Viatge a les estrelles

La tripulació original d'Star Trek

50 anys de La conquista del espacio (Star Trek)

El Nadal era ben a prop i l’imponent avet de Can Jorba ja era davant dels grans magatzems. Però el que no sabíem era que els Reis ens deixarien un regal també especial i espacial, que havia de canviar l’ètica de les conquestes i de la percepció de l’extraterrestre (i per extensió, del que és diferent a nosaltres): l’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit del dimarts 7 de gener de 1969 el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star Trek.

El 2016 va fer 50 anys de l'estrena d'Star Trek als Estat Units, una nit del 8 de setembre de 1966 compartint horari amb una altra sèrie mítica: Embrujada. Aquí encara hauríem d'esperar dos anys i mig per conèixer els tripulants de la nau del capità Kirk, l'Enterprise, formada per una barreja sorprenent de personatges procedents de països diversos: blancs, negres, orientals, un rus (Pavel Chekov, en plena Guerra Freda!), dones que compartien càrrecs i poder amb els homes, i el senyor Spock, de pare vulcanià i mare humana, que ostentava el càrrec de primer oficial i oficial científic.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:

“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”

De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).

El 27 de febrer de 2015 moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Com ens saludava el senyor Spock en vida: Llarga vida i prosperitat!

L'espai com a imaginari infantil i col·lectiu

Tots guardem algun record material de la infantesa: el més habitual són joguines, llibres, alguna llibreta escolar, àlbums de cromos... Són records que tenen a veure amb les nostres activitats habituals: l’escola i l’oci. Hi ha també els records que queden enregistrats en fotografia i pel·lícula. Són records puntuals de moments únics: naixements, batejos, comunions, bodes, festivitats familiars i religioses... L’excepció són les vacances d’estiu, que es repeteixen religiosament cada any. Però poques vegades tenim la sort de guardar algun record material d’aquells moments que van canviar puntualment la nostra vida.

L’any 1968 va ser, des del punt de vista d’un nen, un any molt especial i... espacial. S’estrenava 2001: una odissea de l'espai, d’Stanley Kubrick, una pel·lícula que va marcar un abans i un després en la manera d’entendre la ciència-ficció i que, sense ser-ne gaire conscients aleshores, va deixar empremta en el nostre imaginari ple de naus i viatges a l’espai.

El cromos, els tebeos, els Montaplex, els Madelman... I el cinema en blanc i negre de cop es tornava lluminós, en aquella època en què astronautes i cosmonautes lluitaven per la supremacia intergalàctica.

Entre el 7 de novembre i el 9 de desembre de 1968 s’exhibia a Can Jorba, del Portal de l’Àngel de Barcelona, la càpsula espacial Gemini X que durant tres dies de juliol de 1966 va estar orbitant la Terra, amb els astronautes John W. Young i Michael Collins (el mateix que mesos després pilotaria la Columbia de la missió Apolo XI, que va dur Armstrong i Aldrin a ser els primers a trepitjar la Lluna (un 20 de juliol de 1969 el mòdul lunar Eagle allunava al Mar de la Tranquil·litat), i a cerveses Damm a editar l'àlbum La conquista del espacio, amb una contraportada en què tota la família gaudia dels cromos i de la cervesa. Jugàvem amb la càpsula de Montaplex, però tenir l’autèntica a tocar era com haver viatjat a l’espai, i durant molt de temps, cada nit abans de dormir, el meu llit va ser una nau espacial. I com a record, el cartell original i la joguina de Montaplex.

Cartell de la Gemini 10 a Can Jorba

Sobre de Montaplex

La vida de Brian, la vida d'en Toni

Hi ha moments en què és impossible estar a l'alçada de les circumstàncies senzillament perquè no s'està en igualtat de condicions. Sense presses, el bloc d'en Toni Mont, que signava Brian, s'ha quedat orfe. S'ha mort un company i un amic. S'ha mort algú amb qui era fàcil compartir la vida. Si ara pogués veure aquest vídeo, riuria. Riem, doncs, amb ell.

Retallables POP

Des dels anys 30, però sobretot entre les dècades de 1950 i 1970, les nenes, i alguns nens,  ens entreteníem retallant nines i vestidets, i jugaven a vestir-les i despullar-les càndidament. Una maniobra que a més de desenvolupar certes habilitats pràctiques i manuals marcava, les més de les vegades, hàbits que cadascú a desenvolupat com millor ha pogut. Els adolescents feien el mateix procés, però amb la imaginació.

Els escandinaus, que sempre han estat una societat més avançada i amb menys manies, com així ens ho demostraven a les platges amb els seus biquinis i amb una alimentació més sòlida, també tenien retallables. Però mentre les nenes d'aquí aspiraven a "modistillas casamenteras", les sueques vestien i despullaven artistes del pop i del rock.

Us deixo algunes mostres d'aquesta quincalla moderna; un ampli catàleg de moda psicodèlica, molt diferent d'aquelles faldilletes curtes que exposaven públicament les calcetes de les nenes, caladetes i amb blondes. Tot molt càndid, això sí. Com la Laurita que ens diu: Tengo muchos vestiditos. ¿Quieres jugar conmigo?

Una de cowboys

Anem de viatge

Fem una prova. Seieu en el sofà. Poseu-vos còmodes. Recolzeu el cap enrere. Tanqueu els ulls. Si podeu, viatgeu al passat entre cinquanta i seixanta anys enrere. Esteu dins d’un cotxe i mireu per la finestra com passa el paisatge. La proximitat dels plàtans d’ombra en els marges –herència napoleònica– augmenta la sensació de velocitat. També les possibilitats d’estavellar-s’hi; per això ja no n’hi ha. Els arbres passen un darrere l’altre. Si us heu pres una Biodramina, el moviment del cotxe us produirà un estat de somnolència. Si no heu pres res i sou propensos al mareig, us vindran arcades. Abans de vomitar sobre la tapisseria, aviseu. No sempre s’és a temps, però aquest cop vull que baixeu. El cotxe busca un entrant per on apartar-se de la carretera. El temps just de treure l’esmorzar i la bilis. Agafeu aire aguantant-vos amb una mà sobre la paret rocosa. Hi ha un anunci pintat minimalista. El veieu? És d’una aigua mineral. Ara sí, oi? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Augmenta l’agror a la gola i cal tornar al cotxe perquè això no s’ha acabat. Falta molt, per arribar? Sempre falta molt.

Continuem. Ara s’acaben els arbres i el paisatge s’eixampla. La profunditat de camp ens permet mirar cap a l’infinit, i quant més lluny, més lent sembla tot. Les muntanyes estan estàtiques. El món sembla que s’hagi aturat i l’estómac baixa cap a la seva posició natural. Hi ha camps segats, petites ondulacions del terreny, pals de telèfons, algun molí de vent, alguna masia, s’intueix algun poble al fons. L’aire fa olor.

Recordeu que estem amb els ulls tancats, però no us adormiu perquè hem d’estar al cas dels elements que ens criden l’atenció. Venim d’un medi urbà i estem acostumats als símbols, a les metàfores; és a dir, a la representació de la realitat. Per a nosaltres el món rural és qualsevol cosa menys simbòlic. És realista i... fa olor de camp. Què ens crida l’atenció, doncs? Els anuncis. Però no oblidem que som nens, o com a molt adolescents. Juguem amb soldats, indis i nines –alguns amb les hormones–, i fa cinquanta anys la publicitat no anava dirigida a nosaltres.

Els veieu? Un cow-boy muntat a cavall, una misteriosa silueta que s’amaga sota una capa i un toro retallat sobre el cel. John Wayne, Jack Palance i el toro, símbol dels ranxos i els rodeos del far west. O si voleu: Nitrato de Chile, Sandeman i Osborne. El temps, la història, el context i la imaginació modifiquen el significat dels símbols, que són, per ells mateixos, neutres.

I ara toca fer el viatge de tornada a casa. Refer el camí per les mateixes carreteres i l’autopista. Cansat. Sense esma per convertir el paratge del capvespre en un anunci de Marlboro, amb els ramats de vaques i toros convertits en una caravana de cotxes que avança lenta sobre l’asfalt, mentre la realitat s’imposa massa dolorosament sobre les espatlles cremades pel sol i amb restes de sal cristal·litzada, si venim de la platja. Els llums de posició i de frens substitueixen la llum del sol. Els ulls es tanquen mentre una salmòdia repeteix per la megafonia: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directo a Barcelona. Si entràvem pel sud de la ciutat, a la Diagonal ens esperaven els ulls lluminosos del mussol de Roura.

Manolo Prieto, a la dècada de 1940

Manolo Prieto

El toro d’Osborne naixia l’any 1957 per fer publicitat del brandi Veterano. El projecte –un logotip que fos visible en totes les carreteres de l’estat– va ser encarregat a l’agència Azor. Se’n va fer càrrec Manolo Prieto (1912-1991), un genial dissenyador gràfic, publicista, cartellista, dissenyador de medalles i pintor, que es va fer molt conegut gràcies a les portades de la col·lecció Novelas y cuentos (1942-1959). Abans, però, com a militant del Partit Comunista havia estat dibuixant de la Milícia Popular i de la Delegació de Propaganda i Premsa.

Manolo Prieto no estava especialment content de la fama que el toro d’Osborne li havia proporcionat, després de tota una vida dedicada al disseny gràfic, amb una producció que sobrepassa en qualitat la d’un logotip que, malgrat tot, ha demostrat la seva perdurabilitat. I és per aquesta raó que he volgut parlar del toro; per repescar del nostre imaginari una imatge plausible entre moltes altres, tan real o irreal com la resta.

[Versión en castellano]

Hagamos una prueba. Sientate en el sofá. Ponte cómodo. Apoya la cabeza hacia atrás. Cierra los ojos. Si puedes, viaja al pasado entre cuarenta y cincuenta años. Estás dentro de un coche y miras por la ventana como pasa el paisaje. La proximidad de los plátanos de sombra en los márgenes de la carretera aumenta la sensación de velocidad. También las posibilidades de estrellarse, por eso ya no los hay. Los árboles pasan uno tras otro. Si te has tomado una Biodramina, el movimiento del coche te producirá un estado de somnolencia. Si no has tomado nada y eres propensos al mareo, tendrás arcadas. Antes de vomitar sobre la tapicería, avisa. No siempre se está a tiempo, pero esta vez quiero que bajes. El coche busca un recodo donde apartarse de la carretera. El tiempo justo de sacar el desayuno y la bilis. Toma aire aguantándote con una mano sobre la pared rocosa. Hay un anuncio pintado. Lo ves? Es de un agua mineral. Ahora sí, ¿verdad? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Aumenta el sabor agrio en la garganta, pero es preciso volver al coche porque esto no ha terminado. ¿Falta mucho, para llegar? Siempre falta mucho.

Continuamos. Ahora se acaban los árboles y el paisaje se ensancha. La profundidad de campo nos permite mirar hacia el infinito, y cuanto más lejos, más lento parece todo. Las montañas están estáticas. El mundo parece haberse detenido y el estómago baja hacia su posición natural. Hay campos segados, gavillas amontonadas, pequeñas ondulaciones del terreno, postes de teléfonos, algún molino de viento, alguna casa de labranza, se intuye algún pueblo en la lontananza. El aire huele.

Recuerda que estás con los ojos cerrados, pero no te duermas porque tenemos que estar ojo avizor para identificar los elementos que nos llaman la atención. Venimos de un medio urbano y estamos acostumbrados a los símbolos, a las metáforas, es decir, a la representación de la realidad. Para nosotros el mundo rural es cualquier cosa menos simbólico. Es realista y... huele a campo. ¿Qué nos llama la atención, pues? Los anuncios. Pero no olvidemos que somos niños, o como mucho adolescentes. Jugamos con soldados, indios y muñecas, y hace cincuenta años la publicidad no iba dirigida a nosotros.

¿Los ves? Un cowboy montado a caballo, una misteriosa silueta que se esconde bajo una capa y un toro recortado sobre el cielo. John Wayne, Jack Palance y el toro de los ranchos y los rodeos del far west. O si lo prefieres: Nitrato de Chile, Sandeman y Osborne. El tiempo, la historia, el contexto y la imaginación modifican el significado de los símbolos, que son, por sí mismos, neutros.

Y ahora llega el momento de hacer el viaje de vuelta a casa. Rehacer el camino por las mismas carreteras y la autopista. Cansado. Sin ánimo para convertir el paraje del atardecer en un anuncio de Marlboro, con los rebaños de vacas y toros convertidos en una caravana de coches que avanza lenta sobre el asfalto, mientras la realidad se impone demasiado dolorosamente sobre los hombros quemados por el sol y con restos de sal cristalizada. Las luces de posición y de freno sustituyen a la luz del sol. Los ojos se cierran, pesados, mientras una salmodia repite por la megafonía: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directora en Barcelona. [1]


Manolo Prieto

El toro de Osborne nacía en 1957 para anunciar el brandy Veterano. El proyecto -un logotipo que fuera visible en todas las carreteras del estado- fue encargado a la agencia Azor. Se hizo cargo Manolo Prieto (1912-1991), un genial diseñador gráfico, publicista, cartelista, diseñador de medallas y pintor, que se hizo muy conocido gracias a las portadas de la colección Novelas y cuentos (1942-1959). Antes, durante la Guerra Civil, como militante del Partido Comunista había sido dibujante de la Milicia Popular y de la Delegación de Propaganda y Prensa.

Este 16 de junio de 2012 se cumplía el centenario de su nacimiento en El Puerto de Santa María (Cádiz), y Bereshita ha querido participar de la celebración en la red al lado de otros compañeros, como Crean, & Piscolabis Librorum, Galeria d'Imatges o Galeria d'Imatges X; artículos e imágenes originales, de los que podéis disfrutar si accedéis a sus blogs.Un reconocimiento que se suma, aunque sea de manera simbólica, a los actos de la Fundación Manolo Prieto.

Manolo Prieto no estaba especialmente contento de la fama que el toro de Osborne le había proporcionado, después de toda una vida dedicada al diseño gráfico, con una producción que sobrepasa en calidad a la de un logotipo que, sin embargo, ha demostrado su perdurabilidad. Hemos querido repescar de nuestro imaginario una imagen plausible entre muchas otras, tan real o irreal como el resto.

[1] Información de tránsito con que se anunciaba que se añadía un carril para acceder a Barcelona, a la altura de la fábrica de cemento Asland, en Montcada i Reixac.

Arquitectura i còmic

Novaro va ser una editorial mexicana que va néixer l'any 1949 amb el nom d'Ediciones Recreativas (ER) i va arribar a Espanya el 1951 duent de la mà Superman, tot i que el gruix de la producció no arribaria fins a finals dels 50 i principis dels 60. Com a editora de tebeos tenia una diversitat considerable, que incloïa personatges de la Warner, Daniel el travieso, El pájaro loco, La pequeña Lulú, o la col·lecció Domingos alegres amb les sèries televisives que vèiem en aquells primers anys de televisió, com El llanero solitario, El agente de CIPOL, Perdidos en el espacio, Lassie, Mi marciano favorito, Daniel Boone, Jim West o Embrujada, que podeu trobar en el bloc Cómic Novaro. Una de les sèries més interessants de l'editorial era Vides ilustres, que ens presentava les biografies de personatges de tots els camps del saber, i sobretot, Vidas ejemplares, una col·lecció de vides de sants, religiosos i personatges diversos que havien destacat per la seva fe indestructible i per la seva abnegació cristiana. Potser no caldria afegir que les vides dels màrtirs eren les que despertaven més morbositat. Per a quan un còmic de santa Eulàlia?

A banda que els tebeos d’aquesta editorial mereixerien un llarg article per la seva incidència en la cultura popular del país, aquest apunt vol parlar de còmic i arquitectura. La raó és que l'any 2009 l’Associació d'Idees. Centre d'Investigacions Estètiques, una entitat cultural creada l’any 1990 i que té com a activitat principal la generació de coneixement en el camp de l’arquitectura a través de cursos, investigacions i l'edició de material divers, va reeditar en facsímil un exemplar de Vidas ilustres. Com a associació vinculada a Annuaire Massilia d'études corbuséennes, aquest tebeo va ser el dedicat a Le Corbusier, com en el seu moment ens va informar Toronto a l’apunt Il·lustre Le Corbusier.

L'any 2011 van reeditar Lloyd Wright, arquitecto del futuro, que correspon al número 121 de Novaro, publicat l’1 de setembre de 1965. El guió és de l’escriptor mexicà Fernando Macotela i dibuix de Luis Hernández (la portada és de Luis Vera). Lloyd Wright (1867-1959), segurament menys conegut a nivell popular, és un dels pares de l’arquitectura moderna però, en cert sentit, és el negatiu, fins i tot el complement, del racionalisme de Le Corbusier (veieu l’apunt El GATCPAC i la Casa Bloc). Lloyd Wright, fidel a l’individualisme dels pioners nord-americans, defensa la relació entre individu i arquitectura, i d’aquesta amb la natura, en un tot orgànic que conquereix l’espai natural, integrant-hi els elements artificials. El racionalisme, a nivell urbanístic, parteix d’un espai conquerit, la ciutat, al qual dotarà d’elements naturals que millorin les condicions de vida degradades.

Aquestes Vidas ilustres es poden trobar en algunes llibreries com Laie o La Central. Però Novaro va editar un altre Vidas ilustres dedicat a un arquitecte: Gaudí, el genial arquitecto español, el número 209, publicat l’any 1969. Però no se n’ha fet cap reedició. Li fem un toc a Massilia?

Ciutat & còmic
CCCB

Còmic i arquitectura

Quien afronte hoy tratar de la ciudad de finales 

del siglo XX deberá recurrir también a aquellas visiones

que han aportado el cine y el tebeo (1)

Ja que hem parlat d’arquitectes biografiats en còmic, ens podem allargar parlant de la relació que existeix entre l’arquitectura i el còmic, tan important que sovint passa desapercebuda per òbvia. Però a ningú se li escapa que els protagonistes dels tebeos i de les novel·les gràfiques viuen en un espai que és una projecció directe del nostre concepte de ciutat. En molts casos, aquesta ciutat i la seva arquitectura són la reproducció fidel de ciutats concretes, a vegades és una representació ideal, d’altres és necessàriament inventada i finalment pot ser també caricatura, paròdia o crítica de la realitat. Des de Gotham fins a 13 Rue del Percebe, passant per la ciutat de Masereel, l’arquitectura en dues dimensions forma part de la nostra realitat urbana d’una forma tan intensa com l’espai que habitem físicament.

L’any 1998 el CCCB va fet l’exposició Ciutat i còmic (2), on es mostrava, en paraules de Josep Ramoneda (3), una ciutat que no és un rerefons ni un paisatge del còmic sinó el lloc que l’acció demana. I aquesta capacitat de transformar allò que explica fa que el còmic tingui, a vegades, virtualitats premonitòries: la ciutat s’assembla a ciutats somiades o a ciutats viscudes, però mai ho és d’una manera manifesta i concreta; sempre hi ha aquella distància entre l’experiència i la representació, o la il·lusió. Al darrere s’hi amaga la idea que el còmic beu tant de l’arquitectura i l’urbanisme, com aquests s’inspiren en el còmic.

El 2010, a París, es va fer l’exposició Archi & BD: la ville déssinée, una mostra que abastava tots els aspectes de la representació de la ciutat en el còmic: la ciutat com a teló de fons, però també de vegades com a personatge principal, i aspectes com arquitectura, utopia, política, societat , història o disseny, sota la dimensió gràfica i artística dels còmics.

Aquesta necessària i productiva relació entre arquitectura i còmic va ser, l’any 2004, l’eix del 21è Festival international de la bande dessinée de Sierre (Suïssa), arran del qual en Jordi Górriz va escriure De arquitectura y viñetas, una anàlisi exhaustiva del tema i punt de partida de qualsevol estudi posterior per la bibliografia que aporta.

Jaime Eizaguirre, arquitecte i il·lustrador, administra Arquicomics, un magnífic blog alimentat de vinyetes i d’il·lustracions que ens permeten navegar, sense direcció fixa, per una món oníric d’arquitectures. Eizaguirre ens convida a un viatge que, després de tot el que s’ha dit, ens demostra un aspecte més d’aquesta relació simbiòtica: l’arquitectura funciona per ella mateixa sense context. Ibáñez ens descobreix a 13 Rue del Percebe les interioritats d’una casa de veïns afaitant la façana de l’edifici. Ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes.

*

[1] Montaner, Josep-Maria. “Sueños de arquitectos en los tebeos”, El País, 10 maig 1991 [Extra], p. VI. També a Montaner, J-M. “La ciudad, protagonista: Arquitecturas del cómic”, Arquitectura Viva, 20, setembre-octubre 1991, p. 56-57.

[2] VV. AA. Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

[3] Josep Ramoneda en el “Pròleg” de Ciutat i còmic [catàleg de l’exposició]. Barcelona: CCCB, 1998.

Mina Loy, Cravan i la Monumental

Mina Loy

Mina Loy

Mina Loy (Mina Gertrude Löwry; 27 de desembre de 1882 – 25 de setembre de 1966) és una de les moltes artistes de les avantguardes del primer terç del segle XX i que han quedat amagades darrere de les figures masculines. Ja n'havíem parlat a l'article "Claude Cahun i les dones en el surrealisme". Pintora, poeta, novel·lista, assagista, feminista i dissenyadora britànica d'origen jueu, nacionalitzada nord-americana, Loy es trasllada a principis de segle a París on compartirà espai i amistat amb artistes com Apollinaire, Picasso, Gertrude Stein o Picabia. És una artista peculiar perquè la seva obra coincideix amb el final del modernisme i les primeres avantguardes. Inclinada cap el futurisme, entre 1906 i 1916 viu i exposa a Florència, però acaba abandonant aquest moviment artístic desil·lusionada pel masclisme dels futuristes.

Christ on a Clothesline, Mina Loy (ca. 1955-59)

Futurista a Itàlia, dadaista a Nova York i surrealista a París, Loy és sobre tot un esperit lliure molt avançat a la seva època. Es posiciona al costat d'una vessant del moviment d'emancipació de les dones de tendència anarquista, inspirada per les idees d'Emma Goldman, i escriu el 1914 el que es considera el primer manifest feminista de la història, un text molt apartat de la lluita sufragista de l'època i que ella considerava insuficient. Diu Loy en el manifest:

"El moviment feminista tal com està instituït en l'actualitat resulta inadequat. Dones, si voleu realitzar-vos –us trobeu en vigília d'una convulsió psicològica devastadora– tots els vostres complaents enganys han de ser desemmascarats. ¿Esteu preparades per a l'esforç? No hi pot haver mitges tintes: gratar la superfície de les escombraries de la tradició NO ho aconseguirà la Reforma; l'únic mètode és la Demolició Absoluta."

Marxa a Nova York, on col·labora amb Duchamp i comença a fer d'actriu. Coneix Cravan i marxen a viure a Ciutat de Mèxic, d'on decideixen fugir quan Mina es queda embarassada. Cravan va desaparèixer en el mar quan es va avançar per anar a Buenos Aires. Desaparegut Cravan, el 1923 Mina va a París un altre cop i es fa agent d'artistes com Braque, Chirico, Giacometti o Max Ernst. El 1936 torna a Nova York i ja no se'n mourà fins la seva mort, el 1966. Té dues filles: Joella (d'un primer matrimoni) i Fabienne (de Cravan), i apartada del món artístic continuarà pintant i escrivint. En castellà estan editats Breve Baedeker lunar (Ediciones Torremozas, 2009) i Antología poética (Huerga y Fierro Editores, 2009).

Arthur Cravan

Sovint es parla de Mina Loy com si fos un apèndix d'Arthur Cravan. Barcelona ha gaudit de dues exposicions sobre Cravan mentre Loy era poc més que un capítol en la vida del poeta boxador. Però si hem de ser justos, la figura de Loy és immensament més important que la de Cravan, que va tenir la sort de pertànyer a una família il·lustre, cosa que no és cap mèrit. La resta, el personatge, ho va anar construint a cops d'enginy més que de talent. De tota manera, cal donar-li el seu lloc; potser més en el món de la faràndula que el de l'art.

El 23 d'abril de 1916, Arthur Cravan (Fabian Avenarius Lloyd; 22 de maig de 1887-1918), poeta dadaista i boxejador, nebot d'Oscar Wilde, boxejava contra el mític Jack Johnson (el primer negre que va ser campió mundial dels pesos pesats) a la plaça de toros de La Monumental de Barcelona, ciutat on va venir a viure fugint de la Gran Guerra (1914-1918). Havia arribat a Barcelona amb el seu germà Otho Lloyd, pintor i fotògraf, i Olga Sacharoff, també pintora i dona de Lloyd. A Barcelona, i també a Tossa (lloc d'estada i exili d'artistes d'avantguarda, molts d'ells jueus, entre les dues guerres mundials), van coincidir amb altres artistes, com Francis Picabia, i Sacharoff acabaria residint a la ciutat, des de 1940 fins a la seva mort al barri Putxet, l'any 1967.

De la relació de Cravan i Barcelona i de la relació entre els dos púgils ens en parla Enric Comas a La Barcelona oblidada. Sobre el personatge, l'any 1986 el número 38 de la revista Poesía li dedicava un monogràfic d'una edició exquisida, que anava acompanyada d'un llibret de 4 x 7 cm, amb escenes de la pel·lícula Cravan se entrena (1916), que simula el moviment dels fotogrames fent passar els fulls, i una reproducció facsímil del cartell del combat (160 x 60 cm).

Johnson i Cravan durant el combat de La Monumental

Foto: Josep Maria Co i de Triol (AFCEC)

L'interès de Cravan no és especialment literari, sinó que està relacionat amb la construcció del personatge. Cravan va saber utilitzar els recursos artístics i els del món de l'espectacle per inventar Cravan. Editor i autor de Maintenant, va unir en aquesta revista els seus poemes amb les crítiques literàries i artístiques, elaborant un paisatge d'excentricitats i provocacions de tota mena, que prefiguraven l'aparició imminent del moviment Dadà. Cravan mostra una concepció nova de la literatura i de l'art en què la figura de l'artista es converteix, alhora, en espectacle, i on la figura de lluitador ambulant o la de bufó de circ és la que acaba donant la imatge que ens és més coneguda.

Catàleg de l'exposició de la Virreina (1992)

L'any 1992, al Palau de la Virreina, vam poder gaudir de l'excel·lent exposició "Arthur Cravan, poeta i boxador", de la qual se'n va fer un magnífic catàleg, que seguia els àmbits geogràfics i vitals de Cravan, mitjançant fotografies, cartes, cartells, postals, documents -molts d'ells inèdits-, llibres, revistes, alguns quadres i dibuixos i fins i tot mobles. Els anys a Suïssa, l'estada a París, el pas per Barcelona, el famós combat de boxa, l'estada a Tossa amb Olga Sacharoff, el viatge a Nova York, la conferència amb escàndol inclòs en el Saló dels Independents, per encàrrec de Picabia, el casament amb Mina Loy, i el recorregut fins Mèxic, on va desaparèixer deixant Mina embarassada de la seva filla Fabienne.

L'exposició va ser comissariada per Maria Lluïsa Borràs, autora  d'Arthur Cravan: Une strategie du scandale (París, 1996), i que arran de la mostra va publicar Arthur Cravan: una biografía (Sirmio, 1993).

Cravan entrenant a Barcelona, el 1916, probablement a l'Iris Park

L'any 2002, Isaki Lacuesta realitzava el llargmetratge Cravan vs Cravan i el 2012 es publicaven les cartes de Cravan a Mina Loy: Cartas de amor a Mina Loy (Periférica, 2012). És un llibre important perquè ens ajuda a conèixer el Cravan sense disfresses. Rendit a l'amor d'aquesta dona, mostra sense caretes les seves emocions més íntimes. Les cartes d'aquest volum narren viatges i separacions, fantasies i desencontres. Cravan unes vegades es mostra depressiu; d'altres, exultant d'amor. Escriu sense parar a la seva estimada, de vegades fins i tot tres cartes al dia. Cartes completes, cartes interrompudes, targetes postals... Fins a la seva misteriosa desaparició en el Golf de Mèxic.

Catàleg de l'exposició "Arthur Cravan Maintenant?"

Museu Picasso de Barcelona
26.10.17 - 28.01.18

Confirmat: els nens vénen de París!

No n'hi ha cap, de dubte. Els nens vénen de París. Com es pot veure en el passaport que adjunto, vaig arribar a Barcelona procedent de la capital francesa. No s'especifica si els parents eren adoptius, putatius o biològics (els meus avis s'havien casat set anys abans!). El que sí queda clar és la mala llet a l'hora de triar el nom, que no cal pronunciar amb accent veneçolà de serial televisiu. M'havia de dir Ezequiel (יְחֶזְקֵאל) per una llegendària tradició, però el sanedrí familiar es va fer enrere.

Els ulls blaus i el cabell ros (que genèticament venien de sèrie per la branca March) van durar fins que vaig començar a anar a escola, moment en què una mutació em va proporcionar l'aspecte mediterrani que m'identifica fins al dia d'avui. No em queixaré perquè podia haver estat pitjor: vaig néixer a casa dels avis en un llit d'aquells de bronze (el de la mare) que s'alçaven un metre del terra, amb dos matalassos de llana, de la mà d'una llevadora, un metge i una minyona (l'avi n'era aficionat), en un part que va durar 48 hores. Vaig arribar al món cianòtic, amb signes greus d'hipòxia perquè duia el cordó umbilical lligat al coll. Quatre quilos de vida incerta que van deixar esberlada la mare, una nena de només divuit anys, amb qui em va tocar compartir les incerteses i les certeses mundanes.

El alegre Paralelo: oci i misèria

El Teatre Español i l'Arnau l'any 1973

Foto: Francesc Català Roca

L’altra dia, a 60 discos dels 60, dibuixava el paisatge de transició que a la generació dels 50-60 ens va tocar viure a Barcelona. Un paisatge que ens mostrava el canvi d’un escenari de postguerra cap a un món alegre i pop on carros tirats per cavalls i mutilats de guerra deixaven pas a una joventut que cantava i que reflectia a les portades dels discos aquella societat que volia abandonar la grisor de la dictadura.

Com que encara som joves, quan expliques de quin món véns, qui no ho ha viscut no et creu. Es pensen que els estàs descrivint una pel·lícula de Berlanga. El discurs del Règim també rebutjava la existència d’una societat endarrerida i miserable i ens presentava a través del noticiari oficial, el No-Do, una Espanya de fantasia que compartia pista de ball amb els Estats Units i que amb els Planes de Desarrollo ens volia fer creure que estàvem a l’alçada de l’Alemanya que acollia el 10% de la població espanyola com a treballadors emigrants.

L’any 1964 Enric Ripoll-Freixes i el fotògraf Josep Maria Ramon produïen i dirigien el documental El alegre Paralelo. Un curtmetratge en 16mm, de 32 minuts de duració, que va funcionar clandestinament, i que ara encara funciona de forma irregular. En el seu moment perquè era impossible l’exhibició degut al contingut i al to; després, perquè la seva existència marginal i l’aprofitament gairebé pirata que s’ha fet de les seves imatges l’ha marginat del tot.

El alegre Paralelo és un document històric i social de primer ordre. Comença amb un resum sobre imatges fixes del que va ser el centre neuràlgic dels espectacles populars barcelonins. Aquell Paral·lel de finals del segle XIX i del primer terç del XX, que estava plegat de teatres, cinemes, cafès i locals de tota mena, i que conformaven la major part de l’oferta d’oci de Barcelona, com ens mostra l'exposició del CCCB El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que atura la mostra amb el final de la Guerra Civil, i de la qual en podem veure la continuació a El Paral·lel: del circ al burlesque.

Atraccions Apolo a la dècada de 1960

La resta de la cinta és un reportatge –en bona part fet amb càmera oculta– que ens mostra l’activitat del carrer durant un cap de setmana. Des del punt de vista documental tenim l’ocasió de veure els locals que existien l’any 1964: Arnau, El Molino, Bodega Apolo, les atraccions Apolo i Caspolino (les del carrer Abat Safont), teatres (Español, Victoria, Apolo...), el Cinerama, el cine Hora... En el documental es veu la gent fent cua per entrar en aquest petit cinema que estava just al costat del teatre Apolo. A la mili vaig conèixer el nét o el fill, ara no ho recordo, del propietari, i m’explicava que per la sala s’hi passejaven rates enormes que la gent confonia amb gats.

La narració del documental ens explica en to festiu el bullici de gent anant amunt i avall mentre deixa anar que prefereixen ser al carrer que “permanecer en sus casas miserables, oscuras y malolientes”. Perquè aquest és el to de la pel·lícula: una crítica, sovint irònica, que només en aquest cas és explícita. La resta és un anar contraposant les imatges festives amb la misèria que hi conviu: les imatges del carrer de les Tàpies, els bars, les prostitutes i el transit constant amb els clients es transforma en una llarga escena muda que reflecteix la realitat millor que qualsevol descripció. Però aquestes no són les imatges més dures. Enmig de cartelleres i fotos d’artistes, d’escenes quotidianes (no s’ha de perdre cap detall) de gent que viu amb alegria o amb conformisme les seves hores d’oci, conviuen els supervivents, els moribunds, els malalts, els mutilats; descampats plens de runa i brutícia; els transeünts que es miren un home que està tenint un atac, d’epilèpsia o de delírium trèmens, al bell mig del carrer...

Carrer de les Tàpies, 19. 12 d abril de 1934

Margaret Michaelis (AFB)

El documental, com una metàfora, es va esllanguint a mida que es fa de nit. Fa estona que la veu en off ha emmudit. La vitalitat diürna deixa pas a la nocturna; fosca, molt fosca, fins que es torna a fer de dia. Matí de dilluns. Les botigues alcen les persianes i torna l’activitat de barri. Han fugit els espectadors, però hi resta la misèria. Quan els carros d'escombraries recullen les restes del cap de setmana, no se sap gaire bé a què o a qui pertanyen els detritus.

Com ens enganya la memòria! El relat de 60 discos dels 60, sense pretendre-ho, tenia un aire brillant i nostàlgic: el record tendeix a construir paradisos perquè, en certa manera, tots som supervivents del passat. Però veient aquestes imatges, viscudes quan érem nens i adolescents, alguna cosa es fractura dins nostre.

[+]

Luisa Suárez Carmona. El cinema i la constitució d'un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona, 2011.

[++]

Del 23 d'octubre de 2012 al 24 de febrer de 2013 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presentarà l'exposició El Paral·lel, 1894-1939: Barcelona i l'espectacle de la modernitat.

La Casa Bloc i el racionalisme barceloní

Casa Bloc (GATCPAC, 1932-1936)

El GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) va tenir com a membres fundadors els arquitectes Josep Lluís Sert, Sixte Illescas, Germà Rodríguez i Arias, Ricardo de Churruca, Josep Torres i Clavé, Cristòfor Alzamora, Manuel Subiño, Pere Armengou i Francesc Perales, i es va reunir per primer cop l’any 1929. La primera reunió formal com a grup català va tenir lloc el 6 de desembre de 1930 després de la reunió estatal que va portar a la constitució del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). Posteriorment, s'hi van incorporar com a socis directors arquitectes com Joan Baptista Subirana (1931), Jaume Mestres i Fossas (1931), Francesc Fàbregas (1933), Ricard Ribas i Seva (1933), Josep González i Esplugas (1933) i Raimon Duran i Reynals (1935).

Promotors de l'arquitectura racionalista, entroncava amb els corrents europeus d’avantguarda que es van desenvolupar entre els anys 20 i 30 del segle XX. Des del primer moment es va perfilar una duplicitat en les tendències del grup, que marcarien la manera com els projectes es durien a terme. Per un costat, l’ascendent que Le Corbusier tenia sobre el moviment des d’un punt de vista purament arquitectònic. D’altra banda, els arquitectes catalans van posar la mirada en l’arquitectura alemanya, atents a com el règim socialdemòcrata solucionava aspectes pràctics com l’habitatge social, la gestió pública de la ciutat i les experimentacions tecnològiques en el camp de la construcció.

En pocs anys el GATCPAC es mostra molt actiu en un gran nombre d’iniciatives culturals i socials, conscients que existeix una forta relació entre el poder i la cultura, com, de fet, ja s’havia produït amb el modernisme i el noucentisme. Ara, però, amb la proclamació de la República, i acceptant els riscos de burocratització i pèrdua d’una certa independència que implica tota relació professional amb les administracions, ofereix a les institucions polítiques catalanes posar a la pràctica els principis ideològics que professionals i polítics comparteixen. La resposta dels poders públics és immediata, i el GATCPAC es converteix en el braç tècnic d’un projecte global de reformisme social.

El disseny de la Casa Bloc

El 13 de juny de 1932 queda aprovat l’important decret de creació del Comissariat de la Casa Obrera. El mateix Comissariat, quan constata que els habitatges unifamiliars no poden resoldre el problema dels allotjaments obrers, ni des del punt de vista econòmic ni de l’urbanístic, esdevé ben aviat promotor de la construcció de la Casa Bloc, el projecte general del qual s’encarrega (1933) als tres membres del Comissariat (J. Torres i Clavé, J. B. Subirana i J. L. Sert); la intenció és la de prioritzar els múltiples recursos d’una vida en comunitat, ja que els exemples inspiradors només podien ser els barris ja construïts a partir d’aquests principis a Viena, Berlín o Amsterdam, o fins i tot el cas de Londres (en vaig parlar a Quan l’East End era la fi del món al presentar el documental Housing problems). La Casa Bloc es un experiment de nous tipus d’habitatges, funcionals i moderns, que s’adrecen a uns usuaris peculiars, els treballadors, que constitueixen la principal carta de presentació de la iniciativa.

Pla Macià (1933), dissenyat per Le Corbusier

En aquest mateix període, el Pla Macià de 1933, dissenyat per Le Corbusier, pretenia estructurar la ciutat a partir del port i de les vies que, seguint el Besòs i el Llobregat, la comuniquen amb el Vallès i de l'eix transversal que la travessa seguint la línia que va de Badalona a Castelldefels. Proposava la reforma i el sanejament del nucli antic, l'adaptació de l'esquema Cerdà per a l'Eixample a les exigències del moment, la classificació de la ciutat en zones, la comunicació amb les platges del Llobregat, on s’hi volia construiria una ciutat de repòs i de vacances (la idea de la caseta i l’hortet que ha acabat arrelant en l’imaginari barceloní). La idea parteix de la teoria defensada per Sert, que entén la ciutat com un conjunt orgànic, en què s’han de respectar el que en diu “zones monofuncionals” (El Viajero, març del 1934), és a dir: habitatge, feina, oci i circulació, posant molta atenció a la higienització de les zones històriques, molt castigades per segles d’habitatge.

Planell de presentació del Pla Macià (1934)

S’hi poden posar objeccions als plantejaments polítics del GATCPAC, com de fet s’ha fet: el burgès decideix on viu mentre el mateix burgès decideix on ha de viure el treballador. Potser sí. Però, en tot cas, primer calia treure les capes més miserables de la població dels femers on habitaven. La memòria col·lectiva es perd molt ràpidament i ens pensem que a Barcelona no s’ha viscut en les condicions que es descriuen en l’apunt londinenc que he esmentat abans, i no és cert: fins els anys 60 es vivia en coves en zones del Guinardó, i una bona part del barraquisme era extremadament miserable, malgrat la visió romàntica que se li ha volgut donar algun cop. El vell dilema que ens va fer perdre la guerra: guanyar la guerra o fer la revolució?

La guerra es va perdre, i com tants d’altres projectes, el de l’habitatge i el de la millora de les condicions higièniques també es van perdre. Al problema de l’habitatge s’hi va afegir el barraquisme vertical i la construcció de polígons residencials, ciutats dormitori, lluny del centre de la ciutat i, durant anys, sense llum, aigua i clavegueram. El caos arquitectònic i urbanístic, la permissivitat de l'alcalde Porcioles, la barbàrie estètica de Núñez y Navarro...

Francesc Macià, president de la Generalitat, i l'alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader,

el dia de la col·locació de la primera pedra, 

el 12 de març de 1933

La Casa Bloc no és l'element més representatiu del racionalisme arquitectònic a Barcelona, però sí que ha sobreviscut com a exponent d'arquitectura d'habitatge social d'una època. Acabada la guerra el conjunt va patir diverses transformacions. El 1943 es va inaugurar a la planta baixa del bloc 1 (al carrer de l'Almirall Pròixida) l'Escola Codolà i Gualdó, que també va ocupar part de la plaça. El 1948, amb l'objectiu d'allotjar famílies de policies nacionals, es va construir un nou bloc d'habitatges a l'altra plaça, que a partir d'aleshores va quedar tancada. Aquest edifici va rebre el nom popular de Bloc fantasma. L'interior d'aquesta plaça es privatitzà i la Policia Armada hi va construir dues cavallerisses, entre altres instal·lacions. Durant més de mig segle no s'hi va fer cap millora ni restauració, de manera que l'immoble s'anà deteriorant amb el pas dels anys.

Recuperat, el conjunt torna a tenir la imatge amb que va ser projectat  després que, l'any 1997, l'Institut Català del Sòl, la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona signessin un conveni per rehabilitar-la. Es va encarregar el projecte de rehabilitació als arquitectes Víctor Seguí i Marc Seguí, en un procés que va finalitzar l'estiu de 2008. S’ha habilitat un pis que es fa servir com a casa-museu.

 Dispensari antituberculós (1938)

La Casa Bloc, però, no és l’únic testimoni d’aquella arquitectura racionalista que va quedar escapçada per la barbàrie de la Guerra Civil. Entre les obres més destacables hi figura el Dispensari Central Antituberculós (carrer Torres i Amat 8-14;1934-1938), de Sert, Torres i Subirana, i alguns edificis d'habitatges: Aribau 243/Camp d'en Vidal 16 (Casa Espona, de Raimon Duran i Reynals; 1933-1935), Muntaner 342 (edifici Josefa López, d'en Sert; 1930-1931), Via Augusta 61 (Germán Rodríguez Arias; 1930-1931), París 193 (edifici Astòria, d'en Germán Rodríguez Arias; 1933-1934), Pàdua 96 (edifici Illescas, d'en Sixte Illescas i Mirosa 1934-1935),  avinguda del Coll del Portell 43-67 (Casa Vilaró, d'en Sixte Illescas; 1929-1930) o Diagonal 419 (Ricard Churruca; 1934-1937) , i projectes com el de l'hospital de la Vall d'Hebron (1936) o el del Pla Macià abans esmentat.

Edifici Josefa López (Sert, 1930-1931), Muntaner, 342

La higienització de Ciutat Vella s’ha acabat fent, més malament que bé pel que fa a la preservació de la trama urbana medieval i la poca adequació de les noves construccions al paisatge urbà tradicional, en els casos del barri de Sant Pere i de Ribera. Però aquest és un tema que dóna per a un ampli debat. El mal ja està fet. En el cas del Raval, no s'acaba de fer net. La nova Filmoteca, per exemple, continua convivint amb la prostitució, els meublés, amb els pisos patera i amb la falta d'higiene endèmica dels guetos on s'hi concentra la immigració.

És evident que cal fer alguna cosa abans no se'ns escapi de les mans. Un gueto només ho és si les portes i les finestres es tanquen des de fora. S'ha d'intervenir des del poder públic. Primer, no deixant que s'especuli amb l'habitatge, tant el que és ofert per particulars com el que venen els promotors privats. Després, dignificant els espais habitables. Fins fa quatre dies semblava que el problema de l'habitatge només afectava als nouvinguts; ara s'estén a totes les capes de la població com una taca d'oli i no podem predir a qui li arribarà. Envia a una persona a viure en un forat i potser haurem cavat la nostra pròpia tomba.

Cliqueu la imatge per accedir al catàleg de la Casa Bloc

Aquest article de la Casa Bloc, ampliat, i molts d'altres sobre la

història de Barcelona els podeu trobar en el meu darrer llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)