dilluns, 11 de juliol de 2016

Barcelona, ciutat de canòdroms i decadència de postguerra

Foto: Arnim Schulz



[Actualitzat 10 de juliol de 2016]


La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 se'n celebra el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.

D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.

Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.

També l'Avenida de la Luz (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.


El canòdrom Pabellón l'any 1989
Foto: Gustau Nacarino


Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, medrant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.


Plànol del Pabellón del Deporte


Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.


Canòdrom Meridiana


Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.


© Fons Enric H. March


Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.


Una passió que neix durant la República

L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.

Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.




El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou


Kennel Club


El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.


Canòdrom Club Guinardó (1935)
Josep Brangulí (ANC)


El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.


Publicitat de La Vanguardia anunciant la inauguració
del canòdrom del Guinardo el 28 de juny de 1935


El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.


Plànol del Canódrom Barcelona


El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.


Canòdrom Loreto (1959)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El sisè va ser el Loreto (1955-1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.

El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.


Canòdrom Badalona
Foto: Facu Martínez


El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Resus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certificqui que aquesta s'arribés a realitzar.

Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".


Canòdrom Badalona
Foto: Victor Van Der Helm




Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.


32 comentaris :

  1. Sobre el Pabellón (que quan vivia al Poble Sec vaig convertir en monument d'obligada visita pels amics forasters, amb resultats infal·libles), es dóna la coincidència de què el nou ús de l'espai ha seguit imposant-hi la presència constant de gossos.
    Recordo més d'un matí, fent temps abans d'una reunió a la terrassa interior del bar de la ONCE (un dels llocs més calmats de la ciutat); aquells cors d'invidents, fent un cafè tot comentant la tele, i cadascun amb el seu educadíssim gos jaient al costat de la cadira.

    ResponElimina
  2. Ostres, el Pabellón! Durant una temporada amb els companys quan fèiem campana anàvem al Pabellón perquè l'ambient era brutal. Fèiem la nostra aposta de 25 pessetes!

    ResponElimina
  3. Jo només havia estat un cop al Canòdrom Meridiana, i vaig marxar esfereït de veure aquell espectacle depriment.

    ResponElimina
  4. Per copletar el triplet, jo de petit, havia anat a fer l'aperitiu al Diagonal. M'agradava però trobava que passava massa estona entre cursa i cursa o que les patates i olives eren massa escasses per passar aquell interval picotejant sense estar pendent de l'administració del que anava quedant.

    En canvi les curses eren efímeres.

    ResponElimina
  5. Girben, no m'estranya gens que hi duguessis els forasters: era com entrar en el túnel del temps.

    ResponElimina
  6. Galderich, suposo que hi anàveu a fer un estudi de camp de l'ambient...

    I a part de l'aposta de 5 duros, què fèieu? Us estàveu a les grades?

    ResponElimina
  7. Lluís, era depriment, però excepcionalment interessant.

    ResponElimina
  8. Jim, jo el Diagonal no el freqüentava; tu el tenies a prop.

    Una curiositat, a manca d'hipòdrom (el de can Tunis ja no existia i les curses de cavalls del Sol de Baix no vas arribar a temps de veure-les), al canòdrom Diagonal, les dones anaven amb pamela?

    ResponElimina
  9. Una aportació: l’interior d’algunes de les cases del voltant del Pabellón del Deporte (no es veuen a les fotos perquè estaven a l'esquerra) donaven directament a la pista. Recordo haver vist com els veïns veien els partits des de les finestres de la cuina de casa seva.

    ResponElimina
  10. No, al Diagonal no recordo pameles ni ambient de glamour. Em semblava una manera diferent d'anar a fer l'aperitiu en una terrassa al sol, un diumenge al matí.

    ResponElimina
  11. Miquel, jo també ho havia vist. Ara, el que em resultava més curiós era la parròquia que hi havia (i hi ha) a la banda de Gran Via.

    ResponElimina
  12. Jim, però de segur que l'ambient havia de ser diferent (jo hi vaig anar un cop, però no recordo res). A la Meridiana era molt popular i al Pabellón molt cutre i lumpen.

    ResponElimina
  13. els canòdrroms sempre m'han semblat depriments a mi també, sobre tot la manera com tractaven als animals. EL canòdrom Catalunya al Guinardó només va restar obert al públic durant dos anys, fins que va esckatar la guerra i desprès ja no el van tornar a obrir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Carme. Però també eren depriments, sobretot en l'època que jo els vaig conèixer, pel tipus de gent que els freqüentava. Eren decadents les instal·lacions i les persones.

      Del canòdrom Catalunya se'n conservava fins fa poc la reixa de la porta d'entrada. Quants cops havia passat per allà per anar a les piscines!

      Elimina
  14. Aquesta mena de llocs em desperten sentiments ambivalents. Per una part em causen rebuig, però per l'altra, he de reconèixer que em fascinen, com tot el que tingui a veure amb una certa decadència. Deu ser gaire greu?...
    L'article, que és del 2011 i no l'havia llegit fins ara, l'he trobat esplèndid.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, que hagis trobat esplèndid l'article és un símptoma, però mentre continuïs respirant oxigen no serà greu. Els problemes vénen quan es busca una drogueria on encara tinguin llaunes de zotal per esnifar. Si te'n vénen ganes, l'antídot és respirar l'aroma d'una pastilla de sabó de Marsella. Com a succedani del zotal funciona força bé la naftalina.

      Elimina
  15. Llegir-te, i llegir les teves cròniques d'una Barcelona que ja no existeix em causa una sensació també ambivalent perquè en aquest passat hi veig el futur també, el futur de Barcelona. Protegint de l'oblit el nostre passat, fent el seu inventari, estem construint el futur de la nostra ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el fons, Xavier, en els meus apunts hi ha una voluntat no tant de rescatar de l'oblit com de mantenir en el present. I tens rao. Potser ara no ens adonem, però la muralla romana, per exemple, necessita un relat. Sense aquest relat és un munt de pedres. També hi ha una altra qüestió, que ara també costa de veure: moltes coses del present seran ruïnes demà. No perdre el costum de relatar manté fresca la memòria, encara que l'acabem convertint en un conte.

      Elimina
    2. Tant és, Enric, és el nostre relat, en tenim dret. Els que vinguin després que escriguin el seu. Ara ens toca a nosaltres construir aquest present, com bé dius, i anar edificant el futur com veiem que van fer també els nostres pares amb el seu present.

      En el fons és una qüestió de responsabilitat i, per tant, ètica.

      Elimina
  16. En aquesta pel·lícula d'en Marc Recha hi ha localitzacions del Meridiana.


    http://m.filmaffinity.com/es/movie.php?id=817939

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sabia, Raimon. Però com ho va fer? El canòdrom va tancar el 2006 i la pel·lícula, del 2009.

      Elimina
    2. Ja m'ha estranyat que no hi fessis referència.
      La màgia del cine!, suposo...
      Em sona haver-ne sentit parlar. Potser a en Recha mateix amb en Gorina, a la TV, a la conversa que sol tenir al seu programa sobre la pel·lícula que s'emet.

      Elimina
    3. Si en va parlar en alguna conversa escrita, caldrà fer alguna cerca "petit indi recha canòdrom", o així...
      Jo ara no puc!

      Elimina
    4. https://www.youtube.com/watch?v=ZQMq8l7xaEM

      Elimina
    5. http://www.descobrir.cat/ca/notices/2014/11/el-canodrom-meridiana-2161.php

      Elimina
    6. http://www.ccma.cat/tv3/sala-33/petit-indi-al-sala-33/noticia/2734331/

      Elimina
    7. "Va estar un temps abandonat, prou com perquè el director Marc Recha el pogués immortalitzar a la seva pel·lícula Petit Indi abans que n’enderroquessin la pista i els murs exteriors per fer-hi una plaça"

      "BALANCES OKTOBERFEST", Barrobés & Borges

      http://blocs.mesvilaweb.cat/aniol/?p=239880

      Elimina
    8. Doncs ja ho tenim, Raimon. Gràcies per la informació i els enllaços. He incorporat el vídeo a l'apunt.

      Elimina
  17. Vaig estar rodant al canodrom de Plaça d'Espanya i també al de Meridiana. Quan tingui temps digitalitzo el material i envio link, son unes imatges impagables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sus, aquestes imatges han de ser impagables. Miro de posar-me en contacte amb tu a través de FB.

      Elimina
  18. Sempre miraba les fotos del galgos campions i apostaba per semblants.Molts vermuts al meridiana el Pavellon era sordid pro impagable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi havia anat molt per curiositat. Sempre m'ha agradat rondar tota mena d'ambients populars. En aquest sentit, el Pabellón era un món. Sòrdid però impagable, com dius tu. Ple d'ombres del passat. Contemplar la pista des del punt més alt de les tribunes era tota una experiència.

      Elimina