El futur imaginat [01]: el segle XX vist des del XIX

Retorn de telemetria a través de l'esfera de l'Sputnik 2
Del llibre Proiskhojdenia Nebesnikh Tel (1958),
de B. A.Voronzov-Veliaminov, publicat pel
Ministeri de Defensa de l'URSS

Des del Renaixement, amb els ginys dissenyats per Leonardo da Vinci, fins al segle XX, la humanitat ha volgut imaginar-se com seria el futur. Un futur que ens havia de permetre volar, anar a la lluna, navegar sota l'aigua, comunicar-nos a distància. Jules Verne seria, segurament, el paradigma d'home que va voler imaginar-se el futur i potser el primer que ens va fer somiar amb un món tecnològicament avançat. Després vindrien, de forma testimonial, Mark Twain i Arthur Conan Doyle, a cavall del XIX i el XX. Però, sobretot, Edgar Rice Burroughs amb les històries de John Carter (cicle de Mart) i Carson Napier (cicle de Venus), joies de la prehistòria de la ciència-ficció.

La ciència-ficció, que com a terme s'encunya l'any 1926 de la mà d'Hugo Gernsback, fundador de la revista Amazing, va irrompre en una societat que demanava albirar aquest futur. L'any 1938 l'editor John W. Campbell rellança la revista Astounding Science-Fiction (fundada el 1930): entre el seu grup d'escriptors hi ha Isaac Asimov. En els anys 50-60 comencen a publicar autors com Arthur C. Clarke, Karel Čapek (l'escriptor txec que va popularitzar la paraula robot), Aldous Huxley, C.S. Lewis o Ray Bradbury. La ciència-ficció comença a guanyar-se l'estatus de gènere literari.

Són els anys en què la cultura de masses posa a l'abast de tothom el fenomen de la ciència-ficció. El cinema -que ja des de Méliès havia tocat el gènere-, James Bond, la televisió, la carrera espacial, l'Sputnik, Roswell, els ovnis, els superherois... La ciència-ficció passava de mans dels adults a un públic molt més jove. Llegíem còmics, miràvem sèries de televisió: La conquista del espacio (Star Trek), El túnel del tiempo, Viaje al fondo del mar, Guardianes del espacio, Más allá del límite, Perdidos en el espacio...; però sobretot manteníem viva la il·lusió pel futur: inventàvem jocs, construíem artefactes, dibuixàvem naus, astronautes, plats voladors, extraterrestres.

Em va l'efecte que ara ja no és així. El futur arriba abans que ningú el pugui imaginar. Els nens ja no l'inventen, els el regalen, o el compren. I tu, si et descuides, fas tard. Perduda la il·lusió pel futur, a alguns encara conservem la mirada fresca cap el passat, cap el zapatófono de Maxwell Smart. I més enrere, encara, quan tot estava per imaginar.

Col·lecció de 12 cromos de la Hildebrands Deutsche Schokolade, editats l'any 1900, amb prediccions de com milloraria la vida quotidiana i com s'imaginaven els nostres avis i besavis que seria el transport, la vigilància policial amb raigs-X, les cases mòbils o el teatre televisat l'any 2000.