Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 31 de març del 2016

La catedral dels pobres

La Sagrada Família a principis del segle XX, en un entorn rural
Foto del doctor Cèsar Comas Llaberia


El 31 de desembre de 1881, Josep Maria Bocabella, llibreter i filantrop pietós, va adquirir uns terrenys que acabarien delimitats pels carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya per 172.000 pessetes, amb diners obtinguts d'almoines, per aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família i construir-hi unes escoles, que va començar l'arquitecte murcià Francisco de Paula del Villar després que el bisbe Urquinaona hi posés la primera pedra el dia de Sant Josep de 1882. El projecte es va aturar per desavinences professionals, i el 1883 Gaudí passava a encarregar-se de les obres. El desembre de 1884 signava el projecte, però la va deixar inacabada el 10 de juny de 1926, data en què va morir després de ser atropellat per un tramvia, tres dies abans.

Des de la mort de Gaudí el temple expiatori de la Sagrada Família ha prosseguit la seva construcció finançat a través d’almoines (d’aquí el concepte de “temple expiatori”: expiar els pecats pagant) i allargant-se en el temps seguint la tradició de les catedrals medievals, fins a convertir-se en una de les icones arquitectòniques de Barcelona, com ho confirmen el nombre ingent de fotografies i turistes que envaeixen cada any els carrers que l’envolten.

La nòmina dels detractors de la continuació de les obres és extensa, i la proposta que la vegetació s’enfilés torres amunt fins convertir el temple en un jardí romàntic i decadent no hauria estat forassenyada. L’arquitecte l’anava concebent dia a dia en el seu cap, cosa que va quedar definitivament demostrada quan –ironies del destí– el 10 de juny de 1986, el mateix dia i mes en què va morir Gaudí (en podeu veure l'expedient a De Santa Creu a Sant Pau), Josep Maria Subirachs signava el contracte per fer-se càrrec dels ninots que adornen el pastís. El 20 de juliol de 1936, dos dies després de l'alçament militar feixista que va originar la Guerra Civil, el temple va ser incendiat i el foc va destruir el taller on l’arquitecte guardava esbossos, maquetes i models, que també van sucumbir a les flames purificadores.

És cert que el mateix Gaudí va preveure que quan ell no hi fos les generacions futures anirien completant la construcció del temple adaptant-la als gustos dels temps. Però la Sagrada Família és filla d'una follia com ho van ser, per posar un exemple radical, la construcció de les piràmides d'Egipte. Si ara se'ns plantegés el cas d'acabar la catedral de Barcelona com sí va decidir de fer-ho Manel Girona a finals del segle XIX, ho faríem? No crec que ningú s'hi atrevís. Per què amb la Sagrada Família sí? Perquè hi ha molts interessos darrere que res tenen a veure amb l'esperit de Gaudí.


Els afores del Clot

Jo sóc fill del Clot i, com a tal, la Sagrada Família, on anàvem a patinar, era una de les curiositats dels afores del barri, que no superava per res el castell de la fàbrica de la Damm. Pel passatge d’Anglesola, travessant horts –amb moreres que alimentaven els nostres cucs de seda–, corrals –on els galls encara anunciaven la sortida del sol a mitjan anys 60– i petits tallers –que ens subministraven coixinets per fer les rodes dels carretons amb què corríem pel barri–, sortíem fora del nucli del Clot passant per la casa on vivia l’Home dels coloms. L’olor d’ordi alegrava els sentits i la planta embotelladora ens feia embadalir davant la vidriera, acompanyats del so monocord de les màquines, com una salmòdia.

En direcció a Barcelona, passat el vell camí d’Horta (ara carrer del Freser), fàbriques i magatzems s’escampaven encara entre casetes baixes nascudes a les vores dels antics torrents de Milans, del Notari o d’en Mariné, convertits en passatges, i les noves edificacions dissimulaven el territori despoblat on es va decidir construir la Sagrada Família i que havia estat del municipi de Sant Martí de Provençals fins l’any 1897, en què es va produir l’annexió forçada a Barcelona.


El Poblet

El temple, però, va ser construït prop d’un petit nucli habitat de Sant Martí anomenat el Poblet, l’any 1868, en un entorn rural d’agricultura bàsicament de secà (blat, ordi, oliveres i vinya) i ramaderia (la darrera granja amb cabres i venda de llet va estar fins els anys 60 a la part baixa de l'avinguda de Gaudí), que amb el temps va esdevenir industrial, sobretot amb la instal·lació de la fàbrica de la Sedeta (1899) o la fàbrica de cervesa de La Bohemia (1905; Damm a partir de 1910) i els límits del qual es consideren compresos entre les Saleses (ara passeig de Sant Joan amb València) i el temple de la Sagrada Família. El “carrer major” del Poblet era el tros del carrer València entre aquestes dues edificacions. Del nucli en queden alguns passatges amb construccions baixes originalment per a obrers, que guarden la trama de l’Eixample: Bofill, Font Maiol, Gaiolà o Mariné.

El lloc més antic, anterior a la construcció del barri, és el camí dels Enamorats, encara existent, que unia els Molins Reials del Portal Nou amb els molins del Clot, i més enllà fins a Sant Andreu i Montcada. El nom recordava un vell casalot que estava prop de l'Arc de Sant Sever i del Molí de Dalt del Clot (Aragó-Meridiana, al costat de l'església), on l'any 1703 es va construir una fibla que prenia l'aigua del Rec Comtal per dur-la fins a Canaletes. Prop del Poblet, per sobre de la Sagrada Família i fent frontera amb Gràcia hi ha els barris de Can Peus (format pel supervivent passatge de Conradí, a Sicília amb Rosselló) i el del Camp d’en Grassot, comprès entre els carrers Pare Maria Claret, Torrent d’en Mariné , Còrsega i passeig de Sant Joan, i que també es pot reconèixer avui sobre la trama de l’Eixample pels passatges que travessen les illes, com el que du el nom del barri. I a la frontera del camí dels Enamorats hi havia el barri de la Sínia.


El Poblet i el Camp d'en Grassot, en els límits entre Barcelona i
Sant Martí, i el temple de la Sagrada Família en forma de creu
Fragment del plànol Barcelona y sus alrededores (1890)
Font: ICGC


La catedral dels pobres

Va ser Gaudí qui es va referir al temple expiatori de la Sagrada Família com “la catedral dels pobres” i aquest va ser el nom (potser suggerit per Torres i Bages) d’un oli sobre tela de Joaquim Mir (1873-1940), pintor de la Colla del safrà o Colla de Sant Martí amb Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual, amb qui Mir pintava a l’aire lliure als afores de Sant Martí de Provençals donant als quadres el característic color ocre ensafranat que dóna nom a la colla.


La catedral dels pobres (1898), Joaquim Mir
Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza
Museu Nacional d'Art de Catalunya


La catedral dels pobres (1898), fent honor al sobrenom del temple, mostra una família de pobres captaires davant d’una Sagrada Família encara en els seus inicis, enmig de les pedres que treballen els picapedrers. Si la fotografia del temple envoltat de cabres que encapçala aquest apunt captiva pel seu valor rural, la pintura de Mir ens mostra un alt valor iconogràfic que contrasta la magnitud del projecte amb la pobresa humana representada per una família que immediatament ens fa pensar en el relat evangèlic.


Caballitos baratos (1901), Opisso
Diputació de Biscaia


Però si no en tenim prou amb aquesta mirada realista i crítica, encara tenim una altra mostra, poc coneguda, de la relació que s’estableix entre les obres humanes i divines. L’any 1901, Opisso (1880-1966) ens oferia un dibuix on contrasta l’expiació representada per la Sagrada Família a mig construir amb un grup divers de gent (obrers, menestrals, pagesos, soldats i canalla) que entretenen l’espera terrenal amb un carrusel, que Opisso titula irònicament com Caballitos baratos.

Si algú té cap dubte sobre el que representa la Sagrada Família, Mir i Opisso ens refreguen per la cara la realitat, que si en aquells anys era molt evident perquè els contrastos eren punyents, avui la dissimula la façana turística que emmascara aquest gran bolet.


Esbós de La catedral dels pobres, de Joaquim Mir
Museu Nacional d'Art de Catalunya

dissabte, 26 de març del 2016

Contra el patiment, Aspirina



La Setmana Santa ens porta el ressò, com amb una veu en off, del relat escenificat de la passió, mort i resurrecció del rabí Jehoshuà (יהושע), el Jesús (Ἰησοῦς) dels evangelis, que de messies i fill de Déu passarà a ser Déu dels cristians per obra i gràcia de Saül de Tars (שאול התרסי), més conegut com a Pau, fariseu educat també com a rabí i convertit a la nova fe després de caure del cavall camí de Damasc, l'any 36, sense haver conegut Jesús.

Condemnat a la creu, a més de profeta Jesús va ser probablement un guerriller galileu (1). Per als romans, la pena de crucifixió estava destinada als reus de sedició i traïció, no als de conflictes religiosos que, d'altra banda, eren competència del Sanedrí i de les autoritats jueves. El galileu es passejava amb els seus acòlits cenyint espasa: Simó ben Johanan (שמעון בן יוֹחָנָן), l'apòstol Pere, li talla una orella al criat del Gran Sacerdot quan són detinguts a Jerusalem (2).

Com ja havíem explicat a La sagrada forma de l'aspirina, els anys 40, en el període més sagnant de postguerra espanyola, Bayer anunciava la miraculosa aspirina fent servir aquesta parafernàlia religiosa que il·lustra aquest apunt. Mentrestant, l'empresa alemanya, aleshores integrada en el consorci IG-Farben (amb Basf i Hoechst) de la indústria nazi, col·laborava a produir el gas Ziklon-B, l'àcid cianhídric que es feia servir a Auschwitz per solucionar definitivament el mal de cap nacionalsocialista: 1,3 milions de jueus assassinats, només en aquest lager.

Dissabte Sant, Jesús és mort i enterrat. Al vespre els fidels fan la Vetlla Pasqual esperant que ressusciti passada la mitjanit a la vora del foc. Sempre el foc purificador. El ritual corprèn, com qualsevol mite o llegenda. Però és ple d'esperança. A ciutat ja no se celebra així, però hi ha llocs que sí. Sense cap altra parafernàlia ritual. Diumenge, ressuscitarà. Com l'arbre que rebrota. És primavera.

Per il·luminar la tètrica nit d'aquella postguerra de restriccions de llum, aquesta targeta publicitària era feta amb una substància fosforescent que permetia reproduir una fantasmagoria de Jesús a la paret si miraves fixament la imatge durant trenta segons. Ja no corprèn; espanta!




[+]

Bereshit ha fet donació d'aquesta imatge al Morbid Anatomy Museum de Nova York


Notes:

(1) Si voleu saber més sobre les arrels jueves del cristianisme, llegiu La sinagoga cristiana (Barcelona: Muchnik, 1989), de Josep Montserrat Torrents, historiador i doctor en Teologia i Filosofia. I sobre la relació del Jesús històric amb els grups armats oposats a la dominació romana, llegiu Jesús, el galileo armado (Madrid: Edaf, 2007), del mateix autor.

(2)  Segons Jn, 18; els altres evangelistes no n'esmenten el nom: Mt 26,47-56; Mc 14,43-50; Lc 22,47-53)

dijous, 24 de març del 2016

La festa de Purim



Purim (en hebreu פורים, Purim, “sort”) és una festivitat jueva molt semblant al Carnaval, que se celebra el dia 14 del mes d'Adar i que es correspon aquest 2023 (5784 en el calendari hebreu) amb el 7 de març (comença al capvespre del dia 6 de març, just quan es pon el sol).

Durant aquesta celebració es commemora els fets que relata el Llibre d'Ester. Escrit en el segle V aec, aquest llibre de la Tanakh (la Bíblia hebrea) explica la història de la reina Ester, situada durant l'exili jueu a Babilònia (587-538 aec). El rei persa Assuerus (probablement Xerxes) després de repudiar la seva primera esposa, Vasti, per desobeir-lo, es casa amb Ester, filla adoptiva de Mardoqueu, després de triar-la entre les dones més belles del regne. Aman, governador del rei, proclama l’extermini de la comunitat jueva després que Mardoqueu es negués a postrar-se davant seu en senyal de submissió, sense saber que l’esposa del rei és també jueva. Avisada per Mardoqueu, Ester intercedeix davant el rei arriscant la vida i aconsegueix que s'anul·li el decret i que Aman sigui executat.


Disfresses de Purim a Trzebinia, Polònia (1938)


Durant la lectura del Llibre d’Ester, cada cop que es pronuncia el nom d'Aman es colpeja el terra i els infants fan soroll amb carraques, en senyal de desaprovació. Entre disfresses, regals, càntics i alcohol, és típic menjar orelles d'Aman, unes pastes fetes de farina, sucre, ous i suc de taronja, que es farceixen de dàtils i nous, o de melmelada.

Llibre més llegendari que històric, és l’únic dels que componen la Torà hebrea i la bíblia cristiana on no surt esmentat ni un sol cop el nom de Déu. I diu una tradició que quan s'oblidin totes les obres profètiques i hagiogràfiques, el Llibre d'Esther encara serà recordat i el Purim se celebrarà sempre.





divendres, 18 de març del 2016

L'últim tramvia de Barcelona va ser un bar

El primer tramvia de Barcelona



El dia 18 de març de 1971 Barcelona va acomiadar les dues darreres línies de tramvies de la ciutat. No van arribar al segle d’existència: van ser 99 anys 3 mesos i 8 dies des d’aquell llunyà 27 de juny de 1872 en què Barcelona inaugurava la seva primera línia del Pla de la Boqueria fins als Josepets (plaça Lesseps), amb un cotxe de tracció de sang, és a dir, tirat per mules o cavalls.


L'últim viatge del tramvia 51 (jardinera)
Foto: Felip Capdevila Rovira


Centenars de ciutadans van dir el darrer adéu a la línia 49, que anava de les Drassanes fins a Horta, i la 51, de les Drassanes fins a Via Júlia. Van ser acompanyats, de matinada, per una rua de vehicles històrics -entre ells una jardinera d'aquelles que et permetien anar a mar sota el sol de l'estiu amb la brisa entrant per la finestra i portant olor a sal-, i flanquejats per la Banda Municipal de Barcelona, que a ritme de fanfàrria els va anar a enterrar a les cotxeres de l'avinguda de Borbó, com en un funeral negre de Nova Orleans.


L'últim viatge del tramvia 51
Foto: Pérez de Rozas


Durant el comiat ciutadà es van produir diversos aldarulls que van provocar que els tramvies arribessin molt malmesos a les cotxeres de l'avinguda dels Quinze (abans de Borbon i antic Camí de Sant Iscle). Però aquella mateixa matinada encara hi va d'altres unitats que van circular per la ciutat, tot i que no de forma oficial. Com explica Alfred Puig, van traslladar uns tramvies des de les cotxeres del carrer Casanova fins a les cotxeres dels Quinze. En arribar a la plaça Maragall es van trobar amb la "comitiva" que tornava d'acomiadar els tramvies oficials, i la gent va embogir perquè volien endur-se records d'aquell últim dia i van acabar bolcant un dels tramvies. Aquests actes no els va recollir la premsa de l'època, i es coneixen com la Nit Incívica.


L'últim viatge del 49 (jardinera)


A la gorja d'un dels carrils va quedar posada la falca que van fer servir per descarrilar el tramvia i va ser visible fins que es va renovar el passeig Maragall. Alfred Puig va demanar a uns operaris si li podien fer un tall del carril amb la falca per preservar-lo, però els carrils entre el carrer Indústria i la plaça Maragall no es van treure i encara resten sota l'asfalt amb la falca amagada fins que algú no la desenterri.


Destrosses en un dels tramvies que van circular la darrera nit
Foto: J. Ibáñez


Fins que Barcelona no va recuperar els tramvies l’any 2004 amb el TramBaix i el TramBesòs, el Tramvia Blau (inaugurat el 29 d'octubre de 1901 a la vegada que el funicular), que comunica l’avinguda del Tibidabo amb el funicular que du a les atraccions, va quedar com a relíquia testimonial. El 28 de gener de 2018, el servei del Tramvia Blau quedava suspès per al canvi integral de vies i catenària sense data de retorn. La mort dels tramvies l'any 1971 deixava enrere una certa imatge de postguerra, entranyable, amb la canalla penjada dels estreps i aquell cel de ciutat centreeuropea enteranyinat de cables i catenàries, i de vies obrint-se pas entre les llambordes.




Curiosament, el mateix any 1971 s’inaugurava al barri de Torre Baró el grup escolar Font dels Eucaliptus que substituïa el Colegio San Juan, una escola formada per dotze tramvies que feien d’aula i que van ser instal·lats al berenador de la Font dels Eucaliptus. Una precària instal·lació escolar que segurament va fer les delícies dels nens assilvestrats.






Aquells “escuelones”, com els va batejar Huertas Clavería a la revista Destino (1967), van servir per escolaritzar centenars de nens dels suburbis barcelonins a llocs com Montjuïc, el Turó de la Peira o l’esmentat Torre Baró, entre 1960 i 1971. Precisament en uns anys en què se’ns venia la modernització d’Espanya, la perifèria de la modernitat estava sense urbanitzar i eren milers les persones que vivien dignament en llocs indignes.




Però un cop desapareguts els tramvies i els “escuelones”, a Montjuïc es va mantenir durant uns quants anys un darrer testimoni tramviari. Els barcelonins que s’havien d’examinar del carnet de conduir recordaran de ben segur el Bar Tranvia, col·locat en el control número 7 del vell circuit de Montjuïc, límit i frontera d'aquella altra Barcelona que floria entre les barraques de Can Valero, Tres Pins o Les Banderes.




Ara, d’aquells vells tramvies només en queda el pal de l’antiga catenària de la ronda de Sant Pere, al costat del Bar Trole, i els suports encastats a les faces de moltes edificacions de la ciutat (alceu els ulls a carrers com Trafalgar o Nou de la Rambla) i, es clar, els documentals del No-Do, veritable llençol arnat on es projecten les imatges fantasmals d'un imaginari que sembla no haver existit mai.


"Los últimos tranvías de Barcelona"
No-Do núm. 1441A, 17/08/1970






Portada del número 3 de la revista de Transports de
Barcelona, dedicada al 10 aniversari de la supressió
dels tramvies (març-abril de 1981)
Autor: Josep M. Solé

dijous, 10 de març del 2016

Ingrid Pitt, Dràcula i el mite eròtic




Si en el cinema la figura del comte Dràcula estarà per sempre més lligada a Christopher Lee, per a tots els que vam gaudir del gènere de terror de vampirs quan érem adolescent hi ha una actriu que es va convertir en la nostra mussa cinematogràfica: Ingrid Pitt, la comtessa Dràcula.

Ingrid Pitt (nascuda Inguxka Petrov) va néixer a Polònia el 21 de novembre de 1937 i va morir el 23 de novembre de 2010 a Londres. Filla de pare rus i mare jueva polonesa, va ser internada en el camp de concentració d'Stutthof, però va tenir la sort de sobreviure a la barbàrie nazi. Quina ironia que del terror dels camps passés a ser reina del terror cinematogràfic! Ingrid deia: "De nena, vaig viure l'horror en un camp de concentració. Pot semblar sorprenent que interpreti pel·lícules de por havent tingut una infantesa tan terrible. Però potser és per això que se'm donen bé aquest tipus de papers".

Va viure a Berlín acabada la Segona Guerra Mundial, on va formar part del Berliner Ensemble creat per Bertolt Brecht. Es va traslladar als Estats Units després de casar-se amb un soldat americà, però després d'una breu experiència cinematogràfica americana (va participar a la pel·lícula Doctor Zhivago), va retornar a Europa, on va desenvolupar bona part de la seva carrera com actriu amb la productora de films de terror Hammer, amb pel·lícules que són un clàssic del gènere, com Las amantes del vampiro (1970), La condesa Drácula (1971), La mansión de los crímenes (1971) o El hombre de mimbre (1973); i a la televisió a la sèrie de culte Doctor Who.

A més d'actriu, Ingrid Pitt era escriptora. Va col·laborar com a columnista en diverses revistes i en llibres especialitzats en cinema, i va escriure algunes novel·les: Cuckoo Run (1980), The Perons (1984), Eva's Spell (1985) o Katarina (1986), i la seva autobiografia, Life's a Scream (1999).

Com si fos una Lilith bíblica, la figura de la vampiressa reordenava el mite diabòlic del príncep de les tenebres i recuperava la concepció dual de la creació del món i del regnes de la vida i de la mort en forma de mascle i femella. La comtessa Dràcula emergia com un súcube que robava la vida a través del plaer i ens la donava als espectadors. Naixia un mite eròtic que s'encarnava en el cos seductor d'Ingrid Pitt. I nosaltres, com a bons adolescent, ens vam deixar arrossegar pel mite i per l'erotisme d'aquest personatge i de l'actriu que l'interpretava. Havíem resat per una Vampirella (el còmic encara havia de tardar uns anys a arribar als nostres quioscos) de carn i os i les nostres pregàries van ser escoltades.




Sempre hi ha hagut mites eròtics, però fins que no es van encarnar en les pantalles dels cinemes van formar part només del món adult. Què va passar perquè a partir dels anys 60 els adolescents de mig món ens convertíssim en subjectes hipersexualitzats i busquéssim en l'espai públic i en la cultura popular i de consum referents eròtics? Dels insinuants turmells dels peus pujant a la plataforma d'un tramvia a la minifaldilla de Mary Quant hi ha la mateixa distància que separa els genitals del sistema límbic cerebral.

Trobarem respostes individuals que tenen a veure amb la manera com cadascú gestiona la seva sexualitat i com busca instintivament en l'entorn més proper allò que serveix com a model de satisfacció. En el cas dels nois que no vam viure la postguerra però vam ser educats en una societat repressora i reprimida, podríem fer un viatge iniciàtic sense solució de continuïtat que aniria des del complexe d'Èdip a la veïna seductora, passant per les mares dels nostres amics, les perruqueres, o fins i tot la prostitució, abans no es trobava un lloc en el món.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, ple de classes mitges assedegades i víctimes de les noves indústries.

Les veïnes i les mares deixen de ser un referent eròtic perquè la literatura, però sobretot el cinema, ens oferien on triar què servia millor per a les nostres necessitats i els nostres desitjos, fins i tot els més foscos i ocults, i les parets dels dormitoris juvenils es van omplir de pòsters com en els tallers de reparació de cotxes. Algú ens estava xuclant la sang.