dijous, 18 de febrer de 2016

"L'Esquerra del Ensanche"



A Xavier Ortells, pare de la troballa poètica


Poema publicat a la revista satírica La Perdiu ab Salsa, el 16 de febrer de 1902, dirigit a l'alcalde de Barcelona entre el 23 de març de 1901 i el 27 de desembre de 1902, Joan Amat i Sormaní, ironitzant sobre les males condicions dels carrers de l'Esquerra de l'Eixample a principis del segle XX, quan Barcelona començava a créixer sobre el Pla.


Les tavernes del barri del Ninot, nom que prové d'un mascaró
de prou que lluïa en una de les tavernes, l'any 1901


El text descriu l'Esquerra de l'Eixample l'any 1902 (bàsicament, el que avui s'anomena Nova Esquerra de l'Eixample), els carrers de més enllà d'Urgell (que és on vivia l'autor de la rima, prop de la casa dels avis, on vaig néixer), anant cap a Sants. I els carrers dels dels voltants del Mercat del Ninot (1894), aleshores nou de trinca en un barri de tavernes i carreters a la frontera de les Corts amb Barcelona, dins d'aquella llengua de terra que s'estrenyia i anava a morir al Pont del Mico (Aragó amb Casanova), punt on l'antic camí de Sarrià es desdoblava i prenia els noms de camí de les Corts i Travessera de Baix fins el Collblanc.


El Pont del Mico l'any 1926 (Foto: Berenguer)


Carrers aleshores poc urbanitzats, gens il·luminats, sense asfaltar i plens de fang, amb el tren de al MZA circulant a cel obert cap a l'Espanya Industrial i l'estació de Sants (aleshores on comença el carrer Vallespir), abans que l'avinguda de Roma fos avinguda (les vies s'havien de creuar per passos a nivell i la rasa no es va construir fins els anys 20).


Guarda i caseta del pas a nivell del carrer Villarroel a la futura
avinguda de Roma, amb el Pont del Mico al fons (1917)


Carrers esquitxats de tallers, magatzems i fàbriques, com la de Can Batlló, indústria tèxtil fins 1889 i abandonada fins que el 1908 es converteix en l'Escola Industrial. O la fàbrica Lehmann de nines de porcellana i joguines de llauna, del carrer Consell de Cent, 159. El propietari era en Max Sontheimer, pare de la barcelonina Dory Sontheimer, autora de Les set caixes, on relata l'extermini de bona part de la seva família en els camps d'extermini nazis.


Treballadores muntant nines a la fàbrica Lehmann, l'any 1914
Foto: Brangulí (ANC)

Can Batlló al carre Urgell. Al fons a l'esquerra, el carrer Rosselló
i el camí de les Corts envoltat d'horts i masies

Els horts de la masia dels avis de la Francesca Alemany al camí
de les Corts,amb la xemeneia de Can Batlló al fons (1925)


Amb monuments tan poc turístics com l'Escorxador General, fent frontera amb Hostafrancs i amb el turó de la Vinyeta, ahir Gòlgota medieval sembrat de forques, al peu de l'antiga Via Augusta romana, avui convertida en avinguda Mistral (aproximadament en el mateix lloc del Camí Vell de la Creu Coberta), i després coronada per la plaça de toros de Las Arenas al cim del turó de la Vinyeta, construïda dos anys abans de la publicació del poema i donant continuïtat a l'espectacle de la mort. I no lluny d'allà, les obres de la futura presó Model, inaugurada el 1904 disset anys després d'haver-se'n iniciat la construcció.


L'Escorxador, vist des del carrer Diputació, l'any 1930

El pont sobre el tren al carrer de Vilamarí i la presó Model,
abans que existís l'avinguda de Roma (1908)


Al costat del Mercat del Ninot hi havia el solar de l'Hospital Clínic (1906), sobre terres arrabassades a Gràcia la dècada de 1890, just a sota del camp de futbol dels carrers de Muntaner, Indústria (París), Casanova i Coello (Londres), on jugava el F. C. Hispània (el Barça no ho faria fins 1905), i després convertit en velòdrom (1909-1910), raó de l'existència del famós bar que en conserva el nom ciclista.


El camp de futbol de Muntaner, amb l'Hospital Clínic al fons
Foto: Brangulí (1912)


I prop del camp de futbol, la Granja Experimental (1854-1926), construïda en els terrenys de la Torre del Pla, finca del marquès de Sentmenat situada entre el curs de la Travessera de Gràcia i els carrers de Coello (Londres), Villarroel i Comte Borrell (aleshores encara a la Vila de Gràcia), i dedicada a jardí botànic i granja agrícola per a la formació de pagesos. El toc paradisíac del barri, travessat per la riera de la Creu d'en Malla.


La Granja Experimental en un plànol de l’any 1902, situada
sota la Travessera de Gràcia i el convent de les Caputxines
del barri de Galvany, a Sant Gervasi de Cassoles


Descampats arreu, alguns fent de límit i ocupats per campaments de zíngars que feien ballar l'ós i que encara vaig arribar a veure, camí de la barriada de Sant Genís, també coneguda com a Camp de la Creu (el carrer Morales i la placeta del Carme sobreviuen miraculosament avui), entre la riera de la Magòria, que feia de partió amb Sants, i el vell camí que portava de les Corts a Sarrià, encara amb horts i corrals, arraconats per la fàbrica Castells de vernissos. Terres rurals als límits de l'Eixample i que fins feia cinc anys havien estat del poble de les Corts.

I poblats de barraques. Unes al límit del barri, entre el Paral·lel i la Via Augusta convertida en el camí Ral que sortia del portal de Sant Antoni, anomenat de la Creu Coberta (creu de terme situada al peu de les forques i davant de la Ciutat d'en Nyoca) i avui Mistral. En deien "patis". Les primeres, construïdes a finals del segle XIX pels obrers de l'Exposició Universal de 1888; les següents, per l'Exposició Internacional de 1929. I desaparegudes quasi totes abans de la inauguració per no deslluir els palaus de Montjuïc, finestra de Barcelona al món sota el pas ferm de la dictadura de Primo de Rivera: els patis de les Fustes, de les Calderes, del Carboner, de l'Alcalde, del Cotó i dels Mistos.


Els patis de barraques de l'avinguda Mistral, a la dècada de 1920
Foto: Josep Domínguez (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)


D'altres nuclis de barraques s'estenien entre els dos grans pols d'atracció: l'Escorxador i la Model, amb el tren fent d'eix, segurament atrets per l'activitat econòmica que generaven aquestes "institucions". S'estenien en el triangle format per Calàbria, Aragó i la via del ferrocarril. Sobre les ruïnes d'aquestes barraques va ser construïda la casa dels meus avis i jo hi vaig néixer. La vida es recicla infinitament.


Barraques de Roquefort- Entença-Vilamarí, entre València i el tren
Foto: Josep Maria Sagarra (ANC)


Tornant al poema satíric i crític, la capçalera de la revista es presentava així, en català prefabrià i prosa humorística:


La Perdiu ab Salsa. Periódich substanciós literai y culinari, ab ninots picants. Sortirà cada sovint y's vendrà per tot arreu á 10 céntims.

Direcció i Administració: entrant a má esquerra la primera travesia [des del número 10: Balmes, 11]. Impremta de Francisco Badia, Dou, 14 [des del número 11: Tipografia Valencia, 232, interior].


La Perdiu ab Salsa era un periòdic satíric polític, editat l'any 1902 (números 1-13, entre l'1 de gener i el 22 de març) que anava contra els radicals i feia burla dels catalanistes, criticava La Veu de Catalunya i censurava L'Esquella de la Torratxa. En l'article de presentació s'hi llegeix que "no serem semanaris, perqu'l públic no's crega que surtim del Seminari, que prou fama en tenim. Tampoc serem quinzenaris, perquè encara que'ns fessin aquella visita, ab aquella bretolada no hi volem tenir tractes de cap mena... Mirin tot sovint pels kioskos y quan lo vegin senyal que haurá sortit..."

El director era en Salvador Bonavia (comediògraf i editor. Barcelona, 1876-1925), i entre els col·laboradors hi figuraven Rossend Pons, Jep de Jespus, Japet de l'Orga, L'Avi Riera (Jaume Vila i Riera, escriptor nacionalista), entre d'altres.

La vida segueix, els avis ja són morts, l'ós no balla (i avui no el deixarien ballar), al Ninot ja no hi ha carreters, el tren va sota terra i ja no hi ha ponts, l'Escorxador és un parc, la plaça de toros és un centre comercial i d'oci, ja no hi ha granja, ni camp de futbol, a Can Batlló s'hi estudia, les barraques busquen altres perifèries i marges, però la presó segueix al mateix lloc recordant, com les forques, que la llei és implacable. Com el pas del temps.


L'Esquerra de l'Eixample en un fragment d'un plànol de finals
del segle XIX. Encara estan definides les fronteres de Barcelona
amb els pobles de les Corts, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i la
Vila de Gràcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

30 comentaris :

  1. Una pasada, como siempre...
    Salut ¡¡¡

    ResponElimina
  2. L'escorxador! jo encara havia vist passar les cabres cap l'escorxador pel carrer Vilamari

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, jo veia passar els camions carregats de bestiar pel carrer València amb Calàbria des de casa dels avis.

      Elimina
  3. Enric, és possible que a en aquesta banda de l'Eixample s'hi formés un petit focus de barraques com va passar al Somorrostro o al Carmel o a Montjuïc? No he buscat si està documentat, però una professora de l'ETSAB me'n va parlar fa temps i deia que era un tema poc conegut, però va existir i va desaparèixer abans que les altres, amb l'expansió del pla Cerdà. Ara no sé si m'equivoco de zona, tu en saps alguna cosa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un petit nucli no: dos grans nuclis. He ampliat l'apunt per explicar el barraquisme i he afegit més dades de fàbriques i horts.

      Elimina
    2. Gràcies, Enric!
      "La vida es recicla infinitament", què bo!
      Jo hauria volgut fugir en un carro dels zíngars!

      Elimina
    3. Jo també! Aventura i literatura plegats.

      Elimina
  4. Un magnífic reportatge, et felicito Enric.
    Al mig de tot aquell batibull d'usos, de fang i de vies destacava la racionalitat de les alineacions d'en Cerdà. Crec que aquella racionalitat va ser un catalitzador de la millora de les condicions socials, més d'un autor ha afirmat que un bon urbanisme és el millor factor de socialització del progrés.
    Et felicito.
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Francesc! Segurament és cert. Llàstima que aquesta socialització no s'ha aplicat sempre. El nyap de la postguerra ha llastrat el creixement racional de la ciutat.

      Elimina
  5. Ja ho pots ben dir, literatura i aventura, art i vida plegats. En aquest cas és la reconstrucció més que la "reconstrucció" de Barcelona. Poques ciutats deuen tenir aquesta consciència de "creixement" urbanístic gairebé com les que han pres terreny al mar. A mi em ve, m'arriba, un vell eco del que va significar la reivindicació de l'enderrocament de les muralles per anar a l'aventura i conquerir per Barcelona aquesta plana fins el Tibidabo i "eixamplar-se". Sempre em fas venir records, en aquests cas records que no són meus, sinó dels avis i de gent que no vaig conèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em dono per ben pagat si aconsegueixo arrencar sensacions. Com en d'altres coses, Xavier, som fills de la idea i el concepte de ciutat. No et sabria dir com ho han viscut en altres ciutats, però som molts els barcelonins que hem crescut a la vora del relat i l'aroma de la nostra història. Ens passa el mateix amb el cinema. Tenim una edat que ens ha permès viure una època on era possible absorbir-lo des de la seva creació.

      Elimina
  6. La primera adreça de la casa dels meus pares, on encara viu la meva mare, era Carretera de Sarriá, avui Avinguda de Sarrià... En el número 29 vaig viure fins que em vaig casar... Un bon reportatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Teresa. He intentat recrear una aroma, la d'una època on els camins es van convertir en carreteres abans que ens les canviessin per avingudes.

      Elimina
    2. Jo vaig tenir com a primera adreça Avinguda (carretera) de Sarrià 25!!!

      Botigues que recordo, la llibreria Capri, la merceria Sara, al costat del portal una granja de berenars (ara hi ha una casa de barrets...) i passat el 25 un taller de taximetres, que es deia, crec, Costa...

      Elimina
    3. Devia ser poc abans d'arribar al cinema Aquitània, oi? Després va ser la Filmoteca i ara teatre.

      Elimina
  7. Vaig viure un parell d'anys just davant de l'escorxador quan encara era escorxador, molt abans de convertir-se en parc. Quants records! El que no sabia és que hi hagués hagut barraquisme per la zona, i això, malgrat no haver-ho viscut en pròpia pell, ja ho acabo d'incorporar al meu imaginari personal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara imagina't també la riera baixant per l'avinguda Tarradellas, darrere de la presó, i el turó de la Vinyeta amb les forques i tindràs una idíl·lica postal. I si recordes el bar "El guante de oro" del carrer Llança, veuràs que no vas anar a parar al Foto Ramblas per casualitat. I potser tampoc tan a prop del Price. Quin somni et persegueix, Sícoris? :)

      PS: A quina banda de l'Escorxador vivies?

      Elimina
    2. Vivia a Aragó/Vilamarí, davant per davant de l'escorxador i no gaire lluny de la Model. Recordo "El guante de oro" i l'ambientillo que hi havia, similar al d'"El mundial", que havia freqüentat més. Suposo que no vaig anar a parar al Foto Ramblas per casualitat. Tampoc ho deu ser que ara visqui tan a prop del Price. Parlar de predestinació potser seria excessiu, però és obvi que el demiürg està jugant als daus amb mi. :)

      Elimina
  8. Hola Enric, a part de l'emoció que he sentit al veure la foto dels meus avis i pare a la masia del Camí de les Corts, tinc altres records: els meus tiets (germà del meu pare) vivíen a un edifici del carrer Provença entre Rocafort i Entença. De petits el meu germà i jo anavem de "vacances" al seu pis entresol amb una gran terrassa -nosaltres viviem a Cornellà-. Jo anava a tancar el camió amb el tiet a l'altra banda de l'illa de cases, al carrer Aragó on a mi m'agradava veure des-de la barana de pedra, els trens passar...

    ResponElimina
  9. Felicitats, un gran i elaborat reportatge!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Francesca, per cedir-me la fotografia. És una imatge excepcional que permet il·lustrar perfectament aquest territori entre les Corts i l'Eixample quan encara estava ocupat per horts i masies.

      Recordes d'on prenien l'aigua per regar? Era de pou o l'agafaven d'alguna riera?

      Elimina
  10. No ho se Enric. No hi sentit parlar mai al meu pare de cap riera, sembla que més aviat era de pou. Tens dues fotos més de Les Corts al privat del Face.

    ResponElimina
  11. Es fantastic Enric !! sembla que ens parlis d´un altre mon,,,,Estic esperant la fira del llibre de Sant Jordi per veure ,i comprar ,el teu tan desitgat llibre (per mi) de las croniques de la Ciutat,,, Oi que sortira !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jaume! Probablement era un altre món. Em sembla que no tindrem sort i el llibre no sortirà per Sant Jordi. Amb el canvi de consistori després de les eleccions municipals tot s'ha endarrerit molt. Et tindré al corrent.

      Elimina
  12. Ui, perllongada i decisiva és la meva experiència del recorregut entre el Ninot i la placeta de la font del Pollastre; allà on Aragó s'estreny i on els avis tenien el taller de joguines. Per no estendre'm em cenyiré a un tema que sovint passa desapercebut, i que són les transfiguracions que sofreixen els edificis, i el paisatge urbà, amb les remodelacions. Aquell portal d'una botiga d'ordinadors com tantes... A tu no t'enganyen amb uns marbres de pega i uns muntants d'alumini. No quant encara sents la ferum de les vaques recloses i veus les posts de roure clivellat de la porta i, sempre, uns brins de palla al llindar que no hi ha vent que se'ls endugui.
    I el canvi substantiu que suposava creuar l'Avinguda de Roma i l'esvoranc del tren? Aquell petit nucli "selecte" de Casanova (quants "Casanovas" sobrers!): la gran terrassa de l'Hostal de la Perdiu (on puc garantir que el Kubala s'hi va passar anys), i poc més amunt el "Guria"(un restaurant dels que feien molt i molt "senyor"). Ara la Perdiu és un framfurt i el basc un no sé què dels peus. En canvi el nou Ninot foragita als veïns de tantes ínfules selectes i cares pels forasters! Ah, i al taller dels avis hi penja un gran rètol de "Local disponible" (que consti que en un moments dels 80 s'hi va instal·lar l'associació de veïns de l'esquerra). I a seguir girant, en aquest cas cap a l'esquerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta aquest teu comentari, Girbén, perquè il·lustra perfectament els canvis del territori entre aquells anys 60 en què tot encara feia olor a passat i les dècades posteriors que van escombrar tot vestigi que fes olor a vaca o a carbó. Però com tu dius, els postissos no ens enganyen, com molt bé ens ho anuncia el rellotge i el sifó de l'antiga fàbrica de l'avinguda de Roma. Tanco els ulls i intento veure el taller de joguines, però no el veig. Sí recordo, però, la botiga de l'EKO de Comte Borrell. Seguirem girant cap a l'esquerra, sens dubte.

      Elimina
    2. http://barcelofilia.blogspot.com.es/2013/02/restaurant-guria-casanova-97-99-1950.html

      Elimina
    3. Per dates queda una mica lluny de l'espai temporal de l'apunt. El poses per alguna raó especial?

      Elimina