegades costa adaptar-se. Jo ho deia, sobretot, pels canvis que ens veiem obligats a patir. No tot es pot reduir a gustos i opinions. En el cas de la boxa, per exemple, si em demanen l'opinió hauré de dir que és una salvatjada, com els toros. Però com dius tu, hi va haver una època en què formava part del escenari normal de la vida: els noms dels boxadors estaven en boca de tothom, als bars, a la premsa, a la tele, al cinema. Hi ha dues pel·lícules inoblidables: "El ídolo de barro" i "Más dura será la caída". Pots triar si una cosa t'agrada o no, però no podem triar que ens marqui. Hi ha una estètica de la boxa que va més enllà de propi espectacle.

      El circ que comentes era el Teatro Circo Olympia, a la cantonada de la ronda de Sant Pau amb Marqués del Campo Sagrado. El pàrquing que esmentes encara hi és, i si no se les han carregat, les gàbies encara hi són.

      Elimina
  7. Recordo aquests combats Cassius Clay vs. Joe Frazier. Em sembla que van ser tres.

    I amb això de la recuperació de la “memoria catódica” he recordat la sèrie “Supercar” com un dels iniciàtics vestigis que vaig veure a la primera televisió que li vaig premer el botó…la primera i la UHF…

    La técnica Supermarionation:

    https://www.youtube.com/watch?v=Snh1b7h2sMA

    Salutacions, Enric!

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Pep, "Supercar"! La tenia esborrada de la memòria i me l'has fet recuperar. Recordo molt més "Capitán Marte" o "Guardianes del espacio". D'aquesta tinc a casa els tres Thunderbirds. Aquestes sèries de marionetes, més enllà de tota nostàlgia, eren molt bones. Una abraçada, Pep!

      Elimina
  8. Moltes gràcies, Enric!
    Salutacions

    ResponElimina
  9. La boxa no forma part del meu imaginari, però Star Trek sí.
    Tens molta raó quan fas referència a que cada cop som una mica més orfes, poc a poc els records són cada cop més records, i a mi del món actual poques coses són capaçes d'atraurem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Javier. S'hi deu barrejar que ens tornem més exigents i que el món s'ha tornat més superflu. També som més analítics i potser hem perdut aquella capacitat de sorpresa de la innocència.

      Elimina
  10. Veig que tots sou força mes joves que jo, per tant, la meva memòria es molt diferent a la vostra, el que jo recordo de la tele als vespres després de sopar era " un millon para el major" suposo que vosaltres no recordeu ni el nom. Star Trek els hi vaig passar als meus fills, i encara ho recorden. Si vaig ser orfe de alguna cosa va ser de la ràdio, que era de lo que mes vaig gaudir...per no mencionar la ràdio galena que feia servir la meva àvia, en quan vaig començar a tenir us de raör!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui no, Rosa! En aquest cas perquè m'he centrat en una època concreta, però jo també sóc un orfe de la ràdio (a casa encara tinc una ràdio de galena) i els records de la tele són molt anterior a "Un millón para el mejor". Et deixo un enllaç cap a un article amb el qual et sentiràs perfectament identificada:

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/12/1959-la-televisio-i-el-control-de-les.html

      Elimina
  11. Ja veig que no sou del meu temps ,temps d´en Joe Louis " el bombardero de Detroit" que les guayave totes ,any derrara any y dels españoles Ezcudum ,Peiro i el pes mosca Sanchili, Television ,que es eso ?? Que ha passat !!Tans records i tans camvis hem surten gairabe sempre amb els escrtis de l´Enric,es que aquest noi o sap tot !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Jaume, no sóc dels teus temps, però els noms que cites no els he vist en acció però els conec tots perquè sóc de la darrera generació que va viure el relat del passat com si fos propi. Passa el mateix que amb el cinema, per exemple. Jo vaig veure les pel·lícules que em tocaven per edat però he viscut tota la història del cinema gràcies als cinemes de barri. Avui, el cinema és un producte de consum immediat. Caduca a una velocitat de vertigen i els joves no en saben res del cinema anterior. Es neguen a veure una pel·lícula en blanc i negre perquè entenen que és antiquat; imagina't el cinema mut!
      Aquesta és la raó per la qual els meus records connecten fàcilment amb els teus: en realitat són compartits perquè en aquells temps avis, pares i fills compartien l'experiència del món.

      Elimina
  12. Al Gran price també es feien combats de Lluita Lliure, a banda de la boxa. Als anys 60, per Sant Eloi, patró dels metal·lúrgics, moltes empreses convidaben als seus empleats (aleshores "productors")a una gala d'aquest espectacle.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert. Jo havia anat a les matinals del diumenge. Moltes gràcies per la informació!

      Elimina
  13. Recordo a molts lluitadors de l'època, Polman, Conde Maximiliano, Tarres (Tete de fer), Hercules Cortés, Lamban, Matias (El incomprendidio), Zamizake I, Febrer, etc. , a la mitja part de les vetllades sortejaven lots de productes Danone i en una ocasió em van tocar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carlos, jo era massa petit i només recordo el Vicenç Febrer, que es va fer famós amb el seu lleó del garatge del carrer de Vallespir. Em sonen vagament els lots de productes Danone.

      Elimina
  14. Jo també era petit (1953) però vivia en el carrer Tigre i anava els diumenges i passava com a acompanyant (els nens no pagaven). ¡¡ Grans Records !!

    ResponElimina