La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 29 de maig de 2017

Agustín Luengo, el gegant del museu del Doctor Velasco

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí


L'any 2013 s'editava el llibre El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (1), i el 2015, Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" (2). El primer, a mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.


Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864


Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (3), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (4).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular.


Esquelet del gegant extremeny a la sala del Doctor Velasco
del Museo Nacional de Antrpología de Madrid


Per la seva banda, l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)", de Luis Ángel Sánchez Gómez aprofundeix en la figura de Pedro González Velasco i estudia els museus anatòmics organitzats pel doctor en dos dels seus domicilis particulars del Madrid vuitcentista, projectes en els quals pren sentit la figura del gegant Agustín Luengo. El text revisa les circumstàncies que fan possible la creació d'aquests museus, vinculats tant amb l'estudi i la docència de l'anatomia com amb els projectes polítics de regeneració i modernització de la medicina espanyola que tracta de posar en marxa el seu propietari. Es comenten les seves singulars col·leccions (d'anatomia, teratologia, zoologia, etnografia i curiositats diverses) i s'analitza la projecció docent i sociopolítica d'ambdós centres, sense l'existència dels quals no hagués estat possible que Velasco construís poc després el seu gran Museu Antropològic, seu de l'actual Museo Nacional de Antropología de Madrid.

Amb posterioritat a aquest apunt,  Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" (5), el propòsit del qual és revisar la història vital i sobretot la història post mortem d'Agustín Luengo Capella. Estudia les circumstàncies que el vinculen amb el doctor Velasco i la conseqüència última d'aquesta relació: que el seu cos passi a formar part del Museu Antropològic fundat pel metge segovià en 1875, actual seu del Museu Nacional d'Antropologia a Madrid. Seguidament, l'article analitza el procés de formació de la llegenda creada al voltant de Luengo i Velasco.

També de Luis Ángel Sánchez Gómez és l'assaig La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco (6), que narra la mort de Conchita, la filla del doctor Velasco, l'exhumació, la momificació, per acabar vestint-la i maquillant-a per dipositar-la en una urna a casa seva. Temps després, la llegenda comença a caminar, i creix, i es transforma, incorporant elements purament ficticis, cada cop més extravagants i macabres. L'autor revisa amb rigor el que esdevingué realment i les diferents versions de la llegenda, i compara el «cas de Conchita» amb altres impactants exemples de preservació de cossos documentats durant el segle XIX i començaments del XX. El llibre acaba amb una suggerent proposta que ens permetrà comprendre, i fins i tot explicar, la singular conducta del pare.

Si no en la seva totalitat, el Museo Nacional de Antropología de Madrid mostra en una petita sala part de la col·lecció del Doctor Velasco, que ens permet acostar-nos a com eren aquells museus decimonònics. Barcelona, com hem explicat diverses vegades, va gaudir del pas de més d'una vintena de museus anatòmics entre els anys 1848 i 1938. D'aquelles col·leccions, que es mostraven en la frontera de la ciència i de l'espectacle, la del Museu Roca va sobreviure tancada en uns magatzems del Paral·lel fins 1987, però quan va aparèixer ningú la va voler i va acabar a mans d'un col·leccionista a Bèlgica. D'altra banda, la col·lecció del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya continua tancada, com la resta del fons del museu, per manca d'espai. Un ric patrimoni que no es pot mostrar al públic per manca d'interès de les institucions polítiques, com passa amb altres fons com el del Museu de les arts escèniques o el de farmàcia, entre d'altres.


*
  
Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional de Antropología



*


Notes i bibliografia:

(1) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" [en línia]. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol 67, nº 2 (2015). Madrid: Instituto de Historia del CSIC.

(2) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(3) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(4) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. [PDF]

(5)  Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" [en línia]. Revista Historia Autónoma, núm. 10 (2017). Universitat Autónoma de Madrid.

(6) Sánchez Gómez, Luis Ángel. La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco. Sevilla: Editorial Renacimiento, 2017.



Sala del Doctor Velasco del Museo Nacional
de Antropología de Madrid
Foto: Enric H. March