La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 13 de maig de 2015

El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal

El carrer del Bogatell, a l'alçada de Núria (esquerra) i Mallorca (dreta),
en una postal de principis del segle XX


Rogent vs Sèquia Comtal

El carrer de la Sèquia Comtal rep el nom del Rec Comtal, que tallava aquesta via a l’alçada de Can Paloma, uns metres abans del carrer del Clot, i on la disposició de les cases encara ens permet veure quin era el traçat de la conducció d’aigua. Si fem cas del Nomenclàtor de Barcelona, el nom és anterior a 1900, sense documentació que ens permeti esbrinar l’any exacte en què és batejat amb aquest nom, sense cap referència a un nom anterior i suggerint que segueix parcialment l'antic traçat de la Sèquia Comtal, cosa que no és certa perquè ambdós traçats es trobaven perpendicularment just després que les aigües deixessin el molí del Clot. Sobre aquest molí i la seva conversió en cinema i posterior substitució per uns banys, llegiu El misteri del cinematògraf que va ser un molí.

Els límits del carrer de la Sèquia Comtal –que no s’ha de confondre amb el carrer de la Sèquia del barri de Sant Pere a Ciutat Vella– se situen entre l’avinguda de la Meridiana i el carrer del Clot, just abans de la plaça Font i Sagué. Però això no ha estat sempre així.

Si mirem sobre plànol veurem que el carrer té continuïtat en direcció muntanya amb el de Rogent. Això és així perquè abans que carrer aquest traçat va ser el del torrent del Bogatell, cosa gens estranya perquè al Pla de Barcelona l’intercanvi entre rieres convertides en camí i camins que esdevenien rieres quan plovia ha estat constant degut a la configuració del territori. El Collserola –com el Llobregat i el Besòs– exerceix de frontera natural de la comarca del Barcelonès i les avingudes d’aigua, estacionals i torrencials (és un fenomen típic de la franja litoral del llevant peninsular) envaïen els camins del Pla, molts d’ells anteriors a la colonització romana.

El torrent del Bogatell naixia a la muntanya del Guinardó amb el nom de torrent d’en Melis. Baixava aproximadament pel carrer de Sant Quintí i a l’alçada de la Via Francisca (carrer de Sant Antoni Maria Claret) passava pel costat de la masia de Can Miralletes i buscava el Camp de l’Arpa entre el passatge Catalunya i el carrer Conca, i era a partir de la camí d’Horta (carrer Freser) que prenia el nom de Bogatell. Seguia el traçat de l’actual carrer Rogent, travessava el nucli del Clot per anar a buscar el carrer de Sant Joan de Malta, i entre l’actual Rambla del Poblenou i el carrer de la Llacuna, on alimentava els aiguamolls.

El torrent del Bogatell, els aiguamolls i la Llacuna, en un fragment
del Plano de Barcelona sitiada por las armas de Francia el dia 12
de iunio y defendida asta 5 de agosto del año 1697 [...], de
D. Iuan Gianola ing. delit. Fran. Gazan sculp. Bar. 1699
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 139830)


El torrent del Bogatell esdevé carrer en el moment en que s’urbanitzen les vores de la llera, i com a tal apareix en el Plano industrial y comercial de San Martín de Provensals de 1882. No passarà a dir-se Rogent, en honor a l’arquitecte Elies Rogent, fins el 18 de juny de 1916, nom que mantindrà fins avui, excepte el període que va del 16 de setembre de 1937 al final de la Guerra Civil, que va ser batejat amb el nom de Benito Pasanau (1900-1936), fill del Clot i carreter de la fàbrica de cerveses Damm. Militant de la CNT, Pasanau va ser ferit en el front d’Aragó enrolar a la Columna Durruti i va morir a la clínica de l’Aliança de Barcelona.


En aquest fragment del Plano industrial y comercial de San Martín
de Provensals de 1882 es distingeix perfectament el torrent del
Bogatell (121) només està urbanitzat entre el camí d'Horta
(Freser) i el camí de Sant Sever (Institut Cartogràfic i
Geològic de Catalunya, RM 272493)


Però quan l’any 1916 es va canviar el nom al torrent del Bogatell pel de Rogent, quin tram del carrer va ser anomenat així? La resposta sembla prou òbvia: només podia dir-se Rogent allò que pogués ser identificat com a carrer. Només cal mirar un plànol de l’època per veure que el carrer Rogent anava des del camí d’Horta (Freser) davant del forn Elias, que encara existeix avui, fins el camí de Sant Sever (desaparegut a l’obrir el carrer València), continuació del camí dels Enamorats i tots dos hereus de la Via Molinària, el camí que seguia de prop el recorregut del Rec Comtal i que comunicava els diversos molins, com el seu nom indica.

Originalment, doncs, el carrer Rogent és només el tram urbanitzat entre els dos camins importants del barri de muntanya del Clot, anomenat més tard el Camp de l’Arpa. Per tant, desaparegut el topònim del torrent del Bogatell el tram entre Sant Sever (València) i el Rec Comtal es va quedar amb el nom de Sèquia Comtal (anterior a 1900, segons el Nomenclàtor), que ja era com s’anomenava el camí que duia al molí del Clot i al pont que permetia accedir a la plaça del Mercat existent abans que s’hi construís l’edifici modernista (Pere Falqués, 1889).

Així consta en el Plano de Barcelona y sus alrededores, de 1916. Què ha fet, doncs, que el carrer de la Sèquia Comtal hagi perdut un tram en benefici del carrer Rogent? La pura distribució urbanística. Al desaparèixer el camí de Sant Sever es va perdre una referència limítrofa que va passar a la Meridiana, que mai ho va ser. No era un camí, sinó una immensa esplanada que va servir per fer-hi passar el tren, per acabar convertida en una autopista urbana i, per tant, en una frontera que va partir el barri del Clot.


El carrer de la Sèquia Comtal, entre el camí de Sant Sever i el Rec Comtal,
en un fragment del Plano de Barcelona y sus alrededores, de 1916,
el mateix anys en què el Bogatell canvia el nom pel de Rogent
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 41127)


Però la prova definitiva que el tram inferior de l'actual carrer Rogent tenia unha vida al marge del tram superior en l'aporta Eugeni Renom, veí d'aquesta via, que ens fa veure que el plànol Martorell de 1933 li dona una numeració independent tant de Rogent com de la Sèquia Comtal. Entre la Meridiana i Enamorats el números parells van del 2 al 28, per tornar a començar pel 2 a les casetes de planta i pis que van ser enderrocades quan es va obrir el carrer de València.


Fragment del plànol Martorell de 1933
(Institut Cartogràfic i Geològic de
Catalunya, RM 99149, full E4)


Els dos Bogatells

Molts barcelonins s’hauran sorprès que parlem del Bogatell al barri del Clot perquè associen aquest nom amb l’avinguda del Bogatell que travessa el barri de la Vila Olímpica en direcció a mar des del carrer Marina, entre Pujades i Llull, fins a l’avinguda d’Icària. Aquesta avinguda del Bogatell pren el nom de la claveguera a l’aire lliure que en el tram des d’Icària fins al mar va ser visible fins a finals dels anys 80 del segle XX (en parlem a L’últim viatge a Icària), però que abans va ser una riera. Aquesta duplicitat ens l’explica en Pere Cowley a Pla de Barcelona, on trobareu, a més l’explicació etimològica de l’alternança dels noms Bogatell i Bugatell, noms que també ens trobem a Sant Adrià del Besòs i a Montcada i Reixac. Però intentarem aportar alguna dada més.


La desembocadura de la claveguera del Bogatell vista des
de la platja, poc abans del seu soterrament
(Martí Llorens, 1985)


Per trobar l’origen de tot plegat haurem d’anar a la plaça de Gal·la Placídia, on la riera de Cassoles (nom que prenia la riera de Vallcarca a partir de la plaça de Lesseps, tot baixant per l’avinguda Príncep d’Astúries) s'unia amb la riera de Sant Gervasi. A partir de la Travessera de Gràcia es tornava a bifurcar: a la dreta, en direcció al mar, es convertia en la riera de Sant Miquel (avui carrer), i per l’esquerra prenia el nom de riera d’en Malla, que travessava l’Eixample fins a coincidir amb la part baixa de la rambla de Catalunya.

Abans que el tercer recinte de muralla medieval del segle XIV envoltés el Raval, la riera d’en Malla baixava per l’actual Rambla camí del desguàs en el Cagalell o a mar, tot i que hi ha geòlegs que qüestionen que aquest passeig hagi estat mai la llera d’una riera, malgrat que l’etimologia de rambla ens porta a la paraula ramla, que en àrab significa “areny”.

No insistirem en aquest punt perquè no és l’objectiu d’aquest apunt. En tot cas, quan les pluges provocaven avingudes violentes d’aigua representaven un perill per a la ciutat perquè es concentraven en els llocs de pas, els portals. Com va passar amb les terribles inundacions del 6 i el 15 de setembre de 1862. Ho descriu Hans Christian Andersen a Viatge per Espanya, que va viure els fets des de l’hotel Oriente (una placa a la façana ens recorda el fet) i va veure com l’aigua que va obrir una bretxa a Canaletes inundava la Rambla i els carrers adjacents.


La inundació de la Rambla en un romanç de 1862
(Arxiu Històric de la Ciutat)


Aquesta va ser la raó definitiva –el capità general de Catalunya, comte de Lacy, ja havia encarregat un projecte l’any 1789– per la qual la riera d’en Malla va ser desviada des de la rambla Catalunya, a l’alçada del carrer Casp, en direcció al Portal Nou (actualment, Arc de Triomf). La canalització subterrània es va construir el segle XIX, però segurament ja es va fer un desviament el segle XVII aprofitant el vall de la muralla, alhora que es recollien les aigües dels torrents de l’Olla i d’en Vidalet, que dins de muralles es convertien en la riera de Sant Joan. Aquesta riera es va començar a urbanitzar el segle XIII, per tant és probable que ja es desviés també cap el Portal Nou aprofitant el mateix vall, on es trobaria també amb el torrent Pregon, o del Pecat, i amb el camí d’Horta, que també es convertia en riera quan els torrents procedents del turó de la Rovira baixaven plens.

Tot aquest indret on avui convergeixen els passeigs de Sant Joan i de Lluís Companys, durant el segle XV era conegut com l’Areny o Rambla de Llevant (o de la Creu), i els seus sediments acabarien formant la Punta del Convent, una llengua de terra que s’endinsava mar endins on actualment hi ha el parc de la Ciutadella. Però posteriorment les aigües es van desviar aprofitant la depressió natural que paral·lela a la línea de costa encara es pot resseguir sota l’Estació del Nord, i entre els actuals carrers de Llull i Ramon Turró travessava els aiguamolls de la Llacuna (topònim que persisteix al Poblenou) i desguassava al torrent del Bogatell que baixava des del Guinardó perpendicular al mar pel Taulat i darrere del Cementiri Vell, després d’haver passat pel Clot.


Fragment del Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona (1855),
d'Ildefons Cerdà, que permet veure el recorregut de la riera d'en Mallà
des de l'actual rambla de Catalunya, el desviament cap a Casp,
el recorregut pel vall de la muralla, les lleres del Bogatell Vell
i el Nou i el desguàs en el torrent del Bogatell
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya,
RM 267959)


Quan amb el temps acaba desapareixent el torrent original, la riera d’en Malla n’assumeix el nom (Bogatell Vell) i com a únic rastre relacionat amb l’aigua ens queden el barri i el carrer de la Llacuna. Posteriorment, amb la construcció de la Ciutadella militar se’n va rectificar lleugerament el recorregut fins que a mitjan segle XIX es va construir el tram artificial, anomenat Bogatell Nou, que ha acabat donant nom a l’avinguda del Bogatell.

D’històries com aquest la ciutat n’és plena. A partir de 1897 Barcelona es va agregar els pobles del Pla, i els camins i rieres, que moltes vegades feien de fronteres naturals, han quedat integrats en la trama urbana mentre l’Eixample cosia desnivells i orografies conformant un teixit que si en el mirem bé és molt menys homogeni que no pas sembla.


 El Bogatell (riera d'en Malla) dibuixat per Lluís Rigalt l'any 1873 (MUHBA)


Desembocadura del Bogatell (1910-15)
Frederic Ballell. AFB

divendres, 1 de maig de 2015

La demostración sindical del 1º de mayo

III Demostración sindical del 1º de Mayo
Barcelona, Camp Nou, 1960


La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 en el Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.






1a Demostración sindical de 1958 a l'estadi Santiago Bernabéu