La reconstrucció de Barcelona i altres mons

diumenge, 17 de setembre de 2017

La Monyos i altres personatges populars de Barcelona

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya


Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars populars, els monumentalitza.


Lola Bonella, la Monyos


La Monyos

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Segons les fonts oficials, es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena, tot i que sembla que va néixer al barri de la Bordeta. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista. També en homenatge al personatge, la línia 91 dels autobusos de Barcelona és coneguda amb el malnom de  "la Monyos" perquè uneix la Rambla amb el barri de la Bordeta.


Autòmat de la Monyos (1913)
(Museu d'Autòmats del Tibidabo)


L'altra biografia de la Monyos

A Nueva Crónica de Barcelona (1945-1946), del periodista Ricard Suñé –redactor d'El Correo Catalán, on va publicar una sèrie d’articles titulats Estampas populares (1943 i 1944)–, l'autor assegura que el nom i les dates de la mort de la Monyos provenen d'un article d'un diari de la ciutat i que estan falsejades. Suñé afirma que el nom autèntic era Dolors Vega Massana i que va morir el 17 d'octubre de 1940 als 73 anys d'edat i no pas als 89 (la qual cosa situaria la seva data de naixement en l'any 1867, i que la mort es va produir a l'Hospital Clínic de Barcelona després d'una breu estada a l'Hospital Marítim abans de ser traslladada. Suñé dóna fins i tot el nom d'unes infermeres i d'un metge del Clínic: Remedios Miret, la senyora Ricart i el doctor Mir). Afegeix Suñé que l'enterrament va ser el dia 18 d'octubre al cementiri de Sants.

Referent a això, Patxi Juanicotena (que ja va descobrir un error relacionat amb Margarida Xirgu i el cementiri de Montjuïc) va investigar si Dolors havia estat enterrada a Sants o no. Va descobrir que en aquest cementiri, en el nínxol 1556, pis 2n, departament 2n, hi ha (o hi havia fins fa pocs anys) una làpida amb el nom "Família Pujol". I segons Serveis Funeraris (oh, sorpresa!) en aquest nínxol hi hauria enterrades dues dones: una anomenada Dolors Pujol Massana i l'altra, Casilda Vega Massana.

Qui era aquesta família Pujol? No ho sabem, però aquestes dades ens porten a pensar que les històries que circulaven sobre la paternitat i la mort de la seva filla potser tinguin alguna cosa de veritat. Sempre s'havia comentat que el pare de la criatura procedia de bona família, precisament de la casa on treballava, i que la mort de la filla, de la qual no n'hi ha cap dada, potser no havia estat accidental. Segons Teresa Amiguet, es comentava que s'havia vist la Lola barallant-se, davant del Liceu, amb el fill gran de la família, fet que va fer córrer la sospita que tenien una relació i va fer pensar a més d'un que la mort de la nena va ser provocada per allunyar el pare d'aquella dona de classe inferior (1). Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica (2).

Per acabar, una mentida que no ajuda a resoldre l'afer. En una entrevista publicada el 9 de setembre de 2010 al diari Ara (3), Mireia Ros, la directora de la pel·lícula La Moños, afirmava saber el veritable nom de la Monyos i el nom del pare de la criatura que va tenir Dolors. "El cognom és aristocràtic. El d'una família de Barcelona de renom", diu Mireia Ros. Aquestes dades, no publicades en cap mitjà, diu haver-les obtingut del mateix Ricard Suñé, cosa del tot impossible perquè Suñé va morir el 1952 i Mireia Ros va néixer el 1956, detall que a mi se m'havia passat per alt i que m'ha fet veure l'amic i historiador Enric Comas.

Com podem veure, la llegenda de la Monyos no s'ha acabat pas. La història és oberta per a qui tingui temps i ganes de continuar furgant i remenant papers i arxius. Però els mites es construeixen així, deixant en les ombres els detalls i repetint-ne d'altres fins a convertir-los en certs. En tot cas, les sospites sobre la veritat encara fan més tràgic el personatge i l'alimenten; i vulgui o no, hi estic contribuint.


Altres personatges populars de Barcelona

Però la Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.

El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.


Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla


En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de a les portes de Roma.

En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.

La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.


"La gran ciutat condal
y sen cosa mol bona,
us felicta el noy de Tona
per les festes de Nadal"
Nadala gentilesa
d'Amadeu Lleopart


Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.

Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.


L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,
a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960


O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.


Enriqueta Martí, la Vampira del Raval


I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí, l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors, però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Satray, fundador de la Legión i qui va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno.

La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.


*

Notes:

Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.

23 comentaris :

  1. Te dejas la figura que estaba detrás de Colon, la de los "pajaritos de la buenaventura", que por una peseta salía el pajarito de la jaula y con el pico cogía un papelito de los cinco o seís que habían y se lo daba en la mano al dueño del carrito. El papelito se te daba a ti y en secreto, para que sólo lo leyeras tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que me n'he deixat uns quants, Miquel! Els ocellets de la fortuna de Colom no era l'única paradeta que hi havia d'aquesta mena. Al Pla de la Boqueria i a la Rambla amb Portaferrissa també n'hi havia. No els he esmentat perquè més que personatges populars els considero petites atraccions de fira.

      Elimina
  2. Supongo que el Garibaldi que cita es la base del personaje de la Zarzuela "Agua,azucarillos y aguardiente". Aunque la obra se ambienta en Madrid en su cantante se alude a una "niñeira di Barcelona".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Henty Amenty. No sé si Checa conoció al Garibaldi de Barcelona. Todo es posible. Pero en 'Agua, azucarillos y aguardiente' el personaje es un ladronzuelo de poca monta que se hace pasar por italiano. Soy más de la opinión que el nombre tiene un origen popular, en una época en la cual "un Garibaldi" era una manera de referirse a cualquier personaje italiano. Seguramente, tanto el Garibaldi de Chueca como el de las calles de Barcelona son llamados así por la popularidad que despertó Giuseppe Garibaldi (muerto en 1882). En el caso de Barcelona, la semblanza entre el personaje y el general italiano era notable. La referencia a Barcelona se puede explicar porque desde el siglo XVII la presencia de italianos en la ciudad ha sido notable. Muchos hostales y tavernas estaban regentados por italianos. Su presencia no ha disminuido nunca, y aún hoy los italianos son la comunidad extranjera más numerosa de la ciudad, con diferencia.

      Elimina
  3. Molt bon article! Trobo una mena de justícia poètica que aquests personatges, blasmats i escarnits en el seu moment, hagin obtingut el seu lloc en la memòria popular. I com dius, en els pobles la cosa s'agreujava bastant més.

    Hi ha un punt, però, que no sé si he entès bé: segons la teoria de Ricard Suñé, el nom real de la Monyos era Dolors Vega Massana. Si les dues dones enterrades al cementiri de Sants es deien Dolors Pujol Massana i Casilda Vega Massana, la coincidència dels cognoms fa pensar que la Monyos pertanyia a la família Pujol i que la història de la filla morta potser era una de tantes llegendes urbanes. Una altra possibilitat és que la filla il·legítima de la Monyos fos la tal Casilda, i per això duia els dos cognoms materns. Però aleshores, per què el nom de la Monyos no consta en aquest nínxol?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris! Els noms de les dones enterrades a Sants només confirmen la vinculació amb la Monyos atenent la teoria d'en Suñé, però no en són una prova. Caldria confirmar que la dona morta al Clínic era realment la Monyos i que aquells eren els seus cognoms. No sé si en Suñé en tenia proves i on són. Estic intentant esbrinar-ho.

      Elimina
  4. El meu pare anomenava "El noi del sucre" com un personatge

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, un personatge popular, ho era, el Noi del Sucre; però gens comparable. El concepte 'popular' no és el mateix. Els del meu article ea fan populars perquè la gent els dota d'aquest reconeixement. El Noi del Sucre, com altres personatges públics per la seva activitat professional o política, és l'abast de la seva activitat el que els fa populars, en el sentit que influeixen en la societat.

      Elimina
  5. No veig tanta diferència entre pobles i ciutats pel que fa a aquests personatges, a casa explicaven molts casos 'de poble', gent amb sobrenoms, protagonistes de facècies diverses i acceptada a dins de la comunitat sense problemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La diferència, potser, és en el grau integració en la societat, més gran en els pobles (en general) i menys en les ciutats, cosa que els fa més abocats a la marginalitat.

      Elimina
  6. El meu padrí, nat al 1890, quan volia referir-se a mi al fer alguna barrabassada de nen petit m'anomenava Garibaldi: "Fuig d'aquí, Garibaldi!" "Passa cap allà, Garibaldi!". I també deia que ell tenia una garibaldina que, passats els anys, jo ho he interpretat com una corrupció i que es devia referir a una gabardina. Però estic d'acord en que la comunitat italiana establerta a Barcelona ha estat molt notable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I probablement, Joanot, aquell Garibaldi del padrí també estava relacionat amb la popularitat del general italià.

      Elimina
  7. Magnífic article, Enric. Una pregunta, o una suposició que faig explícita: les altres ciutats del món també deuen tenir personatges d'aquesta mena, oi?

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! Imagino que sí, que tota ciutat deu haver generat personatges d'aquesta mena. De fet, l'aparició de personatges populars o excèntrics està relacionada amb l'anonimat, amb la solitud i l'aïllament de la societat.

      He trobat aquest llibre del segle XIX que en parla: 'The Book of Wonderful Characters: Memoirs and Anecdotes of Remarkable and Eccentric Persons in all Ages and Countries, Chiefly from the Text of Henry Wilson and James Caulfield', 1869.

      https://iiif.lib.harvard.edu/manifests/view/drs:8454738$1i

      Elimina
  8. Què tal per Bogotá? Espero que molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A Bogotà, molt bé. Ha estat una gran experiència personal i professional. A veure si tenim oportunitat i t'ho explico prenen una cervesa.

      Elimina
    2. Encara t'he de signar el llibre! M'ho miro i et passo a veure un dia quan pleguis.

      Elimina
  9. Enric, d'aquestes investigacions i recopilació de personatge n'ha de sortir un nou llibre! Ells formen part i representen el caràcter de la ciutat, sense ells no podem tenir una imatge completa de cóm érem i som, en la part bona i en la més fosca, com tot el tema de la paternitat de la filla de la Monyos per exemple, si és veritat.
    I estirant el fil fins als nostres dies encara donaria per dos volums o més la sèriq... estic pensant en el cantant d'òpera de la parada del metro de Liceu, en la Mònica del Raval... per dir alguns de més actuals, i que per sort tenen documentals força bons que expliquen bé les seves històries, que esperem no es perdin en l'oblit del pas del temps!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una feina considerable, Toronto, però en la mesura d'allò que és possible mirarem de contribuir-hi. Certament, l'existència d'aquests personatges és l'altra cara de la moneda d'una societat complexa que només es pot entendre si en tenim una visió completa.

      Elimina