dimarts, 3 de novembre de 2015

El vedell de dos caps


Il·lustració de la revista Catalunya social (desembre 1933)
Imatge facilitada per Miquel F. Pacha


El desembre de 1933 va néixer a Montmeló un vedell amb dos caps que va ser naturalitzat en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, la botiga que regentava la vídua de Lluís Soler Pujol, el taxidermista de la plaça Reial, que durant la República va dur el nom de Francesc Macià, del qual en vam explicar la història El museu de les bèsties.

L'article publicitari apareixia a la revista Catalunya Social del mes de desembre del mateix any. A banda del valor documental, és el primer text del Museu Pedagògic que apareix en català.

L'animal presentava una deformació teratològica perfecte, la millor coneguda fins aleshores. El cos i les extremitats presentaven una sola estructura de característiques normals, així com les vísceres. Tenia, igualment, una sola columna rematada en una cua doble de la mateixa longitud, i a partir del coll es bifurcava i sostenia dos caps absolutament iguals i simètrics.


Fotografia del be de dos caps del Museu Roca, quan va
ser recuperat d'un magatzem del Paral·lel, l'any 1987
Arxiu Enric H. March


El Museu Roca de Barcelona, que exhibia una col·lecció de figures anatòmiques, malalties venèries i deformacions humanes de tota mena durant els anys 20 i 30 del segle XX, també mostrava un be de dos caps naturalitzat, que avui es conserva, com la resta de la col·lecció, a la casa museu de Leo Coolen, a Anvers (Bèlgica).

Les col·leccions teratològiques d'animals han estat força habituals per tot el país fins fa relativament poc fins que han estat apartades de la vista del públic per qüestions estètiques i morals sempre discutibles, com al de Bellver de Cerdanya, que s'exhibia en el local de la societat de caçadors juntament amb fetus amb deformitats i d'altres curiositats naturals.

Un dels pocs lloc on encara en podem veure algun exemplar és al Museu Darder de Banyoles, que abans de viatjar cap a la capital del Pla de l'Estany havia estat a Barcelona, com ho expliquem a El Museu Darder de Barcelona. L'antic Museu Darder d'Història Natural exposava una col·lecció de ciències naturals pròpia de finals del segle XIX, i modificat i modernitzat com a centre d'interpretació de la comarca, ens ha arribat fins avui amb algunes variacions respecte l'original: el "Negre de Banyoles" va ser repatriat al seu lloc d'origen i ja no s'exhibeixen les pells humanes ni els vedells siamesos, tot i que es conserven, però sí que hi ha exposat el xai de dos caps.


 La col·lecció de ciències naturals, segregada de l'actual Museu Darder
Foto: Museu Darder de Banyoles


Aquesta transformació de les velles col·leccions de ciències naturals ha afectat, també, el Museu Zoològic del Parc de la Ciutadella, traslladat al Museu Blau del Fòrum i adaptat a un nou context que li pren la possibilitat de sentir-se integrat en el viatge en el temps que permetia l'edifici modernista del Castell del Tres Dragons que l'albergava.

21 comentaris :

  1. Com sempre, molt bona l´entrada.
    Salut

    ResponElimina
  2. Una anomalía muy fotogénica. Y como bien señalas, no es tan raro como parece, que nazcan seres deformes, fuera del rango "normal". De esas rarezas se nutren bestiarios y leyendas y dan motivos para teorizar sobre la naturaleza de lo extraordinario.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Así es, Amaltea. Pero la exhibición de estos fenómenos, que tanto predicamento tuvieron antaño, hoy han desaparecido incluso de los museos de ciencias naturales, al menos en Cataluña. A mi me gustaba el Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella, no solo por el contenido sino porque explicaba el concepto de museo del siglo XIX. Ahora es todo demasiado aséptico.

      Elimina
  3. En el cartell que ens presentes llegim: Museu Pedagògic de ciències naturals, tota una declaració de principis.

    Ara la informació es exhaustiva, sabem de qualsevol cosa, els reportatges de la televisió ens transporten als racons més recondits del món, tot és sabut, ja no hi ha secrets, la biologia, gràcies a l’esclat de l’ecologisme, és una de les disciplines de moda. Hem guanyat molt, però hem perdut el misteri, l’encant, l’encís, per no repetir la paraula tant manida de “màgia”. La fira dels monstres ara no és possible Enric, ni tant sols amb els animals. Tot ara va molt ràpid i potser pocs recorden ja el Museu Darder de Banyoles. L’he visitat dues vegades, de gran i de petit i el record perenne és i serà el de quan era un nen i els meus ulls contemplaven totes aquelles meravelles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Xavier. Ja no és possible, com tu dius, tant pel coneixement que ara tenim del món com la pèrdua de la innocència. Tampoc ho demano perquè sóc conscient que no tindria sentit en un món on la realitat genera monstres cada dia. Però sí que lamento la desaparició de les col·leccions de ciències naturals amb el vell format, com és el cas del Museu Darder i del Museu de Zoologia del Parc de la Ciutadella. Ni el Darder actual ni el trasllat de la col·lecció zoològica al Museu Blau em satisfan.

      He afegit aquesta informació al final de l'apunt.

      Elimina
  4. A Banyoles en el Darder n'hi havia. Suposo que de la visita d'aquell museu a mi em va quedar l'afecció per les coses rares...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Galderich. Hi havia uns vedells siamesos i un xai amb dos caps, entre d'altres espècimens teratològics. He afegit la informació.

      Elimina
  5. Molts nens (avui adults de mitjana edat...) vàrem passar pel Darder de Banyoles amb les escoles, quins records!
    S'han tornat tant asèptics els museus de zoologia que aviat hi trobarem un bistec envasat al buit en la safata de porexpan!
    A l'exposició El prodigi de la galeria Artur Ramon s'hi pot veureu un orangutà del taxidermista de la plaça Reial i un cocodril, que segons la galerista em va explicar, era la peça estrella de tot gabinet de curiositats de nivell! No te la perdis Enric! Palla número 23.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I mira, Toronto, que el bistec envasat i el porexpan són atractius! Bromes a part, a mi em fan molta enveja els museus anatòmics, d'antropologia i zoologia de moltes ciutats europees, que ha sabut preservar no només el material sinó també el context, el contingut i el continent. Jo vull entrar en un museus i que la imaginació m'agafi de la mà i em porti a viatjar al passat. A Barcelona això ja no és possible.

      Encara no he anat a veure l'exposició de l'Artur Ramon tot i que hi tinc una relació personal, no amb el galerista, sinó amb el goril·la. Ja ho explicaré.

      Elimina
  6. La meva mare explicava un cas similar que va passar al seu poble durant els primers anys 40: el d'un be amb dos caps que va néixer mort i que, durant uns dies, es va convertir en tota una atracció, inclús per la gent dels pobles veïns. Suposo que la cosa no va transcendir més enllà, van enterrar la bèstia i cap museu anatòmic se'n va assabentar.
    En qualsevol cas, i sigui quin sigui el context, el cert és que aquests fenòmens teratològics han despertat sempre molta curiositat.
    Per cert, no em perdré l'exposició de la galeria Artur Ramon que recomana el Toronto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i l'interès, aquestes "meravelles" no transcendien l'àmbit local però despertaven no només la curiositat sinó que feien recuperar la memòria popular. Només els apotecaris i els taxidermistes (relacionats normalment amb societats de caçadors) podien convertir els fenòmens en "ciència", de la mateixa manera que l'Església promocionava relíquies i miracles. No és tan lluny una cosa de l'altra.

      L'exposició de la galeria Artur Ramon és un conte convertit en pop-up.

      Elimina
  7. Pertany a aquesta época "freak" de Catalunya i en concret de Barcelona. Es com els llibres de morts abans d'enterrar, al mercat de sant antoni en vaig trobar un i no el vaig comprar perque soc aprensiu, però ara m'arrepenteixo, era una passada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eren uns altres temps, Aris. Era, fins i tot, una forma raonable d'acostar-nos a la ciència.

      Les fotografies postmortem també tenien el seu sentit en una època en què la fotografia no era a l'abast de tothom. Moltes d'aquestes fotos eren de nens, i probablement aquella era l'única foto que tenien d'ell.

      Elimina
  8. Respostes
    1. Suposo, Javier, que aquesta és part de la gràcia: el rebuig que produeix enfrontar-se a la deformitat i exhibir-la.

      Elimina
  9. Us he de dir que aneu una mica equivocats amb això dels exemplars teratològics. En molts gabinets de ciències naturals escolars hi havia un o altre exemplar teratològic. De la mateixa manera que els professors i alumnes aportaven exemplars que recollien en les excursions, si apareixia la possibilitat d'incorporar un animal nascut a la contrada amb una deformació, aquest s'afegia a la col·lecció. Pel que fa al Museu Darder, em sap greu contradir-vos, però sí hi ha un exemplar teratològic a l'exposició permanent. Precisament es tracta d'uns vedells bessons, i està dissecat de forma similar als vedells bessons de Soler i Pujol. Si no hi ha exposats els altres cinc exemplars (no penseu que n'hi hagi més) que formen part de les col·leccions del Museu és, a part per la limitació de l'espai, perquè cap d'ells era de Darder. El més antic, precisament els vedells bessons, data de 1943. el podeu veure a la dreta d'aquesta imatge si la cliqueu http://www.museusdebanyoles.cat/Exposici%C3%B3Permanent/Lamiradadelesci%C3%A8nciesnaturalsenelsXIX/tabid/140/language/ca-ES/Default.aspx
    L'altra és que el que pot ser curiositat per uns és ciència per altres, per molt que us encaparreu en dir el contrari. Trobo molt més freak al·lucinar veient a vint tius córrer darrera una pilota ; D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Georgina, abans era habitual trobar exemplar teratològics en els gabinets de ciències naturals escolars, de la mateixa manera que era habitual, com explico, trobar-ne en alguns pobles, com el cas de Bellver de Cerdanya.

      Pel que fa a l'exemplar del Museu Darder, se m'havia escap que encara en conservàveu i que n'hi havia un d'exposat. No el recordava de la darrera vegada que hi vaig anar. Ara ho rectifico.

      Em sap greu que hagis tingut la impressió que jo no consideri ciència les col·leccions teratològiques. Tot el contrari. No només en sóc un defensor, sinó que he escrit sobre el tema (Soler, Darder) en el cas dels museus anatòmics humans tinc fets diversos treballs de recerca. Et deixo la ponència que vaig fer a Geocrítica de la Universitat de Barcelona:

      http://www.ub.edu/geocrit/coloquio2014/Enric%20H%20March.pdf

      Moltes gràcies per l'aclariment. Salutacions cordials.

      Elimina
  10. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  11. També teniu algun exemple d'això que dieu que no existeix, museus de teratologia:

    http://www.sma.unibo.it/il-sistema-museale/museo-di-anatomia-patologica-e-teratologia-veterinaria

    http://pendientedemigracion.ucm.es/info/museoveterinariocomplutense/col7.php?idioma=es

    Per posar-ne només dos exemples. Tant la medicina humana com la veterinària estudien la teratologia. No hi ha genètica sense teratologia, ni es poden curar malalties sense conèixer-les. Que fa angúnia? Doncs sí, però si t'hi trobes hi has de conviure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Grishka, deia que havien desaparegut o ocultat els que hi havia a Catalunya. Certament, a l'estranger, amb una sensibilitat més científica, en podem trobar uns quants. Gràcies pel comentari i els enllaços.

      Elimina