La reconstrucció de Barcelona i altres mons

divendres, 26 de febrer de 2016

El Rec Comtal, el riu de Barcelona

El Rec Comtal per darrere de l'església de Sant Andreu de Palomar
Santiago Rusiñol (1861-1931)


Avui, dilluns 4 d'abril de 2016, he entregat a Viena Edicions l'original del llibre que explicarà la història del Rec Comtal, que ens acostarà als seus vestigis i que reconstruirà fotogràficament el seu traçat al llarg del terrirori de Montcada, Vallbona, Trinitat Vella, Sant Andreu, el Clot i Barcelona.

Aquest projecte editorial arriba coincidint amb les troballes realitzades dins del conjunt d'obres de remodelació de la plaça de les Glòries i durant els treballs que el Servei d'Arqueologia de Barcelona ha dut a terme per recuperar el Rec Comtal, que s'integrarà en el nou parc de la plaça. El jaciment ha fet sortir a la llum la llera medieval del Rec, al costat de l'edifici modernista de l'antiga fàbrica de paraigües Pius Rubert Laporta. Aquesta troballa pot fer revisar la datació de l'origen d'aquesta sèquia (el carboni-14 ens pot donar alguna sorpresa quan s'analitzin els sediments), que fins ara se situava entre els segles X (regnat del comte Mir) i XI (durant el regnat de Ramon Berenguer I, moment en què la documentació esmenta per primer cop el Rec).

També ha aparegut un pont del segle XIX sobre el carrer del Dos de Maig, i a la vorera de davant encara es conserva, sobre el pont, la meitat de la caseta de la clau de pas que regulava el cabal del Rec. Diversos elements han estat descoberts al llarg de la canalització: escales per accedir al manteniment del Rec, reguerons que derivaven l'aigua cap a les hortes que s'estenien en direcció a mar i estructures que permeten reconstruir usos i aspectes del Rec Comtal gens coneguts fins ara. 400 metres de canalització que passen per on ho feia l'aqüeducte romà que duia aigua Barcino, i del qual el Rec n'aprofita l'estructura, tant en el seu origen a la resclosa del riu Besòs a Montcada i Reixac com en diversos punts del recorregut com sembla ser el cas del tram de la plaça de les Glòries. La Carme Miró, directora del Pla Barcino del Servei d'arqueologia de Barcelona, ens ho explica en un reportatge de TV3.


© Servei d'Arqueologia de Barcelona


El passat 1 de desembre de 2015, el plenari del Consell Municipal del Districte de Sant Martí aprovava per unanimitat la proposició presentada pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, en nom dels veïns del Clot, en què s'insta el Districte a investigar quina és la situació legal dels pas tancat del carrer Meridional, en el qual es conserva un tram de la llera i els arbres de l'antiga sèquia, i que en cas que sigui públic es converteixi en jardí i espai de memòria del Rec Comtal.

Aquestes iniciatives de recuperació en el barri del Clot-Camp de l'Arpa se sumen a la resta de projectes que ja s'han dut a terme o que estan previstos per recuperar la presència i la història del Rec Comtal. Al barri de Can Sant Joan, de Montcada i Reixac, i al de Vallbona, a Barcelona, s'ha rehabilitat el tram que transita a l'aire lliure entre tots dos nuclis. A Sant Andreu es crearà el Parc del Rec en la zona on conflueixen les restes d'aquesta canalització amb l'aqüeducte romà i el Molí de Sant Andreu. I el jaciment del Born ens mostra la llera medieval dins les restes del barri de la Ribera que va ser enderrocat per construir la ciutadella militar, l'any 1714. Sobre tots aquests projectes la periodista Cristina Savall n'ha fet un magnífic article a El Periódico: "Barcelona es proposa fer reverdir 22 trams del mil·lenari Rec Comtal", a partir d'un estudi que contempla crear zones lúdiques, de descans i d'interpretació de les restes arqueològiques al voltant de l'aqüeducte que proveïa la ciutat.


El pont del carrer Joan I sobre el Rec (1917)
Frederic Ballell (AHCB)

dijous, 18 de febrer de 2016

"L'Esquerra del Ensanche" (1902)



A Xavier Ortells, pare de la troballa poètica


Poema publicat a la revista satírica La Perdiu ab Salsa, el 16 de febrer de 1902, dirigit a qui va ser alcalde de Barcelona entre el 23 de març de 1901 i el 27 de desembre de 1902, Joan Amat i Sormaní, ironitzant sobre les males condicions dels carrers de l'Esquerra de l'Eixample a principis del segle XX, quan Barcelona començava a créixer sobre el Pla.


Les tavernes del barri del Ninot, nom que prové d'un mascaró
de prou que lluïa en una de les tavernes, l'any 1901


El text descriu l'Esquerra de l'Eixample l'any 1902 (bàsicament, el que avui s'anomena Nova Esquerra de l'Eixample), els carrers de més enllà d'Urgell (que és on vivia l'autor de la rima, prop de la casa dels avis, on vaig néixer), anant cap a Sants. I els carrers dels voltants del Mercat del Ninot (1894), aleshores nou de trinca, en un barri de tavernes i carreters a la frontera de les Corts amb Barcelona, dins d'aquella llengua de terra que s'estrenyia i anava a morir al Pont del Mico (Aragó amb Casanova), punt on l'antic camí de Barcelona a Sarrià es desdoblava i prenia els noms de camí de les Corts i Travessera de Baix, fins a Collblanc. La proliferació de tavernes així com la presència del mercat es van produir perquè a les Corts els impostos eren molt més baixos que a Barcelona, i això va afavorir-ne el comerç.

De l'origen del nom del pont del Mico, ens explica Miquel Pucurull que a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i perquè l’animal no es mengés l’àpat dels clients el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular que al pont de fusta original que travessava les vies del tren els veïns li van posar el pont del "Mico”. Se li va dir així fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir el pont de la "Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior i a l’indret se li ha dit fins fa relativament poc el Pont del Mico.


El Pont del Mico l'any 1926 (Foto: Berenguer)


Carrers aleshores poc urbanitzats, gens il·luminats, sense asfaltar i plens de fang, amb el tren de la MZA circulant a cel obert cap a l'Espanya Industrial i l'estació de Sants (aleshores on comença el carrer Vallespir), abans que l'avinguda de Roma fos avinguda (les vies s'havien de creuar per passos a nivell i la rasa no es va construir fins els anys 20).


Guarda i caseta del pas a nivell del carrer Calàbria a la futura
avinguda de Roma, amb el Pont del Mico al fons (1917)


Carrers esquitxats d'horts, tallers, magatzems i fàbriques, com la de Can Batlló, indústria tèxtil fins 1889 i abandonada fins que el 1914 es converteix en l'Escola Industrial. O la fàbrica Lehmann de nines de porcellana i joguines de llauna, del carrer Consell de Cent, 159, al límit sud del barri. El propietari era en Max Sontheimer, pare de la barcelonina Dory Sontheimer, autora de Les set caixes, on relata l'extermini de bona part de la seva família en els camps de concentració nazis.


Treballadores muntant nines a la fàbrica Lehmann, l'any 1914
Foto: Brangulí (ANC)

Can Batlló al carre Urgell. Al fons a l'esquerra, el carrer Rosselló
i el camí de les Corts i la riera de la Creu d'en Malla
o Bargalló, envoltats d'horts i masies

Els horts de la masia dels avis de la Francesca Alemany al
camí de les Corts, regats per la riera de la Creu d'en Malla
o Bargalló, amb la xemeneia de Can Batlló al fons (1925)


Un territori amb monuments tan poc turístics com l'Escorxador General, fent frontera amb Hostafrancs i amb el turó de la Vinyeta, ahir Gòlgota medieval sembrat de forques, al peu de l'antiga Via Augusta romana, avui convertida en avinguda Mistral (aproximadament en el mateix lloc del Camí Vell de la Creu Coberta), i després coronada per la plaça de toros de Las Arenas al cim del turó, construïda dos anys abans de la publicació del poema i donant continuïtat a l'espectacle de la mort. I no lluny d'allà, les obres de la futura presó Model, inaugurada el 1904 disset anys després d'haver-se'n iniciat la construcció.


L'Escorxador, vist des del carrer Diputació, l'any 1930

El pont sobre el tren al carrer de Vilamarí i la presó Model,
abans que existís l'avinguda de Roma (1908)


Al costat del Mercat del Ninot hi havia el solar de l'Hospital Clínic (1906), sobre terres arrabassades a Gràcia la dècada de 1890, just a sota del camp de futbol dels carrers de Muntaner, Indústria (París), Casanova i Coello (Londres), on jugava el F. C. Hispània (el Barça no ho faria fins 1905), i després convertit en velòdrom (1909-1910), raó de l'existència del famós bar que en conserva el nom ciclista.


El camp de futbol de Muntaner, amb l'Hospital Clínic al fons
Foto: Brangulí (1912)


I prop del camp de futbol, la Granja Experimental (1854-1926), construïda en els terrenys de la Torre del Pla, finca del marquès de Sentmenat situada entre el curs de la Travessera de Gràcia i els carrers de Coello (Londres), Villarroel i Comte Borrell (aleshores encara a la Vila de Gràcia), i dedicada a jardí botànic i granja agrícola per a la formació de pagesos. El toc paradisíac del barri, travessat per la riera de la Creu d'en Malla o Bargalló, que feia de frontera entre les Corts, Gràcia i Barcelona.

Més a la dreta de la granja, delimitant-la, hi passava la riera de Madolell, que baixava de Sant Gervasi, del turó del mateix nom. Per sobre del carrer Londres, entre Casanova i Muntaner, hi ha encara el passatge de Lluís Pellicer, antigament anomenat Madolell perquè era a toca de la riera. El conjunt de casetes que el componen són de la segona meitat del segle XIX i estan associades a la fàbrica de filats de Ramon Almirall (Londres entre Muntaner i Aribau) i van constituiruna petita barriada obrera d'havitatges i comerços.


La Granja Experimental en un plànol de l’any 1902, situada
sota la Travessera de Gràcia i el convent de les Caputxines
del barri de Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles


Descampats arreu, alguns fent de límit i ocupats per campaments de zíngars que feien ballar l'ós i que encara vam arribar a veure, camí de la barriada de Sant Genís, també coneguda com a Camp de la Creu (el carrer Morales i la placeta del Carme sobreviuen miraculosament avui), entre la riera de la Magòria, que feia de partió amb Sants, i el vell camí que portava de les Corts a Sarrià, encara amb horts i corrals, arraconats per la fàbrica Castells de vernissos (que donaria nom a la colònia de Can Castells, a Entença amb travessera de les Corts i de la qual avui subsisteix un petit nucli). Terres rurals als límits de l'Eixample i que fins feia cinc anys havien estat del poble de les Corts.

I poblats de barraques. Unes al límit del barri, entre el Paral·lel i la Via Augusta convertida en el camí Ral que sortia del portal de Sant Antoni, anomenat de la Creu Coberta (creu de terme situada al peu de les forques i davant de la Ciutat d'en Nyoca) i avui Mistral. En deien "patis". Les primeres, construïdes a finals del segle XIX pels obrers de l'Exposició Universal de 1888; les següents, per l'Exposició Internacional de 1929. Van desaparèixer quasi totes abans de la inauguració per no deslluir els palaus de Montjuïc, finestra de Barcelona al món sota el pas ferm de la dictadura de Primo de Rivera: els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l'Alcalde, del Cotó i dels Mistos.


Els patis de barraques de l'avinguda Mistral, a la dècada de 1920
Foto: Josep Domínguez (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)


D'altres nuclis de barraques s'estenien entre els dos grans pols d'atracció: l'Escorxador i la Model, amb el tren fent d'eix, segurament atrets per l'activitat econòmica que generaven aquestes "institucions". S'estenien en el triangle format per Calàbria, Aragó i la via del ferrocarril. Sobre les ruïnes d'aquestes barraques va ser construïda la casa dels avis i hi vaig néixer. La vida es recicla infinitament.


Barraques de Roquefort- Entença-Vilamarí, entre València i el tren
Foto: Josep Maria Sagarra (ANC)


La vida segueix, els avis ja són morts, l'ós no balla (i avui no el deixarien ballar), al Ninot ja no hi ha carreters, el tren va sota terra i ja no hi ha ponts, l'Escorxador és un parc, la plaça de toros és un centre comercial i d'oci, ja no hi ha granja, ni camp de futbol, a Can Batlló s'hi estudia, les barraques busquen altres perifèries i marges, però la presó segueix al mateix lloc recordant, com les forques, que la llei és implacable. Com el pas del temps.


L'Esquerra de l'Eixample en un fragment d'un plànol de finals
del segle XIX. Encara estan definides les fronteres de Barcelona
amb els pobles de les Corts, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i la
Vila de Gràcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)




Tornant al poema satíric i crític, la capçalera de la revista on va ser publicat es presentava així, en català prefabrià i prosa humorística:

La Perdiu ab Salsa. Periódich substanciós literari y culinari, ab ninots picants. Sortirà cada sovint y's vendrà per tot arreu á 10 céntims.

Direcció i Administració: entrant a má esquerra la primera travesia [des del número 10: Balmes, 11]. Impremta de Francisco Badia, Dou, 14 [des del número 11: Tipografia València, 232, interior].

La Perdiu ab Salsa era un periòdic satíric polític, editat l'any 1902 (números 1-13, entre l'1 de gener i el 22 de març) que anava contra els radicals i feia burla dels catalanistes, criticava La Veu de Catalunya i censurava L'Esquella de la Torratxa. El director era en Salvador Bonavia (comediògraf i editor. Barcelona, 1876-1925), i entre els col·laboradors hi figuraven Rossend Pons, Jep de Jespus, Japet de l'Orga, L'Avi Riera (Jaume Vila i Riera, escriptor nacionalista), entre d'altres.

En l'article de presentació s'hi llegeix que "no serem semanaris, perqu'l públic no's crega que surtim del Seminari, que prou fama en tenim. Tampoc serem quinzenaris, perquè encara que'ns fessin aquella visita, ab aquella bretolada no hi volem tenir tractes de cap mena... Mirin tot sovint pels kioskos y quan lo vegin senyal que haurá sortit..."

dimarts, 2 de febrer de 2016

El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües



La imatge que encapçala aquest apunt és la fàbrica de Pius Rubert Laporta del carrer del Dos de Maig, entre Consell de Cent i la plaça de les Glòries. La fàbrica feia de paret als antiquaris dels Encants Vells que estaven situats a l'esquerra d'aquesta imatge, en un cobert que es va construir sobre el Rec Comtal i que en aquest gravat anterior a 1933 encara està al descobert i porta aigua. Primer s'hi van posar uns taulons i més tard, davant del perill d'esfondrament, és va omplir la canalització amb terra.


En vermell, el traçat descobert del Rec Comtal des del carrer de
la Muntanya (dreta) fins Diagonal,passant per la plaça de les
Glòries, sobre un fragment de plànol de l'any 1933


Aquest mes de gener de 2016, durant les obres de remodelació per fer-hi el parc de la nova plaça de les Glòries, han tornat a sortir a la llum la llera medieval del Rec i un pont, i el Servei d'Arqueologia de Barcelona n'està fent la intervenció i la documentació pertinents. Davant de la façana de la fàbrica, a l'altra vorera del carrer del Dos de Maig, encara hi ha la caseta (se'n conserva només la meitat) de la clau de pas que regulava el cabal del Rec. El parc, si tot va com està previst, inclourà la recuperació d'un tram d'uns 400 metres del Rec Comtal per on s'hi farà córrer de nou l'aigua.


Imatges del Rec, el pont i la caseta de la clau de pas (al fons)
Fotos: Ferran Gil Aysa


La llera medieval del Rec Comtal
Foto: Cristina Aparicio
Taller d'Història del Clot Camp de l'Arpa


Pius Rubert Laporta va tenir també una coneguda botiga de paraigües i ombrel·les a la Ronda de Sant Antoni, en el mateix edifici on després s'hi va instal·lar una empresa d'electrodomèstics que va malmetre tot l'interior. L'edifici va ser construït a mitjan segle XIX i ampliat cap a l'any 1900. La façana és allargada i dóna també al carrer de Valldonzella; té planta i pis, més una remunta posterior. La planta baixa té un balcó corregut que recorre tot l'edifici, amb una elegant barana de ferro forjat, i mostra unes grans obertures d'arc de mig punt, com si fos una porxada.


Imatges de l'exterior i l'interior de la fàbrica
i botiga de la Ronda de Sant Antoni


De la botiga Rubert Laporta és la cançó publicitària que la cantant i cupletista Mercè Serós va enregistrar l'any 1933 per a Ràdio Barcelona, i que enllacem al final.

Mercè Serós (Saragossa, 1900 - Barcelona, 1970) va venir a viure de petita a Barcelona amb la seva família. Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també), als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès, al qual s'hi referia sovint com "Merceditas Serás".


Auca publicitària de 1930


Juntament amb Pilar Alonso, Serós és una de les forjadores del cuplet català, i seu és el cuplet "La Barcelonista" (1925), escrit per Rossend Llurba i dedicat al Futbol Club Barcelona, que a la dècada de 1970 va versionar i interpretar Guillermina Motta. Per als amants del cuplet i de la Serós serà tota una sorpresa descobrir que la veu d'aquesta gravació publicitària és de la cupletista perquè oficialment la cantant va enregistrar el seu darrer disc l'any 1929 i va deixar d'actuar als anys 30 quan es va casar. Per què va fer aquesta cançó quatre anys més tard? L'explicació és molt senzilla: perquè Mercè Serós es va casar amb Pelai Rubert, oncle de Pius Rubert Laporta i industrial com ell, en aquest cas del vidre.