Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Evolució, reflexió i paradoxa

Etiqueta d'Anís del Mono, amb un mico amb la cara de Darwin
Inscripció: "Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento"


Charles Darwin (Shrewsbury, 12 de febrero de 1809 - Down House, 19 de abril de 1882) publicava, l'any 1859, l’Evolució de les espècies. 150 i 100 anys, respectivament, abans (els números rodons tenen quelcom de cabalístic) que la necessitat, que no pas l’atzar, em portés a emetre el primer crit, cianòtic i amb el cordó umbilical lligat al coll. El coneixement del món em començava a asfixiar i a provocar dolor. Sense consciència, però ja un individu.

Fent una reducció històrica, en el moment en què el primer homínid va estampar la seva mà a la paret d’una cova, naixia la consciència que va dur aquell home primitiu a enterrar els seus morts: a reconèixer l’altre com a part d’un mateix i a valorar la transcendència.

La mà representada a la paret, com un senyal d’stop, aturava l’evolució. Ens acabàvem de convertir en una espècie estranya entre les espècies. Parafrasejant el malaguanyat Jorge Wagensberg, ens confeccionàvem un abric: ja no calia que ens sortissin ni plomes ni pèl per a no tenir fred. La cultura determinava que la selecció natural fora intranscendent.

Amb la consciència –en un llarg camí que ens porta fins avui–, va néixer la subjectivitat i l’autocomplaença. Entre moltes d’altres coses, ja no mengem només per subsistir, sinó pel plaer de menjar (sense banalitzar els qui lluiten per sobreviure en situacions extremes i injustes). Ja no es tria parella per assegurar una bona descendència, sinó per deixar-hi una llavor molt més immaterial: viure en la consciència de l’altre. Una manera de ser immortals. O, des d’un punt de vista més lúdic, pel pur plaer egoista d’autoconsciència, tot transitant per aquest camí que és la vida, sempre amb la intuïció de trobar-se a la vora d'alguna cosa nova... o del paradís que ens romet la publicitat. Vida que, paradoxalment, ho és des del moment que la reproducció va fer necessària la mort i que la cultura ha fet innecessària la reproducció.

L’abric que ens protegeix del fred no evita que un calfred recorri el nostre cos cada cop que pensem; que ens pensem.

Què faríem sense les paradoxes...!


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada