La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 18 de gener de 2016

Barcelona: les annexions de 1897, els barris (1976-2006) i la mort de Sant Martí de Provençals

Plànol de Barcelona (1890) amb les fronteres
entre la ciutat i els pobles del Pla (ICGC)


L'annexió dels pobles del Pla de Barcelona

El 20 d'abril de 1897 Barcelona s'agregava la majoria del pobles del Pla: Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals (Horta ho va fer el 1904 i Sarrià el 1921, municipi aquest que el 1890 s'havia annexionat Vallvidrera). Però durant el segle XIX ja s'havien produït les primeres agregacions de parts dels municipis limítrofes El 1836, el barri d'Hostafrancs, pertanyent a Sants, un important cruïlla de camins de la sortida sud de la ciutat. El 1872 es va va modificar la frontera amb Gràcia per corregir les sinuositats que impedien la correcta implantació de l'Eixample i situant la nova partió al carrer de Provença. El 1889 li va tocar un cop més a la Vila de Gràcia quan Barcelona es queda les dues illes on es construeix l'Hospital Clínic. Entre 1848 i 1893, Sant Martí perd part del seu territori, com comentarem després en parlar específicament d'aquest poble.

Les agregacions parcials es van produir per necessitats estructurals i puntuals, i per la planificació urbanística de l'Eixample. El procés que acaba el 1897, però, té motivacions econòmiques relacionades amb el procés de deslocalització de la indústria barcelonina. Quan les fàbriques comencen a abandonar la ciutat per raons d'espai i salubritat (sobretot el Raval i el barri de Sant Pere), els seus propietaris trien Sants, Sant Martí i Sant Andreu, per raons d'espai (els tres pobles en disposen d'abundant), d'infraestructures viàries (bones comunicacions ferroviàries amb el port) i hidrològiques (Sants disposa del Canal de la Infanta i Sant Martí i Sant Andreu, del Rec Comtal), i també per raons fiscals: els impostos eren més baixos que a la capital. Barcelona deixava d'ingressar impostos i volkia recuperar-los amb les annexions.

El primer intent es produeix el 1883 per iniciativa d'alguns propietaris i industrials de Sants, però l'oposició veïnal obliga, el 12 de juliol del mateix any, a anul·lar l'annexió. Les iniciatives posterior de l'Ajuntament de Barcelona va trobar la resistència de la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, que rebutja, el 1881, la construcció d'un cementiri entre els límits de d'Horta, Sant Andreu i Sant Martí, que acabarà sent instal·lat a Montjuïc, i que acaba amb una manifestació davant del Govern Civil del Pla de Palau, que reuneix, el 7 d'abril de 1889, unes 40.000 persones. La resistència, però, acaba amb el reial decret de 20 d'abril de 1897, malgrat alguns intents legals com el recurs administratiu que interposa Sant Andreu de Palomar, i que va ser desestimat el 1902.

La Barcelona actual és fruit d'aquell procés i de les annexions que es van produir amb posterioritat. Amb el reial decret de 9 de juliol de 1903 (efectiu el 1904) va ser annexionat Horta; el 4 de novembre de 1921 s'acorda l'annexió de Sarrià; el 1920, la Marina d'Hospitalet i de Sants és absorbida per construir-hi a Zona Franca (vegeu La Marina de Sants i Can Tunis); el 1922 l'enclavament de Santa Creu d'Olorda és segregat de Molins de Rei; el 1933 se li pren a l'Hospitalet de Llobregat una part del barri de Collblanc; i el 1945, els barris de Baró de Viver i el Bon Pastor són segregats de Santa Coloma de Gramenet.

Amb aquestes agregacions la ciutat passa d'una extensió de 15,5 km² a 77,8 km², i d'una població de 383.908 habitants a 559.589.

Podeu veure el vídeo de Betevé dedicat a aquests 120 anys de l'annexió aquí.

La configuració dels barris de Barcelona

Amb l'agregació administrativa del pobles del Pla de Barcelona es liquidava una independència municipal que tampoc venia de gaire lluny. De fet, la divisió municipal no neix fins la instauració de l'Estat borbònic, quan les antigues parròquies del Pla (autèntiques divisions territorials) es desvinculen de les parròquies de la ciutat i esdevenen independents conjuntament amb els nuclis poblacionals i les masies que formaven part de la seva àrea d'influència.

Molts plànols van continuar reflectint les antigues fronteres dels vells municipis i mai va desaparèixer la consciència de pertànyer a un poble diferent, cosa que es continua mantenint avui i dóna a la ciutat de Barcelona un caràcter peculiar tant urbanístic com social. Els nuclis antics conserven en bona part el seu aspecte de poble i els habitants, en bona mesura, se'n senten els hereus sobretot entre les generacions anteriors a la dècada de finals de 1970. "Baixar a Barcelona" continua sent una expressió ben viva.

Les fronteres territorials urbanes es va mantenir durant moltes dècades, fins i tot després que la trama de l'Eixample acabés absorbint el territori que els separava de la ciutat. De fet, l'Eixample previst no ha arribat encara fins els límits que Cerdà va preveure, i cicatrius com la plaça de les Glòries, per posar només un exemple, continuen marcant límits entre territoris.

Hauríem d'esperar a obres de gran magnitud (com les dels Jocs Olímpics) o a les onades migratòries de la postguerra per veure com s'urbanitzaven (sovint amb edificacions autoconstruïdes pels mateixos emigrants) terres que havien estat de cultiu o en els extrems muntanyosos dels antics municipis. Aquests polígons residencials, ciutats satèl·lit i nous barris naixien, sovint, allunyats geogràficament i sociològicament de la realitat històrica d'aquelles terres, però que han acabat construint el teixit que acaba unint tot l'entremat urbanístic de la ciutat.




Quan per primer cop es fa un plànol dels barris de Barcelona, hi queda reflectida una nova realitat. L'any 1976, Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria feien un magnífic estudi a Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976) d'aquesta nova realitat, que no només representava el primer estudi sistemàtic dels barris barcelonins sinó que exposava les grans deficiències que patien molts d'aquests nuclis i les lluites veïnals per aconseguir drets bàsic relacionats amb l'educació, la sanitat, l'enllumenat, l'aigua i totes les infraestructures urbanes i de transport. Publicaven, a més, el plànol que encapçala aquest apunt, amb dibuixos de Joma Rius.




No va ser fins l'any 2006 que l'Ajuntament de Barcelona aprova una divisió administrativa per barris complementària (vegeu el plànol superior) a la dels districtes i les barriades vigents fins aleshores.  L'estructuració en 10 districtes havia estat aprovada el 1984 després del creixement urbanístic anàrquic de què hem parlat i la construcció dels espais perifèrics que havien estat zona rural dels antic municipis. Aquesta nova divisió tenia com a precedent la "División en diez Distritos Municipales con carácter interino, aprobada por el Consistorio de 24 de abril de 1897, con motivo de la agregación a Barcelona de los pueblos del llano".

La introducció de la nova figura d'organització territorial en 73 barris no va estar ni està exempta de polèmica, ja que les fronteres d'aquesta nova divisió no sempre coincideixen amb els límits reconeguts per les entitats veïnals ni s'ajusten als límits territorials dels antics municipis del Pla ni a la memòria ni el sentiment dels seus habitants.


http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/03/els-barris-de-sant-marti-de-provencals.html
Sant Martí de Provençals, 1882


La desmembració de Sant Martí de Provençals

Tots els barris tenen queixes: indefinicions a Ciutat Vella, alternances entre Nou Barris i Sant Andreu, el desmembrament de Gràcia i conflicte amb Sant Gervasi, disputes entre Sarrià, les Corts i Pedralbes... Però el cas més paradigmàtic, per la seva magnitud, és el de Sant Martí de Provençals. En un article anterior vam començar un estudi sobre els nuclis de població històrics de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació de 1897 a la ciutat de Barcelona, la major part dels quals es poden localitzar en el plànol de Sant Martí de 1882, que encapçala aquest apunt.

Des de 1716, els límits del municipi de Sant Martí eren, amb Sant Andreu de Palomar i Sant Adrià, la Riera d'Horta; i els turons del Carmel i de la Rovira, que el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar). Amb Horta, el límit era el torrent de la Carabassa (a l'altre costat de la Muntanya Pelada). Amb Gràcia, el torrent d'en Mariné o de la Partió, que seguia aproximadament el traçat actual entre els carrers de Sardenya i Nàpols. Amb Barcelona, el carrer de la Marina. I a l'est, amb el mar.

Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri, que acabaria sent l'actual cementiri del Poblenou i per a la construcció del qual l'any 1848 Barcelona es va annexionar uns terrenys de Sant Martí. Més tard, el 1893, s'annexionava el Fort Pienc per construir el col·lector del Bogatell (vegeu El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal).

Un dels problemes de Sant Martí de Provençals va ser la dispersió dels seus nuclis de poblament, cosa que en algun cas va provocar que algunes barriades se sentissin desateses i s'enfrontessin a l'ajuntament. És el cas del Poblenou, que el 1851 va reclamar la segregació de Sant Martí de Provençals. La va aconseguir el 1870, però la Diputació va anul·lar l’acord.

Amb les noves divisions territorials de 1984 i 2006, el Poblenou quedava, a més, fragmentat en cinc demarcacions: Poblenou; Vila Olímpica del Poblenou; el Parc i la Llacuna del Poblenou; Provençals del Poblenou, i Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou.

Es prenia com a límit entre el Clot i el Camp de l'Arpa l'avinguda Meridiana, divisió urbana artificial que no s'ajusta a la realitat veïnal. La Sagrada Família (antic barri del Poblet) i el Fort Pienc anaven a parar al districte de l'Eixample. El Guinardó quedava integrat en el districte Horta-Guinardó. I Navas i Sagrera passaven al districte de Sant Andreu de Palomar.

El municipi més gran del Pla de Barcelona ha acabat convertit en el quart districte en extensió i el sentiment de pertinença, disgregat.

19 comentaris :

  1. MOlt interesant ¡¡
    Justamente ayer estaba leyendo la renta per cápita de los barrios y me resultaba curiosa la ubicación de Fort Pienc al Eixample.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Miquel. Jo no tinc res a dir perquè, al final, la pertinença a un lloc és potestat dels seus habitants. Però em sap greu perquè dintre de pocs anys no recordaran que eren martinencs.

      Elimina
  2. És que ja no ho seran de martinencs. Entre els barris, els països o les regions hi ha les fronteres i jo, modestament, sóc fill d'una, la Ronda. Quan era petit el sentiment fronterer, era molt viu. Ara ja no ho sé. La Ronda, i el seu barri, Sant Antoni, no neix d 'una anexió com aquestes que expliques, neix d'una expansió. En tot cas, fins i tot en la Ronda, també era important la borera. El món canvia, però el poder continua, en bona part, en el territori i en l seva administració , i el que ens expliques ho deixa molt clar

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que dius és cert, Xavier. Però la cohesió d'un territori sovint ajuda a la seva permanència com a entitat col·lectiva malgrat els canvis humans i socials. Gràcia n'és un exemple. Sant Martí ha tingut el problema de ser un municipi amb nuclis poblacionals dispersos que ha afavorit la seva desintegració. El Poblenou ja va intentar segregar-se de Sant Martí durant l'últim terç del XIX, i si no ho va poder fer va ser per la pressió dels industrial, que tenien interessos en tot el territori (com exemple del poder que tu esmentes).
      En tot cas, jo ho llanço com a reflexió perquè m'interessa rebre el retorn de les persones que viuen dins del que va ser el municipi de Sant Martí de Provençals.

      Elimina
  3. Tens tota la raó, Enric, és un fet interessant, que t’interessa a tu i que ho és per si mateix d’una manera meridiana, és un fet històric rellevant, de primer ordre, la disgregació d’un territori i la pèrdua d’identitat dels seus habitants, tan rellevant que no m’equivocaré si dic que és d’absoluta actualitat. És un fet històric que afecta als seus components i a l’entorn, i és un fenomen que té a veure directament, com dèiem, amb l’exercici del poder.

    Però els territoris, gairebé sempre, com el poder mateix, senten horror vacui, algú també sempre l’ocupa i en fa us. Qui són ara i què senten els habitants d’aquest antic barri de Barcelona?

    He esmentat la Ronda perquè, en bona part, teníem el sentiment també d’ocupar un espai buit, en aquest cas nou. Però igual són records mig inventats i mig robats entre les boires dels meus anys de nen que buscaven una èpica on potser no n’hi havia cap.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni inventats ni robats, Xavier. El de frontera és un concepte existencial, tant territorial com mental. Marca els límits fins i tot morals, com el bosc dels contes. Traspassar-los implica contactar amb la realitat que viu als marges de la societat. L'alteritat.

      Els límits del Clot de la meva infantesa estaven poblats de zíngars que feien ballar l'ós (i després de gitanos no tan exòtics). Eren els que venien de més enllà. I de vies de tren. Els que porten més enllà. O els refugis de la Guerra Civil. El viatge al passat.

      L'èpica era traspassar la frontera perquè implicava desobediència i encetar un viatge iniciàtic.

      I aquí som, Xavier. Parlant-ne. Som la darrera generació que pot parlar d'una postguerra que no va viure però va sentir i la primera que, en l'aventura de créixer, va entrar en la modernitat. Hem sobreviscut als trens de vapor i els llums de gas, i a les noves tecnologies.

      Elimina
  4. Doncs sí, aquí estem tu i jo, Enric, conversant, com dius, “Parlant-ne. Som la darrera generació que pot parlar d'una postguerra que no va viure però va sentir i la primera que, en l'aventura de créixer, va entrar en la modernitat. Hem sobreviscut als trens de vapor i els llums de gas, i a les noves tecnologies.”

    Segurament a tu et passa com a mi i al meu germà, som conscients de la memòria tramesa pels pares, una memòria que no és nostra exactament, però que l’hem rebut com una herència preuada, és un alè vital, és una raó i una explicació del món i ja s’ha convertir en la nostra pròpia memòria.

    Per la teva condició de mestre segur que deus tenir més coneixements i més experiència que jo, que, a més, no tinc fills, tot i que m’hagués agradat tenir-ne. Però sempre he pensat que la nostra generació no ha complert, potser perquè no n’ha sabut, per prejudicis, pusil•lanimitat o estultícia, el deure de transmetre la memòria com si van fer els nostres pares. Entre nosaltres i els nostres “fills” i els nostres “nets”, s’està produint, em sembla a mi, un buit amb el passat. No sé si és certament així o no, o si és una cosa inevitable que passa en totes les generacions. Però m’amoïna i em sap greu, crec que és una pèrdua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert. I per la meva part, estic fent tot el possible per no ser responsable d'aquest buit: amb la família, a l'escola i escrivint.

      És evident, Xavier, que tenim un món comú a compatir i que quan el nostre amic Miquel ens citi no ens avorrirem.

      Elimina
  5. Deixa'm dir d'aquell brot "provençal" que roman viu al cor del Guinardó, al "camp" del F.C.Martinenc. A Tercera que van arribar a militar la temporada passada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí senyor! Del Clot hi pujàvem seguint el torrent d'en Melis, que al carrer de Rogent havia pres el nom de Bogatell, passant per la masia de Can Miralletes. I a l'estiu ens banyàvem a la piscina del costat del camp; i per berenar, a la font del Cuentu.

      Elimina
  6. Qui són ara i què senten els habitants d’aquest antic barri de Barcelona?
    Del Clot i Martinencs. On van néixer els avis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els clotencs ho tenim clar, Eugeni. Som martinencs. Però tinc la sospita que el sentiment s'ha diluït en els nuclis més perifèrics. A veure què en diu la gent.

      Elimina
  7. Estaria molt bé quan es fes el Padró fer una pregunta de a quin barri se senten. Sabríem què passa carrer a carrer.

    Per cert, l'il·lustrador del mapa, en Joma Rius, és el qui ara signa com a Joma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no estaria gens malament, Galderich. Hi ha tota una sèrie d'informació que no s'acostuma a tenir en compte en els padrons i que seria molt interessant poder tenir.

      Elimina
  8. Per questions de feina aquests dies vaig molt per Vallcarca, Nou Barris, Vilapicina i tota la part que don al Vallhebron i estic flipant. Hi ha carrers que no havia vist en ma vida o potser només de petit. Actualment, amb la nova emigració de xinos, pakistanis, sudamericans, aquestes zones s'han revaloritzat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha llocs que si no s'hi va expressament passen totalment desapercebuts. Val la pena aprofitar, encara que sigui per feina, i descobrir aquella Barcelona que se'ns amaga als nostres ulls, a vegades de forma voluntària.

      Elimina
  9. L'escut de la Sagrera segueix sent el de Sant Martí de Provençals en record del nostre passat Martinenc.

    ResponElimina
  10. L'escut de la Sagrera segueix sent el de Sant Martí de Provençals en record del nostre passat Martinenc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Ariadna. És inqüestionable, aquest passat. Però molt em temo (així ho he anat constatant) que la vinculació queda majoritàriament en aquest "passat". I no ho dic com a queixa: el sentiment de pertinença és imperatiu de les persones i és legítim sentir-se sagrerenc (per descomptat)i andreuenc per afinitat geogràfica.

      Elimina