Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 22 de novembre del 2012

Una jornada particular. Una jornada de reflexió



Aquest senyal de transit que encapçala l’apunt és el darrer que va indicar la direcció de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals. Era col·locat al carrer Pere IV, i per estrany que pugui semblar és de la dècada de 1980, quant Sant Martí feia prop de 90 anys que no era municipi independent. L’any 1897 van ser agregats a Barcelona Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, Les Corts, Gràcia i l’esmentat Sant Martí. Horta ho seria el 1903 i Sarrià, el 1921. El 1924 ho van ser una part de Collblanc i la Marina de l’Hospitalet de Llobregat, que va passar a mans de Barcelona per construir-hi el port franc. I el 1945 Santa Coloma de Gramenet va perdre la riba dreta del Besós, on ara hi ha el barri del Bon Pastor.

El perquè de la persistència d’aquest indicador no té resposta coneguda. Per alguna raó l’Ajuntament el va mantenir: potser sempre n’hi va haver un i algun funcionari sentimental o la deixadesa administrativa el van perpetuar. Sigui com sigui, un bon dia el rètol va caure i abans d’anar a parar a les escombraries continua fent la seva funció però a la paret del meu despatx, gràcies a un amic. Jo sóc fill del Clot, una de les barriades de Sant Martí de Provençal, i tot i que ja no hi visc, casa meva va ser construïda a finals del segle XIX on hi va haver el pas de la muralla medieval del segle XIII, a escassos 200 metres de la frontera entre Barcelona i Sant Martí, lloc cap a on assenyala el rètol que em serveix de guia per no perdre mai el nord.


Sóc martinenc o barceloní? Segurament les dues coses alhora. Martinenc me’n va fer l’atzar; barceloní l’administració. Jo encara pertanyo a aquelles generacions que quan sortíem de casa per anar al centre “baixàvem a Barcelona”. La nostra infantesa es va desenvolupar als carrers i als camps que perfilaven la frontera amb la ciutat. La nostra cultura era obrera i menestral i vèiem el barceloní com un burgès. Sé que no és cert, però accedir al centre pressuposava travessar l’Eixample de la burgesia, i abans no arribaves a la Barcelona vella, la romana, la medieval, aquella que era tan proletària com nosaltres, el miratge de l’Eixample obnubilava els sentits.

Com que no estem fets d’una sola peça, seré sincer. L’avi March era un burgès. Tenia fàbriques tèxtils prop de la presó Model i la casa dels avis materns era també a l’Eixample. Però l’avi ho va perdre tot, i a banda d’heretar la decadència familiar i la història oral, la meva formació ètica va sortir de les restes obreres de Sant Martí i del relat clandestí dels perdedors.

Quan trepitjo el Clot se’m regiren els sentiments; com si la terra t’absorbís sense raó aparent. Casa meva té un dibuix definit sobre el mapa i sobre el meu jo irracional. Barcelona és una altra cosa. És una ciutat prenyada d’història, que ha maltractat tant com ella ha estat maltractada. No és una pàtria; és un fenomen, i com a tal digne d’estudi. Pateixo per ella un amor intel·lectual que em fa burxar en les seves arrels com qui estudia una llengua antiga i frueix quan descobreix que les etimologies et porten a un lloc en el temps on la ment connecta amb un concepte atàvic. Aquesta atracció és semblant a la que em va dur a estudiar filologia semítica i després hispànica. És el plaer de descobrir entre les planes de la Bíblia o les del Quixot allò que, sense ser meu, em posa en contacte amb l’univers. Com Homer o els relats èpics. És sortir de tu mateix per tornar-hi després d’un llarg viatge.

Però això que estic fent és, en certa manera , literatura, i per a qui no se n’hagi adonat, una metàfora. Ho és el que expresso en aquest apunt i ho és la relació que estableixo amb Barcelona, perquè sense littera, escrita o oral, res és i res surt de nosaltres. La resta, el que no dic, el que implica persones i societat, no és literatura: és política. Sóc un animal polític perquè la polis és també la meva llar des que els meus avantpassats van abandonar els bous i l’arada.

Des del Clot les mesures són humanes, i a mida que “baixes” a Barcelona es perd la perspectiva. Deixes de veure el Clot i deixes de veure les persones per apropar-te cada cop més a la ciutat que no té mesura, ni persones, ni ànima; una relíquia del passat que dorm sota tombes romanes i medievals, o sota les làpides del prohoms de la pàtria, que la van fer seva i seva continua sent, dels seus palaus estant.

i vull que Barcelona continuï sent meva, necessito refer el camí per tornar-lo a fer després, voluntàriament, com en aquell viatge a través dels llibres de què parlava abans i que ens permet ser deixant de ser. Necessito desgovernar-me de la ciutat per ser jo i veure qui m’envolta, i tocar-lo, i sentir-lo. Necessito ser martinenc per poder palpar carnalment Barcelona, però sense que Barcelona m’engoleixi.

I aquest proper diumenge 25 de novembre m’hauria agradat apropar-me al meu col·legi electoral barceloní amb l’esperança que els martinencs, amb l’esperit de les comunes anarquistes, poguessin exercir d’animals polítics mirant-se cara a cara sense retre comptes a cap amo ni als seus palaus per poder reconèixer com a iguals a aquells ciutadans comtals que s’alcen sobre les pedres carnals de l’urbs que tot s’ho empassa.

15 comentaris :

  1. La meva àvia era del carrer de Pàdua, i també "baixava a Barcelona", una ciutat que no li agradava gaire. A ni tampoc no m'agrada i potser per això en vaig marxar.
    El drama és que ara comença a no agradar-me Catalunya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, a mi no és que no m'agradi sinó que la relació que tinc amb ella és racional mentre que la que tinc amb el Clot és emocional. I que consti que quan parlo de Barcelona no parlo de la ciutat com a model sinó com objecte que explica una història que cal buscar pels racons.

      Elimina
  2. Magnífic text i magnífica metàfora. Em sembla que tots hem baixat a Barcelona malgrat que la meva infància es va desenvolupar fora de Barcelona. Barcelona per mi sempre fou la casa de l'àvia i dels avis (on ara visc) però poca cosa més.

    Barcelona la vaig descobrir en l'adolescència i em va seduir perquè per mi era un indret nou.

    Per cert, sensacional el rètol de Sant Martí de Provençals. Felicita el teu amic! No hi ha res com ser conegut com el rampoïnista de la família i els amics...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Galderich. M'alegro que hagis entès la metàfora. El rètol és una relíquia que només un bon amic et pot regalar perquè sap el valor que tenen les rampoines.

      Elimina
  3. D'un pèl més lluny sempre he "baixat a Barcelona", al metge, a comprar roba a Ribes i Casals, a fer-te les fotos de la comunió al carrer Pelai, a estudiar després i, malgrat ser de fora, sempre he sabut que era barcelonina. Després, voltant pel món, t'adones de l'enorme privilegi de viure al costat d'una urbs com aquesta i, cada cop més, sents un respecte reverencial per la seva gent i la seva diversitat. Per cert, quina enveja tenir un rètol així!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, un dels avantatges de les grans ciutats és la capacitat d'aplegar fins i tot la història que no és del tot la nostra i descobrir, com en els llibres, que una part de nosaltres és dins seu.

      El rètol és una joia, cert.

      Elimina
  4. jo vaig fer un programa de ràdio a ràdio Clot durant un any...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja has demanat la doble nacionalitat, Aris?

      Elimina
  5. Pels mallorquins, venir a Barcelona era com anar a una ciutat plenament europea i amb molta vida cultural. Però amb el temps te n'adones que cosmopolita no ho és tant i que hi ha comportaments tan tancats com a les illes. Ara, què faria jo sense Barcelona que m'ha donat de tot? Esperem que la cosa no s'espatlli i vulgui quedar-me molt més temps.

    Com m'ha agradat aquest apunt, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, segurament tens raó. Barcelona té tots els ingredients per ser una ciutat cosmopolita però la seva gent no ho acaba de permetre. És probable que no sigui només culpa nostra, sinó del model de ciutat generat durant quaranta anys de dictadura.

      Elimina
  6. I què és Barcelona? He viscut fora a diverses ciutats, Madrid, Grenoble, Frankfurt, Londres... Venint de fora et costa deslligar les parts del conjunt, i aprens a no restringir el concepte de ciutat al centre històric. Les comunicacions metropolitanes sempre milloren, es creix en xarxa i neix un altre concepte d'urbs.

    L'estat-nació és un procés històric camí d'exhaurir-se després de dos segles, hi ha qui diu que tornem a la ciutat com ecosistema de generació d'influença. No em desagrada, després de moltes voltes tornem a la polis grega, qui sap si al logos. I es que de ciutat ve civilització, i de nació prous mal de caps. Però, oh, ho sento pels de "comarques", sempre he vist Catalunya com un hinterland barceloní ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una bona pregunta, Domènec. I jo també penso que l'estat-nació és un procés exhaurit, cosa que no hauria d'espantar ningú perquè s'haurien de separar les qüestions administratives de les emocionals, per això jo rebaixo el govern a entitats encara més petites, com el districte o el barri, que són divisions més properes al logos.

      Elimina
  7. He fet, desfet i refet tants camins que ja no sé ben bé on pertanyo. Potser soc una mica de tot arreu; també de Barcelona, que com bé dius, és una gran urbs que tot s'ho empassa i on societat i persones acostumen a esdevenir conceptes boirosos.

    El meu amor per aquesta ciutat també és bastant cerebral i una mica ambivalent: la sento alhora pròpia i aliena, humana i deshumanitzada, propera i llunyana. Potser necessito sortir-ne per veure-la en perspectiva, i un cop re-coneguda des de la distància, tornar-m'hi a endinsar per re-viure-la d'una altra manera. No ho sé...

    Mentrestant, i com els passava als personatges d'Ettore Scola, aquesta jornada particular d'avui ens deixarà un cert regust de tristesa a tots aquells animals polítics que creiem en l'autèntica polis, la que ens iguala a tots i no contempla servituds ni pors de cap mena. Coses de la democràcia! (etimològicament: govern del poble).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu ho has dit, Sícoris: regust de tristesa. T'imagines posar la mateixa il·lusió i empenta en tots els desitjos? Emocions i justícia social. Només cal empènyer; només cal exercir de ciutadà.

      Elimina
    2. Ah, Sícoris, gràcies per esmentar la pel·lícula d'Scola, l'argument de la qual era l'altra metàfora de l'apunt.

      Elimina