Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 23 de març del 2015

La Ciutat d'en Nyoca i la Creu Coberta

Campamento sanitario de la Constitución (1821)
Louis Vuillaume (AHCB)


La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta imatge és una de les poques en què es veu la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral i la zona coneguda com el Fondo de Valldonzella, nom que li ve del monestir que hi va haver on avui hi ha la Casa Golferichs. El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet); i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs.

El dibuix és fet des del Turó de la Vinyeta, i si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta o dels Inforcats, el pas entre el turó i Montjuïc. Les faldes de les dues elevacions eren molt més a prop, com es pot veure en el dibuix de Pau Febrés Yll, fet el 1894, però que recorda temps mol més reculats. Avui, el coll ha quedat desfigurat per la urbanització de la ciutat, però era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat, en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el punt més alt del turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.


La Creu Coberta i les barraques del Fondo de Valldonzella
Pau Febrés Yll (1894). AHCB


La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè també hi van esbufegar els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

Temps enrere parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any (entre l'agost i el novembre), agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Alguns especialistes apunten que va ser el 6 d'agost el dia en què el metge Antoni Pellicer donava fe del caràcter epidèmic de la malaltia que al llarg dels primers anys del segle XIX havia provocat diversos brots als ports de les ciutats mediterrànies. Uns defensaven que el contagi era fruit dels vaixells procedents de les colònies americanes, mentre que per als anticontagionistes l'estat insalubre del port i les clavegueres de la ciutat juntament amb unes condicions meteorològiques adverses eren les úniques causes de la malaltia. Asseguraven que la policia sanitària havia estat negligent en la inspecció de la xarxa de clavegueres i que per això el seu estat era lamentable. Per a ells, el Rec Comtal, que discorria per la zona oriental de Barcelona, ​​amb un cabal reduït a causa de la manca de pluges estacionals i on s'abocaven els residus de l'escorxador municipal i de diverses fàbriques, era un punt d'infecció evident (1).


Barcelona durant la febre groga de 1821 en un gravat de
Nicolas Eustache Maurin (AHCB)


Sigui com sigui, l'epidèmia va marcar un abans i un després en el futur de la muralla de Barcelona, ciutat declarada plaça militar, raó per la qual tenia prohibit edificar dins dels límits establerts (la distància del foc de canó) i créixer cap el Pla. La muralla seria enderrocada el 1854 amb gran alegria dels barcelonins, l'aire va córrer pels carrers i el Pla Cerdà (1860) va definir el futur de l'Eixample.

Tornant a la febre groga, va ser necessari recórrer als llatzerets bruts (el carrer del Llatzeret, per exemple, recorda el que hi va haver en el Poblenou abans de construir-hi el cementiri) i habilitar-ne de nous on confinar els malalts, i muntar cases de quarantena per evitar el contagi de la població. Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per a qui no tenia possibles es va habilitar la Ciutat d'en Nyoca, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida al voltant de 10.000 barcelonins (la xifra s'estén fins a 20.000 segons les fonts). Més del 10% de la població d'una ciutat que en aquells temps comptava amb poc més de 100.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i molts estan registrats: un cenotafi d’estil neoclàssic en record de les víctimes, obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit, s’alça al mig del cementiri del Poblenou i esmenta alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, i els registres del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu indiquen les entrades i sortides de malalts i morts d'aquesta institució(2). Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.


Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,
la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)


Notes:

1.  Manifiesto acerca el origen y propagación de la calentura que ha reinado en Barcelona en 1821. Presentado al Augusto Congreso Nacional por una reunión libre de médicos extranjeros y nacionales. Barcelona, 1822.

2.  Recull de llibres i plecs d'entrades de malalts i òbits de l'Hospital i hospitals provisionals de Barcelona, del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu.

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I més sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.


*

Aquest article forma part del llibre
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
Viena Edicions, 2018





dijous, 19 de març del 2015

Fructuós Gelabert, pioner del cinema, i Sants a primers del segle XX

La Casa de Vidre cap a 1918, nom popular del primer estudi de cinema de Catalunya
i l'estat, creat per Fructuós Gelabert. Vista des de la carretera de Sants,
amb el pont sobre les vies del tren (carrer Sant Antoni)


Processó de les Filles de Maria, de Fructuós Gelabert (Vila de Gràcia, 15 de gener de 1874 - Sants, Barcelona, 27 de febrer de 1955), va ser rodada al carrer Rossend Arús de Sants, l'any 1902, dos anys després que canviés el nom original de Migdia. Centenars de nenes vestides de primera comunió, amb domassos i flors, baixen en direcció a la Bordeta des de la parròquia de Santa Maria de Sants, construïda l'any 1820 després d'enderrocar l'església romànica. Cremada durant la Guerra Civil, als anys 40 s'hi va construir l'actual.


L'església romànica de Santa Maria de Sants, enderrocada l'any 1820,
al costat de la Masia del Rellotge, per Jaume Pahissa (1890)


A continuació, la processó passa per la Casa del Rellotge de la plaça Ibèria, antiga masia del segle XVI convertida actualment en equipament públic, considerada l'edifici més antic de Sants. Havia estat la casa dels masovers d'un gran casal gòtic anomenat Torre d'en Llull o de Sants, propietat de la família Llull, on s'havien hostatjat viatgers nobles que feien camí cap a Barcelona. Posteriorment, va esdevenir un convent, que es va enderrocar l'any 1860. Un cop al carrer del Migdia, la processó baixa cap a l'antiga Ferreria Sant Josep, situada on avui hi ha la plaça de la Farga.


La Casa del Rellotge, cap a primers del segle XX
AMDS


A Bereshit hem vist altres documentals dels primers anys del cinema rodats a Barcelona. A Barcelona en tranvía de Ricardo Baños, vèiem la ciutat l'any 1908; La Barcelona de Chomón vèiem el Parc de la Ciutadella el 1904 i 1911; Temporal marítim a Barcelona, una joia de 1911; o a Barcelona, perla del Mediterráneo, que la productora d'Artur Cabot va realitzar entre 1912 i 1913 per a la Sociedad de Atracción de Forasteros. Però amb la pel·lícula de Gelabert tenim un dels documents fílmics més antics conservats rodats a Barcelona, en aquest cas a Sants, que feia pocs anys havia deixat de ser un municipi independent.


Càmera dissenyada per Fructuós Gelabert l'any 1898
Fons Fructuós Gelabert
Filmoteca de Catalunya


Encara que nascut a la Vila de Gràcia, Gelabert va créixer al poble de Sants, on el pare tenia una ebenisteria al número 77 de la carretera de Sants, al costat de les cotxeres del tramvia. El fill va seguir amb el negoci familiar, però Gelabert estava més interessat en la mecànica, el dibuix i la fotografia, interessos que el van dur a convertir-se és un dels pioners del cinema i a les seves pel·lícules va exercir de director, guionista, operador de càmera i productor, a més d'inventor. Com explica Miquel Porter Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya, 1897-1916, a banda del valor històric i documental de la filmació que veureu més endavant conté alguns dels primers moviments panoràmics de càmera de la història mundial del cinema.


A la dreta, les cotxeres de Sants; a l'esquerra,
la fusteria dels Gelabert, el 1900


Com explica Històries de Barcelona, l’any 1914 va iniciar el projecte més ambiciós. Va crear la productora Boreal Films, i va fer construir uns estudis al carrer de Sants, 106 (on avui hi ha la plaça de Sants), que es van inaugurar el 1916. L’edifici, de dues plantes, era molt visible, perquè quedava al costat de les vies del tren, que anaven per una rasa descoberta per l’actual passeig de Sant Antoni, com podem veure a la fotografia que encapçala aquest apunt. Als baixos disposava de laboratori, oficines i magatzems i, a sobre, una galeria-estudi de sostre alt i parets envidrades. L’estudi va causar un gran impacte al barri, on se’l coneixeria com “La Casa de Vidre”. L’any 1918 es veié obligat a malvendre la Boreal, amb els seus estudis i laboratoris, a la productora Studio Films.

A continuació podeu veure la pel·lícula La Processó de les Filles de Maria, i després comparteixo el relat del mateix nom, de Rafael Rodríguez Bella, guanyador del Certamen Literari "Francesc Candel" de l'any 2009, que parla precisament de la pel·lícula i li serveix a l'autor per relatar uns fets familiars esdevinguts durant la Guerra Civil.





La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants


Rafael Rodríguez Bella
Guanyador del Certamen Literari Francesc Candel 2009


Estaba ansioso por ver las imágenes de La Processó de les Filles de Maria a la Parroquia de Sants, el film que rodó Fructuós Gelabert en 1902. Quería comprobar si coincidían con la foto que tenía en mi poder ya que ese fue el motivo por el que solicité su visionado en la Filmoteca de Catalunya. Una imagen de unas niñas, desfilando con su traje de primera comunión, había aparecido de pronto en el fondo de uno de los cajones de la que fue antaño la mesa de trabajo de mi abuelo. La encontré bajo varias carpetas y documentos, en el último cajón. Además, estaba boca abajo, como si hubiesen querido hacerla desaparecer. A decir verdad, resultaba todo muy extraño: hallar una foto enmarcada con un lujoso y trabajado marco dorado, escondida allí.

La cogí y la llevé a casa de mis padres. Quizá ellos podrían saber de qué se trataba. Algo me decía que allí podía haber una historia escondida. Mi abuelo, del cual no sabía gran cosa, todo hay que decirlo, fue un republicano, hombre de izquierdas y de acción. Eso lo sabía todo el mundo. ¿Qué hacía entonces allí aquella foto de unas niñas en una procesión? Cuando mostré la foto, mi madre se quedó blanca como una hoja de papel. ¿De dónde has sacado esa foto?, dijo, con un tono nada amigable, tan pronto se repuso. De un cajón de la mesa del abuelo, respondí, observándola atentamente. ¿Qué ocurre con esta foto para que te pongas así? ¿Qué tiene de especial? No te había visto nunca tan airada. Dime, ¿qué sucede? Era hora de comer, la mesa ya estaba preparada. Esperábamos la llegada de mi padre que se produjo en aquellos instantes, como si hubiese sido una escena preparada de antemano por el autor de la comedia que se estaba representando. Al menos a mí me pareció todo muy teatral y no sabría decir el porqué. Cuando entró debió notar que flotaba un clima extraño y nos preguntó si sucedía algo. Mi madre no abrió la boca, sólo le mostró la foto enmarcada. Su rostro cambió de golpe. Decir que fue de extrañeza, sería decir poco e inexacto. ¿De dónde ha salido?, fueron sus únicas palabras. Tú hijo la ha traído, dijo ella. Entonces dirigió su mirada hacia mí. No hacía falta que preguntase, estaba claro que quería saber qué hacía aquella foto en mi poder. De dónde ha salido es lo de menos, dije, la traje porque supuse que podríais contarme que de quién es esta foto y qué hacía escondida en el fondo de aquel cajón. Porque que se hallaba escondida, es evidente. Mis padres se miraron sin decir nada. Va a ser largo de contar. ¿Y si comemos y hablamos después?, dijo mi padre. Podemos hablar mientras comemos, dije, ¿no os parece? La cosa parecía prometer y yo estaba en ascuas. Nos sentamos y mi madre sirvió el primer plato. Por su parte, mi padre la miró y a continuación dijo: esa foto es del día en que tú abuela hizo la primera comunión. La que ves en el centro de la imagen es ella. Primera sorpresa. Miré a mi padre sin decir nada, y sin llevarme la cuchara a la boca, esperando que siguiese con su explicación. La foto la hizo su padre, tu bisabuelo. Segunda sorpresa. Presentí que iba a comer poco. ¿El bisabuelo… hizo la foto? pregunté. Exacto, ¿te extraña? Gesticulé asintiendo, pero dejé que siguiese hablando él. Ya es hora de que sepa que es lo que ocurrió, dijo, mirando a mi madre. Verás… todo aquello fue una historia que hizo mucho daño a la familia. Y tu madre no hizo más que seguir, con el silencio que implantó su padre, tu abuelo. Después de todo lo sucedido, no se volvió a hablar más del asunto. Fue como si hubiésemos hecho todos un pacto de silencio. Explícame ya qué sucedió, me tenéis intrigadísimo, dije casi suplicando.

Cerca de aquí, a dos travesías, se instaló Fructuós Gelabert, el cineasta. Habrás oído hablar de él. Sí, evidentemente, pero no sé gran cosa. Estaría bien pues que te documentases un poco, tiene que ver con la historia de nuestra familia. Podrías empezar leyendo la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix, por ejemplo. Existen otros libros y biografías, incluso un documental realizado por el crítico e historiador Joan Francesc de Lasa, El mundo de Fructuós Gelabert, que según parece, llegó a conocer al cineasta en una perfumería de Sants, cuando éste era ya un jubilado. El hecho de que Gelabert frecuentase el barrio, influyó mucho en la vida de tu bisabuelo. Sí, muy bien, pero ¿y la foto de las niñas? Tu bisabuelo supo que Gelabert se disponía a rodar un pequeño documental, en realidad lo que se rodaba entonces eran piezas cortas, y que iba a ser sobre La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants. Eso fue en 1902. Tu abuela, tenía entonces ocho años, y desfilaría en aquella procesión. Irían todas las niñas de la escuela que celebraban la Comunión aquel año. Su padre no se lo pensó dos veces. Aquel día cogió su cámara y se instaló cerca de donde estaba Gelabert filmando. De manera que obtuvo una foto de su hija, similar a uno de los encuadres de la película. Si la ves comprobarás que son prácticamente iguales. Más adelante, fue en 1914, cuando tu bisabuelo, que supongo que ya sabes que era pintor y decorador. Pues no, no lo sabía. Es la primera noticia. Bueno, pues se presentó en el estudio (se llamó La Boreal, y era un espacio todo acristalado), que estaba construyendo Gelabert en la calle de Sants 106, y le encargó que pintase el local y a partir de ahí congeniaron más aún. Terminó siendo, tu bisabuelo, el pintor de los decorados de sus películas. La afición por la fotografía se le fue acrecentando. Se compró varias máquinas de retratar.

Y esa es la razón por la que me encuentro, ahora aquí, en la Filmoteca, dispuesto a ver el film. Y de paso hojear las biografías del cineasta que las hay de varios autores. El libro de Porter-Moix ya lo tenía, incluso me lo había dedicado. Nos habíamos conocido en sesiones de cine club y trabé cierta amistad con él.

Días después, pensé en ir de nuevo por casa de mis padres, dispuesto a decirles que había visto la película y pedirles que continuasen con la historia de aquella foto, porque era evidente que habían más cosas que contar. Aquello no podía acabar así, sin más. La foto había sido escondida, eso estaba más que claro. ¿Por quién? ¿Por qué? Era lo que quería averiguar. Pero esta vez mi madre opuso resistencia. Se lo había repensado y se negaba a hablar. Mi padre no estaba en casa. Así que tuve que desistir, por el momento. Esta nueva situación hizo que me intrigase más aún aquella foto y quisiera, por tanto, saber más cosas. Lo que me ha llevado a querer escribir sobre ella. De manera que eso es lo que estoy haciendo.

Se me ocurrió, entonces, pensar en Isidro, el amigo de la familia de toda la vida, vecino de la escalera que participaba de las tertulias de los sábados por la noche. Él me había contado, más de una vez, historias que habían vivido juntos. Seguro que podría contar lo ocurrido, quizá mejor que nadie. Cuando le mostré la foto, su expresión cambió, tal como había ocurrido con mis padres y preguntó de dónde había salido. La pregunta se repetía. No obstante me pareció predispuesto. Tuvo la foto entre las manos un buen rato. Después dijo, en tono apesadumbrado: Cuántos disgustos provocó esta dichosa foto. Dime que ocurrió, le pedí.

La recuerdo perfectamente, empezó diciendo. Estaba sobre la repisa de la chimenea. La lucían orgullosos. Tu bisabuelo había hecho una foto igual que la del maestro Gelabert. Tu abuela me contó una vez que su padre siempre decía que se aprende mucho copiando de los maestros. Aquella foto nunca se movió de allí. La enseñaban a cuantos vecinos y amigos les visitaban. Para ellos fue un gran evento. Nosotros, los chiquillos que íbamos a jugar a su casa, no le dábamos importancia. Hasta que l’Anselm le dio un día un manotazo y la tiró al suelo. Nadie se explicó por qué lo había hecho. Pero desde entonces nuestras reuniones se fueron espaciando y l’Anselm dejó de venir. Fuimos creciendo todos, y tu abuela se fijó en el hijo de los últimos vecinos que llegaron a la escalera. Se habían instalado en el tercero. Pronto aquel muchacho se sumó al grupo. Y meses después tu abuela y él se hicieron novios. Años más tarde se casaron. Para entonces la enemistad de l’Anselm ya era manifiesta. Él seguía estando secretamente enamorado de tu abuela y por lo visto se lo había dicho más de una vez, pero ella le dio siempre calabazas. Con los años, nació tu madre y estalló la guerra. Ahí empezó a complicarse todo. Tu abuelo se marchó al frente y tu abuela se quedó en casa con la pequeña. ¿Mi madre? Exactamente, tu madre. ¿Y la foto? ¿Qué pasa con la foto?

Seguía sin saber parte de la historia de aquella foto, seguramente la más significativa. Y se lo pregunté: ¿Tú sabes por qué estaba escondida? ¿Escondida, dices? Yo pensé que con los avatares de la guerra se había perdido. Pues no. La encontré vaciando la mesa de trabajo del abuelo. Bajo unos papeles y documentos, estaba boca abajo. Curioso, ¿no te parece? Pues no. En todo caso lo que me parece curioso es que tu abuelo la guardase en vez de hacerla desaparecer. ¿Y por qué la tenía que hacer desaparecer? Porque l’Anselm la tomó con ella. Denunció a tus abuelos como adictos a los rebeldes franquistas. En su denuncia explicó que prueba de ello era lo religiosos que eran. Que si registraban la casa encontrarían sobre la chimenea una foto de cuando ella era niña, vestida de comunión, desfilando en una procesión. Pero la trayectoria de tu abuelo, era igual a la del bisabuelo y no dejaba lugar a dudas. Así que pasaron de la denuncia. Tu abuelo pasó largo tiempo en el frente, circunstancia que intentó aprovechar l’Anselm para acosar a tu abuela, hasta el extremo de que ella no podía salir de casa si no iba acompañada por alguien.

¡Vaya con l’Anselm! ¡Vaya, vaya! ¡Con que pretendió servirse de la foto para acusarlos de afines a los franquistas! Y además acosó a la abuela. ¡Menudo tipo! Miré la foto y me dije, ya empiezo a tener la historia. ¡Sabía que había una historia, estaba seguro! ¿Y qué más puedes decirme? Bueno pues, resultó que l’Anselm estaba secretamente con los de la Falange y tenía a tus abuelos vigilados. Durante el último permiso que disfrutó tu abuelo, una noche, la pareja decidió ir al cine Colón, en la calle Vallespir. Era un momento en que ya se veía cercano el desastre y una cierta euforia empezaba a envalentonar a los facciosos. Quizá esta circunstancia ayudó a desencadenar los hechos. El caso es que l’Anselm esperó a que terminara la sesión con unos camaradas suyos, con la clara intención de vengarse de tu abuela. No sabría decirte si llevaba la idea de hacer lo que hizo o se le escapó de las manos. Aunque no me extrañaría nada que lo hiciera a conciencia. Al menos él. Los demás echaron a correr al ver como ocurrió todo.

Aquel narrador, aquel amigo de la familia se detuvo unos instantes. Aguardé en completo silencio. Sabía que me hallaba ante un tremendo desenlace. Supuse que había llegado el momento de la razón por la cual aquella foto apareció en el fondo del cajón del abuelo. Esperé inmóvil. Dejé que se tomase su tiempo y me preparé para escuchar lo más tremendo, como así fue. Antes de llegar a la calle Alcolea se abalanzaron sobre ellos en un encontronazo desigual que le costó la vida a tu abuela. ¿Cómo?, se me escapó. Le clavó un cuchillo, después hirió a tu abuelo al intentar cubrirla, pero no llegó a tiempo, l’Anselm fue rápido y diestro. Los dejaron en el suelo creyendo que ambos estaban muertos. ¿Mató a los dos? No, él sólo quedó malherido, pero se salvó. Todo el barrio quedó conmocionado con la noticia. Fue un golpe tremendo para la familia.

Tenía la historia. Miré la foto. Nunca hubiese pensado que estuvo escondida por eso. Después Isidro me explicó que el abuelo sanó sus heridas, pero sólo las externas. A su regreso a casa se sumió en el más atroz silencio. Ahora entendía la reacción de mi madre. ¡Menudo final! Exclamé. No, este no fue el final. ¿Ah, no? No. Tu abuelo un buen día desapareció de casa. Dejó la niña en manos de su hermana, le pidió en una nota que la cuidara. Que ya lo entendería. Nunca más lo encontraron. Pareció que se lo hubiese tragado la tierra. Unos meses más tarde apareció l’Anselm muerto, sentado en una butaca de la última fila del cine Colón. Tenía clavada una navaja en el vientre y un corte en el cuello.

Ahora sí tenía la historia. Está completa. He empezado a escribirla. Frente a mí, sobre la estantería, la novela Por quién doblan las campanas. Y junto a Hemingway, la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix y El mundo de Fructuós Gelabert de Joan Francesc de Lasa. Y junto a ellos la foto, ella es la protagonista. La razón de ser de esta historia.



L'església romànica de Santa Maria de Sants, enderrocada l'any 1820,
al costat de la Masia del Rellotge, per Jaume Pahissa (1890)

dilluns, 9 de març del 2015

Gran Price: ídols de postguerra

El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea


Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.

8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali, torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.


Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time


La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matías Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.


Entrenament de boxa al Price, l'any 1934
Foto: Merletti. AFB


No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge i la ètica de l’època, i no et qüestionaves moralment un espectacle, com el de la lluita, que estava molt arrelat a Barcelona i que gaudia de molts seguidors i es practicava en molts gimnasos de la ciutat com a part de l'educació física. En aquells anys, encara existia el Gran Price (31 de desembre de 1934 - 2 de març de 1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, i era un dels gran referents esportius i de l'espectacle barceloní, malgrat la decadència dels darrers anys. Projectat per l'arquitecte Marino Canosa, es va aixecar sobre el solar ocupat anteriorment per la sala de ball La Bohemia Modernista (1905-1934).


Cartell del míting del POUM,
30 de maig de 1937
Biblioteca Nacional


Tenia una capacitat per a 5.000 espectadors i durant el període republicà va acollir també nombrosos mítings i actes polítics, com el del POUM, l'any 1937. També va ser sala de ball amb orquestra pròpia, la Price Band. Durant el franquisme s'hi celebraven matinals de lluita lliure i dins el món de la boxa el local va adquirir fama internacional fins a ser conegut com El Temple de la BoxaEl Coliseo de las Rondas. Durant les últimes dècades va compartir la cartellera de la boxa i la lluita amb altres esdeveniments musicals, culturals i esportius, i també era utilitzat lloc d'entrenament, com el de la selecció catalana de voleibol.




Grans boxadors van passar pel Price: Luis Romero, Fred Galiana, Mimoun Ben Alí, Young Martin, Legrá o José Manuel Ibar Urtain, "el Morrosko de Cestona". I entre els lluitadors són molt recordats: Santo l'Emmascarat; Polman; Conde Maximiliano; el trenca-caps Tarrés, "Tête de fer", Tabola, tots dos veïns del barri de Sant Antoni; Hércules Cortez; els germans Lambán; "Papallona" Matias, "El incomprendido"; Pedro Bengoechea, "Cama d’Acer"; Lacoma, "El Bomber", que quan sortia al ring el públic encenia llumins i imitava la sirena; Sotelo; Guti; Heras; els estilistes Rillos i Salesa; o Enric Buch, que després d'haver estat campió d'Espanya de grecoromana diversos anys, es va passar a la lluita lliure, i que és cosí de Jaume Marco Cerdà, que ens ha facilitat part d'aquesta nòmina de lluitadors. Tampoc podem oblidar Vicenç Febrer, que havia fet pujar al ring el lleó, Vicentet, que exhibia, junt amb un cocodril viu, a la seva botiga de venda cotxes i motocicletes del carrer de Vallespir. Febrer va acabar sent regidor pel barri de Sants durant el franquisme. I entre els estrangers que van deixar un gran record, el francès Maurice Tillet (1903-1954), "l'Àngel Francès" i "l’Ogre del Quadrilàter", actor i poeta, que patia acromegàlia i que va inspirar els monstre d'Shrek.


Vicenç Febrer i el lleó Vicentet, la dècada de1960,
en una targeta publicitària del seu
negoci del carrer de Vallespir


També eren habituals els actes cívics i gremials, com les festes de Sant Eloi, patró de la metal·lúrgia; o la de Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes. Més peculiars, però, van ser els actes religiosos: el 1951, promogudes pel bisbe Gregorio Modrego Casas, comencen a celebrar-se les conferències quaresmals, a les quals afegeix misses i sermons al centre del ring, que van durar fins el 1970.



Dues imatges d'una missa celebrada pel bisbe Modrego
al quadrilàter del Price, l'any 1951
Fotos: Paco Fanés (a dalt) i Pérez de Rozas (a baix)



S'hi van celebrar espectacles culturals, com el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, el 25 d'abril de 1970, amb la presència d'autors com Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú i Gabriel Ferrater, que va recitar "Cançó del gosar poder".


Grabriel Ferrater al Price


A partir de la dècada de 1960, amb l'esclat dels grups musicals i de pop, rock i música progressiva, van passar pel Price (com també passava amb l'Iris o l'Aliança del Poblenou) formacions com Sirex i Mustang, concerts de la Nova Cançó, la presentació del disc Diòptria, de Pau Riba, el Primer Festival Popular Price de la Cançó; o actuacions internacionals com la de José Feliciano, el 8 de març de 1971. I el dijous, que era el dia en què tradicionalment feien festa les minyones, estava reservat al ball, com passava a locals com La Gavina Azul de l'avinguda Mistral, La Bohemia i el Rialto de la ronda de Sant Pau, l’Oasis del carrer de la Canuda, el Salón Venus del carrer de Bailèn, el Salón Niza de la plaça de la Sagrada Família, el Salón Granada i el Salón Iris del carrer València, el Verdi o el Salón Cibeles del carrer de Còrcega. Entre els joves que hi anaven, la del dijous era coneguda popularment com a "tarda de raspes", que és com eren anomenades les minyones, probablement fent referència a la mala alimentació de la postguerra i al seu aspecte escanyolit.


Lluita lliure al Price
Jordi Sarrà


El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició "Quadrilàter" de la Fundació Setba de la plaça Reial ens va despertar del son i ens va proposar no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.


Retrats de Foto Ramblas


Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.

Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.


[Bola extra]