dimarts, 13 d’octubre de 2015

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils




Amb la trampa de l’accés a la informació, de creure que ho tenim tot a l’abast amb un clic, hem perdut una certa capacitat de sorpresa. El món ha deixat de ser estrany per convertir-se en un aparador. El circ de la vida ha deixat de ser aquella pista on la raresa era mostrada com un fenomen curiós. Ja no passegem pels escenaris individus de cultures tribals ni paguem per veure fenòmens de fira. La recreació d’escenes històriques o quotidianes amb autòmats i figures de cera han quedat obsoletes davant de les noves formes de representació del cinema, la televisió o la realitat augmentada. Per aquesta raó han passat a ser objectes de museu i els titelles sobreviuen entre un públic majoritàriament infantil. La curiositat, avui, se satisfà anant a una agència de viatges.

La diferència entre autòmats, titelles i figures de cera és prou evident. Els primers són ginys mecànics; els titelles són moguts amb fils, pals o dits; i les figures de cera... no es mouen, la qual cosa no invalida la seva funció representativa. Malgrat l’absència de l’alè vital, la vitalitat els ve donada per la tridimensionalitat i allò que representen: els antics museus de cera escenificaven fets reals i servien de crònica social i política. Malgrat aquestes diferències, tots pretenen el mateix crear il·lusió de realitat.

Els titelles són ninots animats amb valor simbòlic. La psicoanàlisi els considera un element ritual, un ídol que representa la mala consciència, el malestar o els impulsos subconscients reprimits per la moral, als quals se’ls permeten transgressions que no se li permetrien a un ésser humà. Els titelles representen la llibertat d’expressió i la crítica política i social a través de la sàtira i la ironia. En aquest sentit, compliria una funció similar a la de l’art, que tindria en el surrealisme la forma més audaç de l’alliberament, convertint el propi ésser humà en un autòmat creador.

Un dels espectacles que causaven més expectació a les fires i a les barraques itinerants eren els autòmats i els ninots de ventríloc, que compartien protagonisme amb la màgia, el circ, els endevins i els monstres de fira: dones barbudes, siamesos, dones serp, nans, gegants i homes elefant que presentaven malformacions diverses. La representació de l’alteritat; la representació d’un món ocult, d’una dimensió diferent de la vida.


Museu d'Autòmats del Tibidabo


Els autòmats han acompanyat l'ésser humà des de temps remots i constitueix una forma d’expressió que s'ha desenvolupat en diferents àmbits de la societat: des del significat mític que posseeix en algunes religions fins a manifestacions de valor artístic, passant per diverses formes d’entreteniment. Totes les civilitzacions comparteixen l'art de dotar de vida objectes, generalment amb formes antropomorfes, en cerimònies rituals, i moltes cultures expliquen l'origen de la humanitat a partir de figuretes modelades per un ésser diví. Judaisme i cristianisme comparteixen, per exemple, l’origen mític de l’ésser humà a partir d’una figura de fang, Adam i Eva. En la mitologia nòrdica, Odín crea el primer home (Ask) i la primera dona (Embla) a partir de dos troncs. El Gòlem de la càbala jueva també és una figura de fang a la qual es dóna vida escrivint en el seu front la paraula emet, que en hebreu vol dir “vida”.

L’origen tant dels autòmats com dels titelles cal anar-los a buscar a Orient. Des del 2000 aec fins el segle XVII, a la Xina i el Japó es desenvolupen diverses tècniques de representació: titelles de pal, de fils, de dit, ombres, figures negres i autòmats. Durant l’expansió de l’islam, els àrabs van fer de pont entre Orient i Occident, i en el segle XIII trobarem documentats a Europa els primers autòmats i titelles. Però serà durant el Renaixement que aquest artefactes se sofisticaran de la mà dels grans artistes del període i sota el mecenatge dels reis i la noblesa, que decoraven els seus salons amb enginys de tota mena. Els rellotges, privats i públics, amb els seus sofisticats mecanismes teatrals per donar les hores, o les carasses de moros de les esglésies, que durant el cicle nadalenc escopien caramels per la boca, en són hereus.

Durant el Barroc, autòmats i titelles es van trobar en els corrals de comèdies en l’anomenada “màquina reial”, on els recursos escenogràfics i mecànics convertien l’escenari en un gran autòmat, un imago mundi, un univers tancat on feien vida els titelles, i que va ressorgir temporalment a principis del segle XX amb Valle-Inclán, García Lorca, Benavente, Unamuno o Alberti. La història és llarga fins arribar als nostres dies i no ens hi detindrem, malgrat que ens sap greu deixar Frankenstein pel camí. Com dèiem, els titelles han sobreviscut com a espectacle familiar, mentre els autòmats se sofisticaven buscant dotar-los de vida en forma de jugadors d’escacs, endevins i robots diversos, fins a convertir-se en una joguina que alhora ha estat substituïda per les computadores.


Cap de ventríloc (MAE)


Per intentar recuperar aquella màgia l’Arts Santa Mònica en presenta l’exposició “Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils”, una idea d'Anna Valls (Museu de les Arts Escèniques) i Toni Rumbau, que està dedicada, precisament, a l’alteritat a través del teatre de titelles, visual i d’objectes. El titella com a figura que representa anhels, lluites i realitats interiors de l’ésser humà, entès en sentit molt ampli: des de la seva representació de perfil realista elaborada amb fusta fins als desafiaments conceptuals dels robots de materials sintètics.


Catàleg de l'exposició, Comanegra, 2015


Del catàleg de l'exposició se n'ha fet càrrec l'editorial Comanegra, amb una magnífica edició, imprescindible per a tots els amants del món de la representació humana a través de titelles i autòmats. El llibre, a més de reflectir el contingut de la mostra, presenta set articles que aprofundeixen en la dimensió filosòfica, antropològica i vivencial de les figures animades i els titelles, sota el mestratge dels seus autors: Cesc Martínez, Albert Lladó, Maryse Badiou, Manuel Delgado, Pere Capellà-Simó, Roberto Fratini i Víctor Molina.




La mostra ocupa els dos pisos de l’Arts Santa Mònica. A la primera planta hi ha «Les 7 portes de l’alteritat», un recorregut temàtic per set espais que formen un itinerari amb la idea del desdoblament figuratiu. Al segon pis es troba «El rebost del titella», un desplegament dels diversos àmbits, tècniques i especificitats del teatre de titelles. Bona part de les peces que s’exposen provenen de creadors en actiu, artistes individuals, companyies i associacions. Com a patrimoni viu que són els titelles, una altra gran part de les peces ve de museus, molt especialment del MAE de l’Institut del Teatre i del TOPIC de Tolosa (Guipúscoa).


Fantoche 8


Deixant de banda el Marionetàrium de la Companyia de Marionetes d'Herta Frankel i Museu d'Autòmats, tots dos al Tibidabo, i el Teatro de Autómatas que Gustavo Cañas va restaurar l’any 1992 i que continua en actiu (va ser a Barcelona durant el Fòrum de les Cultures del 2004), l’últim espectacle d’autòmats va ser el de Francesc Roca, que també va ser el darrer a passejar com a espectacle un museu anatòmic. Des de Bereshit hem reconstruït la història d’aquest museu i d’altres que es van instal·lar a Barcelona entre 1849 i 1938. Però aprofitant l’exposició de l’Arts Santa Mònica us volem presentar la primera biografia de Francesc Roca, com a mag, ventríloc, titellaire i empresari, que ens va demanar Unima (Unión Internacional de Marionetas) per al número 8 de la revista Fantoche, on compartim sumari amb els titelles de Pepe Otal, els autòmats de Narbón i el Teatre de Titelles de Marc Chagall. Tot un luxe i un honor.


Si esteu interessats en la revista Fantoche, a Barcelona la podeu adquirir a Check! Aribau, del carrer d’Aribau 74.


19 comentaris :

  1. M'has fet establir una suggeridora connexió amb el record recent dels carrerons del vell Lió. Allà, al 1805 i amb una total simultaneïtat, l'inventor Jacquard presentava el seu decisiu teler, i el teixidor/dentista Mourguet afinava el disseny del guignol. El fil que uneix aquests ginys de fils és més que evident. Se m'acut que els guignols deurien ser un dels obsequis recurrents dels fills dels industrials catalans, de pas per Lió on veure les darreres novetats en filatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Girbén. Els autòmats i la indústria estan molt lligats; no seria d'estranyar que els fills dels industrials juguessin amb andròmines articulades i mecàniques, i que la visita a les fàbriques fos un passeig pel món dels somnis.

      Elimina
  2. Que entrada tan buena, tan sugestiva, tan sensible, al menos para mí.
    Me aprieta la ignorancia y la respuesta de EN GIRBEN es de categoría.
    Desde luego no me pierdo Santa Mónica, y te agradezco que lo pongas porque soy un despistado.
    Te agradezco que hayas puesto lo de la historia dels Titelles, bucearé en la la Historia Universal de Cesar Cantú, allí seguro, se me abrirán más puertas.

    Un abrazo y gracies de tot cor
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, m'alegro d'haver despertat la teva curiositat. L'exposició és una meravella. No te la perdis.
      A l'article m'he vist obligat a saltar-me els darrers quatre segles -els més sofisticats- perquè la intenció no era fer història. Però busca perquè trobaràs un món màgic.

      Elimina
  3. De l'anunci dels carrers Tripó hem passat als autòmats. Aquests, o fan cara de tristor o són diabòlics. Sempre m'han fet por i és potser perquè m'han fet de mirall...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, em moc habitualment per dos mons: el de la Barcelona poc o gens visitada i el dels espectacles de fira itinerants, sobretot l'oci popular del XIX i principis del XX. És adir, les penombres de la realitat.
      Tens raó quant als autòmats: a força de voler fer de demiürgs, hem acabat creant monstres. Però sóc incapaç de viure sense els meus malsons.

      Elimina
  4. En tota la història que relata la vida d’aquest éssers, mig veritat i mig mentida, hi trobem el desig de convertir-nos en demiürgs on el relat del Gòlem n’és una bona mostra. En temps recents vindran les creacions del Dr. Frankenstein, els Blade Runners de Philip K Dick i tants d’altres.

    En aquest sentit val la pena tenir present la paradoxa del Test de Turing on es defineix, més o menys, que una màquina és intel•ligent si pot aparentar de manera versemblant que ho és.

    D’aquí a poc tindrem drons arreu i els farem servir per a qualsevol cosa. I en un futur món que ni tu ni jo coneixerem hi haurà androides sexuals que passaran un test similar el de Turing.

    Hem perdut la innocència Enric, però això no ens ha fet pas més savis perquè en realitat el que hem perdut és la capacitat de sorpresa perquè pensem que ho sabem tot i on aparentem ser forts mostrant-nos indiferents que no és pas que la cara estúpida del nihilisme.

    Un llibre que et pot interessar és “La imagen de lo invisible” del Pedro Azara, Ed. Alfaguara, on es parla de la iconoclàstia i dels fonaments mentals dels ídols que no representaven a Déu, sinó que eren Déu mateix fet cosa. En el següent enllaç hi surt l’índex.

    http://www.tematika.com/libros/autoayuda--5/maternidad--2/familia--1/imagen_de_lo_invisible--87988.htm

    Una abraçada i felicitats també per a aquest extraordinari post. No em perdré l’exposició!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És certament així, Xavier. De tota manera, jo m'aturo en el temps i em quedo en aquelles èpoques d'innocència (millor aquest terme que no pas "ignorància"). M'agrada posar-me en les ments d'aquells individus que se sorprenien entre les ombres de l'engany i de la ciència.

      Conec el Pedro Azara i he tingut ocasió de conversar-hi i intercanviar coneixements (sobretot al voltant de l'Antic Testament). No he llegit, però el llibre que cites. El sumari és molt atractiu. En prenc nota.

      Elimina
  5. Què puc dir?... Has tocat un tema que, com saps, m'apassiona. Ignoro si és per la connexió amb el món dels malsons, amb les profunditats de l'inconscient o, simplement, atracció per tot el que és antropomorf.
    En qualsevol cas, les visites al Santa Mònica i a Check Aribau són obligades. També prenc nota del llibre de Pedro Azara que recomana El peletero.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que sé que t'agrada aquest món antropomorf, Sícoris, em permeteré especular (quina gran paraula en aquest context tenint en compte que ve del llatí "speculum") què ens atrau i compartim (i si m'equivo, tant és: hauré creat una llavor de realitat). Normalment, dels autòmats i qualsevol variant d'intent de representació humana a la gent els atrau la capacitat de simular el moviment i la vida humana. No és el meu cas (fa temps que vaig deixar de jugar amb robots). A nosaltres l'autòmat ens ha arribat cadàver; ja no forma part de la creença que és possible transmetre vida a un ésser inanimat. Ens atrau la resta de vida que intuïm en la seva mirada (com en els ulls oberts d'un mort); l'instant interromput en el gest (com el d'un maniquí, que si el mires dos cops mai té la mateixa postura). Ens atrau pensar que en qualsevol moment tornarà a la vida. Perquè, no ens enganyem: si va néixer per imitar la vida és que va estar viu. Mira, si no, els maniquins que quan no comparteixen l'aparador s'amunteguen a la rerebotiga.

      I una reflexió sense buscar interpretació. L'islam prohibeix tota representació humana; els cristians arrosseguen el seu paganisme secular amb la representació de sants; i els jueus... després de voler ser més que Jahvè i del fracàs del Gòlem, tot el que és vida surt de les notes del violí dels músics klezmer, del teatre jiddisch o dels violinistes de Marc Chagall. Nòmades com els violins dels zíngars. No hi ha espai per als ídols allà on no et deixen construir la llar.

      Elimina
    2. No t'equivoques... Des dels temps -ja llunyans- de la meva infantesa, el que m'ha fascinat sempre és la resta de vida que he intuït en la mirada buida d'un ninot, d'un autòmata, d'un titella o d'un maniquÍ. És més el misteri que amaguen aquestes figures antropomòrfiques (la mort?) que no la seva capacitat d'emular la vida humana.
      Per altra banda, molt interessant aquesta comparació entre religions des del punt de vista de la presència o absència de representació humana.

      Elimina
  6. Uf! Per fi avui he pogut anar a veure l'exposició i puc comentar... però ara no sé molt bé què dir perquè encara estic en estat de shock! Una autèntica meravella el que es pot veure a l'Arts Santa Mònica! Un recorregut completíssim, impecable de muntatge i peces, que acaba, com no, a la plaça, amb l'escenari! Tot i que haig de reconèixer que el meu primer contacte amb les titelles va ser per la tele, aquelles sèries animades txeques i també programes infantils del canal català de tve...
    No he tingut temps de fullejar el catàleg de l'exposició, però em sembla que cauré mort quan el tingui entre les mans! I havent mort, que el Caront de Jordi Bretran em porti en la seva barca a l'Infern de flames i dimonis, si us plau!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és per menys, Eduard! És un viatge a l'altre costat del mirall.
      Els meus primers titelles van ser els del Turó Park i a la tele els d'Herta Frankel. Més tard van venir les marionetes txeques, amb aquella posada en escena glacial d'Europa de l'Est i esperit kafkià. Però m'han deixat més empremta els autòmats de les Atracciones Apolo i l'ambient de postguerra del local.

      Elimina
  7. Potser no són moda, potser avui hi ha més tecnologia, però no té l'encant que tenien els autòmates i les titelles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això paga la pena la visita a l'exposició de l'Arts Santa Mònica, Javier: hi ha una bona col·lecció de ninots antics.

      Elimina
  8. Creo que la primera toma de contacto con el mundo de la marioneta fue a través de la televisión. Y en blanco y negro. Una perrita y una señora con un deje en el hablar que seguro me chocaría. No fuí muy aficionada al mundo del guiñol, pero sí al de los autómatas que me siguen fascinando. Y aquellos que se encuentran en edificios públicos o que se salen a ver el sol cuando lo ordena un reloj. Pendiente queda ese museo del Tibidabo. Un texto escrito con exquisitez y buen hacer. Gracias.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias.

      La señora a que te refieres era Herta Frankel y la perrita se llamaba Marilín, y quizás también recuerdes a la ratita Violeta del programa "País de fantasía", de la misma artista. Herta era austríaca, de ahí su acento. Pertenecía a la compañía de los Vieneses, que junto a Franz Joham, Gustavo Re y Artur Kaps actuaban en los teatros de Barcelona y fueron pioneros de la televisión. La colección de marionetas de Herta Frankel está tambien en el Tibidabo y la puedes visitar cuando vayas a ver los autómatas.

      Elimina
  9. Una entrada molt interessant. M´agradaria recomenar un llibre: El Jaquemart de Juan Miñana, sobre un rellotger de la Barcelona del segle XVII que fa autòmates de bronze.
    Salut!
    Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Bona recomanació que encara tinc pendent. Gràcies un cop més!

      Elimina