dimarts, 2 de febrer de 2016

El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües



La imatge que encapçala aquest apunt és la fàbrica de Pius Rubert Laporta del carrer del Dos de Maig, entre Consell de Cent i la plaça de les Glòries. La fàbrica feia de paret als antiquaris dels Encants Vells que estaven situats a l'esquerra d'aquesta imatge, en un cobert que es va construir sobre el Rec Comtal i que en aquest gravat anterior a 1933 encara està al descobert i porta aigua. Primer s'hi van posar uns taulons i més tard, davant del perill d'esfondrament, és va omplir la canalització amb terra.


En vermell, el traçat descobert del Rec Comtal des del carrer de
la Muntanya (dreta) fins Diagonal,passant per la plaça de les
Glòries, sobre un fragment de plànol de l'any 1933


Aquest mes de gener de 2016, durant les obres de remodelació per fer-hi el parc de la nova plaça de les Glòries, han tornat a sortir a la llum la llera medieval del Rec i un pont, i el Servei d'Arqueologia de Barcelona n'està fent la intervenció i la documentació pertinents. Davant de la façana de la fàbrica, a l'altra vorera del carrer del Dos de Maig, encara hi ha la caseta (se'n conserva només la meitat) de la clau de pas que regulava el cabal del Rec. El parc, si tot va com està previst, inclourà la recuperació d'un tram d'uns 400 metres del Rec Comtal per on s'hi farà córrer de nou l'aigua.


Imatges del Rec, el pont i la caseta de la clau de pas (al fons)
Fotos: Ferran Gil Aysa


La llera medieval del Rec Comtal
Foto: Cristina Aparicio
Taller d'Història del Clot Camp de l'Arpa


Pius Rubert Laporta va tenir també una coneguda botiga de paraigües i ombrel·les a la Ronda de Sant Antoni, en el mateix edifici on després s'hi va instal·lar una empresa d'electrodomèstics que va malmetre tot l'interior. L'edifici va ser construït a mitjan segle XIX i ampliat cap a l'any 1900. La façana és allargada i dóna també al carrer de Valldonzella; té planta i pis, més una remunta posterior. La planta baixa té un balcó corregut que recorre tot l'edifici, amb una elegant barana de ferro forjat, i mostra unes grans obertures d'arc de mig punt, com si fos una porxada.


Imatges de l'exterior i l'interior de la fàbrica
i botiga de la Ronda de Sant Antoni


De la botiga Rubert Laporta és la cançó publicitària que la cantant i cupletista Mercè Serós va enregistrar l'any 1933 per a Ràdio Barcelona, i que enllacem al final.

Mercè Serós (Saragossa, 1900 - Barcelona, 1970) va venir a viure de petita a Barcelona amb la seva família. Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també), als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar "Merceditas" al seu gos pequinès, al qual s'hi referia sovint com "Merceditas Serás".


Auca publicitària de 1930


Juntament amb Pilar Alonso, Serós és una de les forjadores del cuplet català, i seu és el cuplet "La Barcelonista" (1925), escrit per Rossend Llurba i dedicat al Futbol Club Barcelona, que a la dècada de 1970 va versionar i interpretar Guillermina Motta. Per als amants del cuplet i de la Serós serà tota una sorpresa descobrir que la veu d'aquesta gravació publicitària és de la cupletista perquè oficialment la cantant va enregistrar el seu darrer disc l'any 1929 i va deixar d'actuar als anys 30 quan es va casar. Per què va fer aquesta cançó quatre anys més tard? L'explicació és molt senzilla: perquè Mercè Serós es va casar amb Pelai Rubert, oncle de Pius Rubert Laporta i industrial com ell, en aquest cas del vidre.


30 comentaris :

  1. TOT LLEGINT EL TEU ARTICLE,DE MANERA INCONSCIEN,M'HA VINGUT LA TONADA DE "PIO RUBERT LA PORTA,RONDA DE S.ANTONIO 66.."PERO EN CASTELLA,POT SER?.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que pot ser, Oliva! En el vídeo del final de l'apunt també s'esmenta.

      Elimina
    2. Ho recordo com a música de fons dels meus berenars al sortir d´escola

      Elimina
  2. Mi madre lacantaba en castellano.Pio Rubert Laporta 66...¡¡ ya lo sabeís ¡¡
    Con la misma tonada.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final us he fet arrencar records, Miquel!

      Elimina
  3. Dons si..i és veritat, la mara sempre cantaba aquesta canço...pero en castellá...i amb el final que he dit ¡¡
    Salut amic

    ResponElimina
  4. Jo pensava que aquest matrimoni havia estat un 'final feliç' i sembla que no va acabar bé... encara havia escoltat l'anunci i m'havia comprat paraigües i bosses a la botiga que era molt maca per dins... per sort l'edifici es manté, poca cosa, ben mirat

    ResponElimina
  5. Crec que tot i que els cantants fan famoses les cançons els autors són els autors i sovint s'obliden, la lletra de La Barcelonista era de Llurba tot i que l'arranjament del temps de la Motta crec que era de la mateixa cantant. Això de l'anunci cantat de forma discreta per Serós era una mena de secret ben conegut que tothom del temps de la meva mare explicava

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Júlia, la lletra és de Rossend Llurba. La botiga era una preciositat, però només en queda la façana. Barcelona és cada cop més una ciutat de façanes. No en sé res del final del matrimoni de la Serós. Ja m'ho explicaràs el proper dia.

      Elimina
  6. Tot i viure des de fa anys a la vora d'aquest edifici, desconeixia gran part de la història que expliques, sobretot la vinculació de la Serós amb la família de paraigüers. Quina troballa tan excel·lent, Enric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Sícoris, tot investigant el Rec Comtal et pots trobar amb sorpreses com aquesta.

      Elimina
  7. Pensamos que lo hemos visto todo de esta ciudad, y estás tú aquí para demostrar qué equivocados estamos. El anuncio de 1933 es una maravilla. Gracias

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amaltea, me encantan estas relaciones azarosas que se establecen entre las cosas y las personas. Me encantaría que mientras los arqueólogos realizan su trabajo en el Rec, sonara de fondo el cuplé de Mercè Serós.

      Elimina
  8. Fascinant el que pot amagar-se a les golfes de la ciutat! Gràcies per treure-hi la pols i mostrar les troballes a la gent que, com jo, no som barcelonins de naixement però que sentim la ciutat com el nostre bressol.
    Bona feina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Joa.net. És un plaer poder-ho compartir i gaudir-ho plegats. És així com la feina té sentit.

      Elimina
  9. M'has transportat directament a la meva infància i al paisatge que veia cada dia. Can Pius Rubert Laporta, era una de les nostres referències obligades on ens coneixien pel nom i ens tractaven com coneguts de tota la vida, les coses que vam arribar a comprar!! i on t'atenien uns dependents i dependentes que ja han desaparegut completament com si fossin animals antidiluvians. No només venien paraigües, també bosses i moneders.

    M'has fet vessar una llàgrima, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que hi tindries alguna cosa a dir, Xavier. I m'alegro molt d'haver connectat amb la teva infantesa. I hem arribat a través del Rec Comtal que passava pel meu barri, el Clot. I li hem posat música. Ja veus... No tot està perdut!

      Elimina
  10. Per historia no se si servirà per res però el nom de Pio Rubert Laporta també a mi em porta records.
    El meu avi, per el m´ha arrivat, en va ser encàrregat durant molts anys i la vida de la meva fàmilia estava molt lligada a aquesta fàbrica i els seus amos.Si un dia es fa una exposició de material jo guardo mànecs de paraïgua de l´època, com a joies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em fa feliç, Teresa, poder compartir alguna experiència personal amb vosaltres cada cop que faig algun apunt, tant si és sobre Barcelona com si d'experiències compartides en el passat. Agreixo molt les teves paraules i prenc nota per si algun cop sé que es fa res al voltant de la memòria d'aquest establiment emblemàtic.

      Elimina
  11. Hola. M'ha fet molta il·lusió trobar-me amb aquest article. Sóc la besneta d'en Pio Rubert Laporta. I ja que ho pregunteu, el Pelayo, nebot predilecte del meu besavi s'havia casat amb la Mercedes Serós, per això que ella va cantar la falca, es clar. La Mercedes Serós va caure malalta i va morir, diuen que cap a l'any 1970, a l'edat dels 70 anys. Poc després el Pelayo es va casar amb una altra dona. El meu besavi ja feia molt de temps que era mort, ja que va morir a l'any 1939. Teresa, tu deus ser família d'en Luis Fraile, perquè abans la botiga tenia una encarregada, l'Elisa. D'en Pio Rubert Laporta encara hi viu una filla, la meva àvia, qui va tenir durant un temps la botiga, botiga on tinc grans records de la meva infància, com els nadals que ajudava a vendre carteres, sabates i com no, algun paraigües!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies pel teu comentari, Carla, que a més de confirmar les dades del meu article l'honora amb les teves paraules. La Viquipèdia s'equivoca en les dades que aporta perquè diuen que la Mercè Serós va ser la dona del teu besavi, però no ho havia pogut comprovar. Gràcies un cop més. A mi em fa molt feliç saber que t'ha agradat el meu apunt. Una pregunta, recordes quin any va tancar la botiga de la Ronda?

      Elimina
    2. Gràcies a tu. No ho recordo però ho podría esbrinar. Calculo que sobre els anys noranta. Tornaré amb la data exacta...

      Elimina
  12. Evocadors els teus textos, com sempre. I oportuníssima la peça de cuplet que demana aigua... ara que el vostre bisbe en fa dir pregàries.
    Ha sortit una novel·la de Xavier Coromina, "Barcelona Circus", on es recorren els subsòls de Barcelona i altres llocs curiosos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Olga. Potser millor que les pregàries seria engegar el cuplet pel altaveus. I si no plou, segur que tronarà.

      Gràcies també per la recomanació. Em miraré el llibre del Xavier Coromina. La idea és atractiva, és clar. Caldrà veure'n el tractament.

      Elimina
  13. OH Enric !quin apunt mes interessant !! una historia de pel-licula ,,,i els comentaris no tenen preu,, quanta gent bona que tenim a la Ciutat, n´estic orgullos ,,SOU MOLT BONA GENT !! com dïu aquell noi de la TV

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Jaume, els comentaris són els que han acabat donant interès al meu apunt. Està bé que les paraules parlin d'història, però quan connecten amb la història de la gent prenen vida.

      Elimina
  14. Uno de los aspectos más fascinantes de investigar sobre un tema concreto es la vinculación de personas, cosas y lugares con otras que nunca se hubiera imaginado que podían tener relación con lo que se investiga. Y es una nueva ruta que se le abre al investigador-explorador. Luego, una vez recorrida, al recordar de donde se partió y ver a donde se ha llegado, hasta uno mismo se asombra. lo he pasado muy bien, Enric; y la canción, una delicia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacto, Eugenio. Si solo tenemos fechas y datos, la historia es materia muerta. En canvio, despertar emociones es fascinantes, però conectar directamente con la experiencia de las personas no tiene precio.

      Elimina
  15. Recordo aquesta cançó amb aquesta veU que sembla la de shygala, forma part de l'imaginari de la meva infantesa, com al ladito de la caixa de la casa de las mantas, el jabón Lagarto, el negret del Cola Cao, o Taxi Key.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla, Francesc, que tots els que vam viure la ràdio com a so de fons permanent ja no ens podrem treure del nostre imaginari no només aquelles cançons sinó tampoc aquelles veus com les de Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa...

      Elimina