Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 12 de juliol del 2011

La publicitat al transport públic


La nostra actitud davant la publicitat és ambigua. No deixa de ser paradoxal que, per un costat, sentim rebuig cap aquest missatges que ens envaeixen a tota hora i que, d'altra banda, recordem amb certa emoció els anuncis de la infantesa, per exemple. Es fa difícil saber si l'anunci és una imatge més de l'imaginari o si, en realitat, l'anunci conté alguna cosa de nosaltres. La qüestió és, tant en un cas com en l'altre, que la publicitat acaba complint la seva funció: instal·lar-se dins nostre com un virus, passant a formar part del nostre codi genètic, ja sigui perquè ens condiciona en les nostres eleccions, ja sigui perquè ha acabat tenint una funció cultural.

En tot cas, no penso resistir-me a l'ocasió d'anar a veure l'exposició que fins el 5 d'octubre estarà instal·lada a l'Espai Mercè Sala de l'estació de metro de Diagonal: La publicitat al transport públic (1870-2011).

Les fotografies pretenen mostrar la relació entre l’evolució dels anuncis publicitaris i el transport públic, visualitzant la transformació de la ciutat de Barcelona i de les persones. Proporciona, doncs, la possibilitat de gaudir d'aquesta relació especial que molts ciutadans sentim per l'evolució del transport públic i de l'enyorança d'aquella ciutat que es movia al ritme dels tramvies, dels autobusos de dos pisos o dels troleibusos.


L’exposició explica en ordre cronològic com era la publicitat que s’exposava en els diferents mitjans de transport, a les parades de tramvies i autobusos, així com als accessos, estacions i trens de metro. El transport públic (sobretot el metro) ha viscut una transformació que ha propiciat la desaparició d’una sèrie d’estacions que han passat a formar part del món subterrani (amagades als ulls del públic), les quals van convertir-se en estacions fantasma i actualment encara conserven aquest estat (en Dani Cortijo, del bloc Altres Barcelones, ha estat un dels impulsors de la redescoberta d'aquestes estacions que alguns només guardàvem a la memòria). En aquest sentit, és interessant comprovar quin tipus de publicitat tenien en aquell moment, i es poden veure imatges d'una d’aquestes estacions, la de Correus, que, durant més de 60 anys, va ser l’estació final del tram Lesseps-Correus.


Rescatant un cop més de la memòria, em ve al cap aquell anunci de Lanas Torredemer, la lana que no pica. La publicitat antiga ha perdut allò que la fa enutjosa: ja no pica. I com tants i tants records, ha deixat de tenir valor d'ús i passa formar part del món que se'ns escapa, de la vida que fuig cap endavant i a la que intentem guanyar-li terreny furgant en els records de la nostra memòria.

5 comentaris :

  1. La realitat deu ser que malparlem de la publicitat (sobretot perquè és reiterativa i pesada) però en canvi forma part del nostre univers, dels nostres referents més propers i del nostre llenguatge quotidià.
    Intueixo que aquesta exposició ha d'estar molt bé per veure com ha canviat (si és que ha canviat). Hi ha alguns eslògans terriblement ingenus que fan riure molt!

    ResponElimina
  2. La publicitat actual la trobo, amb comptades excepcions, molt agressiva i, a voltes, barroera. En canvi la de l'època que parles la recordo com formant part del paisatge, sense que em generés el rebuig que em genera la d'ara.

    De ben segur que és una apreciació purament subjectiva. Però ara mateix, i ja que va de transport públic, em ve al cap un exemple: els anuncis a autobusos i tramvies que tapen fins i tot els vidres de les finestres (una trama de foradets fa que no siguin del tot opacs). No recordo que anys enrere (tot i en dictadura) s'hagués arribat a un grau tant gran de menysteniment pel ciutadà.

    ResponElimina
  3. Ep, en prenem nota per no perdre'ns-la!

    Gràcies per l'avís perquè potser m'hagués passat inadvertida per manca de publicitat...

    ResponElimina
  4. Caldrà anar a veure aquesta exposició. Potser ens agradarà perquè ens portarà records. Però he de dir que la publicitat en un transport públic sempre m'ha semblat qüestionable.
    (A propòsit, la dels taxis, afortunadament (i estranyament), no ha quallat)

    Ho dic perquè de la que ens entra a casa ens en podem lliurar apagant el televisor o la radio si no volem ser engolits, però de la de l'exterior no ens en podem protegir. I que aquesta, a més a més de la de tants elements com utilitza, ho faci també mitjançant els serveis públics, és més que discutible.

    ResponElimina
  5. Potser la ingenuïtat és el que fa atractiva la publicitat antiga. En uns casos, per la simplicitat i la contundència de l'eslògan: Solares, sólo sabe a agua; La chispa de la vida... D'altres, per qüestions estètiques: fins els anys 60 (fins el pop), es cuidava molt la grafia i la "modernitat". Després, també és perceptible que la publicitat acompanya, fins a cert punt, la necessitat: un producte necessari + les seves bondats. Ara, en canvi, és més agressiva perquè la necessitat no és el que compta, sinó que l'adquisició d'un determinat producte et dóna un estatus i et fa una persona diferent.

    A banda, donant la raó al Brian, és cert que cada cop és més barroera: ha baixat molt la qualitat i sovint prenen per idiota l'espectador.

    ResponElimina