dissabte, 21 de novembre de 2015

Juanito: obra elemental de educación



Juanito. Obra elemental de educación, va ser escrita per l'italià Luigi Alessandro Parravicini amb el títol original de Giannetto (1837) i traduïda al castellà per La Propaganda Católica (Madrid, 1878), perquè servís com a text escolar i per a ús, també, d'adults. El seu ús es va estendre fins a principis de la dècada de 1960 gràcies a les diverses edicions de Faustino Paluzíe i Hijos de Paluzíe (1899, 1908, 1911, 1919), de Calleja (1900, 1910, 1920) o de la llibreria Camí, (1935, 1955).

No era un manual d'urbanitat i bons costums, sinó un compendi enciclopèdic que aplegava les Unidades Didácticas que es van imposar més tard a les aules de primària de les escoles espanyoles més les lliçons de doctrina cristiana preceptives. Era un llibre d'adoctrinament per a nens escrit amb la intenció de perpetuar un ordre social, en què rics i pobres pertanyen a esferes diferents perquè Déu així ho ha volgut, i que ser pobre no et fa infeliç si compleixes amb els deures amb la societat i Déu, i t'esforces a treballar. Tot plegat pren sentit en el darrer capítol, on se'ns explica la vida de Juanito com exemple del camí que cal seguir a la vida. Juanito, fill d'un modest comerciant i d'una mare analfabeta, roba de petit una pera i el pare li farà conèixer la misèria de les presons perquè rectifiqui, com feien els pares del segle XIX a Barcelona, que duien els fills a veure les execucions a garrot del patí de Corders de la presó de la Reina Amàlia. La permanència d'aquest llibre a les escoles espanyoles explica (amb alguns parèntesis històrics) explica el tarannà de les classes dirigents del país i determinades actituds enquistades en la població.

La lliçó sobre els mamífers del regne animal es despatxa amb unes poques pàgines, on només s'esplaia amb els animals domèstics: l'ase, la mula i el porc. I dels simis diu el que segueix:

"Algunos monos, el topo campesino y el gato mamón tienen una bolsita en la boca, y en ella guardan sus alimentos. Los monos están dotados de mucha inteligencia, y de una extraordinaria facultad de imitación. Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. El orangután tiene aspecto triste, se sostiene en dos pies y anda como el hombre. Su natural es dulce y se le puede educar para servicios domésticos.

El yocó es otro mono muy semejante a un hombrecillo; camina en dos pies, y lleva siempre un palo en la mano. Cuando los viajeros del África encienden fuego en los bosques, donde habitan los yocós, estos, que son muy observadores, ocultos ven con interés cuanto hacen allí los hombres para imirtarlos después. Apenas los viajeros se marchan, los yocós van alrededor de aquel fuego, y hacen todo lo que han visto, de modo que a primera vista puede creerse que son una pandilla de negros.

Ese genio de imitación hace que los hombres puedan cazarlos con mucha facilidad. Para esto los cazadores hacen que los yocós los vean saltar dentro y fuera de fosos preparados con alguna trampa, o calzarse y quitarse unas botas pesadas; luego se retiran, dejando allí las botas con brea o liga en el fondo, y acudiendo los yocós, unos principian a saltar cayendo en las trampas, y otros, poniéndose las botas, quedan con los pies pegados a ellas, imposibilitados para correr, y son cogidos."

Aquesta descripció dels orangutans com a semblants als negres africans i aquesta hominització del mono, d'aspecte trist, que camina a dues cames i que se'l pot ensinistrar per fer treballs domèstics, ens porta a la confusió entre uns éssers i els altres, molt arrelada encara avui i que va tenir el seu punt àlgid durant el segle XIX i el primer terç del XX (fins els anys 60 a la Bèlgica colonial) amb l'exhibició de persones en els anomenats zoos humans o jardins d'aclimatació.

Algun cop ja hem parlat en aquestes pàgines d'aquest fenomen a la ciutat de Barcelona, amb les exhibicions dels aixanti prop de la plaça Catalunya, el segle XIX, o les de principis del segle XX al Tibidabo i al Turó Park. Especialment il·lustratiu és el cas d'una suposada tribu himàlaia, que s'exhibia el setembre de 1915 al Turó Park entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos".




De tot plegat fa just ara un segle. Res comparat amb les desenes de milers d'anys que han passat des que vam deixar de caminar a quatre potes. Alguns, però, han evolucionat ben poc des que van llegir el Juanito.

De finals del segle XIX és també la versió femenina, La buena Juanita, editat per Saturnino Calleja, i de la qual se'n van fer desenes d'edicions fins la dècada de 1950. De lectura a les escoles i a les llars fins els anys 60, La buena Juanita mostrava una visió més amable que la versió masculina. Aquí el protagonista no és el mal instal·lat en la societat i la lluita per seguir el bon camí, sinó que Juanita aprèn com s'ha de comportar seguint el model de la seva mare, que és una perfecta mestressa de casa i esposa amatent: "Juanita es una niña que aún no ha cumplido los 8 años. Es muy cariñosa con todo el mundo y, por lo mismo, todos la quieren y le desean mucho bien. Además de ser muy buena es muy estudiosa. Su mamá va enseñándole poco a poco los quehaceres de la casa.





*

Agraïm un cop més al bon amic Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista d'aquesta lectura tan edificant.

18 comentaris :

  1. Més que edificant, és una lectura "enderrocant".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, Allau. Uns sabien molt bé el que feien mentre els altres alimentaven inconscientment la seva ignorància.

      Elimina
  2. Esta frase : "Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. " es realmente tosca e incluso violenta.

    ResponElimina
  3. Tot s'ha de situar en el seu context i mentalitat. Per casa corria La Buena Juanita, suposo que era la parella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Júlia. No és una crítica a la moral i els costums de l'època, sinó precisament el reflex de la mentalitat d'aquells temps que, això sí, es van allargar massa i han deixat tics en el comportament dels nostres contemporanis.

      He afegit informació sobre "La buena Juanita", més un llibre d'urbanitat que no pas exemplificador com el "Juanito".

      Elimina
  4. És realment extraordinari Enric, poc més es pot dir del que tu ja has dit. Aquest llibre és una síntesi de la moral social que marcaven i imposaven les classes dominants al segle XIX i el primer terç del XX. Com eren abans?

    Hi ha una constant en la Història i en la moral del poder que continua vigent avui en dia, creure i fer creure a tothom que la justícia es troba en l’ordre, que ambdós són sinònims. Ordre, jerarquia, sistema, posició, categoria, rang, justícia. Tot plegat té moltes variants, en Josep Pla ja deia que l’anarquia era molt pitjor que la tirania, tenia raó, i ara està de moda parlar de seguretat jurídica, i els llibres d’autoajuda, segons com, i si els volem llegir de manera irònica, fan servir sentències similars per acabar dient el mateix: que un pot ser pobre i alhora feliç. Sens dubte és així quan veiem que els rics no són feliços.

    El Juanito i la Juanita no estan gaire lluny de la Barbie i el Kent, però les noies es continuen enamorant dels nois dolents i els nois de les noies dolentes.

    Un post deliciós, Enric, felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier. I afegirem que al gust d'imposar ordre hi ha la necessitat humana de cercar-lo i acceptar-lo. El rebel sempre és vist amb mals ulls. Qui s'han pensat que són aquests que treuen el cap per sobre dels que viuen agenollats?

      Elimina
  5. Aquests "Juanitos" no em deixen de sonar... segurament els devia veure a casa d'algun parent o conegut. Són llibres que, revistats avui, tenen la gràcia d'una relíquia antropològica. El preocupant del cas és el pòsit que han deixat. Ara mateix, dubto que ningú (bé, potser algun creacionista passat de voltes) escrivís coses tan tosques. Però és evident que tot aquest material tendenciós i poc rigorós ha deixat empremta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar, Sícoris, ara queda lleig dir segons quines coses. Però quanta supèrbia s'amaga rere la caritat autocomplaent. Segur que algun cop haurà caigut a les teves mans un d'aquests llibres. Se'n van fer centenars de milers, però els seus arguments no eren més creïbles que les historietes de tebeo. Malgrat haver mamat idees decimonòniques, som fills de la cultura de masses.

      Elimina
  6. Entranyable repàs de bones maneres, com hi ha món. Repasso "Mi libro favorito", de Sopena, i el primer conte es titula "La sustituta de Juanita". De manera que ens trobem en una família de Juanito, Juanita i la substituta de Juanita, que fa molt de goig.
    Salut sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que li deia a la Sícoris, Olga. Els qui vam tenir la sort de fer un coixí a l'estómac no ens ha cremat la indigestió de l'infern. Amorosides pel record, aquelles lliçons tenen el gust de les medicines purgatives. Entranyable com les febres dolces.

      Elimina
  7. La portada y la parte del contenido que transcribes es una delicia, hay una candidez sobre el entramado social que asombra.
    Recuerdo que en los años sesenta disfruté por primera vez de los putxinel.lis del Turó Park, entonces me pareció un parque inmenso.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De hecho, Amaltea, es esa candidez la que hace soportable la lectura, a parte, evidentemente, de su calidad como documento histórico.

      Yo también conocí los putxinel·lis del Turó Park en los sesanta. En esa época era casi una excursión fuera de Barcelona.

      Elimina
  8. La pega grossa és com desmuntar la gegantina paradeta que van muntar; de pedra picada, sempre de mal abatre. Comencem per la casa de la bruixa que corona el Tibidabo? Imaginem l'influx que hauria tingut aquell observatori astronòmic i meteorològic que el precursor Eduard Fontserè va imaginar-hi. Una aposta pel futur impossible davant la visió psicòtica del Don Bosco. És clar que si tu afirmes que tens fil directe amb la divinitat, i aquesta t'ha exigit l'expiació dels pecats d'una ciutat amb una operació immobiliària, això és impossible de rebatre. I així seguim, amb la necessària reconstrucció de Barcelona aturada per la llosa mental que van fixar tota aquella patuleia de reaccionaris. Vist tot plegat no resulta estrany que Sant "Juanito" Bosco sigui considerat patró de mags i il·lusionistes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sant "Juanito" Bosco patró de mags i il·lusionistes! Girbén, no sé si és ironia del destí o la ironia pròpia dels demiürgs de saló que se'n riuen del mort i de qui el vetlla.

      Des d'aquella primera pedra que simbolitza Pere, menystingut per Pau, l'artífex, la bombolla del totxo eclesiàstic ha fagocitat tots els espais d'observació celestial.

      Elimina
  9. Què diran els nostres descendents de nosaltres? No m'ho se ni imaginar però suposo que els zoològics d'animals serà de les coses que ens retrauran...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, Galderich. Però veient els circs polítics que ens munten potser ens retrauran coses més grosses. Mira si no les conseqüències de llibres com el "Juanito" i la seva doctrina.

      Elimina