La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimarts, 27 de setembre de 2016

L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc



El parc d'atraccions de Montjuïc va ser inaugurat el juny del 1966 i va estar en actiu fins el 27 de setembre del 1998. Estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions; i les barriades de barraques de Maricel i Tres Pins. Abans de totes aquestes construccions, però, aquests terrenys i els que ocupava el Tiro Pichón havien estat el cementiri jueu de Barcelona (raó per la qual la muntanya es diu Montjuïc: muntanya dels jueus), clausurat entre l'assalt al Call de 1391 i el decret d'expulsió de 1492. Les restes d'aquest cementiri forma part d'un jaciment arqueològic que encara espera ser dignificat i monumentalitzat.


El cementiri jueu de Montjuïc, en color blau, s'estenia de Miramar
als terrenys del Tiro Pichón i del parc d'atraccions
Font: Dominique Tomasov


La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippi o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo.

El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Per als amants dels misteris, els túnels del Tren Fantasma continuen existint, avui tapiats, fent companyia al polvorí i les dependències subterrànies de l'antic destacament d'artilleria, i afegint-se a una llarga llista de llegendes que expliquen que la muntanya es travessada per diversos túnels, com la famosa Cova d'Alí Babà de la Punta del Morrot, un túnel de cent vint metres, set ramals i dos pisos que havia d'haver estat un dipòsit de benzina durant la Guerra Civil i que amb el nom irònic d'Hotel Montecarlo va ser refugi de desheretats i gent de l'hampa, que ja havien habitat durant el segle XIX i principis del XX les coves i amagatalls, com descriu Juli Vallmitjana a la novel·la Sota Montjuïc.

Per als nostàlgics, us deixo la guia oficial de 1968 i un vídeo de Ramon Maria Martín amb una filmació del darrer dia d'activitat del parc d'atraccions.


Guia oficial de 1968
Arxiu Enric H. March ©

















27 de setembre de 1998,
últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

© Ramon Maria Martín

dilluns, 19 de setembre de 2016

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis
Ronda de Sant Pere, 18
Nil Tusquets (anys 60)


[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.


Carta dirigida a l'Elena Francis demanant consell per avortar


En aquest context de postguerra, el novembre de l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.




Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès l’1 de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.




Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.


Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny


El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.


Sintonies de Radio España


A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia la podem taral·lejar, però no en sé el nom; sembla un vals. Potser algú la pot identificar en el vídeo adjunt (cap el minut 2). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).




Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.



Carta a Montserrat Fortuny (1949)


[Bola extra]


Sintonia horària de Radio Reloj


[Extres]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?" Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.


Comentaris a la publicació original de 2012