Cap a Ítaca
[...] con la sorpresa de no entender por qué tengo que llegar antes que las que corren conmigo [...]
Els rivals, ells, no són l'objectiu. Són l'obstacle, aparent, més enllà del qual hi ha alguna cosa que no sabem ben bé què és. Per gaudir corrent només cal calçar-se les sabatilles i sortir a córrer sense cap altre objectiu que deixar que tot en el nostre cos es vagi posant a lloc.
Si ens fiquem en una cursa, amb ànim de competir, l'objectiu canvia: volem fer-ho bé. Aquest "bé", però, només es concreta al final, després de l'arribada: abans, només és l'abstracció d'un futurible. Cadascú sap si ho ha fet bé o no sense que hi hagi cap paràmetre extern que ens ho mesuri. Els rivals no són rivals en el sentit estricte; ho són s'hi t'hi jugues alguna cosa: diners, un campionat, un podi, la vanitat... Si no és això, els rivals són la referència que et du a preguntar què hi ha més enllà de cadascun d'ells. No són l'objectiu: l'objectiu ets tu. Els companys de cursa són les referències cronogràfiques que et permeten reconstruir la història de la cursa, perquè, si no, no seria una cursa.
Aquesta experiència només la podem tenir competint. Si ho intentéssim tot sols, l'objectiu estaria en un lloc que pertorba: l'infinit.
La mística que molts hi veuen en la marató està en la recreació de l'infinit, en el valor numèric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recórrer aquesta distància no té res d'excepcional en ella mateixa. L'objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d'una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d'arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles.
D'Ítaca a Ítaca
I el mite d'Ulisses és un mite de nostoi, és un viatge de retorn, de retorn a la pàtria, que no és altra que la infantesa, el paradís perdut. Per mi, la competició té quelcom d'això. Hi ha quelcom d'essencial en el córrer i en el competir, que fa que hi hagi més d'una història darrere de cada corredor i, fins i tot, de cada competició. En el córrer hi ha el retorn a allò que és essencial en un mateix. L'objectiu no és només superar obstacles, és el recorregut i l'aprenentatge; és la superació, sovint més cerebral que altra cosa, però dins d'uns paràmetres assequibles, d'acord amb les pròpies possibilitats, que es van reconeixent en el decurs dels quilòmetres. La qüestió és tenir objectius i moltes Ítaques on retornar. Si una es fa massa comuna i no motiva les aventures, el recorregut, l'aprenentatge, se'n cerquen d'altres (el mar Egeu és ple d'illes).
Tot plegat és per dir que no m'agraden les quimeres. M'agraden els reptes, però no les quimeres. Ulisses no era quimèric, era astut, ple de recursos, però mai quimèric. A més, era un heroi més còmic que èpic. L'heroi èpic era Aquil·les, i aquest sí que no estava per brocs i anava per feina, sense pensar-hi gaire. S'ha de ser més burleta i enganyar el cervell quan el cap et vol portar a l'hort. I si no, un altre dia serà, que Ulisses es va passar 20 anys per fer-se una Ítaca.
Ítaca dins del mirall
Avui corrent, pensava en això que havíeu escrit, i tot i que hi estic d'acord, crec que en el córrer i en el competir a més de retorn a allò essencial de cadascú hi ha una bona quantitat de construcció d'identitat. Vull dir que ens fixem objectius i correm per arribar a l'ideal de nosaltres mateixos; i competim per la mateixa raó, i per la raó afegida de veure'ns a través del reflex que ens proporcionen els altres. Ítaca, de fet, som nosaltres mateixos, en futur.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada