dilluns, 19 de setembre de 2016

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis
Ronda de Sant Pere, 18
Nil Tusquets (anys 60)


[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.


Carta dirigida a l'Elena Francis demanant consell per avortar


En aquest context de postguerra, l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.




Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès l’1 de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.




Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.


Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny


El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.


Sintonies de Radio España


A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia la podem taral·lejar, però no en sé el nom; sembla un vals. Potser algú la pot identificar en el vídeo adjunt (cap el minut 2). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).




Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.



Carta a Montserrat Fortuny (1949)


[Bola extra]


Sintonia horària de Radio Reloj


[+]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?" Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.


Comentaris


15 comentaris :

  1. Ni pestañeo.
    Deseaba tanto escucharla como saber de sus respuestas, mi madre me sugería que los que escribian los contenidos y las sugerencias eran curas, y que todo era todo mentira y estaba hecho para vender las cremas de la Ronda de San Pedro.
    Mi madre era inteligente, y me crió incrédulo. Me costó hacerle caso, pero en más de una ocasión intuí a mi corta edad que lo que se escribía (tengo un novio desde hace ocho años; me quiere besar desde hace tiempo y no me dejo; él mira a otras y no se que hacer...) era una mentira prefabricada.
    Donde nos movíamos las cosas funcionaban de otra manera, y a pesar de estar al otro lado del Paral lel, no dejaba de ser Barcelona.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Part de raó teníeu la teva mare i tu. Si bé les cartes eren autèntiques (es poden consultar), el fet que se seleccionessin era una manera de falsejar la realitat. Sobretot entre 1947 i 1966 (quan s'instaura la Llei Fraga), en què la censura era directa.
      També és cert que l'opinió que cadascú tenia sobre el contingut de les cartes estava condicionada per la pròpia experiència, com suggereixes tu al marcar el Paral·lel com a frontera. Tot era Barcelona, però no percebíem igual les coses al meu Clot, al teu Montjuïc o a l'Eixample més burgès.
      Crec que tots ens encantàvem perquè, en el fons, era com escoltar un relat "basado en hechos reales".

      Elimina
  2. Doncs seria l'any 71 o 72 jo amb 15 o 16 anys amb uns companys de l'institut van visitar diverses emisores de radio per fer un treball, ens va xocar a Ràdio Espanya a les Rambles veure dins d'un estudi a dues senyores de dol rigorós, completament de negre, ens van dir que eren del consultori.
    Bon article, com sempre molt interessant, gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, Lluís, quina impressió! La Mercedes Laspra, la periodista de Sant Gervasi que feia de Montserrat Fortuny, aleshores tenia 56 anys. Potser la vau exampar de dol.

      Elimina
    2. El record que tinc és llunyà i la meva memòria no molt bona, elles estaven en una habitació separada per finestres de vidre, potser no era un estudi i eren les persones que redactaven lo que la Mercedes Laspra després deia.

      Elimina
  3. Jo el sentia cada dia al taller del meu pare. Entre pells i el soroll de les màquines de cosir no perdíem cap detall. Jo estava convençut que tot era veritat com en realitat era. Les cartes eren reals i les respostes també. Que ella fos un home és un detall que no té la més mínima importància, a més, tothom sabia que Elena Francis era un nom comercial, no? doncs? Hi havia algú que responia i algú altre, també homes, que escoltava per la ràdio com llegien la seva carta i la resposta que li donaven. I ja està. Què més cal?

    ResponElimina
  4. Ah!, per cert. La meva mare era molt aficionada al consultori escrit de Carmen Kurtz al diari La Prensa. Però aquesta és una altra història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És probable, Xavier, que les dones acceptessin tàcitament que Elena Francis era només un nom comercial i que només era un personatge. Però fos o no fos un professional, les dones creaven un vincle amb ella, una il·lusió, i que es confirmés que era un home les va fer sentir-se, en certa manera traïdes, perquè treure-li la màscara les despullava a elles.

      De la Carmen Kurtz n'havia llegit alguna novel·la. 'La Prensa' no va entrar mai a casa. Nosaltres érem de 'Tele/eXpres' entre setmana i de 'La Vanguardia' el cap de setmana; a casa dels avis, del 'Diario de Barcelona'.

      Elimina
    2. El Tele/exprés va venir molt després i era el que jo comprava quan vaig quatre pessetes a la butxaca. La Prensa era del Movimiento i juntament amb el Noticiero, "Sieeerooo Preeeeensa...!!!, era un diari vespertí. Tornaves de la feina, i et posaves a llegir el diari amb les notícies fresques... El Tele/Exprés va venir, com dic, molt més tard, et parlo dels anys cinquanta. A la Prensa es publicaven també unes caricatures extraordinàries del Conti.

      El consultori de la Carmen Kurtz tenía la originalitat que no es publicava la carta del lector, només la resposta, i amb aquesta un ja es feia a la idea del que neguitejava a la lectora o lector.

      Elimina
    3. Ho sé Xavier. El Tele/eXpres és de 1964. Del Siero vaig conèixer els tallers i les rotatives quan el 1974 vaig entrar a treballar a 'Mundo Diario', que l'imprimien precisament allà, al carrer Roger de Llúria.

      Realment, pel que expliques, el consultori de la Carmen Kurtz era molt original.

      Elimina
    4. Original o no, el consultori de la Carmen Kurtz tenia molt més nivell que el de la Francis y el de la Fortuny. Era una altra cosa.

      Elimina
  5. Un article entranyable. M'ha fet recordar la meva infantesa, lligada a les sintonies de la ràdio, i a la cantinela dels locutors i locutores pròpia de l'època. Ma mare deia "posa Radio Reloj, que diuen la hora", i recordo el "Felicitación, felicitación, felicitaciones", i els missatges de socors perquè el senyor tal que estava de viatge per Espanya és poses urgentment en contacte amb la seva família. Gràcies, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluís! Podríem parlar hores i hores recordant programes i anuncis de la ràdio. Recordo la cançoneta, que pertanyia al programa "¿A quién felicitamos hoy". Et deixo l'enllaç de la sintonia:

      https://www.ivoox.com/1530271

      I els contactes urgents eren el "Servicio de socorro de RNE", que sempre demanaven a algú que era fora que es posés en contacte amb els de casa "por asunto familiar grave".

      Elimina
  6. Veient el vídeo de l'Elena Francis m'ha transportat uns quants anys enrera on jo la escoltava algunes tardes tot berenant pa amb xocolata, i sentint els comentaris entre la meva mare i la meva tia, que no tenien desoerdici. Una deia: No pot ser veritat lo que consulta aquesta dona, i l'altra repetia constantment: A mes, no es l'Elena Francis qui contesta...diuen que es un capellà. Tot plegat avui amb el teu article he descobert coses que no sabien cap de les dugues, ni jo tampoc. M'agradat el que ens expliques com sempre amb tota mena de detalls.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Rosa. Com sempre, els records de la ràdio tenen el poder de transportar-nos d'una manera especial al passat. Com ja he dit algun cop, la ràdio és la banda sonora de la nostra infantesa i joventut.

      Elimina