La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 18 de gener de 2016

Els barris de Barcelona (1976-2006): la mort de Sant Martí de Provençals

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/03/els-barris-de-sant-marti-de-provencals.html
Sant Martí de Provençals, 1882


En un article anterior vam començar un estudi sobre els nuclis de població històrics de Sant Martí de Provençals abans de l'agregació de 1897 a la ciutat de Barcelona, la major part dels quals es poden localitzar en el plànol de Sant Martí de 1882, que encapçala aquest apunt.

Després de l'agregació administrativa del pobles del Pla de Barcelona a la capital l'any 1897 (Horta ho va fer el 1904 i Sarrià el 1921) es liquidava una independència municipal que tampoc venia de gaire lluny. De fet, la divisió municipal no neix fins la instauració de l'Estat borbònic, quan les antigues parròquies del Pla es desvinculen de les parròquies de la ciutat i esdevenen independents conjuntament amb els nuclis poblacionals i les masies que formaven part de la seva àrea d'influència.

Molts plànols van continuar reflectint les antigues fronteres dels vells municipis i mai va desaparèixer la consciència de pertànyer a un poble diferent, cosa que es continua mantenint avui i dóna a la ciutat de Barcelona un caràcter peculiar tant urbanístic com social.

Aquest estat de coses es va mantenir durant moltes dècades, fins i tot després que la trama de l'Eixample acabés absorbint el territori que els separava de la ciutat. De fet, l'Eixample previst no ha arribat encara fins els límits que Cerdà va preveure.

Hauríem d'esperar a les onades migratòries de la postguerra per veure com s'urbanitzaven (sovint amb edificacions autoconstruïdes pels mateixos emigrants) terres que havien estat de cultiu o en els extrems muntanyosos dels antics municipis. Aquests polígons residencials, ciutats satèl·lit i nous barris naixien, sovint, allunyats geogràficament i sociològicament de la realitat històrica d'aquelles terres.

Així va ser, doncs, que quan per primer cop es va fer un plànol dels barris de Barcelona hi quedés reflectida una nova realitat.




L'any 1976, Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria feien un magnífic estudi a Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976) d'aquesta nova realitat, que no només representava el primer estudi sistemàtic dels barris barcelonins sinó que exposava les grans deficiències que patien molts d'aquests nuclis i les lluites veïnals per aconseguir drets bàsic relacionats amb l'educació, la sanitat, l'enllumenat, l'aigua i totes les infraestructures urbanes i de transport. Publicaven, a més, el plànol que encapçala aquest apunt, amb dibuixos de Joma Rius.




No va ser fins l'any 2006 que l'Ajuntament de Barcelona aprova una divisió administrativa per barris complementària (vegeu el plànol superior) a la dels districtes i les barriades vigents fins aleshores.  L'estructuració en 10 districtes havia estat aprovada el 1984 després del creixement urbanístic anàrquic de què hem parlat i la construcció dels espais perifèrics que havien estat zona rural dels antic municipis. Aquesta nova divisió tenia com a precedent la "División en diez Distritos Municipales con carácter interino, aprobada por el Consistorio de 24 de abril de 1897, con motivo de la agregación a Barcelona de los pueblos del llano".

La introducció de la nova figura d'organització territorial en 73 barris no va estar ni està exempta de polèmica, ja que les fronteres d'aquesta nova divisió no sempre coincideixen amb els límits reconeguts per les entitats veïnals ni s'ajusten als límits territorials dels antics municipis del Pla ni a la memòria ni el sentiment dels seus habitants.

Tots els barris tenen queixes: indefinicions a Ciutat Vella, alternances entre Nou Barris i Sant Andreu, disputes entre Sarrià, les Corts i Pedralbes... Però el cas més paradigmàtic, per la seva magnitud, és el de Sant Martí de Provençals.

Des de 1716, els límits del municipi de Sant Martí eren, amb Sant Andreu de Palomar i Sant Adrià, la Riera d'Horta; i els turons del Carmel i de la Rovira, que el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar). Amb Horta, el límit era el torrent de la Carabassa (a l'altre costat de la Muntanya Pelada). Amb Gràcia, el torrent d'en Mariné o de la Partió, que seguia aproximadament el traçat actual entre els carrers de Sardenya i Nàpols. Amb Barcelona, el carrer de la Marina. I a l'est, amb el mar.

Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri (que acabaria sent l'actual cementiri del Poblenou) prenent uns terrenys a Sant Martí. Però amb la nova divisió de 1984 i 2006, el Poblenou quedava, a més, fragmentat en cinc territoris: Poblenou; Vila Olímpica del Poblenou; el Parc i la Llacuna del Poblenou; Provençals del Poblenou, i Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou.

Es prenia com a límit entre el Clot i el Camp de l'Arpa l'avinguda Meridiana, divisió urbana artificial que no s'ajusta a la realitat veïnal. La Sagrada Família (antic barri del Poblet) i el Fort Pienc anaven a parar al districte de l'Eixample. El Guinardó quedava integrat en el districte Horta-Guinardó. I Navas i Sagrera passaven al districte de Sant Andreu de Palomar.

El municipi més gran del Pla de Barcelona ha acabat convertit en el quart districte en extensió i el sentiment de pertinença, disgregat.

dilluns, 4 de gener de 2016

L'espectacle més gran del món



Tots sabeu l'interès que sento pels vells espectacles circenses, els museus anatòmics i les barraques de fira del segle XIX i principis del XX. Aquells espectacles que l'empresari nord-americà P. T. Barnum (1810-1891) va convertir en la primera gran manifestació de l'oci popular barrejant animals, fenòmens de fira, mags, malabaristes i personatges excèntrics que posaven a prova les lleis de la natura i la seva pròpia vida. Era el Ringling Brothers and Barnum & Bailey Circus, que va ser conegut com l'espectacle més gran del món. Malauradament, el mes de maig de 2017 el Ringling plegarà veles i carpa després de segle i mig d'existència i desapareixerà de cartells i neons el nom de Barnum, l'home que va posar la primera pedra dels espectacles de masses no només circenses sinó també els relacionats amb els parcs d'atraccions.




Barnum movia de costa a costa dels Estats Units un tren amb més de cent vagons per traslladar el seu espectacle i muntar dotze carpes. Al nostre país, ni les barraques de fira ni el circ va aconseguir aquella magnitud. Tot i així és una història apassionant com ens ha demostrat recentment en Ramon Bech en la magnífica Història del circ a Barcelona. Era un llibre necessari perquè explica una part important de la nostra història, però evidencia, alhora, un creixent interès per aquell món perdut d'esperits nòmades, del qual només ens en queden els cartells i velles fotografies perquè els costums han canviat i ja no és possible aquella mena d'entreteniment que tenia molt de marginal. Ara, a tot plegat, s'hi suma una pel·lícula.




El mes de setembre de 2015, el Festival de Cinema de Donostia va presentar l’estrena del documental de llarg metratge The Show of Shows: 100 Years of Vaudeville, Circuses and Carnivals del director islandès Benedikt Erlingsson. La pel·lícula explica la història dels artistes de circ itinerants, dels espectacles de varietats i de les atraccions de fira. Una crònica de l’oci popular del segle XIX i la primera meitat del XX rescatant imatges fins ara inèdites de parcs d’atraccions, carpes circenses, sales de varietats i freak shows, procedents de la University of Sheffield's National Fairground Archive (Universitat de l'Arxiu Nacional del Recinte Firal de Sheffield). La banda sonora que acompanya la juxtaposició d’imatges és de Hilmar Örn Hilmarsson, Georg Holm i Orri Pali Dýrason, del grup islandès Sigur Rós, que canvia la fanfàrria tradicional per una melodia salmòdica i hipnotitzant.

Des que P. T. Barnum posa en marxa el famós Ringling Bros. and Barnum & Bailey Circus el món dels circs ambulants es va convertir en l’espectacle que tots hem conegut i va donar peu a l’aparició dels grans parcs d’atraccions que es van estendre arreu d’Amèrica i d’Europa, i que tenen Coney Island com a gran referent, mentre les barraques de fira subsistien a l’entorn de les carpes del The Greatest Show on Earth (el més gran espectacle del món). Barnum va muntar un espectacle que era circ, museu, zoològic i freak show ambulant, i que va viatjar per tot el món amb el seu propi tren. Una immensa ciutat ambulant.

El documental d’Erlingsson camina sobre la corda fluixa entre les imatges de l’espectacle popular i familiar, i les atraccions més excèntriques a l’estil de La parada dels monstres (Freaks, 1932), de Tod Browning. La selecció d’imatges de l’arxiu de Sheffield és un joc de malabars que intenta conjugar la imatge amable i onírica del circ amb la grotesca alteritat dels fenòmens de fira sense excedir-se.




La pel·lícula és un homenatge afectuós al circ i les fires ambulants, ordenades de manera precisa, gairebé temàtica. Però l’autor no defuig el costat fosc. Es mostren escenes d’acció i excèntriques que superen les de qualsevol pel·lícula de ficció, i més tenint en compte que el que hi ha en joc és la vida de l’artista. I tampoc defuig ni la sordidesa ni la incomoditat davant d’espectacles que no estaven regulats i que avui serien inadmissibles: la crueltat animal, la cosificació sexual de les dones i l’ús dels nens en els espectacles més enllà de les seves habilitats infantils, com és el cas del llançament de ganivets a una nena o els combats de boxa.




Però en el documental tot va dins del mateix paquet. No hi ha crítica. Les imatges no són més que el reflex de la nostra societat. Mai ens vam qüestionar què hi havia darrera del maquillatge i els vestits de lluentons, tot i que sempre hem intuït la tristesa darrera la màscara del pallasso. I no sempre som millors que el que la pel·lícula ens mostra. El tracta als animals i els nens ha canviat molt, malgrat la hipocresia animalista i la superprotecció dels nens; però la cosificació sexual de la dona ha canviat ben poc.




En tot cas, el món del circ és un joc de miralls que amaga dues realitats, de les quals el públic només n’és conscient d’una: la que reflecteix la seva pròpia riallada. La que s’amaga darrere, en blanc i negre, i en el color diluït del clown, és la dels marges de la vida i l’art de la inventiva. “Inventar” ve del llatí invenire, “trobar”. En aquest cas, trobar el nostre lloc en el món.

Senyores i senyors, l'espectacle més gran del món!




[Bola extra]


De la mà del bon amic José Luis Moreno-Ruiz, acomiadem aquest apunt amb la balada "Wild billys circus story" (1973) del disc The Wild, the Innocent, and the E Street Shuffle, de Bruce Springsteen amb l'E Street Band, i l'acompanyo de la traducció al català.




Wild billys circus story

El mecànic s'enfila a la roda com un valent
i el faquir que s’empassa el foc descansa en un bassal de suor, víctima de l'onada de calor.
Rere la carpa, el camàlic estreny les cames sobre el full de l'empassa-sabres.
I la ciutat del circ està en auge.

La pista espera enfront com una falsa gran albada.
Fat Lady, Big Mama, Missy Bimbo seu a la cadira i badalla.
L'home-salvatge tancat a la gàbia ensuma crispetes
mentre el nan es llepa els dits i pateix la burla de Missy Bimbo.
La ciutat del circ ha nascut.

I de sobte, un repicar de timbal, un vaivé de ballarina, un equilibri en la corda fluixa.
Amb un tret de canó, una espurna, a gran velocitat,
travessant la carpa, direcció a Mart, fallarà en la caiguda.
Oh, Déu salvi l'home-bala!
I el volador Zambinis observa el gir de coll de Margarita.
I el cap de pista convida la multitud a comptar: "Noranta-cinc, noranta-sis, noranta-set ..."
Amb l’esparracada maleta a la mà, s'allunya furtivament de l’arena del circ.
I l'autopista segueix encantada per sons de carnaval.
Dansen com un gran fantasma maquillat al vent.
Un home de pantalons folgats, de rostre tímid i somriure boig,
corre cap a casa, en algun poblet d'Ohio.
Jesús, envia bones dones per salvar tots els pallassos.

I el nen del circ balla com un mico sobre un filferro de pues
i el pregoner flirteja amb una addicta, que ha patit una punxada.
I ara, els elefants ballen acovardits i la banda toca com un foc descontrolat.
La ciutat del circ està connectada.

I l'home forçut, Sampson, alça el nan Little Tiny Tim per sobre de les espatlles, en alt,
i el porta fins a la meitat del camí salvant els nens, salvant els mariners,
fins a la tènue llum de la seva caravana.
I la roda segueix girant i girant com si no hagués de parar.

I el cap del circ s'inclina xiuxiuejant a cau d'orella d'un nen "Escolta, fill ¿vols provar la carpa del circ?"
Tots a bord, Nebraska és el nostre proper destí.