Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 18 de maig del 2016

Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,
poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església
de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Foto: Joan Martí


La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, després que s'ensorrés, el 8 de maig de 1145 (com consta a les Rúbriques de Bruniquer) la basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel
(Museu Arqueològic de Catalunya)
A baix, gravat de P. P. Moles (1765)
amb la reconstrucció hipotètica



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.


Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino
Museu Arqueològic de Catalunya
Foto: Sebastià Giralt


Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del
balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel
Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
IIIIIII VIRI · AVGUSTAL [I]

Museu d'Història de Barcelona


Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.


Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització
de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)


El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit entre els anys 2000-2001.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original el 1879.


Façana de l'església de Sant Miquel
Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)


Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.


El capitell bizantí de Sant Miquel
transformat en pila baptismal
Autor desconegut (AFB)


Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.


*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.

20 comentaris :

  1. Es a dir, desvestir un sant per vestir-ne uns quants! Quina pena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trasllats d'aquests, Rosa, n'hi ha uns quants: claustres de Santa Maria de Jerusalem i Sant Pere de les Puel·les, per exemple.

      Elimina
  2. No deja de ser sorprendente la historia de la ciudad.
    Gracies.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Miquel. A la que rasques una miqueta trobes una sorpresa rere una altra.

      Elimina
  3. Moltes gràcies per aportar-nos llum sobre capítols com aquest d'elements de la ciutat que passen desapercebuts per a la majoria de barcelonins.
    Bona feina!
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Joa.net. En aquest cas, saber que els elements que passen desapercebuts són sota els nostres peus a la plaça de Sant Miquel fa mal.

      Elimina
  4. Grandíssim post com la resta. Trobo a faltar alguna foto d'aquesta plaça abans de ser-ho transformada.
    No he trobat enlloc.
    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! També m'agradari trobar aquesta foto de la plaça. No serà fàcil, però no descarto que n'hi hagi alguna.

      Elimina
    2. Cavitats que s'omplen i que es buiden; pedres amb utilitats distintes; allò que era, no és, però en conserva l'empremta: ens ronden els fantasmes dels que es resisteixen a morir.

      Elimina
    3. Tens molta raó, estimada Olga. La memòria persisteix com l'aigua, que s'entossudeix a passar sempre pel mateix lloc. Només cal saber mirar i escoltar.

      Elimina
  5. Conèixer la història ens dona una perspectiva fabulosa de la actualitat!. Llàstima que en general no se sàpiga transmetre be tot això en el procés educatiu. Jo mateix em vaig dedicar a les ciències perquè els professors de ciències que vaig tenir van saber tocar la meva sensibilitat científica, que la tinc. Però ves quina sorpresa que al anar madurant (ja passo dels 50) descobreixo el amor per la història. Moltíssimes gràcies per les teves aportacions, Enric!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Santiago, per ser a l'altre costat del text. No se sap transmetre perquè poques vegades, en això que en diuen humanitats, es relaciona el coneixement amb la realitat. La història, la literatura, l'art tenen un correlat que ens du fins avui i fins al que som. En el cas de la història jo transmeto el que percebo. Evidentment, no puc prescindir de la ciència històrica (i no ho faig), però procuro que el que explico arribi a l'experiència del lector, encara que aquesta experiència només sigui la del passejant. Si això s'aconsegueix, la història te la fas teva i la perceps com a part de tu.

      A les ciències sembla que això és més fàcil (quan s'aconsegueix; perquè això també depèn de cada individu). Les ciències pures tenen un fantàstic camp d'experiència: la vida i la natura, que segueixen inexorablement les seves lleis. Quan et fan veure que som àtoms i processos físics i químics, t'han atrapat. Sempre i quan tinguis prou sensibilitat, és clar. Però això ja no és feina de l'escola (en primera instància), sinó del nostre entorn (família, amics, societat...).

      Elimina
  6. Buscant informacions variades arribo a aquest article que em va passar de llarg. Ja et passaré una bona fotografia del que dius que és una reconstrucció i és un gravat de P.P: Moles per a un article monogràfic del 1765 que parlava precisament d'aquest mosaic i l'atribuïa al mateix Arcàngel Sant Miquel...

    He trobat molt interessant el tema del capitell bizantí. No el recordo de les visites que he fet de manera espaiada al Museu Arqueològic. Un motiu més per anar-hi. Gràcies pel magnífic article!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perfecte, Galderich! Espero aquest gravat d'en Moles.

      Elimina
  7. Luci Minici no era el nostre primer campió olímpic? 😂

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí senyor! Va néixer a Barcino l'any 97, i el 129 va guanyar la cursa de quàdrigues de la 227a Olimpíada a Grècia.

      Elimina
  8. Gràcies. Sempre ens dones oportunitat per saber alguna cosa més ( la llàstima es que no sempre ho recordem !!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu pels teus comentaris.

      Elimina