Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Atletisme, dòping i memòria


La realitat empírica és la intersecció d'un nombre infinit de percepcions subjectives que tenen com a denominador comú l'acceptació d'unes lleis consensuades per un nombre finit de subjectes. Això permet l'existència de realitats diferents depenent de quines siguin les lleis a què donem valor: les lleis de la física, les lleis divines, les lleis parlamentàries o la llei de la selva, per posar uns exemples.

Però la realitat, aquella que maneguem dia a dia, necessita d'un suport prou sòlid com perquè no s'esborri del nostre coneixement: la memòria. Sense memòria correm el perill de deixar-nos atrapar pel primer demagog que ens vulgui vendre la veritat absoluta o un petit paradís terrenal o celestial.

Com que de memòria tots anem fluixos, vam inventar un recurs que abans requeria del temps i la paciència d'un jubilat i que, ara, gràcies a Internet, és a l'abast de tothom que vulgui no creure el primer titular periodístic o no vulgui acceptar qualsevol afirmació sense contrastar-la: les hemeroteques.

El nostre estimat esport, l'atletisme, només surt a la superfície quan enxampen algun pobre desgraciat punxant-se a la infermeria de qualsevol estadi municipal. Pobre esport de ionquis! Pàries de l'esport! Ídols caiguts! Oi?

No seré jo qui defensi o ataqui els atletes dopats. Qui em coneix m'haurà sentit més d'un cop afirmar que tots els esportistes es dopen. I em reafirmo en aquesta opinió. Tot allò que es fa voluntàriament amb la intenció d'obtenir una millora en el rendiment físic és dòping: un plàtan o EPO. La diferència entre la legalitat o no d'aquestes accions està en els paràmetres que es fan servir per catalogar un suplement com a legal o il·legal. I com tots sabem, aquests paràmetres han anat canviat al llarg de la història de l'esport i... de la medicina. És el cas, per exemple, de la cafeïna: ahir, un suplement prohibit, i avui, una simple llaminadura.

I com que tenim mala memòria, com deia, us deixo una troballa d'hemeroteca: "Los atletas españoles reciben ayuda médica para mejorar sus resultados", article aparegut al diari El País el 14 de febrer de 1985, i signat per Juan Mora. Els protagonistes d'aquest deliciós entremès són Eufemiano Fuentes i la Federació Espanyola d'Atletisme. Pasen y vean!

2 comentaris :

  1. Està clar que l discurs de l'Eufemiano ha canviat amb els dies. O potser abans era una "tapadera".
    Però, Enric, no estic d'acord amb l'analogia platan/dopatge.
    Fins ara.

    ResponElimina
  2. Ja m'ho imagino, Jordi. Caldria buscar un altre terme, però jo el que voldria és cridar l'atenció sobre quant subjectiu és qualificar un tema com aquest. Fixa't que si fem servir el límit natural/no-natural tampoc podríem trobar la frontera entre lícit i no-lícit.
    Amb el plàtan tots estaríem d'acord que no és dòping... però per què s'accepten els aminoàcids?
    Hi ha un límit real per diferenciar allò que canvia la fisiologia o el metabolisme?
    Juguem amb conceptes que no s'ajusten a la realitat, però continuem demanant a l'atleta que doni el màxim de si mateix.

    ResponElimina