Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 25 d’abril del 2016

Les carasses: els caps parlants de Barcelona

La carrassa de la catedral de Barcelona (1914)
Fons fotogràfic Josep Salvany
Biblioteca de Catalunya


Les carasses: moros i meuques

Les carasses o caps parlants eren autòmats que representaven el cap tallat d'un sarraí que movia els ulls i la boca. Les carasses estaven situades sota els orgues d'algunes esglésies i eren accionats pels organistes. La tradició només funcionava un sol dia a l'any, sempre dins el cicle nadalenc. Com explica Xavier Cordomí, els estudiosos, però, no es posen d'acord en el dia exacte. Segons Joan Basegoda i Nonell era el dia dels Sants Innocents, Aureli Capmany ho situa a la nit de Nadal abans de la missa del Gall, Joan Amades diu que era el dia de cap d'any, i d'altres autors apunten el dia de Sant Esteve. És molt possible, però, que cada població i cada parròquia la fes funcionar en diades diferents.


La carassa de la catedral de Barcelona


Les carasses tenien dues funcions. Una, la d'espantar la canalla i alliçonar-la: l'amenaça que vindrà el moro Mussa ha perviscut a Barcelona i altres indrets de parla catalana fins avui.  L'altra, més festiva, regalar als nens llaminadures i castanyes que el moro escopia per la boca. Aquest costum, ben arrelat a tot Catalunya, va ser prohibit per les autoritats eclesiàstiques perquè la cridòria i el to festiu no era propi d'una església. Aquest va ser el darrer espectacle profà foragitat dels temples, com ho havien estat els misteris i les representacions teatrals d'arrel pagana com el Cant de la Sibil·la, actualment recuperat. Avui els arguments serien que es tractava d'una representació políticament incorrecte.


La carassa de Sant Just i Pastor
Arxiu Parroquial


Malgrat tot, encara es conserven dues d'aquestes carasses. La de la catedral, del segle XVI, que es pot veure al costat esquerre de la galeria que hi ha sobre la portalada principal, i la carassa de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que es pot contemplar a l’Arxiu Parroquial. Hi ha constància dues carrasses més a Barcelona. La de Santa Maria del Mar es va cremar durant la Guerra Civil. De la que se suposa que hi havia a l'església del desaparegut Palau Reial Menor, al carrer d'Ataülf, no n'hi ha cap documentació.




L’any 1988 la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella va recuperar novament la imatge d’una carassa, obra del mestre imatger Manel Casserras i Boix, que la va fer inspirant-se en la de la catedral. La figura es deixa veure únicament els caps de setmana de desembre, abans de Nadal, a la Fira de Santa Llúcia. Es passeja entre les parades i fa un tomb per les places i carrers del voltant de la catedral llançant caramels per la boca als nens i nenes que l’esperen. Cada dia que surt l’arrossega una colla diferent de la Ciutat Vella, que la fa ballar al so de gralles i tabals. La Carassa de Barcelona es pot veure en exposició permanent a la sala dels Gegants Històrics de la Casa dels Entremesos de la Ciutat Vella, situada en el número 2 del carrer de les Beates.


La Carassa de Barcelona a la plaça Nova


Pel que fa a les populars carasses que trobem en algunes cantonades dels carrer de Ciutat Vella hi ha molt a dir. Són escultures de pedra que representen el cap d'un personatge, com les que hi ha al carrer de Mirallers amb Vigatans; al de les Mosques amb Flassaders (el Papamosques); la Caterina del carrer Mestres Casals i Martorell (antic carrer de la Claveguera), preservada temporalment en el Museu d'Història de Barcelona perquè es va enderrocar l'edifici; o la del carrer de les Panses.


Carassa del carrer dels Mirallers

Carassa del carrer de les Mosques

Carassa del carrer dels Mestres Casals i
Martorell, antic carrer de la Claveguera


Tradicionalment s'ha dit que servien per assenyalar bordells, però aquesta afirmació, sense negar que en algun cas pugui ser cert, té molt de llegenda com tants altres misteris de la ciutat que si ho són és perquè no hi ha cap explicació prou documentada.


El cap parlant del Quixot




Capítulo LXII

Que trata de la aventura de la cabeza encantada,
con otras niñerías que no pueden dejar de contarse

Les aventures del Quijote i el cap parlant de Barcelona en el
4t centenari de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)
i altres històries de caps i carasses


"[...] archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" són paraules que Cervantes posa en boca de don Quijote, i que si bé reflecteixen l'estima de Cervantes per Barcelona, acaben convertides en ironia després de la visita del bon cavaller a la ciutat.

Arribats don Quijote i Sancho a Barcelona, s’hostatgen en el palauet de don Antonio Moreno, en algun indret entre el Born, Montcada i el carrer Ample, aleshores la zona noble de Barcelon. Don Antonio és amic de Roque Guinart, que havia acompanyat els dos protagonistes fins el Portal de Mar. Avisat de les desventures del de la Mancha, el ric cavaller barceloní, amic “de holgarse a lo honesto y afable”, decideix burlar-se de don Quijote perquè “no son burlas las que duelen, ni hay pasatiempos que valgan si son con daño de tercero". Després d’un sopar i d'un ball li mostrarà els misteris del cap parlant de Barcelona, com aquells que al costat de fantasmagories i fenòmens van meravellar els nostres avantpassats, durant el segle XIX i principis del XX, en teatres i barraques de fira, com ho il·lustra la portada de 1926 de la revista Virolet.

[...] Levantados los manteles, y tomando don Antonio por la mano a don Quijote, se entró con él en un apartado aposento, en el cual no había otra cosa de adorno que una mesa, al parecer de jaspe, que sobre un pie de lo mesmo se sostenía, sobre la cual estaba puesta, al modo de las cabezas de los emperadores romanos, de los pechos arriba, una que semejaba ser de bronce. Paseóse don Antonio con don Quijote por todo el aposento, rodeando muchas veces la mesa, después de lo cual dijo:

— Agora, señor don Quijote, que estoy enterado que no nos oye y escucha alguno, y está cerrada la puerta, quiero contar a vuestra merced una de las más raras aventuras, o, por mejor decir, novedades que imaginarse pueden, con condición que lo que a vuestra merced dijere lo ha de depositar en los últimos retretes del secreto.

[…] Suspenso estaba don Quijote, esperando en qué habían de parar tantas prevenciones. En esto, tomándole la mano don Antonio, se la paseó por la cabeza de bronce y por toda la mesa, y por el pie de jaspe sobre que se sostenía, y luego dijo:

— Esta cabeza, señor don Quijote, ha sido hecha y fabricada por uno de los mayores encantadores y hechiceros que ha tenido el mundo, que creo era polaco de nación y dicípulo del famoso Escotillo, de quien tantas maravillas se cuentan; el cual estuvo aquí en mi casa, y por precio de mil escudos que le di, labró esta cabeza, que tiene propiedad y virtud de responder a cuantas cosas al oído le preguntaren. Guardó rumbos, pintó carácteres, observó astros, miró puntos, y, finalmente, la sacó con la perfeción que veremos mañana, porque los viernes está muda, y hoy, que lo es, nos ha de hacer esperar hasta mañana. En este tiempo podrá vuestra merced prevenirse de lo que querrá preguntar, que por esperiencia sé que dice verdad en cuanto responde.

Admirado quedó don Quijote de la virtud y propiedad de la cabeza, y estuvo por no creer a don Antonio; pero, por ver cuán poco tiempo había para hacer la experiencia, no quiso decirle otra cosa sino que le agradecía el haberle descubierto tan gran secreto. Salieron del aposento, cerró la puerta don Antonio con llave, y fuéronse a la sala, donde los demás caballeros estaban. En este tiempo les había contado Sancho muchas de las aventuras y sucesos que a su amo habían acontecido.

[...] Otro día le pareció a don Antonio ser bien hacer la experiencia de la cabeza encantada, y con don Quijote, Sancho y otros dos amigos, con las dos señoras que habían molido a don Quijote en el baile, que aquella propia noche se habían quedado con la mujer de don Antonio, se encerró en la estancia donde estaba la cabeza. Contóles la propiedad que tenía, encargóles el secreto y díjoles que aquél era el primero día donde se había de probar la virtud de la tal cabeza encantada; y si no eran los dos amigos de don Antonio, ninguna otra persona sabía el busilis del encanto, y aun si don Antonio no se le hubiera descubierto primero a sus amigos, también ellos cayeran en la admiración en que los demás cayeron, sin ser posible otra cosa: con tal traza y tal orden estaba fabricada.

[...] Con esto se acabaron las preguntas y las respuestas, pero no se acabó la admiración en que todos quedaron, excepto los dos amigos de don Antonio, que el caso sabían. El cual quiso Cide Hamete Benengeli declarar luego, por no tener suspenso al mundo, creyendo que algún hechicero y extraordinario misterio en la tal cabeza se encerraba; y así, dice que don Antonio Moreno, a imitación de otra cabeza que vio en Madrid, fabricada por un estampero, hizo ésta en su casa, para entretenerse y suspender a los ignorantes; y la fábrica era de esta suerte: la tabla de la mesa era de palo, pintada y barnizada como jaspe, y el pie sobre que se sostenía era de lo mesmo, con cuatro garras de águila que dél salían, para mayor firmeza del peso. La cabeza, que parecía medalla y figura de emperador romano, y de color de bronce, estaba toda hueca, y ni más ni menos la tabla de la mesa, en que se encajaba tan justamente, que ninguna señal de juntura se parecía. El pie de la tabla era ansimesmo hueco, que respondía a la garganta y pechos de la cabeza, y todo esto venía a responder a otro aposento que debajo de la estancia de la cabeza estaba. Por todo este hueco de pie, mesa, garganta y pechos de la medalla y figura referida se encaminaba un cañón de hoja de lata, muy justo, que de nadie podía ser visto. En el aposento de abajo correspondiente al de arriba se ponía el que había de responder, pegada la boca con el mesmo cañón, de modo que, a modo de cerbatana, iba la voz de arriba abajo y de abajo arriba, en palabras articuladas y claras; y de esta manera no era posible conocer el embuste.”

Segunda parte del ingenioso caballero
don Quijote de la Mancha (1615),
Miguel de Cervantes, cap. LXII




*

La reproducció de la portada de Virolet, del 26 de juny de 1926, ha estat cedida per Jordi Artigas.

22 comentaris :

  1. Leí, que Rocaguinarda (Roque Ginard),, era un bandolero que se escondia en las inmediaciones de lo que hoy llama el Guinardo, y que por eso el barrio lleva su nombre..
    No se lo que hay de cierto en esa historia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, jo tinc entès el mateix que explica la Júlia.

      Elimina
  2. Me parece que lo del Guinardó es leyenda urbana promocionada por los del Guinardó, por el Lluçanès hacen una ruta del bandoler, hay rutes para todo, y creo que hasta una feria pero allí tienen com él mucha vinculación histórica, tengo una biografía -más o menos- del personaje.

    ResponElimina
  3. Les enredades són ancestrals i recurrents però acabem empassant-nos ho tot una i altra vegada, ni sirenes, ni caps parlants, ni vestis de l'emperador, ni retaules de les meravelles... però com deien els Argensola: no nos engaña asi Naturaleza? Tot és teatre, que també ho diu el bolero. Contents i enganyats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I dit així fins i tot és bonic, Júlia: tot és teatre. És dibvertit, però, veure com l'engany dels caps parlants va aguantar més de tres segles.

      Ara els caps parlants adopten altres aspectes. Com el del comentarista de més avall o els programes de famosos de la tele o els tertulians.

      Elimina
  4. En Perot Rocaguinarda, el Roque Guinard del Quixot, va ser un famós bandoler nyerro que va viure entre els segles XVI i XVII. Nascut a Oristà, va actuar per Vic, Osona, el Bages, el Ripollès, el Berguedà, la Cerdanya, el Vallès… També devia “treballar” per Barcelona, ja que fins i tot hi té un carrer: el de Perot lo Lladre, com molt bé va explicar un dia el Miquel:

    http://totbarcelona.wordpress.com/2009/07/22/perot-lo-lladre-o-roque-guinarte-o-guinard-en-barcelona/

    El nom Guinard és un nom de persona, procedent del germànic Winhard, que popularment es va associar al nom de la guineu o guilla, sens dubte per creuament amb la forma francesa Renard (occità Rainard), de més prestigi literari a causa del ‘Roman de Renard’. Vegeu-ho comentat amb més detall als grans diccionaris de Coromines, l’Onomasticon Cataloniae i el DECat, a tots dos sota la veu ‘guineu’). Guinardó és un diminutiu de Guinard, i en el cas del barri barceloní el nom prové, també segons Coromines, d’un antic Mas Guinardó documentat a l’edat mitjana, molt abans per tant del temps del bandoler. Per tant, diria, amb la Júlia, que la relació entre el nom del barri i el bandoler nyerro és una llegenda popular sense base sòlida.

    Més bibliografia: Martí de Riquer, ‘Para leer a Cervantes’, Acantilado, Barcelona 2003, pàg. 331-358, amb força bibliografia coetània i moderna.

    http://www.artsilletres.org/materials/materials025quixotbcn.htm

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res a afegir, Ramon.
      Una abraçada!

      Elimina
  5. I desprès de llegir les disquisicions entorn a Perot Rocaguinarda, jo continuo amb una pregunta que sempre m'ha rodat al cap. Quanta gent, de veritat, s'ha llegit "El Quijote", crec que la resposta real seguirà sent una veritat insondable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona, Javier! Segur que hi ha més gent que va veure els dibuixos animats a la tele que no pas ha llegit el llibre en quatre segles.

      Elimina
  6. Parafuso Br.25 d’abril, 2014

    Vai tomar no seu Cu ,cara de merda !! Eles catalaes nâo sâo tan bobos como vocé pensa o que aconteçe e que vc. nâo tem nem cultura nem agricultura nem nada,,,,vai pastar ,,,,

    ResponElimina
  7. Sencer el vaig llegir,és avorrit i repetitiu.
    I ho de la 'cortesia' de Barcelona no sé d'on ho han tret, perquè aquí només li prenen el pèl i riuen d'ell amb totes les forces.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius seriosament, Xavier? Doncs aniria amb fent-me companyia a qualsevol illa deserta.

      "[...] archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" són paraules que Cervantes posa en boca de don Quijote i que acaben convertides en ironia després de l'experiència del bon cavaller.

      Elimina
  8. biblioaprenent24 d’octubre, 2014

    En una illa deserta vull una biblioteca amb només 500.000 llibres, sense el Quixote i sense best-sellers.

    ResponElimina
  9. Aquest lligam entre carasses, autòmats i l'episodi del capítol LXII del Quixot, el trobo especialment afortunat.
    Les carasses, com el cap parlant d'Antonio Moreno, són l'excusa perfecta per burlar-se de l'altre, entenent "altre" com el diferent, aquell que està allunyat de la majoria per raons religioses (musulmns i jueus) o de bogeria, com és el cas del D. Quijote, a qui just abans d'arribar a Barcelona, els Ducs ja li han pres el pèl amb Clavileño, el cavall de fusta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que hem parlat moltes vegades, Sícoris. Tot està relacionat. Tant l'art en general com les actituds humanes provenen d'una tradició que, estirant del fil, ens porta per laberints que es perden en la nit del temps. Tant per negar-lo com per afirmar-lo, no som res sense l'altre. Canvia el relat, però el món és un gran teatre de guinyol on els titelles s'intercanvien els papers.

      Elimina
  10. No hi ha res més seriós que l’humor perquè les mentides estan plenes de veritats.

    Amén

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Xavier. D'una altra manera no podríem riure'ns-en.

      Elimina
  11. Parlant de carasses, en relació als capgrossos i gegants... ja deus haver vist això: http://cultura.gencat.cat/web/.content/sscc/gt/arxius_gt/Gegants_centenaris.pdf

    ResponElimina
    Respostes
    1. No coneixia el document. Gràcies!

      Elimina
  12. Jordi Bilbeny a part, resta molt per investigar de la relació entre Cervantes I Barcelona. Com sempre una molt bona aportació ¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Leopold. No s'acaba de saber què hi ha de cert i llegenda en aquesta relació. I del Bilbeny, prefereixo no fer-ne publicitat.

      Elimina