Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 29 de maig del 2017

Agustín Luengo, el gegant del museu del Doctor Velasco

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí


L'any 2013 s'editava el llibre El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (1), i el 2015, Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" (2). El primer, a mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.


Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864


Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (3), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (4).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular.


Esquelet del gegant extremeny a la sala del Doctor Velasco
del Museo Nacional de Antrpología de Madrid


Per la seva banda, l'article "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)", de Luis Ángel Sánchez Gómez aprofundeix en la figura de Pedro González Velasco i estudia els museus anatòmics organitzats pel doctor en dos dels seus domicilis particulars del Madrid vuitcentista, projectes en els quals pren sentit la figura del gegant Agustín Luengo. El text revisa les circumstàncies que fan possible la creació d'aquests museus, vinculats tant amb l'estudi i la docència de l'anatomia com amb els projectes polítics de regeneració i modernització de la medicina espanyola que tracta de posar en marxa el seu propietari. Es comenten les seves singulars col·leccions (d'anatomia, teratologia, zoologia, etnografia i curiositats diverses) i s'analitza la projecció docent i sociopolítica d'ambdós centres, sense l'existència dels quals no hagués estat possible que Velasco construís poc després el seu gran Museu Antropològic, seu de l'actual Museo Nacional de Antropología de Madrid.

Amb posterioritat a aquest apunt,  Luis Ángel Sánchez Gómez publicava l'article "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" (5), el propòsit del qual és revisar la història vital i sobretot la història post mortem d'Agustín Luengo Capella. Estudia les circumstàncies que el vinculen amb el doctor Velasco i la conseqüència última d'aquesta relació: que el seu cos passi a formar part del Museu Antropològic fundat pel metge segovià en 1875, actual seu del Museu Nacional d'Antropologia a Madrid. Seguidament, l'article analitza el procés de formació de la llegenda creada al voltant de Luengo i Velasco.

També de Luis Ángel Sánchez Gómez és l'assaig La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco (6), que narra la mort de Conchita, la filla del doctor Velasco, l'exhumació, la momificació, per acabar vestint-la i maquillant-a per dipositar-la en una urna a casa seva. Temps després, la llegenda comença a caminar, i creix, i es transforma, incorporant elements purament ficticis, cada cop més extravagants i macabres. L'autor revisa amb rigor el que esdevingué realment i les diferents versions de la llegenda, i compara el «cas de Conchita» amb altres impactants exemples de preservació de cossos documentats durant el segle XIX i començaments del XX. El llibre acaba amb una suggerent proposta que ens permetrà comprendre, i fins i tot explicar, la singular conducta del pare.

Si no en la seva totalitat, el Museo Nacional de Antropología de Madrid mostra en una petita sala part de la col·lecció del Doctor Velasco, que ens permet acostar-nos a com eren aquells museus decimonònics. Barcelona, com hem explicat diverses vegades, va gaudir del pas de més d'una vintena de museus anatòmics entre els anys 1848 i 1938. D'aquelles col·leccions, que es mostraven en la frontera de la ciència i de l'espectacle, la del Museu Roca va sobreviure tancada en uns magatzems del Paral·lel fins 1987, però quan va aparèixer ningú la va voler i va acabar a mans d'un col·leccionista a Bèlgica. D'altra banda, la col·lecció del Museu de la Història de la Medicina de Catalunya continua tancada, com la resta del fons del museu, per manca d'espai. Un ric patrimoni que no es pot mostrar al públic per manca d'interès de les institucions polítiques, com passa amb altres fons com el del Museu de les arts escèniques o el de farmàcia, entre d'altres.


*
  
Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional de Antropología



*


Notes i bibliografia:

(1) Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Una momia en el salón. Los museos anatómicos doméstico del Doctor Velasco (1854-1874)" [en línia]. Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, vol 67, nº 2 (2015). Madrid: Instituto de Historia del CSIC.

(2) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(3) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(4) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. [PDF]

(5)  Sánchez Gómez, Luis Ángel. "Anatomías míticas: el caso de Agustín Luengo Capilla, 'El Gigante Extremeño'" [en línia]. Revista Historia Autónoma, núm. 10 (2017). Universitat Autónoma de Madrid.

(6) Sánchez Gómez, Luis Ángel. La niña. Tragedia y leyenda de la hija del doctor Velasco. Sevilla: Editorial Renacimiento, 2017.



Sala del Doctor Velasco del Museo Nacional
de Antropología de Madrid
Foto: Enric H. March

17 comentaris :

  1. Es uno de los pocos museos de Madrid que no he visitado.
    Ahora seguro que iré.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'antropològic de Madrid és ara el típic museu d'antropologia, com el de Barcelona, però la sala del Doctor Velasco val la pena visitar-la: és un viatge al segle XIX.

      Elimina
  2. La Carolina Coronado també tenia la mòmia del marit a la capella de casa, el servei li deia 'el mudo', segur que n'hi havia molts més casos, d'aquests...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és una qüestió que hagi transcendit gaire, Júlia, però n'hi ha d'haver més d'un exemple. Precisament, al fil del que diu Amaltea més avall, Darder tenia un negoci d'embalsamar cadàvers, i no només per a la vetlla o l'exposició temporal del mor, sinó que en garantia la perdurabilitat, senyal que hi havia una demanda. A Itàlia, per exemple, durant el XIX hi va haver una gran competència entre conservadors de cadàvers que feien servir un sistema de petrificació.

      Elimina
  3. Aquesta mena de museus, com abans al Darder de Banyoles, són un exemple de passió pel coneixement barrejat amb una certa extravagància.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amaltea, sobre Darder li he fet un comentari més amunt a la Júlia. En el XIX hi havia una extravagància fruit de la superioritat racial i moral dels països colonitzadors, i va continuar durant la primera meitat del segle XX. Les fires internacionals i de mostres i la recaptació de diners per a les missions es nodrien de la imatge exòtica de l'indígena. En el cas espanyol, ho hem vist en la recent exposició "Ikunde" del Museu de les Cultures del Món:

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2016/06/barcelona-metropoli-colonial.html

      Ara les rareses tenen com a escenari la televisió i les xarxes socials. Però cossos encara se n'exhibeixen, com l'exposició "Human Bodies" que es va fer a Les Arenes, i que encara està de gira per Espanya, despertant el mateix morbo de sempre.

      Elimina
  4. La història d'Agustín Luengo m'ha fet pensar en la de Lucía Zárate, anomenada "la liliputiense mexicana" perquè només feia uns 50 cms. d'altura. Aquesta anomalia, com en tants altres casos teratològics, també va dur Lucía a ser exhibida al circ. No fa gaire, ha sortit una novel·la de Jordi Soler on ha ficcionat la seva biografia. No en puc opinar perquè encara no l'he llegida.

    Aquest és un tema que dóna per molt i que enllaça amb la qüestió dels zoològics humans i amb la cosificació a què s'ha sotmès tot allò que s'ha percebut com aliè. I per altra part, també té a veure amb una certa fascinació per la mort i pel ritual funerari. Aquestes -diguem-ne- peculiaritats mortuòries, avui ens resulten estranyes i desagradables, però fins no fa tant, eren força comunes i habituals: cadàvers embalsamats que es mostraven al públic, fotografies post-mortem, etc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Sícoris. Desenes i desenes de rareses biològiques (segons els conceptes de l'època) van passar pels circ ambulants. El que resulta sorprenent, com explico a l'article, és el pas de la cort a la barraca de fira. Els nans, per exemple, tenien un tracte especial (ens han arribat a través de la pintura, per exemple), com el tenien els bufons i tota la colla de comediants capaços de fer riure el monarca, fins i tot ridiculitzant-lo. En algun moment, però, perden aquest estatus i passen a engreixar les troupes circenses de saltimbanquis i volatiners que entretenen les classes baixes.
      El cas de la mort i la permanència del cadàver ja només es manté, a Occident, en els tanatoris; però com tu dius, va arribar fins als anys de la nostra infantesa. És probable que en comunitats més tancades encara es doni. Més amunt explicava com Darder tenia un negoci d'embalsamar cadàvers i l'anunciava a la premsa. En aquest sentit, és molt interessant el llibre d'Érica Couto-Ferreira, 'Cuerpos. Las otras vidas del cadàver', presentat a Barcelona fa poc. Tot i que bàsicament se circumscriu a l'àmbit italià i austrohongarès, el seu estudi de la pervivència del cos més enllà del cadàver és exquisit, i té fins i tot un punt divertit, molt a l'estil de l'Érica (que potser coneixes del blog 'En la lista negra'), que se'n fot del mort i de qui el vetlla.

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2017/03/cadavers-memoria-veneracio-i-espectacle.html

      Elimina
  5. Genial, Enric! Interessantíssim apunt amb sucoses lectures per fer! Buscaré la novel·la de Folgado sobre el gegant Agustín Luengo i també amb moltes ganes "El cuerpo eléctrico" de Jordi Soler, novel·lant la vida de la lil·liputenca Lucía Zárate, de la que en parla Sícoris al comentari anterior. Trobo que han de ser difícils de novel·lar aquestes vides, com totes és clar, fer una novel·la en sí ho deu ser... però en especial sobre vides tan marcades per una diferència física que va acompanyada d'intolerància, prejudicis, ignorància, llegendes absurdes, etc. I que si la seva història no cau en mans d'un bon novel·lista, millor hauria estat dedicar el temps a escriure una bona biografia ben documentada que, segur, superaria la ficció i ens estalviaria trames farragoses o innecessàries. Em passa per exemple amb Pilar Pedraza, impecable en assaigs com "Venus barbuda y el eslabón perdido", però més fluixa, al meu parer, novel·lant,per exemple a "Lucifer circus". En canvi la "Chiquita" d'Antonio Orlando Rodríguez, novel·la sobre una altra lil·liputenca, Espiridona Cenda, sí em va agradar i no em va sobrar res, destacant, sobre tot, que darrera aquests personatges de fira no sempre havia sers turmentats obligats a exhibir-se, si no també de molt intel·ligents que van trobar una manera de sortir de l'ostracisme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt cert el que dius, Toronto. Darrere de l'aparença i el tòpic sempre hi ha una història que ens dibuixa com a persona. L'entorn, que avui ens pot semblar inacceptable, en molts casos no era gaire diferent al d'una família.

      No coneixia les novel·les de Pilar Pedraza i Antonio Orlando Rodríguez. En prenc nota. I no oblidem "La 'niña gorda'" de Rusiñol, que com vaig suggerir en el meu article rere una novel·la de ficció s'hi amaguen personatges reals que van passar per Barcelona en barraques de fira.

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2015/02/la-nina-gorda.html

      Elimina
  6. Enric, fantàstic, anant recuperant la Història -en majúscula- de les persones anònimes que han format la nostra manera de ser al llarg dels segles. Malgrat tot crec que hauríem de contextualitzar més aquest món i no parlar de superioritats morals d'occident com un element de prepotència voluntària per part dels europeus de l'època sinó com un tret més de l'etnocentrisme quotidià de tota cultura que s'enfronta a l'altre cultura o s'enfronta fins i tot als mateixos conciutadans que surten d'uns cànons... Ben actual tot plegat!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Galderich. Cal contextualitzar per defugir l'excentricitat aparent d'uns costums que s'emmarquen en un context que cal entendre; i cal contextualitzar per entendre que la prepotència colonialista d'aleshores és equivalent a la prepotència actual que considera que uns són superiors a d'altres perquè els avala una determinada història, cultura o religió. Cal que s'entengui, també, que bona part de la discriminació que pateixen algunes persones o alguns grups és a causa de la seva condició econòmica. Se pobre aboca moltes persones als marges de la societat.

      Elimina
  7. Por si os interesa, y seguro que sí a Enric H. Marc (aunque el asunto no trate de Barcelona), os dejo el enlace de un artículo que he publicado hace poco sobre el famoso "Gigante Extremeño" y el doctor Velasco, bastante crítico con la mayor parte de las cosas que se han dicho y escrito (y que se siguen diciendo y escribiendo) sobre ambos:

    https://revistas.uam.es/historiaautonoma/article/view/7551

    Y aprovecho la ocasión para comentaros que el mismo Velasco y su famosa hija momificada son el tema de un libro que también acabo de sacar:

    http://www.editorialrenacimiento.com/biblioteca-de-la-memoria-serie-mediana/1810-la-nina-tragedia-y-leyenda-de-la-hija-del-doctor-velasco.html

    Espero que os gusten y den motivo a más debates sobre la Barcelona i altres mons (incluido Madrid).

    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Luis Ángel. Perdona el retraso en responderte, pero con el final de curso se acumulan los exámenes y las evaluaciones.

      Por supuesto que me interesa tu nuevo artículo. Como habrás comprobado, ya encontré espléndido el anterior sobre los museus del Dr. Velasco, y aprovecho la ocasión para agradecerte que me citaras en la bibliografía. Por cierto, el artículo "El control del espacio urbano y del cuerpo humano: los espectáculos anatómicos" se publicó poco después en el libro "Espacios de control y regulación social" (Serbal, 2014), que supongo que será de tu interés.

      http://www.edicionesdelserbal.com/ESPACIOS-DE-CONTROL-Y-REGULACION-SOCIAL-Isbn-978-84-7628-757-6-Codigo-s18,00000066

      Me leo el nuevo artículo en breve, añado las nuevas referencias y busco tu novela, que a buen seguro será muy interesante.

      Un saludo.

      Elimina
  8. Gracias por responder, Enric. Y de exámenes también se algo, aunque seguro que son menos intensos que los tuyos. Y gracias por la referencia del libro, la verdad es que no no lo conocía. Las que tengo recogidas son todas las entradas de tu blog.

    Sobre el gigante, ya verás que hay quien insiste en seguir repitiendo invenciones, a cual más absurda.

    Y una cosa más: el libro de La niña no es una novela. Es un trabajo histórico. Eso sí, he intentado, y creo que conseguido, que resulte bastante más legible que cualquiera de mis restantes publicaciones.

    Un saludo y que sigas deleitándonos con tu Bereshit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Arreglado, Luis Ángel. No sé por qué había entendido que era una novela.

      Estoy preparando un libro sobre ese mundo marginal que se mueve entre lo científico y lo lúdico, y las barracas de feria itinerantes. De momento, si te interesa, te dejo el enlace al número 8 de la revista 'Fantoche', donde he publicado la biografia de Francesc Roca, el propietario de las atracciones del Museo Roca (el resto del número también es muy interesante):

      http://www.unima.es/wp-content/uploads/2015/12/Fantoche-8-72.pdf

      Elimina
  9. Pues sí, todo el número está muy bien. Y tu artículo muy completo y con imágenes fantásticas. Lo leeré con calma. Y a esperar tu libro. Gracias y enhorabuena.

    ResponElimina