Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dimecres, 16 de març de 2011

Alícia, la filologia i l'estupidesa del conseller

Alice Liddell, fotografiada per Lewis Carroll,
el 1858. The Metropolitan Museum


Parlem de coses inútils. La imaginació i la filologia, per exemple.

De la imaginació del sacerdot anglicà, matemàtic, fotògraf i escriptor britànic Lewis Carroll (nascut Charles Lutwidge Dodgson; Daresbury, 27 de gener de 1832 - Guildford, 14 de gener de 1898) va crear Alícia que, tot i ser real (Alice Liddell), va néixer per ser llegida i ser imaginada amb la cocció lenta i saborosa de les pàgines d'un llibre. Com que la imaginació porta a la representació, Alícia pren vida, de nou, com il·lustració, dibuix animat o personatge cinematogràfic. El temps, que és fructífer (tota invenció humana reclama vida, i la vida reclama procreació), a la imaginació hi afegeix enginy i Alícia esdevé un personatge virtual per ser consumit per les noves tecnologies com, per exemple, en una iPad.


Alice in Wonderland digitally remastered for the iPad


Quina cosa més inútil aquella que neix de la imaginació i no té més utilitat que alimentar la pròpia imaginació! Que inútil i que bell! Quin plaer!


Alicia en el país de las maravillas (1933),
Norman Z. McLeod


De la imaginació delirant de Boi Ruiz, conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, entre 2010 i 2016, ens arribaven les paraules extretes de l'entrevista que el diari Ara va publicar el dilluns dia 7 de març de 2011: "Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". Si no queda prou clar, ell mateix s'explica: "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat".

No estic gaire segur que ens vulgui advertir que els estudis clàssics són inútils amb la intenció que no perdem el temps; potser, com a conseller de Sanitat, ens està advertint del mal irreparable que la filologia, la literatura, la imaginació i la cultura en general ens poden provocar, com si ens estigués parlant d'aquella masturbació eclesiàstica (esmentada pels capellans, vull dir) de la nostra infantesa, que assecava la columna vertebral i ens havia de fer perdre la vista, com la perdrem per llegir massa.

Que a ningú se li acudeixi fer res per plaer, com no sigui pagant-s'ho de la seva pròpia butxaca, com si anés de putes. De forma pública només s'ha de servir al déu Mercat, com si servíssim l'Opus vinclats al treball. Veure inutilitat en els fruits humans producte del plaer és fruit de l'estupidesa. I de la ignorància. Tot i que, veient el paper que la cultura té, ja ens podem posar a tremolar perquè sembla que tot plegat forma part d'un pla ben tramat, més que no pas de la ignorància.

De l'estupidesa emocional en parlava, també el març de 2011, la psicòloga Paz Torrabadella, autora d'Estupidez emocional, a "La Contra" de La Vanguardia:

¿El estúpido se sabe estúpido?

Por naturaleza la estupidez se blinda, el estúpido emocional se especializa en criticar, ve la estupidez ajena y se concentra en ella: es más cómodo. Son personas rígidas en su pensamiento que se mueven en dicotomías del tipo bueno-malo, y muy susceptibles.

¿La estupidez aumenta con la práctica?

Sí. Para justificar una estupidez se suele incurrir en otra, y es muy contagiosa.

Jo ja sento els crits de la Reina de Cors: Que li tallin el cap!




10 comentaris :

  1. Tot ha d'implicar rèdits econòmics. Si els criteris econòmics són els que acaben imperant a la universitat, ja podem plegar. Visca les coses inútils!

    ResponElimina
  2. Un magnífic article. En aquests dies, reflexions com aquesta són especialment valuoses.
    Un llicenciat en clàssiques.

    ResponElimina
  3. Excel·lent la denuncia que fas, Enric. Ho és també l'article de l'Ernest Folch.

    Això de "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat" és el pitxor que he escoltat dir en anys a un conseller.

    S'acosten temps durs.

    ResponElimina
  4. Hola Enric, T'he respost el teu comentari al blog de Riell Bulevard. Et deia que sí, que et recordem i que ara mateix sóc tans sols jo qui quedo al bulevard. En LLuís té un blog que es diu mil dimonis, per si el vols visitar...

    Ara em passejaré pel teu. Salut!

    ResponElimina
  5. Benretrobat Enric! He estat mirant aquest blog dens i ple de coses interessants, sincerament. Ens seguirem veient doncs, ni que sigui de forma virtual.
    Aquest apunt m'ha agradat especialment, i me n'he alegrat molt de llegir sobre el conseller Ruiz, un home que si passa a la història ho farà com a polític sinistre. Provinent de la medicina privada, no es pot esperar res de bo d'ell, i a mi paradoxalment em fa agafar uns mals de ventre terribles cada cop que sento què diu: encara m'haurà de pagar un Omeprazol per culpa seva.
    Ens podem anar calçant, amb el govern dels millors. Llàstima que a Catalunya no es facin falles.

    ResponElimina
  6. Igualment, Lluís.

    Amb la de ninots que corren pels despatxos faríem una magnífica cremà.

    ResponElimina
  7. Han passat quasi set anys des que vas escriure aquest extraordinari article, i seguim igual o pitjor. L'estupidesa és tan il·limitada com el mercantilisme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És trist comprovar que hi ha coses que no canvien, Sícoris!

      Elimina
  8. Sovint és millor viure al país de les meravelles que no veure segons quines meravelles de ben a prop.
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Paulina. Llàstima que les meravelles que ens toquen de prop incideixin tant en les nostres vides. Sort que sempre ens quedarà la literatura!

      Elimina