Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dissabte, 15 de gener del 2011

Activitat física, activitat intel·lectual [02]


Tornant a aquesta difícil relació de l'atletisme (i de l'esport en general) amb la literatura i amb el món intel·lectual, no deixo de pensar en dues opinions extremes que circulen habitualment en els mitjans i en cercles "ben informats". D'una banda, aquella que veu en tot allò que fa referència a l'esport professional una pàtina vulgar i embrutidora que situa l'esportista en un punt singular de l'escala evolutiva: un cos i un instint desenvolupats, que el farien un bon depredador i un bon candidat a tasques reproductives, però, alhora, un ésser poc dotat per a tasques intel·lectuals i artístiques. Si parlem d'esport popular o d'esport salut, el valor que rep no va més enllà del tòpic de la cita de Juvenal: Mens sana in corpore sano. És a dir, una activitat recreativa que fomenta bons hàbits, però que més enllà de l'equilibri entre cos i ment ningú pensa que ajudi a millorar intel·lectualment a ningú.

D'altra banda, i a l'altra extrem, és conegut amb quina facilitat determinades pràctiques esportives reben l'epítet d'artístiques, o es diu que determinat esportista fa "art".

És evident que no és certa ni una cosa ni l'altra, encara que, en determinats moments, tots coincidiríem a afirmar-ho davant de determinats espectacles esportius, amb una cervesa a la mà. Però no és un descervellat qui dedica temps, esforç i disciplina a aconseguir la màxima eficiència biomecànica del seu cos, ni és un artista qui crea accions i objectes efímers que no provenen d'una peculiar manera d'entendre el món i la realitat i d'una peculiar forma d'expressió, per molt que excel·leixi en la seva execució. Messi no és un artista, però sí un "artista".

La raó de tot plegat deu ser que l'atleta no ha estat cridat a crear, sinó a executar allò que nosaltres, la societat (els oligarques, a l'Antiguitat, i la burgesia, de l'Edat Mitjana ençà; els mecenes) creiem que forma part de l'esperit heroic. Hem delegat en els esportistes l'esperit de la conquesta, de la victòria i de la glòria.

El pas de les formes heroiques a les artístiques és només una qüestió de sensibilitat. La societat ha evolucionat (?), s'ha tornat més dòcil i ha desenvolupat una certa sensibilitat "artística" en la mesura que el propi art s'ha banalitzat. Allò que abans formava part exclusivament de les muses s'ha filtrat en el nostre imaginari i en el lèxic de la llengua. No només "art" i "artístic" han desplaçat el seu valor semàntic, sinó també altres conceptes com l'harmonia, per exemple: aquella peculiar conjunció de moviments que associem a la música (amb la fotografia, la més vulgar -en sentit etimològic- de les expressions artístiques perquè són a l'abast de tothom) i a la comunió de sensibilitats, com per exemple, una jugada de futbol ben trenada, on tots els jugadors hi han intervingut com en una coreografia.

Malgrat tot això, no puc deixar de creure que, si no un creador, l'atleta, l'esportista, forma part com a instrument (l'atleta busca eficiència, no art) d'una partitura, d'un guió, que algú intel·lectualment preparat o amb la sensibilitat pertinent ha dissenyat. Pots veure Bekele, Kipketer o Allison Felix, per posar uns exemples paradigmàtics, com a "simples" atletes i gaudir de la competició, o canviar la mirada i veure més enllà: integrar els moviments harmoniosos, perfectes i elegants d'aquests tres atletes en aquella simfonia de gestos arrabassats a la natura que en un moment concret de la història de la humanitat van convertir una vulgar conjunció de sons en el que ara anomenem música: abans de tancar-la en un auditori i convertir-la en un fenomen culte, l'harmonia vagava pels boscos acompanyada del vent.

L'atleta, mentre és atleta, no és intel·lectualment productiu perquè aquesta no és la seva funció. És difícil conjugar ambdues activitats i el cos i la ment ho saben: no és eficient realitzar un esforç màxim i alhora teoritzar sobre ell; ho ets en un lloc o ets en un altre. Però sí que em quedo, recolzant-me en el que he dit anteriorment, amb la possibilitat d'adoptar una determinada actitud davant d'un espectacle esportiu. Veurem una cosa (esport) o una altra (harmonia) depenent de nosaltres, no de l'esportista. La nostra sensibilitat (la humana: com a artista o com a receptor) és la que determina construir la realitat, per això han estat possibles expressions artístiques tan diferents com l'expressionisme, l'impressionisme o l'abstracció.

(Evidentment, tot això que dic no té res a veure amb el fet de compaginar l'esport amb l'estudi. Són molts els esportistes de nivell que segueixen, alhora, estudis universitaris o que són llicenciats. Manolo Martínez, el llançador de pes, és llicenciat en Història de l'Art, per exemple. Jo em refereixo, exclusivament, a la creació com a estímul professional. I, en tot cas, l'excepció confirma la regla.)

I si en un temps llunyà la música era el vent que movia harmònicament les fulles i les branques dels arbres, us deixo una petita peça lírica on l'esforç de l'esportista pren una magnitud tal a través de les imatges enregistrades que, potser, hi podreu veure art. I si no és art, serà alguna mena de sensibilitat que permet transformar l'experiència que veureu en una heroïcitat. Per a l'esportista no ho és perquè és la seva feina, però per a nosaltres, mortals que mai podríem fer el que ell fa i que tenim la necessitat d'enfrontar-nos a les nostres pors, l'esportista s'expressa amb la mateixa sensibilitat de l'artista. Però som nosaltres qui veiem el que volem veure.

Guillaume Néry, el protagonista del vídeo, és campió del món d'apnea dinàmica (recórrer una màxima distància) amb pes constant (conservant sempre el mateix llast). El seu rècord en immersió a pulmó lliure és de -115 m, aconseguit el passat 2010 a les Bahames.

Un blue hole o forat blau és una cova submarina vertical. La del vídeo és la més profunda del món, la Dean' Blue Hole, també a les Bahames, de -202 m.

La profunditat, la foscor, la manca de vida, el temps submergit... Tot plegat és molt angoixant, però el resultat és molt líric. Hi podeu veure l'esportista, l'heroi. Com vulgueu. Algú voldrà saber què pensa Néry. Jo em quedo amb el silenci. O amb la música dels bacteris que viuen en el no res.


Apunts relacionats

Activitat física, activitat intel·lectual [01] 
Activitat física, activitat intel·lectual [03]
Esport i literatura [01]

1 comentari :

  1. M'agrada l'aigua però m'angoixen els espais tancats. I aquest forat fosc em sembla insuportable. I més sense aire! Ho sento, només he aguantat mig vídeo.... uf!
    bego

    ResponElimina