La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 20 de setembre de 2017

Comença l'any 5778



ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5778
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2017 amb els dies 20 (des del capvespre) i 21 de setembre (per als jueus de la diàspora).

La paraula hebrea "Shanà" de la salutació "Shanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". "Shanà tovà, per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bone, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i no saltres en som part activa.

Som a l'any 5778 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5778 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers, però queden les nostres obres, que han de servir perquè la vida continuï endavant.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 29 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.





[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774
Rosh ha-Shanà 5775
Rosh ha-Shanà 5777


diumenge, 17 de setembre de 2017

La Monyos i altres personatges populars de Barcelona

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya


Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars populars, els monumentalitza.


Lola Bonella, la Monyos


La Monyos

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Segons les fonts oficials, es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena, tot i que sembla que va néixer al barri de la Bordeta. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista. També en homenatge al personatge, la línia 91 dels autobusos de Barcelona és coneguda amb el malnom de  "la Monyos" perquè uneix la Rambla amb el barri de la Bordeta.


Autòmat de la Monyos (1913)
(Museu d'Autòmats del Tibidabo)


L'altra biografia de la Monyos

A Nueva Crónica de Barcelona (1945-1946), del periodista Ricard Suñé –redactor d'El Correo Catalán, on va publicar una sèrie d’articles titulats Estampas populares (1943 i 1944)–, l'autor assegura que el nom i les dates de la mort de la Monyos provenen d'un article d'un diari de la ciutat i que estan falsejades. Suñé afirma que el nom autèntic era Dolors Vega Massana i que va morir el 17 d'octubre de 1940 als 73 anys d'edat i no pas als 89 (la qual cosa situaria la seva data de naixement en l'any 1867, i que la mort es va produir a l'Hospital Clínic de Barcelona després d'una breu estada a l'Hospital Marítim abans de ser traslladada. Suñé dóna fins i tot el nom d'unes infermeres i d'un metge del Clínic: Remedios Miret, la senyora Ricart i el doctor Mir). Afegeix Suñé que l'enterrament va ser el dia 18 d'octubre al cementiri de Sants.

Referent a això, Patxi Juanicotena (que ja va descobrir un error relacionat amb Margarida Xirgu i el cementiri de Montjuïc) va investigar si Dolors havia estat enterrada a Sants o no. Va descobrir que en aquest cementiri, en el nínxol 1556, pis 2n, departament 2n, hi ha (o hi havia fins fa pocs anys) una làpida amb el nom "Família Pujol". I segons Serveis Funeraris (oh, sorpresa!) en aquest nínxol hi hauria enterrades dues dones: una anomenada Dolors Pujol Massana i l'altra, Casilda Vega Massana.

Qui era aquesta família Pujol? No ho sabem, però aquestes dades ens porten a pensar que les històries que circulaven sobre la paternitat i la mort de la seva filla potser tinguin alguna cosa de veritat. Sempre s'havia comentat que el pare de la criatura procedia de bona família, precisament de la casa on treballava, i que la mort de la filla, de la qual no n'hi ha cap dada, potser no havia estat accidental. Segons Teresa Amiguet, es comentava que s'havia vist la Lola barallant-se, davant del Liceu, amb el fill gran de la família, fet que va fer córrer la sospita que tenien una relació i va fer pensar a més d'un que la mort de la nena va ser provocada per allunyar el pare d'aquella dona de classe inferior (1). Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica (2).

Per acabar, una mentida que no ajuda a resoldre l'afer. En una entrevista publicada el 9 de setembre de 2010 al diari Ara (3), Mireia Ros, la directora de la pel·lícula La Moños, afirmava saber el veritable nom de la Monyos i el nom del pare de la criatura que va tenir Dolors. "El cognom és aristocràtic. El d'una família de Barcelona de renom", diu Mireia Ros. Aquestes dades, no publicades en cap mitjà, diu haver-les obtingut del mateix Ricard Suñé, cosa del tot impossible perquè Suñé va morir el 1952 i Mireia Ros va néixer el 1956, detall que a mi se m'havia passat per alt i que m'ha fet veure l'amic i historiador Enric Comas.

Com podem veure, la llegenda de la Monyos no s'ha acabat pas. La història és oberta per a qui tingui temps i ganes de continuar furgant i remenant papers i arxius. Però els mites es construeixen així, deixant en les ombres els detalls i repetint-ne d'altres fins a convertir-los en certs. En tot cas, les sospites sobre la veritat encara fan més tràgic el personatge i l'alimenten; i vulgui o no, hi estic contribuint.


Altres personatges populars de Barcelona

Però la Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.

El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.


Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla


En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de a les portes de Roma.

En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.

La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.


"La gran ciutat condal
y sen cosa mol bona,
us felicta el noy de Tona
per les festes de Nadal"
Nadala gentilesa
d'Amadeu Lleopart


Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.

Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.


L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,
a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960


O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.


Enriqueta Martí, la Vampira del Raval


I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí, l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors, però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Satray, fundador de la Legión i qui va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno.

La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.


*

Notes:

Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Frankenstein: noves mirades polítiques i estètiques


Dilluns dia 4 de setembre marxo cap a Bogotá com a professor convidat de la Universidad Nacional de Colombia per participar com a conferenciant de l'assignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”, que pren com a referència la novel·la  Frankenstein o el modern Prometeo de Mary W. Shelley, que l'11 de març de 2018 farà 200 anys de la seva publicació. L'assignatura i les conferències es desenvolupen a la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez de l'Instituto de Investigaciones Estéticas de la Facultad de Artes, dirigida pel professor Edmon Castell, geògraf i museòleg.

Participaré, el dia 5 de setembre, a les 12:30, hora de Bogotà, i el dia 6 de setembre, a les 17h, a la sessió "Ética, ciencia y espectáculo", on parlarem de taxidèrmia i gabinets d'història natural a Barcelona, el primer dia, i de la figura del monstre i el demiürg, en el segon, en el context dels espectacles populars dels segles XVIII i XIX, tot seguint l'evolució de l'oci popular a través de les atraccions circenses, la màgia, les llanternes màgiques, les fantasmagories, els panorames, els museus de cera i les col·leccions anatòmiques, extrapolant les experiències i el treball de recerca que he fet durant aquests darrers anys a la ciutat de Barcelona.




A la tornada de Colòmbia, ens veurem, si us ve de gust, a la Setmana del Llibre en Català, a l'Avinguda de la Catedral de Barcelona, on el diumenge dia 10, a les 18h, presentarem Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer, de Rossend Llurba i publicat per l'editorial Comanegra, amb Albert Arribas, que n'ha preparat l'edició, i Xavier Albertí i jo, que en som els autors dels pròlegs. Aquest llibre recupera dels textos inèdits que Rossend Llurba (autor del primer cuplet escrit en català i que va cantar Raquel Meller) va escriure sobre el Paral·lel, que tan lligat està a la història de l'oci popular que em porta a Bogotà: un retrat sense precedents de la mítica avinguda i dels teatres, cabarets i personatges de tota mena que hi van conviure des de finals del segle XIX fins a l’any 1910. Un projecte inacabat (ja que pretenia abraçar-ne la història fins al 1950) truncat per la mort de l’autor el 1954.

Us deixo a continuació la nota de premsa de la presentació “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”.


Ciencia, ética y cultura a la luz de Frankenstein

La novela Frankenstein o el moderno Prometeo es el eje alrededor del cual empezó a desarrollarse la asignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”, curso enmarcado en la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez, que en esta oportunidad busca ahondar en las interpretaciones de esta legendaria obra.

El programa, propuesto y diseñado por el Instituto de Investigaciones Estéticas (IIE) de la Facultad de Artes de la Universidad Nacional (U.N.), no solo centra su atención en la narración de Frankenstein, sino también en el trasfondo de esta bicentenaria novela, escrita por la inglesa Mary Shelley cuando apenas contaba con 20 años de edad.

Durante la cátedra se abordarán temas como el nexo entre la ciencia y la ética; la ruptura de las relaciones entre el hombre y la naturaleza; la crisis de la razón; las mutaciones de la obra literaria; la construcción social del monstruo; las emociones políticas; y las formas de anonimia, exclusión y expulsión cultural, entre otros.

El profesor Edmon Castell, del IIE y coordinador del curso, explica que la cátedra abre un espacio para analizar, contrastar y “suturar” los diferentes resultados de los estudios que, principalmente en la U.N. y específicamente en este Instituto de la Facultad de Artes, se han realizado alrededor del contexto histórico, social, estético y cultural que hizo posible la aparición de Frankenstein como un mito matriz de la Modernidad.

De esta manera, la cátedra busca constituirse en un espacio de reflexión interdisciplinaria, en el que se pretende analizar la vigencia de mitos que consciente o inconscientemente hablan o influyen en la sociedad contemporánea. Esta mirada se hará a partir de disciplinas como la mitología; la estética; la geografía; la historia tanto del arte como de la ciencia; la literatura; la filosofía moral; y la museología, entre otras.

Según el profesor Castell, tanto con charlas magistrales, como con la interpretación de obras plásticas y audiovisuales relacionadas con la obra escrita, se buscará reflexionar sobre una visión de la construcción social de la otredad, y además se propondrá el debate acerca de la importancia de las emociones políticas en la sociedad actual.

La sesión inaugural, llevada a cabo el pasado 2 de agosto, estuvo a cargo del profesor Castell, quien dio a conocer al auditorio la estructura y la dinámica de desarrollo de la asignatura.

Al respecto, manifestó que “sin duda, los ‘ensamblajes’, ‘disecciones’ y ‘suturas’ que se abordarán sobre Mary Shelley y Frankenstein nos mostrarán no solo algunos de los aportes que hacen las diferentes ciencias a la construcción de nación, sino también la pertinencia nuclear que tienen las artes y las humanidades en el proceso de formación en las complejas sociedades democráticas en que vivimos”.

La segunda sesión estará a cargo del escritor Mario Mendoza, quien centrará su intervención en la imagen de Frankenstein como monstruo romántico que encarna la crisis de la Modernidad y de la razón. Según Mendoza, “Frankenstein es hermano de los personajes de Poe, de Baudelaire, de Rimbaud, de Nerval, que anticipan el horror que llegaría unos años después, esto es, el horror de este presente en el que estamos inmersos”.

También asistirán como conferencistas algunos de los profesores del IIE, como Amparo Vega, Ricardo Rivadeneira, María Clara Cortés, Aurelio Horta, Francisco Montaña y Mary Isabel Rodríguez; además de docentes de otras dependencias de la U.N., como Patricia Simonson, Carlos Páramo, Mario Hernández, Víctor Viviescas, Olga Lucía Quinteros, Carlos Satizabal, Óscar Mejía Quintana, María Luisa Rodríguez y Rolf Abderhalden.

Entre los conferencistas invitados provenientes de otras universidades están el doctor en Química, Gian Pietro Miscione; la maestra en Artes Plásticas, Sylvia Suárez, y el arquitecto Ramón García. Entre los invitados internacionales figuran el escritor Alberto Manguel, director de la Biblioteca Nacional Argentina y ganador del Premio Formentor 2017; la licenciada en Lengua y Literatura Alemanas, Elizabeth Rusell; el licenciado en Filología Hispánica y Semítica de la Universidad de Barcelona, Enric H. March; y la antropóloga y museóloga catalana Monserrat Iniesta.

“Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas” se desarrollará en 16 sesiones todos los miércoles entre las 5 p. m. y las 8 p. m. en el campus de la U.N. Sede Bogotá. Quienes estén interesados en la evolución de este curso podrán hacerlo a través del hashtag #CatedraFrankenstein.


Bogotá D C, 14 de agosto de 2017
Agencia de Noticias UN — Artes & Culturas

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ahorro del hogar



A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.

Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que són un record d'aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.


Més informació a Barcelofília.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Madame Tussaud i el museu dels horrors

Madame Tussaud, esculpida en cera per Curtius
Foto: Getty Images


El 12 de juliol de 1789, dos dies abans de la presa de la Bastilla, una multitud envaeix els carrers de París. Com en un seguici fúnebre, els revoltats marxen brandant banderes negres i els caps de Necker, el ministre de Finances destituït, i del duc d'Orleans, tots dos oposats a la política absolutista de Lluís XVI. Els caps han estat robats del gabinet de figures de cera del doctor Curtius al Boulevard du Temple. Curtius és metge i escultor de figures de cera i anatòmiques. Però els caps no són obra seva, sinó de Marie Grosholtz, que pocs anys més tard serà coneguda com Madame Tussaud, creadora del museu de cera més important del món, la seu principal del qual és de visita obligada a Londres.

L'escena té un alt valor representatiu. Avui, els museus de cera són galeries de personalitats del passat, tot i que no hi falten personatges populars moderns. Abans, però, feien la funció de la fotografia: imatges fixes d'una realitat canviant que obligava a una frenètica tasca d'elaboració i actualització de les escenes a mida que es produïen els esdeveniments.


Màscares mortuòries de Robespierre i Maria Antonieta, en cera i
cabell natural, fetes a partir dels caps tallats a la guillotina


Des de finals del segle XVIII, els museus de cera s’estenen arreu del món. Sovint són barraques de fira que acompanyen els personatges en cera d'altres atraccions com panorames, llanternes màgiques, ombres xineses, fantasmagories, fenòmens humans i una càmera dels horrors amb aparells de tortura, escenes d’execucions i figures anatòmiques amb patologies venèries i els efectes de les drogues i l’alcohol. Des de principis del segle XIX fins al primer terç del XX, per Barcelona van desfilar desenes d’espectacles d’aquesta mena, que s‘instal·laven a la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrer adjacents, i al Paral·lel, rovell de l’ou de l’oci popular.


Barraca del Museu Roca, a principis del segle XX
Museu de les Arts Escèniques


La vida de Madame Tussaud és una història singular, i us l’explico en el número de juliol de la revista Historia de National Geographic, acompanyada de la ressenya del llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, que vam presentar el passat 28 de juny a la Llibreria Calders acompanyats de l’autor i del mag Sergi Buka.

Amb la Il·lustració i el creixement comercial de les gran ciutats europees naixia una burgesia amb unes ànsies de coneixement i curiositat que excedia el seu àmbit vital. Madame Tussaud, envoltada de personatges com Philidor i Robertson –i com ho faria Barnum als Estats Units– trasbalsaven el món de l’espectacle amb figures de cera, llanternes màgiques i fantasmagories, compartint escenaris amb mags i il·lusionistes que s’anomenaven físics recreatius i feien màgia espectral, com Joaquim Partagàs –El Rei de la Màgia– en el Salón Mágico de la Rambla de Barcelona, en un segle, el dels prodigis, que començava a abandonar les penombres dels llums de gas amb l'aparició de l'electricitat, i que culminaria amb la victòria absoluta del cinema.

Museus de cera i fantasmagories a banda, us animo a comprar aquest número de la revista Historia de National Geographic, un exemplar que compleix les expectatives de lectura amena i relaxada d’un sufocant mes d’agost.



dilluns, 17 de juliol de 2017

Llanternes màgiques i fantasmagories



Dimecres 28 de juny vam presentar el llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, a la llibreria Calders del barri de Sant Antoni, acompanyats de l'autor i del mag Sergi Buka, que ens va transportar al segle XIX amb una sessió de llanterna màgica amb peces de la seva magnífica col·lecció.

Antecessora del cinema, la llanterna màgica o múndia, que era el nom amb què era conegut l'aparell a Barcelona i Catalunya, permetia projectar imatges pintades en plaques de vidre sobre parets, llenç o cortines fum de salons i escenaris. Philidor i Robertson, els pioners, entretenien el públic amb fantasmes i espectres diabòlics. La Il·lustració havia tret la màgia dels escenaris religiosos i ara un públic àvid del món nou que anunciava la ciència es deixava terroritzar a la fina frontera de la il·lusió i la realitat. Pels camins, l'home de la múndia feia arribar l'espectacle de la llanterna pels pobles carregant-la sobre les espatlles; els burgesos feien exhibicions privades a casa seva i entre finals del segle XIX i principis del XX va acabar convertit en una joguina infantil mentre en cinema es convertia en el gran espectacle de masses.


Luikerwalen (l'home de la múndia)
Paul Gavarni (1840)


Fantasmagoría és el món dels espectres i els malsons, l'al·lucinació i el deliri... Una història inèdita i erudita de la humanitat explicada a través de la màgia, la il·lusió, les meravelles, les llums i les ombres. Una història que viatge des de que els homínids van controlar el foc fins la realitat virtual, passant per la caverna de Plató, el Segle de les Llums, el prodigiós segle XIX i la invenció del cinema.


Fantasmagories en el Convent de les Capuchines, el 1797
Mémoires récréatifs, scientifiques et anecdotiques du
physicien-aéronaute, d'E.G. Robertson (1831)


Philidor, Robertson i les fantasmagories són fills de la Revolució francesa, un període de la història que va ser un impressionant espectacle, l'eclosió d'un conflicte social i polític que es va resoldre, en els moments culminants, amb una extremada violència. En un París ple de sang, la fantasmagoria va atorgar vida i moviment a les sessions estàtiques de la llanterna màgica. Les imatges flotaven soles i enigmàtiques, aïllades del seu entorn, en una atmosfera en la qual les tenebres de la sala feien visibles les tenebres de l'esperit. Els éssers imaginaris van cobrar existència i moviment. Els morts van tornar aparentment a la vida. Les sessions maçòniques de Schröpfer o Cagliostro, els espectacles de Philidor o Robertson, de Rueda o Mantilla a Espanya, i els de Martin Aubée i Partagàs a Barcelona, sorgeixen alhora que la novel·la gòtica, amb la qual comparteixen el gust pel tètric, el meravellós i el fantasmagòric. Des de feia segles, els cervells havien estat ensinistrats per veure éssers que no són visibles: déus, dimonis, monstres o fantasmes. Tots aquests éssers improbables tenien en l'altre món el seu domicili. Igual que els avantpassats. Però amb la desaparició de la creença en una altra vida, van ser desallotjats del Més Enllà i van haver de ser reabsorbits per la ment. En certa manera, els pensaments es van saturar d'espectres que es materialitzaven a través del somni, els malsons, l'al·lucinació, el deliri o la bogeria. També a través de l'òptica. La fantasmagoria va ser la resposta tecnològica i artística d'una època que va fer visible aquesta poderosa càrrega espectral reclosa en el cervell.

Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia Ramón Mayrata ens mostra com la pràctica de desplaçar fantasmes o aparences enganyoses des dels somnis o la imaginació a l'espai físic es remunta a una història secular, on inicialment el virtual s'associa amb la màgia i la religió. Durant milers d'anys les tècniques de prestidigitació van ser emprades per a l'execució de la "trampa sagrada" per xamans i sacerdots com a component essencial del ritual religiós. Des del Renaixement, la màgia se secularitza i esdevé un art escènic que tindrà un paper crucial en la configuració de la manera de percebre i sentir la realitat de la cultura moderna, en les tecnologies que possibiliten la societat de l'espectacle, en l'aparició del cinema i en el desenvolupament de la realitat virtual que envaeix el nostre espai físic.

A continuació us deixo el text de la presentació del llibre. Sense voler ser cap justificació (quina relació tenim amb les fantasmagories perquè ens resultin tan atractives?), vaig voler dur-les al terreny personal i al d'una generació que va viure en voltada de fantasmes, a la frontera d'un món antic, el de la postguerra, que se'ns escolava entre els dits, un present que era ple d'ombres i un futur construït a cops d'imaginació entre llibres, atles, tebeos i sales de cinema. Vegeu la crònica de la presentació a Des de la meva riba, de Sícoris.





Text de la presentació de Fantasmagoría, de Ramón Mayrata

Linterna mágica y fantasmas

Antecesora del cine, la linterna mágica (o múndia, que era el nombre con el que era conocido el aparato en Barcelona y Cataluña) permitía proyectar imágenes pintadas en placas de vidrio sobre paredes, lienzos o cortinas humo en salones y escenarios. Philidor y Robertson, los pioneros, entretenían al público con fantasmas y espectros diabólicos. La Ilustración había sacado la magia de los escenarios religiosos y ahora un público ávido del mundo nuevo que anunciaba la ciencia se dejaba aterrorizar en la fina frontera de la ilusión y la realidad. Por los caminos, el hombre de la linterna hacía llegar el espectáculo a los pueblos cargándola sobre los hombros; los burgueses hacían exhibiciones privadas en su casa y entre finales del siglo XIX y principios del XX terminó convertida en un juguete infantil y arrinconada en los desvanes mientras el cine se convertía en el gran espectáculo de masas.


¿Más de 500 páginas?

¿Era necesario tanto espacio para hablar de un esctáculo efímero que durante un siglo compartió protagonismo con títeres, sombras chinescas, panoramas y museus de cera que hoy no son más que un recuerdo decimonónico? El propio libro nos da la respuesta. Hablar de fantasmagorías es hablar de la luz y las sombras y, por tanto de la interpretación y la representación de la realidad, sea lo que sea que significa esta palabra. Por esta razón, Ramón Mayrata nos propone un viaje que va desde los primeros homínidos que controlaron el fuego hasta la realidad virtual (otro juego de sombras que mediatiza la realidad), pasando por la caverna de Platón, el Renacimiento, la Revolución francesa, el Siglo de las Luces, los prodigios del siglo XIX.

Fantasmagoría es una historia antropológica, filosófica, religiosa y artística de la humanidad, donde los dioses, los espíritus, las sombras, los títeres, los autómatas, las figuras de cera y anatómicas toman los escenarios públicos y privados, de la mano del ilusionismo y la ciencia pregonados por los físicos recreativos, arrebatando a los sacerdotes el control de la realidad.

Probablemente, nunca hemos salido de la caverna de Platón. Y si el ilusionismo nos continúa fascinando es porque el concepto “ilusión” está preñado de significados que apelan a las emociones que la razón nos quiso robar: la inocencia, la fantasía, el sueño, el ensueño, el deseo y el engaño. Por esta razón nos atrapa la magia del ilusionista… O la magia del cine, de la pantalla, que de pequeño anticipaba tras la cortina de acceso a la sala imaginando las escenas de las voces ocultas tras el terciopelo raído de los cines de barrio.


Una experiencia generacional

Pero a pesar de todo lo dicho, ¿por qué escribir una historia de las fantasmagorías?

A pesar de sabernos engañados, la magia sigue apasionando generación tras generación, y cada una de ellas tiene sus motivos para dejarse arrastrar por ella. Pero Ramón y yo, y muchos de vosotros, compartimos unas experiencias que nos hacen ser la última generación de un mundo antiguo de luces y sombras que nos permite ser los últimos portadores de esa memoria.

Los nacidos entre los años 40 y principios de los años 60 vivimos el relato oral de los ecos de la posguerra, el hambre de Carpanta, las últimas luces de gas, las sombras de los hogares iluminados con bombillas de 25 vatios, los zootropos, linternas y caleidoscopios abandonados en las buhardillas, la persistente voz de fondo de la radio, las cocinas económicas y los braseros, las últimas colonias africanas y los viajes a través de las páginas de un atlas, el silencio de las tardes de verano con los rayos de sol filtrándose a través de las persianas…

Y con todo ello creamos nuestros fantasmas. A ellos nos aferramos ante una realidad tan cambiante que no da tiempo a atraparla. Y cuando sabes que el mundo está habitado de espíritus, la literatura, el cine y la magia se convierten en tu patria. Y en este sentido, Fantasmagoría era una historia necesaria porque habla de nosotros.

Llibreria Calders, Barcelona
28 de junio de 2017





Ramón Mayrata

Antropòleg, poeta, novel·lista, guionista d'espectacles de teatre i televisió i editor –va fundar l'editorial Frackson amb Juan Tamariz–, Mayrata és especialista en l'evolució i interpretació cultural de l'il·lusionisme. Imparteix cursos de literatura per a diverses universitats nord-americanes i d'història de l'il·lusionisme al Centro Universitario María Cristina de l'Escorial. Com a escriptor ha publicat les novel·les El imperio desierto, Alí Bey el Abasí i Miracielos, i diversos llibres de poemes i assajos. Fruit de la seva relació amb les arts escèniques i la tecnologia de la il·lusió són els assajos Por arte de magia, La sangre del turco i la col·laboració a Valle-Inclán. Houdini i el hombre que tenía rayos X en los ojos (La Felguera Editores, 2015. La seva última obra publicada és la novel·la El mago manco (2016).




La presentació del llibre de Ramón Mayrata coincideix amb la inauguració Llum! La llanterna màgica i la imatge digital. Complicitats entre els segles XIX i XXI, l'exposició que fins al 28 de gener de 2018 es podrà veure al Museu del Cinema de Girona.

La llanterna màgica va ser l'espectacle visual més popular, versàtil i creatiu anterior a l'arribada del cinema. Al llarg dels segles XVIII i sobretot del XIX, les projeccions d'imatges amb la llanterna màgica eren molt comuns, no només en teatres i sales d'espectacles, sinó també en centres docents, ateneus o en la intimitat de la llar.

Aquesta exposició vol mostrar què és la llanterna màgica, quines imatges es projectaven i en quins espais es realitzaven aquests espectacles. Els objectes exposats procedeixen de les col·leccions que es conserven en el Museu del Cinema i alguns dels quals és la primera vegada que es mostren en públic.

Però l'objectiu d'aquesta mostra no s'acaba aquí, sinó que va més enllà, comparant aquest espectacle precinematogràfic del segle XIX amb la cultura visual del segle XXI. Dues cultures visuals molt allunyades en el temps i en la tecnologia emprada, però que estan molt més a prop del que ens pensem.

En definitiva, aquesta exposició, a més de divulgar la llanterna màgica a través dels fons del Museu del Cinema, també vol suggerir al visitant algunes complicitats que, malgrat les distàncies, trobem entre aquest espectacle precinematogràfic i els usos de la imatge digital.

diumenge, 11 de juny de 2017

El Palau Reial Major i la plaça del Rei

La plaça del Rei, el 1928


El Palau Reial Major de Barcelona, documentat per primer cop amb aquest nom el 1116 per diferenciar-lo del Palau Reial Menor –que s'aixecava vora la plaça de Sant Miquel i que va ser enderrocat el 1847–, va ser la residència dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó.

Situat a la plaça del Rei, durant la segona meitat del segle XI el palau s'estenia des de la catedral romànica (de 1058, sota la planta de la gòtica actual, i a la vegada construïda sobre la basílica paleocristiana del segle IV; se'n poden visitar les restes en el Museu d'Història de Barcelona) fins a la plaça de Sant Iu. D'aquesta època és l'escalinata exterior, encara existent, on es feien les reunions dels membres del Consell de Cent quan encara no disposaven d'edifici propi.

Part de la plaça actual, juntament amb el terreny on avui s'aixeca el Palau del Lloctinent, formaven part del corral del Palau Reial. Tot i que quedava delimitat per una tanca, era un espai obert usat durant segles com a mercat. L'actual disposició rectangular de la plaça s'atribueix a un projecte d'urbanització dut a terme a la segona meitat del segle XIV, durant el regnat de Martí I, l'any 1403, per dignificar l'espai, tot desplaçant el mercat probablement cap a l'antiga plaça de les Cols (desapareguda amb l'obertura del carrer de Jaume I) a fi de crear un espai apte per a la celebració de justes, que fins aleshores s'havien dut a terme a l'actual passeig del Born (el terme "born" fa referència a aquest espai destinat al combat entre cavallers). Per saber-ne més sobre els mercats de Barcelona d'origen medieval, cliqueu aquest enllaç.


Palau del Lloctinent i plaça de Sant Iu
abans de la reforma


Dins d'aquest període de reformes del rei Martí, també va fer bastir un pas elevat (enderrocat l'any 1823) cap a la catedral al costat del portal de Sant Iu. El portal de Sant Iu estava on avui hi ha la placeta del mateix nom i que aleshores estava ocupada per l’anomenat Palau de Santa Eulàlia, que era una dependència del Palau Reial adossada a la paret occidental del Tinell (acostuma a haver-hi certa confusió en el significat dels termes "palau" i "saló" en els textos antics).


El Saló del Tinell ocupat per les clarisses
Dècada de 1920


Molt reformades al llarg de la història, de les parts de què es compon el conjunt el Saló del Tinell (anomenat vulgarment "Saló del Borboll" o "Gorgoll" pel soroll que hi feien els escrivans i els agents dels tribunals de la Reial Audiència) va ser construït pel mestre d'obres Guillem Carbonell, entre 1359 i 1362, per encàrrec de Pere el Cerimoniós. La capella palatina de Santa Àgata (que substituïa l'antic oratori del palau)  és de 1302 i va ser encarregada per Jaume el Just i Blanca de Nàpols, i construïda sobre la muralla romana, com es pot veure molt bé des de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. El 1856 va ser restaurada per l'arquitecte Elies Rogent i el 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari. A l'interior s'hi conserva el retaule del conestable Pere de Portugal, del pintor Jaume Huguet (1465). El tercer element, que s'hi entra per la plaça de Sant Iu, aplega les dependències del palau i el Verger, porticat. Va ser seu del tribunal de la Inquisició i de la Reial Audiència (que exercia el poder judicial en nom del rei)  i actualment és la seu del Museu Frederic Marès.


La Capella de Santa Àgata, el 1880
Museu d'Antiguitats


El Mirador del Rei Martí, situat entre el Palau del Lloctinent i el Palau Reial, va ser enllestit el 1555. No té res a veure, per tant, amb el rei Martí l'Humà, mort el 1410, però és possible que el nom recordi una torre més antiga que podia haver existit en aquest mateix lloc. Té planta rectangular i cinc pisos formats per galeries d'arcs de mig punt. Originalment acabava amb un teulat a quatre aigües.

El Palau del Lloctinent va ser construït per Antoni Carbonell entre 1549 i 1557, per encàrrec de Carles V, com a residència del representant del rei a Catalunya, però no va arribar mai a acomplir aquesta funció, però sí que va formar part de la Inquisició i del convent de Santa Clara, fins que amb la desamortització de 1836 torna a propietat civil i es converteix, el 1853, en seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de propietat estatal. Amb entrada per la plaça i el carrer dels Comtes, l'edifici es bastí aprofitant pedra d'altres construccions, com per exemple, la procedent del cementiri jueu de Montjuïc, com es pot apreciar en les inscripcions hebrees de la façana.

Després del setge de Barcelona (1713-1714) durant la Guerra de Successió i amb la dissolució de l'aparell polític català arran de la victòria militar borbònica, al Palau Reial s'hi van instal·lar part de les tropes filipistes; i el 1718, el rei Felip V va cedir el palau a les monges clarisses, que provenien del convent de Santa Clara, enderrocat amb part del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar.

Després de la Guerra Civil, les monges ja no hi retornen i el conjunt passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona. De la mà dels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, i sota la direcció d'Agustí Duran i Sanpere, es va recuperar el saló gòtic (que havia estat compartimentada per les monges) i va ser integrat al Museu d'Història de la Ciutat, fundat el 1943 i amb seu a la Casa Padellàs (que tanca la plaça del Rei pel carrer del Veguer), afectada per l'obertura de la Via Laietana i traslladada a la plaça del Rei des del carrer Mercaders.


Casa Padellàs al carrer Mercader
Gaseta de les Arts, anys 20


El trasllat de la Casa Padellàs va començar l'any 1930 i les obres de fonamentació van permetre descobrir les restes romanes del subsòl. Tot un conjunt de locals, edificacions carrers situats en un barri industrial de Barcino, que aplega una bugaderia (fullonica) i tintoreria (tinctoria), una factoria de salaó i garum (ceteria), i una de vinícola. Aturades durant la Guerra Civil, les obres es van continuar amb posterioritat i es van estendre més enllà de la plaça del Rei i conformen el jaciment que es pot visitar des del Museu d'Història de Barcelona.


Restes romanes descobertes a la plaça del Rei,
la dècada de 1930


Aquestes obres van transformar totalment la plaça i es va aprofitar per recuperar els elements gòtics dels edificis, que havien quedat amagats pels afegits dels segles posteriors. Amb la reforma arquitectònica i urbanística van desaparèixer també els arbres i la font neogòtica projectada per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, construïda el 1853 i retirada el 1935.


 La font gòtica i la columna romana de la plaça del Rei, el 1874
Foto: Joan Martí Centelles


Un altre element característic de la plaça va ser la columna romana. Construïda a partir de fragments de dues columnes malmeses en enderrocar, el 1850, un edifici del carrer de la Llibreteria, el seu destí havia de ser el Museu d'Antiguitats de la Capella de Santa Àgata, però a causa de l'excés de grandària es va haver de deixar, cap al 1879, a l'exterior, on hi va estar fins 1965, any en què va ser traslladada amb les restes del Temple d'August del carrer del Paradís. El nom d'aquest carrer no fa referència al Paradís bíblic, sinó a un hort plantat d'arbres; és a dir, un verger o jardí, que deuria créixer al voltat del temple quan aquest, enrunat o no, ja no complia les funcions originals, gràcies al dipòsit d'aigua (castellum aquae) construït per distribuir l'aigua de l'aqüeducte romà.


La Casa del Botxí, l'any 1923, amb escales i balcó, al costat
de la finca enderrocada per bastir-hi la casa Padellàs
Emili Pellicer Boulanger (Arxiu Fotogràfic del CEC


Entre la Capella de Santa Àgata i la Casa Padellàs, al costat d'una torre d'aigua de les fonts gòtiques de la ciutat, hi havia la Casa del Botxí, avui integrada al Museu. Aquí hi vivia el funcionari que s'encarrega d'executar els reus. Tot i estar en el centre neuràlgic de la ciutat antiga, aquest racó li permetia viure al marge dels ciutadans, amb els quals no hi tenia cap relació pel tabú que representava el seu contacte amb la mort.


Conjunt del Palau Reial Major i de la plaça del Rei, el 1860
Quarteró número 45 de Miquel Garriga i Roca
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


El quarteró de Garriga i Roca ens permet identificar les dependències del Palau Reial ocupades per altres institucions i alguns elements desapareguts. A la plaça del Rei hi veiem la font, la torre d'aigua i les antigues escales; encara hi ha l'edifici vell on ara hi ha la Casa Padellàs; els habitatges que envolten el conjunt pel carrer de la Tapineria, seguint el traçat de la muralla romana, i els extrems dels carrers desapareguts amb l'obertura de la Via Laietana; la planta de l’església de Santa Clara dins del saló del Tinell i els accessos; la Sala de l’Audiència; o el Verger del Palau i els jardins del primer pis.


*

Nota

Dins del marc dels "Diàlegs" que organitza el Centre de Recerca i Debats de Museu d’Història de Barcelona, el passat dilluns 12 de juny de 2017, es va presentar la conferència “El Palau Reial Major de Barcelona: els grans  interrogants”, a càrrec de Ramon Pujades, del Museu d’Història de Barcelona, resum d'un treball de gran abast sobre el Palau Reial Major, que traurà a la llum per primer cop l'àmplia i poc coneguda història d'aquest conjunt medieval. Alguns dels detalls de l'article que heu llegit han estat presos, de memòria, de l'esmentada conferència.

dilluns, 29 de maig de 2017

Agustín Luengo, el gegant del museu del Doctor Velasco

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí


L'any 2013 s'editava el llibre El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (1), i el 2015, Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" (2). El primer, a mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.


Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864


Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (3), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (4).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular.


Esquelet del gegant extremeny a la sala del Doctor Velasco
del Museo Nacional de Antrpología de Madrid


Per la seva banda, l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)", de Luis Ángel Sánchez Gómez aprofundeix en la figura de Pedro González Velasco i estudia els museus anatòmics organitzats pel doctor en dos dels seus domicilis particulars del Madrid vuitcentista, projectes en els quals pren sentit la figura del gegant Agustín Luengo. El text revisa les circumstàncies que fan possible la creació d'aquests museus, vinculats tant amb l'estudi i la docència de l'anatomia com amb els projectes polítics de regeneració i modernització de la medicina espanyola que tracta de posar en marxa el seu propietari. Es comenten les seves singulars col·leccions (d'anatomia, teratologia, zoologia, etnografia i curiositats diverses) i s'analitza la projecció docent i sociopolítica d'ambdós centres, sense l'existència dels quals no hagués estat possible que Velasco construís poc després el seu gran Museu Antropològic, seu de l'actual Museo Nacional de Antropología de Madrid.

Amb posterioritat a aquest apunt,  Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" (5), el propòsit del qual és revisar la història vital i sobretot la història post mortem d'Agustín Luengo Capella. Estudia les circumstàncies que el vinculen amb el doctor Velasco i la conseqüència última d'aquesta relació: que el seu cos passi a formar part del Museu Antropològic fundat pel metge segovià en 1875, actual seu del Museu Nacional d'Antropologia a Madrid. Seguidament, l'article analitza el procés de formació de la llegenda creada al voltant de Luengo i Velasco.

També de Luis Ángel Sánchez Gómez és l'assaig La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco (6), que narra la mort de Conchita, la filla del doctor Velasco, l'exhumació, la momificació, per acabar vestint-la i maquillant-a per dipositar-la en una urna a casa seva. Temps després, la llegenda comença a caminar, i creix, i es transforma, incorporant elements purament ficticis, cada cop més extravagants i macabres. L'autor revisa amb rigor el que esdevingué realment i les diferents versions de la llegenda, i compara el «cas de Conchita» amb altres impactants exemples de preservació de cossos documentats durant el segle XIX i començaments del XX. El llibre acaba amb una suggerent proposta que ens permetrà comprendre, i fins i tot explicar, la singular conducta del pare.

Si no en la seva totalitat, el Museo Nacional de Antropología de Madrid mostra en una petita sala part de la col·lecció del Doctor Velasco, que ens permet acostar-nos a com eren aquells museus decimonònics. Barcelona, com hem explicat diverses vegades, va gaudir del pas de més d'una vintena de museus anatòmics entre els anys 1848 i 1938. D'aquelles col·leccions, que es mostraven en la frontera de la ciència i de l'espectacle, la del Museu Roca va sobreviure tancada en uns magatzems del Paral·lel fins 1987, però quan va aparèixer ningú la va voler i va acabar a mans d'un col·leccionista a Bèlgica. D'altra banda, la col·lecció del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya continua tancada, com la resta del fons del museu, per manca d'espai. Un ric patrimoni que no es pot mostrar al públic per manca d'interès de les institucions polítiques, com passa amb altres fons com el del Museu de les arts escèniques o el de farmàcia, entre d'altres.


*
  
Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional de Antropología



*


Notes i bibliografia:

(1) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" [en línia]. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol 67, nº 2 (2015). Madrid: Instituto de Historia del CSIC.

(2) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(3) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(4) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. [PDF]

(5)  Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" [en línia]. Revista Historia Autónoma, núm. 10 (2017). Universitat Autónoma de Madrid.

(6) Sánchez Gómez, Luis Ángel. La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco. Sevilla: Editorial Renacimiento, 2017.



Sala del Doctor Velasco del Museo Nacional
de Antropología de Madrid
Foto: Enric H. March

dissabte, 1 d’abril de 2017

Galeries comercials de Barcelona, del segle XIX al XXI

 Passatge Bacardí


La recerca històrica i l'article sobre l'origen dels passatges i les galeries comercials de Barcelona, que podeu llegir tot seguit, ha servit per a la realització d'un reportatge a Betevé, en el qual he col·laborat i que podeu veure clicant l'enllaç "L'ocàs de les galeries comercials".


Les primeres galeries comercials


Les galeries comercials enteses com a passatges coberts destinats als serveis d’oci (cafès, teatres, cinemes) i botigues on s’exposen mercaderies per a la venda apareixen a Europa durant el segle XIX –sobretot durant la Belle Époque, entre l’últim terç del segle XIX i la Gran Guerra (1914-1918)–, en el context de les reformes urbanes que transformen els centres històrics de les ciutats en benefici dels eixamples moderns i els grans bulevards. Són els anys en què les burgesies procedents, en bona part, de la revolució industrial conquereixen nous espais de la ciutat fugint dels centres històrics altament densificats, a causa, principalment, del creixement de la població en uns nuclis que havien estat tancats per muralles. És el cas de Barcelona, on la burgesia que habitava els carrers de Montcada i Ample construiran els seus habitatges en els pobles del Pla, com Sarrià, Sant Gervasi o Horta, i, sobretot, a l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà l’any 1859, expansió que va ser possible, precisament, gràcies a l’enderroc de la muralla, iniciat l’any 1854.

Les galeries i passatges coberts vuitcentistes, construïts amb luxoses estructures de ferro i vidre, i posteriorment integrats en la planta baixa dels edificis, permeten garantir l’aïllament dels carrers, cada cop més transitats per ciutadans de tota mena. Tenen, per tant, un component classista, que permet passejar sense barrejar-se amb les classes baixes i subalternes que han conquerit la ciutat. Com deia Walter Benjamin en els seus apunts inacabats sobre els Passagen-Werk (1), la separació dels dos mons s’aconsegueix creant un univers que ens porta directament a l’imaginari dels qui hi passegen a través d’objectes i situacions que componen un collage que ens remet directament a les cambres de meravelles. Si aquestes volien representar el món de les ciències naturals i, per tant, una forma d'ordenat el món, els passatges i les galeries ens porten als productes de consum i als llocs d’oci que recreen un cert luxe i una manera d’entendre la vida dels burgesos.

Un altre símil el podem trobar amb els parcs d’atraccions, que conformen un món tancat que representa de forma simbòlica la vida a través de l’atzar, la fortuna, la por, el cel, l’infern o els laberints. Així ho veia Juan Eduardo Cirlot a Ferias y atracciones (2), mentre els surrealistes, com Aragon, definien els passatges comercials com una exaltació del món de la màgia i la il·lusió, on els productes de consum són fantasmagories perquè van més enllà del seu valor d’ús i de canvi. No serà estrany que moltes d’aquestes galeries hi integrin espectacles com panorames i cinemes. I ho veurem més clar encara si tenim present l’estructura laberíntica que mostren moltes de les galeries comercials que hem conegut, i com, en les darreres dècades, han evolucionat fins a convertir-se en centres comercials i lúdics on és possible –i aquesta és la intenció– passar-hi el dia sencer.

Perquè això sigui possible, però, caldrà arribar a la dècada de 1950, quan després de la Segona Guerra Mundial es produeixi l’esclat definitiu de la societat de consum i veiem aquelles galeries classistes convertides en paradisos d’un consumisme que travessa transversalment totes les classes socials. Es crea entre la classe obrera la il·lusió d’aspirar a classe mitjana, i que aquesta busqui en els usos que fa dels espais comercials i lúdics –com havien fet els burgesos de les galeries del segle XIX– una manera d’integrar-se en l’estructura social conquerint el seu espai. No és res diferent del que passa en la resta de l’espai urbà. Entre finals del segle XIX i principis del XX les masses populars conquerien el Paral·lel –immensa galeria descoberta– al mateix ritme que la burgesia ho feia a l’Eixample. I avui, la gent passeja pel passeig de Gràcia, aparador de mercaderies prohibitives, i fan la despesa al Portal de l’Àngel, continuació natural del passeig de Gràcia amb el Corte Inglés fent-hi de frontissa.


 Passage des Panoramas (París), 1910


La primera galeria comercial va ser la Galerie de Bois o Camp des Tartares, construïda el 1786 pel Duc d'Orléans, en els jardins del Palau Reial de París, i avui desapareguda. Però la més antiga que es conserva és el Passage des Panoramas, construïda el 1799, també a París. Aquesta galeria rep el nom dels panorames instal·lats a l’entrada del Boulevard de Montmartre; uns aparells de grans dimensions anteriors al cinema que permetien des de l’interior d’una rotonda veure imatges de grans ciutats i paisatges del món, creant efectes realistes gràcies a la llum i la perspectiva. Hi havia també una de les entrades al Théâtre des Variétés. París, a més de ser la ciutat precursora d’aquestes construccions, encara conserva més d’una vintena de galeries i va estendre la moda per ciutats com Milà, Nantes, Nàpols, Viena, Praga, Londres, Berlín, Trieste. Brussel·les, Istanbul...


Panorames i Théâtre des Variétés del Passage des Panoramas
des del Boulevard de Montmartre, en un gravat de Gilbert, 1802


Les galeries comercials de Barcelona al segle XIX

Barcelona també va formar part d’aquella eclosió urbana burgesa, però no ho va fer inicialment en el nou Eixample sinó dins de muralles. Els exemples són pocs i no van reeixir perquè en aquella ciutat de carrers atapeïts i densament poblada l’autèntic nucli comercial de mitjan segle XIX va ser el carrer de Ferran (1827/1876/1910). Els espais guanyats a les edificacions religioses després de les desamortitzacions (Medizábal, 1836; Madoz, 1855) van ser utilitzats per guanyar-hi places o per construir-hi equipaments com el Liceu o el mercat de Sant Josep (Boqueria). Tot i així, són d’aquesta època els passatges Bacardí i del Crèdit, però no tindrem en compte altres passatges com Magarola, Madoz, de la Pau o del Rellotge perquè no s’ajusten a la tipologia, en uns casos perquè no són coberts, d’altres perquè són tancats o perquè no són comercials.


Quiosc a Rambla, davant de l'entrada del
passatge Bacardí, a principis del segle XX


Passatge Bacardí (ca.1850)

Projectat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina per encàrrec del propietari Ramon de Bacardí, uneix la Rambla (números 40-42) amb la plaça Reial (1850-1859), en el solar de l'antic convent dels Caputxins, enderrocat el 1836. Abans de construir-hi la plaça va ser lloc habitual d'espectacles de circ ambulant, i entre 1843 i 1848 hi va funcionar el Teatre Nou de Caputxins.

El tram més pròxim a la Rambla suporta l'edifici superior; en canvi, la meitat més pròxima a la plaça Reial està coberta per un envidriat a l'alçada de la coberta, que il·lumina tot l'espai. Una galeria, d’estructura de ferro i totalment envidria, travessa perpendicularment el passatge a mitja alçada.


Consergeria del passatge del Crèdit, 1953
Henri Cartier-Bresson


Passatge del Crèdit (1879)

Projectat per l’arquitecte Magí Rius i Mulet per encàrrec de la Societat Catalana General de Crèdit, l’edifici de què forma part va ser construït en part del solar del Convent de l'Ensenyança, enderrocat entre 1873 i 1874 per permetre enllaçar el carrer de Ferran amb la plaça de Sant Jaume. Aquest passatge és conegut perquè hi va néixer el pintor Joan Miró.

Com es feia al Passage des Panoramas de París, entre 1891 i 1900, al numero 1 del passatge hi va haver el Panorama Imperial, seguint una tradició que ha Barcelona va començar amb l’Exposició Universal de 1888 i que va portar en aquest final de segle diversos panorames de gran format a la ciutat: Waterloo (1888) a la plaça de Catalunya; Plewna (1888-1889) i Setge de París (1889-1890) a la Gran Via amb rambla de Catalunya; les Coves de Mallorca (1888-1889) a Fontanella amb plaça de Catalunya; o el Panorama Universal (1897), que s'exhibia en el Salón Mágico del mag Joaquim Partagàs, a la Rambla del Centre, 30 (avui Rambla, 37).


Cartell del Panorama Imperial
anunciant La Tierra Santa al
passatge del Crèdit, el 1900


Al llarg dels anys, el Panorama Imperial del passatge del Crèdit, acompanyat per música de fonògraf, va anar canviant les vistes estereoscòpiques o diorames per temporades, i el públic va poder veure paisatges urbans i monuments d’Itàlia (Venècia, Milà, Pisa, Roma, Gènova, Florència, Nàpols, Pompeia, Torí), Espanya (Aranjuez, La Granja amb els interiors del Palau d’Isabel de Borbó), Suïssa, Portugal, Àustria, una excursió als Pirineus, Algèria, Tunis, Marroc, Amèrica del Nord, les exposicions universals de Chicago de 1883 i París de 1900, maniobres militares a Alemanya o La Tierra Santa, que el desembre de 1900 s’exhibiria al carrer de Rivadeneyra, enfront de l’església de Santa Anna. La Tierra Santa era un autèntic panorama, realitzat pel pintor italià Surdi, que abastava una superfície aparent de 60 quilòmetres, amb muntanyes, grutes i més de tres-centes figures modelades per escultors italians com Monteverdo, Cifariello, Spalmach o Pescarella, repartides per les poblacions palestines i els llocs més emblemàtics de la història sagrada.

Fins a la Guerra Civil, a la planta baixa al costat de la garita del conserge, hi va haver un gimnàs freqüentat sobretot per boxejadors, tot i que no hi havia ring. El local tenia sortida també pel Pas de l'Ensenyança. També hi va haver, amb entrada per la Baixada de Sant Miquel, la Cereria Lladó, avui convertida en restaurant però conservant bona part de la vella fàbrica d'espelmes.




Passatges reconvertits

Existeixen alguns passatges, com Bernardí Martorell, Sert i Manufactures, que neixen durant la segona meitat del segle XIX, a partir de velles edificacions que han perdut el seu ús original, no com a galeries comercials sinó com a llocs de pas, però que amb el temps aniran adquirint aquest caràcter a mida que s’hi instal·lin comerços.


Passatge de Bernardí Martorell (ca. 1850)

Situat en el carrer de l’Hospital, 99, l’uneix amb el de Sant Rafael. Va ser fruit del tancament de la casa-fàbrica de l’industrial tèxtil que li dóna nom, bastida com a tal l’any 1829 aprofitant una finca anterior. Però la fàbrica tanca el 1849 i els nous habitatges que s’hi construeixen acaben conformant el passatge. No neix com a galeria comercial, però amb el temps s’hi acabarà convertint.

També de la segona meitat del segle XIX són els passatges Sert i Manufactures, que comuniquen el carrer de Trafalgar amb el de Sant Pere més Alt travessant dues antigues fàbriques i salvant el desnivell entre tots dos carrers, produït a causa del graó barceloní, un escarpament geològic que divideix la plana barcelonina en dues parts, i que també podem identificar a l’Estació del Nord o al carrer de Rivadeneyra, que uneix la plaça de Catalunya amb l’església de Santa Anna.


Passatge Sert, 2013 (b/n)
Passió per Barcelona


Passatge Sert (1867)

Amb entrada pels carrers de Sant Pere més Alt, 49-51, i Trafalgar, 38, té el seu origen en la fàbrica de tapissos de Sert Germans i Solà. És un passatge descobert, amb botigues, restaurants i cafès a banda i banda del recorregut.


Passatge de les Manufactures, 2012 (b/n)
Marcel Albet


Passatge de les Manufactures (1876, Indústria fins 1980)

Amb entrada pels carrers de Sant Pere més Alt, 31, i Trafalgar, 26, té el seu origen en la fàbrica de teixits de Joan Cirici. És un passadís cobert que travessa tota la finca, el primer tram del qual, al carrer de Trafalgar, és més elevat i el separen de la part baixa 28 graons. En els últims temps, totes les botigues eren tancades i només funcionava un bar a l’entrada del carrer de Sant Pere més Alt. Actualment és en obres per construir-hi un hotel i caldrà veure quin serà l’ús que se li donarà al passatge.


De principis del segle XX fins a la República

Cartell de Fayans Català, 1904
Feliu Elias (MNAC)


Fayans Català (1900-1982)

Rebatejades per imperatiu polític com a Fayans Catalán i conegudes en els darrers anys com a Galeries Fayans, aquestes galeries ja no seguien el model parisenc sinó que estaven integrades com a passadissos interiors a la planta baixa de l’edifici de la Gran Via de les Corts Catalanes, 615 (primer Cortes, 250, i durant la dictadura José Antonio Primo de Rivera, 615).

Fundades per Marian Burguès, procedent de Sabadell, com a taller i botiga de ceràmica, van ser conegudes sobretot com a sala d’art i exposicions del noucentisme de la mà de Santiago Segura, nebot de Burguès, i gràcies a la col·laboració d’artistes com Miquel Utrillo, Xavier Nogués i Xènius. L’any 1915, Segura funda les Galeries Laietanes i les Fayans acolliran exclusivament la botiga de ceràmica i objectes artístics, perfumeria, queviures i una agència de viatges que dispensava els bitllets d’interrail.


Galeries Laietanes (1915-24 de maig 1958)

Situades a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes, 613 (primer Cortes, 248, i José Antonio Primo de Rivera durant la dictadura) van ser creades pel marxant i promotor artístic Santiago Segura com a galeria d’art, substituint les veïnes Fayans del seu oncle.




Les Galeries Laietanes es van convertir en un dels focus més actius de promoció de l'art noucentista i de les avantguardes. Al soterrani s'hi va instal·lar un celler que com els 4 Gats per als modernistes, va ser un dels punts de trobada dels artistes i intel·lectuals de l'època. L'interior era decorat amb pintures murals al tremp de Xavier Nogués, amb llegendes i inscripcions humorístiques. Després de la guerra, el celler va ser convertit en magatzem i les pintures van ser arrencades i posades a la venda, i actualment, una bona part es troben al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Les galeries, però, van continuar la seva activitat artística; l'any 1949, per exemple, hi va exposar Joan Miró. L'any 1918 s'hi va crear la Llibreria Nacional Catalana, on Salvat-Papasseit hi va treballar com a encarregat i editor, fet que recorda la catifa commemorativa que s'hi va col·locar l'any 2010.


 Passatge Mil vuit-cents


Passatge Mil vuit-cents (1931)

Situat en el carrer del Carme, 31, porta cap a la plaça de la Gardunya, darrere del mercat de la Boqueria. Neix com a galeria comercial l’any 1931 durant la reforma de la casa Torrents, una edificació de la segona meitat del segle XVII. Les botigues del passatge ocupen el lloc on eren les quadres a l'època en què la construcció era un habitatge unifamiliar. De la casa es conserven els tres portals escarsers i la porta de l'escala, i la façana, amb tres balcons i una finestra a cada pis, coberta d'esgrafiats d'estil Lluís XV, amb plafons amb temes mitològics, gerros de flors i putti, sanefes i garlandes.


Un passadís del Encants Nous


Encants Nous (1931/1959)

Els Encants Nou o Local de Vendes es constitueixen l’any 1930 a iniciativa d'un grup de paradistes del Mercat Fira de Bellcaire, que decideixen escindir-se dels Encants Vells situats al Camp del Sidral (plaça de les Glòries). El lloc triat va ser el solar de l'antic camp de futbol del Martinenc, situat entre els carrers de València, Dos de Maig i Enamorats. Després d’uns anys de precarietat, no serà fins els anys 50 que es decideix construir-hi un gran bloc d’habitatges amb les galeries ocupant la planta baixa de gairebé tota l’illa, obres que no acabaran del tot fins l’any 1968, amb un laberíntic entramat de passadissos que acullen comerços de tota mena, i que tot i no oferir cap tipus d’atracció ni oci (a banda d’algun bar) és l’exemple més paradigmàtic d’un món dins d’un món. Malgrat que als Encants Nous no podem parlar pròpiament de galeries fins aquesta data, hem volgut situar la seva història abans de la guerra per oferir el contrast entre les galeries burgeses i la iniciativa popular dels Encants, i poder-nos situar en el segon gran període de la vida de les galeries comercials barcelonines.


Les galeries comercials durant la postguerra i la fi de la dictadura

Acabada la guerra, les galeries comercials van representar una de les propostes per retornar l’activitat i la normalitat a una ciutat molt castigada pel conflicte. Amb l’Avinguda de la Llum podem parlar de les primeres galeries comercials tal i com les entenem avui, com a conjunt de d’establiments i comerços de caràcter popular, i seran les que donaran el tret de sortida a l’aparició de noves propostes al llarg de les dècades entre 1940 i 1960 que, depenent de la seva situació, aspiraran al caràcter burgès de les del segle XIX.


L'Avinguda de la Llum la dècada de 1950


Avinguda de la Llum (1940-1999)

Com ja vam explicar a Bereshit, la idea original era construir una ciutat subterrània (la Ciutat de la Llum) des de la rambla de Catalunya fins a la plaça d'Urquinaona, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Al final, aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema Avenida de la Luz (1943-1992), que en els seus anys daurats havia projectat pel·lícules infantils i va acabar convertit en una sala X on s'exhibien pel·lícules pornogràfiques; els billars; la taverna de Montroy-Pedro Masana; les neules i galetes Pampers, que aromatitzaven tota l’avinguda; la Granja Royal (la casa dels dònuts); el Colmado Fortuny; la Bomboneria Cataluña; o el local del dibuixant BON.


Cinema Avenida de la Luz, 1943


Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la grisor dels carrers de Barcelona, tot just un any després d’acabada la guerra. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, màquines d’escriure, el local de la Singer de màquines de cosir, l’armeria Beristáin, les taquilles d’apostes del canòdrom Avenida, l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamons. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida.

A partir de la dècada de 1970 va començar el seu declivi més pronunciat. L'enderrocament, l’any 1999, de la major part dels edificis d'aquella illa per aixecar-hi el centre comercial El Triangle va significar la mort de l'Avinguda de la Llum, les columnes de la qual encara es poden veure avui, integrades en la botiga de perfums Sephora, i en el vestíbul de les entrades dels carrers de Balmes i Bergara. La planta baixa del complex comercial de El Triangle (1998) també es podrien considerar unes galeries, integrades en un centre comercial més gran.


Galeries Maldà la dècada de 1940


Galeries Maldà (1942)

Projectades per l’arquitecte Josep Maria Sagnier, es van construir durant la primera postguerra en el jardins del palau de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, original del segle XVII. Amb entrada per la plaça i el carrer del Pi i pel carrer de Portaferrissa, són les galeries comercials més antigues que continuen en actiu, malgrat el tancament de molts del negocis antics

Com en el cas de l’Avinguda de la Llum, en un antic saló del palau, a més de bar, el 4 de desembre de 1945 s’hi va inaugurar el cinema Maldà, que continua en cartellera, i el 1980 una de les sales del palau va ser convertida en l’espai teatral Círcol Maldà, com ja ho havia fet el Baró de Malda l’any 1799. Abans de ser cinema, l’antic saló havia estat un teatre de titelles.


Cinema Maldà, el 1980
Arxiu Jaume Figueras


Durant una reforma del cinema, l’any 2006, darrera de la pantalla va aparèixer una fornícula entre d’altres restes d’una antiga capella construïda durant la Guerra Civil per l’Asociación de Mujeres Patriotas Vascas. Tenia una cabuda d’unes set-centes persones i s’hi celebraven misses i celebracions religioses clandestines, com expliquen Albert Manent i Josep Raventós a L'Església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939).


Magda Pla al taulell de la Policlínica de bebès


La botiga més emblemàtica de les Galeries Maldà és la Policlínica de Bebès (local 52). Inaugurada l’any 1946 per Maria Rigol, ha estat fins fa poc l’únic taller de reparació de nines que quedava a Barcelona. Quan es va inaugurar el local, hi havia altres negocis com aquest, com la Clínica de Nines del carrer del Clot, 101, dels pares de l'escriptor Estanislau Torres, i la Clínica de Bebés del carrer de la Tapineria, 6 (al carrer del Bisbe, 3, fins 1929). La competència, però, va durar poc perquè la clínica de Tapineria va tancar tres anys més tard, el 1949.


Anunci de la Clínica de Bebés del carrer del Bisbe, 3 (1927)


Maria Rigol va morir el 2014 amb 97 anys i des d’aleshores va portar el negoci tota sola la seva filla, Magda Pla, que a més de fer de cirurgiana es dedicava també a la confecció de vestits a mida per a les nines.


Galerías Conde (ca. 1945-1989)

Cap a mitjan de la dècada de 1940 es van inaugurar les Galerías Conde al carre Nou de la Rambla, 60 (aleshores Conde del Asalto), amb entrada també pel carrer del Marquès de Barberà). Van ser potser les galeries comercials amb un públic més populars, sobretot pel barri on eren situades, l’antic Districte 5è, convertit en Xino després de la desaparició del barri de les Drassanes. A diferència de les galeries més cèntriques, a les Conde s’hi aplegaven botigues que si no eren de primera necessitat tampoc eren d’articles de luxe o de complements. El que les feia atractives era, precisament, el que hem explicat més amunt: aquesta mena d’il·lusió de veure aplegats en un laberint negocis diversos. Si preguntes als veïns, recorden la cafeteria, la papereria on la canalla comprava i canviava cromos, l’ocelleria que hi donava el toc exòtic, les botigues de novetats i gèneres de punt, i la perruqueria. Però, sobretot, el patge dels Reis d’Orient i, com no podia faltar, una atracció: els Miralls Màgics que distorsionaven el cos, com els de les Atraccions Apolo, i que servien de reclam tant dels nens i nenes com dels pares, i il·lustren perfectament el component simbòlic de les galeries.

A finals dels anys 80, quan l’edifici es va enderrocar, les galeries vivien en plena decadència amb gairebé tots els locals tancats.


 El saló de te i la font del Palau Samà de la Galeria Condal


Galeria Condal (1946-2016)

Situada en el número 11 del passeig de Gràcia, la Galeria Condal neix, entre 1946 y 1949, del projecte dissenyat per l'arquitecte Lluís Bonet Garí, amb influència de l'Escola de Chicago, per encàrrec del Banco Vitalicio de España -avui grup Generali-, propietari de l'edifici. El 1990 va passar a dir-se Condal Corner.

A més del vestíbul d'entrada al banc, la galeria tenia 22 locals per a botigues, un saló de te (1951-1990) -que va mantenir fins el darrer dia la distinció de les cafeteries burgeses- i una petita i selecta sala d'espectacles per a poc més de quatre-cents espectador, concebuda com a cinema i per a concerts. El cinema Galería Condal va ser inaugurat el 13 de desembre de 1946, abans que fossin acabades les obres de l'edifici, i va tancar el 13 d'abril de 1986 després d'uns anys de degradació tant de la sala com de la programació, que va acabar oferint pel·lícules catalogades "S".

L'edifici es va construir després d'enderrocar el Palau Samà, que ocupava aquesta cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via des de finals de la dècada de 1860. Del palau només va sobreviure la font de marbre dels jardins, que va ser ubicada en el centre de la lluerna que il·luminava la galeria. Tot esperant una nova ubicació, la font va ser desmuntada el 2016 després d'unes reformes que van mutilar la galeria en desconnectar les dues entrades.


Galeríes Santa Caterina (1946-final dels 80)

Inaugurades com a Galerías Santa Catalina, estaven situades entre els barris de Sant Pere i de Santa Catalina, amb entrada pels carrers de  Gombau, 12, i Fonollar, 7. Van ser unes galeries eminentment populars, com les Conde del carrer Nou de la Rambla, també de la mateixa època. La novetat i el fet de ser un passatge per on circular lliurament les feia molt atractives, i el fet d'aplegar comerços diversos en un únic espai li donava caràcter de modernitat en uns barris on el teixit comercial entre els mercats del Born i de Santa Caterina era històricament molt ampli.

Entre diversos comerços, hi havia dues perruqueries, un podòleg, un sabater, i una botiga de joguines i un altra de llaminadures que atreien la canalla del barri, acostumada a jugar al carrer, per als quals la novetat del passatge els oferia un nou paisatge al seu imaginari. També hi havia a les galeries un dispensari i un practicant que va posar injeccions i va foradar orelles a tot el barri.

Les Galeries Santa Caterina van tancar a final de la dècada de 1980, quan es va iniciar el PERI que transformaria el barri amb la destrucció de l'entramat de carrers medievals i de molts edificis amb elements gòtics i barrocs.


Les Galerias Universidad, l'any 1957
Arxiu de La Vanguardia


Galerías Universidad (1954-1977)

Situades en el número 3 de la plaça Universitat, les Galerías Universidad van ocupar l’espai deixat pel Salón Tirolés (1950-1954), una sala de varietats popular que oferia revista, ball i màgia, i que va durar pocs anys.

Dissenyades per Domingo Serra, van ser inaugurades el 21 de desembre de 1954. Disposaven de dos nivells; la planta baixa aplegava una trentena de locals, amb una cafeteria i una oficina de loteria i d'Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas a l'entrada més propera a la ronda de Sant Antoni. Al fons del local, una font lluminosa decorava l'espai i a través d'una escala de marbre s'accedia al nivell superior, on es feien exhibicions de moda i artesania, i on, l'any 1955, es va inaugurar una sala de projeccions que oferia gratuïtament documentals i filmets publicitaris. A mitjans de la dècada de 1970, les galeries van tancar i l'immoble va ser adquirit per Finques Forcadell, que hi va construir la seva seu.


Galerías Olimpia (1955)

Situades en el xamfrà de la ronda de Sant Pau amb el carrer d’Aldana, on va haver el Teatre Circ Olympia (1924-1947), van ser inaugurades a mitjans de la dècada de 1950 en un solar que va ser lloc d’estada de circs ambulants fins que no s’hi va construir el nou immoble, compartint espai amb el descampat de l’altra vorera de la ronda, l’actual plaça de Josep Maria Folch i Torres, construïda on va haver la presó de Reina Amàlia (1839-1936) i anteriorment el convent de Sant Vicenç de Paül, construït el 1833 i desamortitzat i incendiat només dos anys després. La presó de Reina Amàlia, que acollia dones, nens i homes (només per a dones a partir de 1904, quan es va inaugurar la Model), va ser, a més de lloc de reclusió i d’execucions públiques a garrot, una de les institucions repressives més infames de la ciutat. Tant és així que, el 1936, va ser enderrocada amb l’ajut dels ciutadans com si fos la presa de la Bastilla.


 El Teatre Circ Olympia el Dia de la Fe de la Falange
29 d'octubre de 1944. Pérez Rozas (AFB)


El Teatre Circ Olympia va ser un dels teatres més grans no només de Barcelona, sinó de tot l’Estat. A les 3.000 localitats s’hi sumava una pista que ocupava part de la platea davant de l’escenari i que tant podia fer-se servir com a pista de circ com de piscina per a espectacles aquàtics. Fins no fa gaire temps, les restes de les gàbies dels animals del circ es podien en el subsòl d’un garatge proper.

Pel que fa a les galeries, a partir dels anys 90 van patir un progressiu abandonament que arriba fins avui, malgrat l’ús esporàdics com a mercat de roba i objectes vintage, i l’obertura de negocis relacionats bàsicament amb la música.


Galerías La Equitativa (1955-ca. 1965)

Com ens explica Barcelofília, l'any 1955 s'inaugura en el passeig de Gràcia, 44, cantonada amb Consell de Cent la seu de l'entitat d'assegurances i riscos La Equitativa-Fundación Rosillo, que fins aleshores havia tingut les seves oficines a la Via Laietana, 54.

L'edifici, projectat per l'arquitecte Francesc Joan Barba Corsini, contemplava unes galeries comercials amb locals distribuïts en quatre nivells (soterrani, planta baixa, altell i primer pis). Entre els comerços i entitats que es van instal·lar a la planta baixa hi havia la companyia aèria italiana LAI, una oficina de turisme italiana, la botiga d'electrodomèstics Georgia, la de moda Giménez y Simorra, la Galería Belarte (1962) i la cafeteria restaurant Milan (1955-1971), que passava per ser un dels més moderns de la ciutat.




A partir de gener de 1956 són ocupats l'altell i la primera planta amb l'ampliació del Milan, una agència de viatges i la perruqueria femenina Capri, entre d'altres negocis, però el concepte de galeria comercial es va anar diluint a favor dels negocis amb accés directe des del carrer.


Galerías Astoria, el 1958


Galerías Astòria (1955-1968)

Les Galerías Astoria van ser inaugurades el dia 15 de desembre de 1955 en el número 133 de la Rambla, amb entrada i sortida també pel carrer Xuclà. Van ser construïdes sobre una part del solar dels antics magatzems El Siglo(1881-1932), que van acabar consumits pel foc d'un incendi pel Nadal de 1932. La desaparició dels magatzems va permetre obrir el carrer del Pintor Fortuny fins a la Rambla i durant més de vint anys aquell solar es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El promotor de les galeries va ser Sánchez Egea aprofitant l'eufòria econòmica un cop acabada l'autarquia i la moda d'aquesta mena de comerços. El negoci no va funcionar tan bé com s’esperava, i a partir del 19 de desembre de 1959 una part de les galeries van ser adquirides per la família Amat i convertides en el Superservis, un dels primers supermercats de la ciutat, fins el tancament de les galeries, el 1968, que serien convertides definitivament en supermercat, primer Simago, el 1969, i més tard Carrefour.


Les galeries i l'hotel Manila, el 1957, des del carrer Pintor Fortuny


Galerías i Hotel Manila (1957-1991)

Dos anys després de la construcció de les Galerías Astoria es va construir l’Hotel Manila just al costat, fent cantonada amb el carrer del Pintor Fortuny i ocupant la resta del solar dels magatzems El Siglo. Amb doble entrada per la Rambla i Pintor Fortuny, s’accedia a la recepció de l’hotel per una galeria comercial amb botigues de luxe. L’any 1991 va canviar la propietat del negoci, el Manila es va convertir en Le Méridien i les galeries van desaparèixer convertides en part de la recepció.


Passatge Arcàdia


Passatge Arcàdia (1957)

El passatge Arcàdia va ser construït com a passadís d'unió del carrer de Tuset, 14-16, amb el de Balmes, 179, projectat per l’arquitecte Sebastià Bonet i Ayet entre 1956 i 1960. A l'edifici del costat de l'entrada de Tuset s'hi va inaugurar, el 1957, el cinema Arcadia (1957-1998), que acabaria donant nom oficiós al passatge. L'Arcadia va ser el segon cinema de Barcelona amb categoria d'art i assaig després del Publi del passeig de Gràcia, aquelles sales que ens van permetre accedir a una modernitat (a voltes estrany) que no era permesa a les pantalles comercials.

A l'interior hi va haver el bar Stork Club (avui Arkadia Newage), que va ser un més dels pols d'atracció d'aquella Gauche Divine que freqüentava el barri, com els fotògrafs Colita i Xavier Miserachs, el director de cinema Joaquim Jordà, o Oriol Regàs, que va ser aquí on va gestar la idea d'obrir Bocaccio (3).

Amb alts i baixos, com totes les galeries comercials d'aquesta època, conserva encara, entre una perruqueria, un despatx de loteria i un quiosc de premsa, alguns dels negocis dels anys seixanta, com la xarcuteria Aragón, tota una curiositat en aquest entorn i aquesta barriada on són tan poc habituals els comerços tradicionals. També hi sobreviu la galeria d'art Carmen Sallent o la sastreria de Jaume Balart, ara regentada pel seu fill, que entre peces de roba i maniquins exposa pintures i dibuixos de Xavier Cugat, client i amic del sastre. La botiga de col·leccionisme d'en Joan Ginjoan omple el passatge d'un encant antic amb les vitrines on exposa postals, sifons i ampolles de refrescos pirografiades que ens porten a una antiguitat prou recent com per fer-nos còmplices.


 El carrer de la Dona d'Horta, on avui hi ha les Galeries Horta


Galeries Horta (1959)

Les Galeries Horta tenen entrada per la plaça d'Eivissa, 6, i el carrer Tajo, i formen part de la planta baixa d’un edifici construït per una caixa d’estalvis. Remodelades, continuen en actiu i amb bona salut perquè es troben en el cor comercial i històric d’Horta. Segueixen en part el traçat de l'antic carrer de la Dona, que unia el centre de la població amb el barri de la Clota. La construcció de l'edifici i les galeries a finals de la dècada de 1950 van canviar definitivament aquell paisatge rural de casetes, pous i el taller de carros d'en Cebrià Riera.

Com ens explica la Carme Martín, en Cebrià, a més de carreter, exercia de curandero, seguint la tradició de les velles remeieres que encara vam conèixer carretejant herbes de la muntanya fins els anys 60. Ell, però, es feia dir “Doctor en Botànica”.


Galerías Jaime I (1967)

Amb entrada pel carrer de la República Argentina, 267-269, i el passeig de Sant Gervasi, 80, les Galerías Jaime I van ser inaugurades l'any 1967. Entre d'altres locals, hi havia un sabater, pastisseria i forn, una botiga de gèneres de punt i merceria, una de duplicats de claus i una rellotgeria, que és l'única botiga que sobreviu perquè la resta de l'espai ha estat ocupat per un supermercat.




Seguin la pauta d'altres galeries, hi va haver el cinema de reestrena Jaime I, inaugurat el mateix any que les galeries i clausurat el 9 d'agost de 1981. A la sala s'hi accedia baixant unes escales i a l'avantsala hi havia un bar. L'any 1984 va ser desmantellat i les butaques van anar a parar a la sala del teatre Artenbrut (1993-2005), del barri de Gràcia. Del cinema només sobreviu el rètol de ferro forjat, catalanitzat com a Jaume I.




Drugstore Passeig de Gràcia (1967-1992)

El mes de juny de 1967 s'inaugurava el Drugstore del passeig de Gràcia, 71, el primer dels quatre que hi va haver a Barcelona. Tot i que mantenia els principis bàsics dels passatges i les galeries comercials integrats en un edifici, el seu horari s'allargava fins a altes hores de la matinada i estaven pensat per al públic noctàmbul que volia trobar un lloc on fer una copa després de sortir dels espectacles nocturns o que volia allargar la nit, però també com a espai on era possible comprar qualsevol article de necessitat fora dels horaris estàndard.


Drugstore Passeig de Gràcia


Com ens explica Barcelofília, a la inauguració, que va aplegar a la plana major de la intel·lectualitat barcelonina del moment, hi van ser Salvador Dalí i l'actor George Hamilton. El local, seguint l'itinerari d'entrada des del passeig de Gràcia, presentava en primer lloc la barra de la cafeteria, després seguia una sèrie de botigues -les de moda hi van tenir molta tirada en els primers anys-, una llibreria amb les parets de vidre de format no gaire gran però molt atapeïda de llibres, un bar restaurant amb un altell i al fons una botiga de queviures, conserves, licors i vins, on hi havia una porta que donava al passatge Domingo.


Cartell del Drugstore David (1969)


Galeries i Drugstore David (1969)

La història de les Galeries David del carrer Tuset, 19, estan associades l'antiga fàbrica de cotxes David, que va ser inaugurada l'any 1931 al carrer d'Aribau, 230-240. El 1942, una vegada acabada la Guerra Civil, es va començar a parcel·lar l’edifici per a petites indústries, magatzems i oficines, i els clients podien accedir per una rampa a cadascuna de les plantes amb el seu propi vehicle.A partir de 1958, l'empresa David va incorporar serveis automobilístics i va conformar l'edifici com un espai integral d'aparcament i pupil·latge de vehicles amb estació de servei inclosa, situada a la segona planta de l'edifici.

L'any 1964 es va ampliar amb la finca de Tuset, 19, i entre 1967 i 1969 es van inaugurar una terrassa i les Galeries David. Aprofitant l'esplendor que el carrer Tuset va adquirir durant els anys d'aquella primera modernitat que girava. sobretot, al voltant dels fills de casa bona i de la Gauche Divine, el 20 d’octubre de 1973 es van remodelar, es va fer un accés per la Travessera de Gràcia i es van passar a dir Drugstore David, apuntant-se a l’èxit del local del passeig de Gràcia. Amb els anys, les galeries han anat canviat i adaptant-se, i per no apartar-se de l'oci que acompanya aquestes instal·lacions comercials, hi inclou un gimnàs.

El mes d'abril de 2016, durant unes obres a la planta baixa de l'edifici David, per l'entrada del carrer d'Aribau, hi van aparèixer un centenar de cadàvers. No se'n coneix l'origen, però no sembla que sigui una necròpolis, sinó un enterrament secundari, i que els cossos hi fossin traslladats per raons que encara es desconeixen (vegeu La necròpolis de Tuset Street).


Drugstore Liceo (1972-1982)

El dia 16 de setembre de 1972 obria portes el tercer drugstore de la ciutat, a la part baixa de la Rambla, al costat del Teatre del Liceu.

El local disposava de planta baixa, primer pis i soterrani, on es podien trobar les botigues i els productes habituals d'aquesta mena de galeries comercials: bars i cafeteries, quiosc, perfumeria, boutiques, discos, llibreria, vins i licors, joguines i articles de regal, estanc i, fins i tot, una xarcuteria.

La diferència amb els altres drugstores va ser, precisament, el seu emplaçament. Si bé la Rambla propiciava la clientela habitual d'aquest locals, a partir de la matinada es convertia en reclam de prostitutes, delinqüents i drogoaddictes, i la confluència de tot plegat generava problemes i baralles constants.


Drug Blau (1973-1978)

Situat en el número 33 de la plaça de Lesseps, al capdamunt del Príncep d'Astúries, antiga Riera de Cassoles, nom que es reivindica per a la frontera natural dels barris i antics municipis de Gràcia i Sant Gervasi.

El Drug Blau ocupava la planta baixa d'un peculiar edifici de color blau, i oferia restaurant self-service dia i nit, boutiques de roba, perfumeria, floristeria i complements, llibreria, discos, una perruqueria unisex i un local de jocs recreatius.


De la dictadura als centres comercials


El Mercadillo de Portaferrissa (2002)


El Mercadillo (1975)

Sucursal de l'antic Mercadillo de Balmes, que cantonada amb Sant Hermenegild, no està situat exactament en un passatge, sinó en el vestíbul de la Casa Martí i Fàbregas del carrer de Portaferrissa, 17, un palau del segle XVIII, reformat per Francesc Batlle però projectat per Garriga i Roca l'any 1864. Conegut popularment com “El Camell”, aplega botigues de roba, complements i articles de regal, i un bar que ocupa el jardí elevat d’estil renaixentista original de la finca. Neix com a una forma alternativa de comerç, que triomfa entre la joventut, sobretot per l’oferta de productes artesans i per una nova manera de relacionar-se i entendre el consum.


La Pedrera (ca. 1975-1979)

Durant la segona meitat de la dècada de 1970 els locals dels baixos de la Casa Milà, del passeig de Gràcia, va acollir unes galeries comercials amb botigues de roba i complements, algunes d'elles de moda eivissenca i ad lib, tant de moda en aquells anys.


Bulevard Rosa (1978)

Inaugurat el 14 de desembre de 1978, ocupa els passadissos interiors de l’illa delimitada pel passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València. És hereu del Salón Rosa (1932-1974) del passeig de Gràcia, 55, un dels llocs de trobada de l’alta societat i local de referència per a una part de la generació de la postguerra. El Bulevard implicarà una nova modernitat allunyada del reducte hippy del Mercadillo, al posar a l’abast de la joventut el concepte de roba de “marca” lluny dels preus prohibitius de les botigues selectes del passeig de Gràcia. L'èxit de la iniciativa va fer que s'obrissin dues sucursals més a la Diagonal, en els números 474 (en el nou edifici Windsor) i 609-615, al costat del carrer Joan Güell.


El Publi Cinema el dia de l'estrena de Repulsión de Polanski


Fins el 2005, en el baixos del Bulevard hi va haver els cinemes Publi 1 i 2, inaugurats el 1976 substituint el Publi Cinema inaugurat el 1932, que va ser la primera sala d’art i assaig amb la projecció, un març de 1967, de Sueños, d'Ingmar Bergman.




Pedralbes Center (1989), a l’edifici El Dau de Diagonal, Joan Güell, Europa; Via Wagner (1985-1993), a l'illa delimitada per Diagonal-Beethoven-Bori i Fontestà i Ganduxer al voltant de la plaça Wagner; i Galeries Avenida (1985-2006), al capdamunt de la rambla de Catalunya, són tres casos nascuts com a conseqüència de l’èxit del Bulevard Rosa, unes amb més fortuna que d’altres, i serveixen d'exemple a una llarga llista de galeries comercials de barri que han anat naixent i morint pel camí des dels anys 80. La nòmina és llarga i només n'apuntarem els noms perquè no aporten res de nou al concepte de galeria comercial:

Diagonal Center (les Corts), Argentina Center (Gràcia), Galeria Sarrià (Sarrià), Nou Boulevard (les Corts), Galeries Virrei (Santa Eulàlia de Vilapicina), Urgell Center (el Ninot - Esquerra de l'Eixample), Gralla Hall (Gòtic - Ciutat Vella), Galeria Turó (Sant Gervasi-Galvany), Centre Comercial Diagonal-Montseny, Centre Comercial Maragall (Guinardó), Galeries de la Mercè (Santa Eulàlia de Vilapicina - Turó de la Peira), Galeries Mistral (Sant Antoni), Galeria Comercial Numància (les Corts), Galeries Roma (Esquerra de l'Eixample), Galeries Varsòvia (Guinardó), Passatge Rambla-Vila de Madrid (Gòtic - Ciutat Vella), Galeries Comercials Berlín (les Corts), Galeries Versalles (el Poblet - Sagrada Família), Galeries Comercials Sant Medir (la Bordeta), Galeries Urgell...


Centre Comercial Gran Via - Galeries Diputació (1982)

Hem deixat per al final el Centre Comercial Gran Via, de la Gran Via de les Corts Catalanes, 691-695, al barri de Fort Pienc, per explicar una anècdota i arribar a l’epíleg d’aquest article. Aquestes galeries comercials, que apleguen botigues de tota mena, bar mercat, comparteixen nom amb el centre comercial Gran Via 2 de l’Hospitalet de Llobregat. Heus aquí l’origen d’aquest “2”, diferenciació que no evita que a les galeries de Fort Pienc rebin constantment trucades de clients que les confonen.


Epíleg... o no

Amb la fi de la dictadura comença una nova etapa per a les galeries comercials, que tindrà el seu màxim exponent en el Bulevard Rosa i que ens portarà directament cap a una nova manera d’entendre les galeries comercials, ja no com a passatges o part d’un edifici, sinó com a centres autònoms, petites ciutats on es possible trobar-hi tot tipus de botiga i de servei, bar, restaurants, multicinemes, atraccions infantils i múltiples formes d’oci, amb la finalitat no només de captar clients, sinó oferint la possibilitat de passar-hi el dia sencer com en un parc d’atraccions del consum. El Triangle, Maremàgnum, Centre de la Vila, Glòries Centre, L'Illa, Diagonal Mar, Gran Via 2, Les Arenes, La Maquinista o Heron City són alguns d’aquest centre comercials que a més de productes de consum tenen una plaça central, una mena d’àgora que s’ha convertit en lloc de trobada, socialització i intercanvi. Sens dubte, podríem fer valoracions de tota mena tant pel que fa als hàbits de consum com a la forma de relacionar-se. Però això és una altra història.


*


Notes

1. Buck-Morss, B. Dialéctica de la mirada. Walter Benjamin y el projecto de los pasajes. Barcelona: Visor, 1995.
2. Cirlot, Juan Eduardo. Ferias y atracciones. Barcelona: Argos, 1950.
3. Xavier Theros, "Una Arcàdia burgesa", Ara.

Manuel Delgado, "Àgora i simulacre en els nous centres comercials", Revista d'etnologia de Catalunya,  1998, núm. 12.

Aquest article forma part del treball de recerca per a un reportatge de Betevé sobre les galeries comercials de Barcelona.


Agraïments

Jaume Almirall, Cristina Aparicio i Antonio Gascón (Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa), Magda Pla, Xavier Theros, Carmen Giménez, Toni Oller, Marc Piquer, Carme Martín, Carme Ferrer, Marisa Masip, Andrés Paredes, Marcel Albet, Francisco Arauz, Jorge Álvarez, Miquel F. Pacha, Valentí Pons Toujouse, Carme Grandas, José Carnero; Montse Mora, Francisco Pitarch i Paco Pamies, veïns dels barris de Sant Pere i Santa Caterina; els blogs Barcelofília i Passió per Barcelona; l'empresa David SA; i els veïns del carrer Nou de la Rambla i voltants, i dels barris d'Horta i Gràcia.