Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Jerusalem, centre del món



Madaba és una antiga ciutat de l'altiplà de Jordània, repoblada per tribus cristianes àrabs procedents de la regió de Karak, l'any 1880. Ara és habitada per cristians i musulmans per parts igual. Les restes d'un mosaic amb un mapa encara serveixen avui com a sòl de l'església grega ortodoxa de Sant Jordi. És el mapa conegut més antic en què es descriu el món bíblic: s'hi poden localitzar 157 inscripcions gregues que indiquen topònims de la Bíblia. Jerusalem és el centre del món.


El fragment reproduït sobre un mapa real


L'edifici situat al nord-oest del centre de la ciutat, va ser construït, en realitat, l'any 1896 sobre les restes d'una església bizantina, datada, probablement, entre finals del 600 i principis del 700. L'església va ser dividida en tres naus de tres per dos files de columnes, una distribució que correspon només parcialment amb l'actual. El mosaic que conté el mapa feia originalment 15,60 per 6 metres, és a dir, prop de 94 metres quadrats, dels quals se'n conserven 25, que corresponen només a una quarta part del total.




El mapa original abastava el món que anava des de Tir i Sidó, al nord, fins al delta del Nil, al sud, i des de la Mediterrània fins al desert de Síria. Al cor del mapa està Jerusalem. La ciutat apareix tancada en les seves muralles i amb edificis al voltant dels seus dos carrers principals, flanquejades per columnes i dominades pel complex del Sant Sepulcre.

Jerusalem en el cor del mapa. La ciutat tres vegades santa. Centre del món. L'únic centre del món de l'antiguitat que ha perviscut fins avui, amb tota la seva essència, des que el rei David la va conquerir abans de l'any 1000 AEC al jebusites, el poble cananeu que suposadament la va fundar en el tercer mil·lenni AEC David la va fer capital d'Israel, i d'aleshores ençà, Jerusalem s'ha convertit en l'única ciutat amb dret a tenir una biografia.

S'acaba de publicar Jerusalem. La biografía (Barcelona: Crítica, 2011), de l'historiador Simon Sebag Montefiore. Totes les ciutats tenen història i una veu que la narra des d'un punt d'aquesta història. Moltes ciutats europees ens parlen des del segle XIX, el segle de les gran transformacions urbanístiques: el París del Segon Imperi, la Barcelona modernista; d'altres ens parlen des d'una antiguitat morta: Roma, Atenes; des de l'esplendor de les catedrals gòtiques franceses, alemanyes; del Renaixement, com Florència; la Viena imperial; el Madrid dels Àustria; o ciutats que parlen amb la veu d'un escriptor, com el Londres de Dickens, el Dublín de Joyce, el Sant Petersburg de Dostoievski. Fora d'Europa, les grans ciutats colonials del continent americà; Nova York com a gran plató cinematogràfic; Buenos Aires a ritme de tango; les ciutats imperials asiàtiques; l'Àfrica sense veu o l'algaravia de la plaça Djemà-el-Fna, a Marràqueix, patrimoni oral de la humanitat. Però la de Jerusalem és una veu coral, que ve d'arreu i conflueix entre les seves pedres vives.




La història de Jerusalem és el relat d'un somni, de la fantasia, de la llegenda, tot hi cap; però també d'un martiri fruit de la seva pròpia significació espiritual. Com cap altra ciutat ha suscitat tants fanatismes i odis, cap ha patit tantes destruccions, invasions, conquestes i matances, ressorgint una i altra vegada de la sang i les ruïnes, reconstruint murs i esglésies, atraient incessants pelegrins. Jueus, àrabs i cristians de mil i un ritus hi adoren el rastre diví dels seus profetes, i la veuen com el lloc de la terra triat per Déu per a la creació i per al final dels dies. La ciutat de l'etern retorn, el far mític referència de la salutació le-shanà ha-bah be-yerushalayim: l'any que ve, a Jerusalem.

Simon Sebag Montefiore és un apassionat de la història de Jerusalem perquè la porta a les venes: Moses Montefiore, milionari avantpassat seu a l'Anglaterra victoriana va pagar la reconstrucció de la ciutat. És per això que l'autor afirma que aquest és també "el llibre de la seva vida".

Des del punt de vista històric, doncs, repassa tots els esdeveniments fruit del domini de cananeus, israelites, assiris, perses, macedonis, selèucides, romans, bizantins, omeies, abàssides, fatimites, selèucides, croats, sarraïns, tàrtars, mamelucs, otomans, britànics i israelians. Però no és només història. Tots hi han deixat rastre i aquest rastre sobreviu entre els carrerons de la Ciutat Vella, entre esglésies, mesquites i sinagogues antigues. Ressonen les veus de tots els que van dibuixar el mapa personal i espiritual del seu Jerusalem. En aquest sentit és una biografia, perquè són moltes ànimes que parlen a través de la ploma de l'autor. Des dels relats de la Bíblia hebrea, de les cròniques i dels seus profetes fins l'Israel d'avui, passant per Nabucodonosor, Cir, Herodes, Tito, Constantí, Alexandre, Saladí, Ricard Cor de Lleó o Moshe Dayan.

Però on es veu que aquesta és una obra molt personal i que l'autor ha reeixit en el seu objectiu, sense oblidar mai el rigor històric, és en l'estil viu que hi fa servir, en el dramatisme de les descripcions, en la construcció dels personatges... Ha fet una biografia on el relat és en boca dels seus protagonistes.

I l'any que ve... a Jerusalem!

5 comentaris :

  1. El que no s'acaba d'entendre és que encara no s'hagi trobat la pau. Una demostració ben senzilla i clara del poder malèfic i destructiu de les religions. Els habitants de Jerusalem haurien viscut molt millor sense déus ni profetes.

    ResponElimina
  2. Recordo la impressió que em va produir la contemplació d'aquest mapa de Jerusalem. Quedes meravellat davant el detallisme, les paraules i noms que reconeixes...

    I sobre el llibre... mereixeria una enciclopèdia amb els milers d'anys que porta com a ciutat important. Una mica com Damasc!

    ResponElimina
  3. El primer comentario es producto de los mitos de la izquierda, un catecismo peor que el catecismo si cabe que les obliga a repetir hasta la saciedad los mismos dogmas antireligiosos.
    La religión es tan mala como lo ha sido la izquierda sectaria o la derecha sectaria.
    Patético!!

    ResponElimina
  4. Lluís, però el poder malèfic de les regions (i tots el fenòmens que comporten algun tipus de fe o seguiment de líders carismàtics) forma part del comportament humà. La lluita contra l'estupidesa és constant: no tenim remei.

    ResponElimina
  5. Galderich, dedueixo que has estat a Jerusalem... snif, jo encara no!

    ResponElimina