L'aviació italiana al Tibidabo (1939)

Restes de l'explosió del suposat camió de trilita

davant del Coliseum per les bombes italianes,

el 17 de març de 1938

A l'estimat amic Àngel Duarte.

El seu pare, maquinista de ferrocarrils,

va ser assassinat per les bombes feixistes que

van ser llençades el 18 de març de 1938 al barri d'Icària

16 de març de 1938. Passaven vuit minuts de les 10 de la nit. Els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l’aviació feixista italiana sobrevolen el cel de Barcelona carregats amb bombes experimentals de poca penetració però gran força expansiva. Són el Comando Aviazione Legionaria delle Baleari, amb base a Mallorca. Mussolini, que tenia plena autonomia en l’ús de les bases aèries italianes, ataca Barcelona pel seu compte sense rebre cap instrucció de l’exèrcit rebel espanyol. Seran tres dies de bombardeigs, setze incursions aèries, 44 tones de bombes, prop de mil morts i 2.000 ferits. Va ser el primer bombardeig de saturació de la història amb l’objectiu d’aterrir la població civil i minvar la seva capacitat de resistència i de suport a la rereguarda. El resultat, una massacre gratuïta com la que la Legió Cóndor nazi va provocar sobre Gernika.

Del bombardeig de la Gran Via amb Balmes, del 18 de març, sempre s'ha dit que el causant de la gran explosió i la mortaldat va ser l'esclat d'un camió de trilita, però Jesús Llòria desmunta aquesta tesis de la mà del testimoni d'Oriol Domènech i Llavall, testimoni dels fets que porta tota la vida intentant demostrar que van ser Franco i Queipo de Llano els van falsejar la notícia per traslladar la responsabilitat de la massacre a l'exèrcit republicà. Cliqueu l'enllaç de l'article "Desmuntant la falòrnia sobre la massacre a Barcelona del 18 de març de 1938", Llòria, publicat per Vibrant. Associació Cultural, per llegir-ne tots els detalls.

Un any i set mesos més tard, el 25 d’octubre de 1939, amb la guerra ja acabada, l’Instituto Luce projectava Spagna. Barcellona, un documental propagandístic similar al NODO espanyol (el Giornale Luce, B1607), que s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista (1).

Com si fos una broma macabra, el documental mostra una vista aèria de Barcelona com la dels Savoia-Marchetti bombardejant la ciutat uns mesos abans, fins que descobrim que les imatges estan enregistrades des de l’avió de les atraccions del Tibidabo mentre la veu del locutor ens il·lustra, com si res no hagués passat:

"Panorami di Barcellona visti dall'aeroplano del parco dei divertimenti aperto sul Tibidado, la collina di circa 600 metri che domina la metropoli catalana, e dove svetta la chiesa gotica dedicata al Sacro Cuore, che nel periodo della rivoluzione fu trasformata dai rossi in un deposito di munizioni."

[Panorama de Barcelona vista des de l'avió del parc d'atraccions del Tibidabo, construït sobre un turó d'uns 600 metres, que domina la metròpoli catalana i la imponent església gòtica dedicada al Sagrat Cor, que en el període de la revolució va ser transformada pels rojos en un dipòsit de munició]

I és clar, la vida segueix. Els morts s’enterren; les il·lusions, també. I els autos de xoc del documental (com el de la il·lustració de sota aquest paràgraf) corren alegres per la pista mentre als peus del Tibidabo Barcelona intenta recuperar la normalitat: al restaurant California, obert el 17 de juny de 1939 i que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, referències exòtiques de l’alta burgesia, hi ressonaven l’orquestra i l’alegria del ball. L’avinguda Diagonal s’omplia de luxoses terrasses mentre Barcelona encara fumejava i la part baixa del Raval, el barri Xino, el barri dels pobres, es despertava en ruïnes. Diagonal i Paral·lel, fronteres de la vida.

 

Targeta amb sis passis per als autos de xoc del Tibidabo,

com els que surten en el documental
Col·lecció particular Enric H. March

*

Nota i agraïment:

(1) Aquest documental ha arribat a Bereshit gràcies a Sara Antoniazzi, lectora veneciana d’aquest blog, a qui li agraeixo l'aportació i l'interès, que enriqueixen el contingut d'aquests escrits, el coneixement de la història de Barcelona i la voluntat de comunicació amb els lectors.

1908: el primer cine de Barcelona

Interior del cinetoscopi Edison de 1895

El títol d’aquest apunt és del tot enganyós perquè el comú dels barcelonins tenen entès que el cinema arriba a la nostra ciutat el 14 de desembre de 1896 amb el Cinematographe Lumière que els fotògrafs Anne Tiffon Cassan, coneguda com Anaïs Napoleon, Antonio Fernández Soriano, el seu marit, i Emilio Fernández (el fill), els Napoleón, van instal·lar a la planta baixa del seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón Colón i ara hi ha un gimnàs municipal. De fet, aquesta va ser la primera projecció pública dels Napoleón, però el dia 10 de desembre ja n’hi va haver una de privada en el mateix local.

La data de l’apunt, doncs, és errònia (però no és falsa; en parlarem més endavant) perquè 1908 no és l’any de la primera projecció, com podem veure, ni tan sols l’any del primer cinema estable de la ciutat. Però que la primera projecció cinematogràfica fos feta pels germans Napoleón és tan errònia com falsa. I l’error ve de pensar que els germans Lumière van ser els primers a projectar imatges en moviment sobre una superfície. És cert que el seu sistema és el que va triomfar, però abans de la presentació del cinematògraf Lumière a París, el 28 de desembre de 1895 (anteriorment, el 22 de març, ja s'havia fet una projecció privada), un prototip del cinetoscopi d’Edison (Kinetoscope Edison), desenvolupat per William Kennedy Dickson, va ser presentat en el mateix laboratori d’Edison a una convenció de la Federació Nacional de Clubs de Dones dels EUA, i la presentació pública tingué lloc a l’Institut de les Arts i les Ciències de Brooklyn, el 9 de maig de 1893.

Acudit sobre el Salón Edisón

L'Esquella de la Torratxa, 7 de juny de 1895

El cinetoscopi d’Edison arribava a Barcelona el 2 de maig de 1895, un any i set mesos abans que el cinematògraf Lumière, i va ser presentat públicament en el Salón Edison, un pavelló que va ser aixecat a la plaça Catalunya davant del Circo Ecuestre. De fet era una barraca com moltes de les barraques ambulants que habitualment s’instal·laven a la plaça Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX, i que segons l’Esquella de la Torratxa semblava un colomar, com podeu veure a l'acudit que encapçala l'apunt (1). Dins hi havia el cinetoscopi, que era una caixa de 1’20 m d’alçada que, a diferència del cinematògraf Lumière i dels seus successors, només permetia la visió individual d’una pel·lícula que durava uns 18 segons i anava acompanyada d’audicions de fonògraf. L’espectacle, que pel cap baix va durar fins l’11 de juny de 1895, va ser presentat a la premsa per uns desconeguts Nel i Dumont, distinguidos profesores, i era recomanat a persones amants dels progressos científics (2).

La barraca del Salon Edison al mig de la fotografia

El primer espectacle d’imatges en moviment sobre una pantalla s’havia d’haver inaugurat el 24 de maig de 1896 en el Teatro Eldorado però va ser suspès per problemes tècnics. L’aparell era un animatògraf, patentat per Robert-William Paul, que l’empresa d’Eldorado anunciava com un “maravilloso invento que está llamando la atención en las principales capitales del mundo, y que esta empresa, consecuente en dar a conocer las principales novedades del siglo, ha conseguido contratar por un cortísimo número de funciones” (3).

Al final va ser el Teatre Principal de la Rambla qui va oferir la primera projecció sobre pantalla, en el saló de descans de l’edifici. Va ser entre els dies 4 i 20 de juny de 1896, i el projector va ser un cinetògraf, desenvolupat també per Edison. El diari La Publicidad (4) va recollir les impressions que l’espectacle va tenir entre els barcelonins que hi van assistir i explica que les vistes o fotografies animades, “en las que se reproduce con exactitud el natural”, van ser: “La rue d’Havre (París), Escena cómica, Estación ferroviaria de Vincennes, Carrusel infantil (Tio Vivo), Boulevard de la Magdalena (París) i Baile franco-español (en colores)”.

Per acabar, a finals d’octubre de 1896, poc abans de l’exhibició dels germans Napoleón a la Rambla, va ser el Teatre Novedades qui va oferir durant quatre dies sis pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un cinematógrafo perfeccionado (5). Es va poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París, un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però els zars no van sobreviure a la revolució).

Com acostuma a passar en aquest blog, ens hem allargat i ens hem allunyat del tema principal amb aquest repàs històric a les primeres projeccions cinematogràfiques a Barcelona, però hem omplert d’una mica de substància aquest apunt, que no havia de tenir, en principi, gaire teca.

 

El cine Letamendi, a l'esquerra, cap a l'any 1910Arxiu personal de Francisco Arauz

Dèiem, en començar l'apunt, que el 1908 era l’any del primer “cine” de Barcelona, i ho haurem d’explicar. El cinema en qüestió és el Letamendi, que estava situat en el número 17 de la plaça del mateix nom, on ara hi ha l’Agència Tributària. És l’edifici que podeu veure a les fotografies, i ha estat identificat fa relativament poc, per això no apareix cap imatge en el llibre Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó.

Per les hemeroteques se sap que va ser inaugurat l’1 d’octubre de 1908, però no se sap fins quan va estar en funcionament; segurament fins a 1910, que és la data que dóna Luisa Suárez (2011), tot i que desapareix de les cartelleres el 1909. L’edifici, però, va ser dempeus com a mínim fins el 1916 perquè en un classificat de La Vanguardia, del 19 de gener, s’hi anuncia la venda d’una moto.

Les fotos no tenen gaire definició, però si ens hi fixem veurem que a la façana s’hi pot llegir Cine Letamendi. Aquesta és la novetat: hi diu “cine”. És la primera vegada que es fa servir aquesta paraula en lloc de “cinematògraf” per referir-se a un local de projeccions, tot i que com molt bé sabem durant les dues primeres dècades de vida el cinema només servia per completar els espectacles de varietats (pantomima, excèntrics, autòmats, malabaristes, mags...), de teatre o musicals.

Fins aleshores, si algun local d’espectacles feia referència en el nom al cinema ho feia amb altres noms: sala, salón, cinematògraf o proyecciorama. Si alguna vegada es feia esment al mot “cine” era per referir-se al distribuïdor de pel·lícules. En aquest sentit, podem trobar noms com Cine Baró (Ernest Baró), Cine Vincens o Cine Fuster (Joan Fuster), els noms dels quals encapçalaven la programació cinematogràfica, que podia ser en exclusiva com és el cas del Cine Fuster, nom amb què també era conegut el Teatro Lírico (1908; abans Teatro Las Delicias, i a partir de 1924, Teatro Talía).

Ja hem dit que no hi havia gaire substància. Era només una precisió semàntica que ens ha permès viatjar a l’origen del cinema a Barcelona i recuperar la imatge d’una sala de cinema de la plaça Letamendi, el primer “cine” de Barcelona. I ja que som a aquesta plaça, explicarem una curiositat urbanística i toponímica que només coneixen els veïns i que ignoren la resta de barcelonins. El carrer Aragó la parteix per la meitat com abans ho havia fet el tren, i és el costat de muntanya el que és anomenat plaça Letamendi, mentre que la banda de mar és la plaça de Baix (6).

*

Històries com aquesta les trobareu al llibre Barcelona, ciutat de vestigis

(Ajuntament de Barcelona, 2017)

Notes:

(1) Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 151.
(2) L’Esquella de la Torratxa, 865, 7 de juny de 1895.
(3) El Diluvio, 24 de maig de 1896 (edició del matí).
(4) La Publicidad, 5 de juny de 1896 (edició del matí).
(5) La Publicidad, 27 d’octubre de 1896 (edició de la nit).
(6) Agraïm l’aportació d’aquesta dada a Miquel Pucurull, atleta, amic i gran coneixedors de Barcelona, autor de Fisonomies de curses.


Bibliografia:

González López, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 1987.
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995.
Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011.

BARCELONABC : Alfabet d’una ciutat

Barcelona no ha estat mai tant el centre d’interès dels seus habitants com ho és ara. Des de fa uns anys, el barceloní està redescobrint la seva ciutat: els llibres d’història omplen les llibreries; reapareixen les fotografies dels vells fotògrafs (Frederic Ballell, Brangulí, Forcano, Pérez de Rozas, Colom, Francesc Català-Roca, Leopoldo Pomés, Miserachs, Oriol Maspons, Colita…); les exposicions del Museu d’Història de la Ciutat, del Museu d’Art Contemporani i del Centre de Cultura Contemporània rescaten el passat; es fan itineraris històrics, se’ns descobreix una Barcelona literària, i la blogosfera ens mostra la Barcelona desapareguda, amagada o pintoresca, que sovint passa desapercebuda al caminant. I el primer sorprès d’aquests descobriments és el mateix barceloní.

Tapades les primeres ferides de la Guerra Civil, la imatge de Barcelona era la de les façanes ennegrides, tristes, com la llarga postguerra que semblava no acabar; la dels polígons d’habitatges, que creixia desordenada sota les llums de la “ciudad de ferias y congresos”, mentre anàvem oblidant la Barcelona lluminosa de la història sota capes de pintura plàstica i constructors sense escrúpols.

Ara, Barcelona és una ciutat dinàmica, que ha netejat les crostes de les façanes, que s’ha obert al mar i ha fet créixer l’herba entre el formigó. Però l’interès turístic l’ha convertit en icònica i, incapaços de mostrar-la en tota la seva extensió i vitalitat –allò que se’n diu la ciutat real–, els monuments emergeixen com Sagrades Famílies convertides en fites d’un itinerari perquè el turista no es perdi. I entre els forasters, el barceloní es veu immers en aquesta voràgine que alimenta la ciutat i l’empatxa, i li gira l’esquena servil.

Però el barceloní és curiós, i en els darrers anys ha augmentat la necessitat de conèixer i descobrir els racons de la història, la seva i la de la ciutat, la que s’allunya del tòpic i de la postal, la que s’amaga entre el brogit. No n’hi ha prou de treure la pols al passat. Feia falta que algú recuperés l’interès pel relat; que al coneixement s’hi afegeixi la mirada personal, la sensibilitat de qui sabent de què parla és capaç de construir una història i fa passar aquest coneixement per l’experiència pròpia i aliena, i la transmet a la manera dels cronistes.

BarcelonABC. Alfabet d’una ciutat, amb textos de Jaume Subirana i fotografies de Pepe Navarro, és justament això de què parlem. Un diccionari amb entrades que expliquen els elements importants de la ciutat i referències creuades que ens permeten viatjar, com el salt del cavall en el tauler d’escacs, a la informació d’altres entrades i a la construcció, alhora, d’un relat al voltant d’allò que és evident i del que no ho és tant, però que forma part de la sensibilitat de l’autor, de la manera com Jaume Subirana sap i entén la ciutat que estima.

El resultat és un passeig de la mà de la informació que tota guia ha d’oferir i al mateix temps una immersió literària. Igual que en una novel·la, la veu de l’autor, que és també el protagonista que mira, ens transporta a la ficció. Històrica i ben documentada, per suposat, però amb la voluntat de crear aquell context on el lector fa seva la història i la recrea.

No cal dir, doncs, que BarcelonABC és una guia i un diccionari per a forasters (l’edició és bilingüe, en català i en anglès), però l’indígena hi sabrà trobar una manera diferent de mirar la ciutat i, en certa manera, de construir-la. Com cada partida d’escacs, cada lectura és única. Després de llegir el llibre ens transformem, de la mateixa manera que ho fem amb la literatura, i ens convertim en un barceloní nou; i de cada lectura emergeix una Barcelona diferent. I Barcelona no és fins que no la llegeixes.

[+]

Un tast del llibre a ISSUU
"El diccionari de Barcelona", El Periódico, 10-VI-13
Josep M. Fonalleras, "BArCelona", El Periódico, 24-VI-13
BarcelonABC: Alfabet d'una ciutat, arquiRED
BarcelonABC: Alfabet d'una ciutat, El Blog de José Luis Regojo
Vanessa Raja. BarcelonABC, El mirador de Barcelona
BARCELONABC, F l u x

Tentacles: revista de cultura pop

Tentacles és un projecte creat i dirigit per Jaume Capdevila, Kap, dibuixant i il·lustrador, i autor i comissari del llibre i l’exposició Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912), i Jordi Riera, especialista en còmic i autor del llibre El còmic en català. El consell editorial es completa amb en Roger Castillejo, que n’és el director d’art, i un servidor, Enric H. March, que en sóc el cap de redacció i estil.

Tentacles neix amb la voluntat d’ocupar un espai orfe en l’edició de la cultura catalana i en català. Des de tots els vessants culturals (literatura, còmic, música, antropologia, art, cinema...) volem acostar-nos a la cultura popular, l’actual però també la que s’ha anat bastint al llarg dels dos darrers segles i que ha conformat aquest món que ja no controlen “només” les elits polítiques i acadèmiques. Però Tentacles no és només una revista i una eina de reflexió cultural, sinó que és un objecte d’art en ella mateixa.

El món és estrany. I quan grates descobreixes que l’estranyesa i la manera com l’encarem és el que conforma la cultura popular de masses. Només hi havia dues solucions: o sucumbíem en un món sense deu o construíem els nostres propis mites, els nostres propis déus, herois i superherois. Aquest és l’Olimp de la cultura popular, un paradís artificial on Marilyn i Frankenstein omplen tant de color com de blanc i negre aquest món decadent que s’expressa a través de l’art i la paraula.

A través d’articles i il·lustracions originals volem emergir palpant els diversos vessants de la cultura i sacsejar-la. Volem allargar els tentacles per poder ser multidisciplinaris i totalment lliures a l’hora d’enfocar els temes. Volem lliscar suaument per damunt de capelletes i modes, i ser les extremitats capaces d’arribar fins al racó més profund on s’amaga allò que no sempre és visible a primer cop d’ull.

Mons utòpics

Alter ego

Guerra de sexes

Univers Cifré

El número 4 de la revista Tentacles està íntegrament dedicat al nostre col·laborador Guillem Cifré. Sota el títol Univers Cifré, hem volgut dedicar-li aquest Tentacles a l'amic però també a un dels grans artistes del país, que el maig farà dos anys que ens va deixar; massa jove, massa aviat. És un homenatge a l'artista, a la seva obra rica, brillant i original, al company, a l’amic  entranyable; però també a l'univers del títol d'aquest número, a tota una generació de creadors que va començar a mostrar la seva obra en el temps de la transició política, durant els anys setanta. Per aquesta raó, la revista es desplega sobre aquells temps de canvi, en la frontera en què el reporter Tribulete, creat pel seu pare, encara ens parlava de la postguerra i els nous corrents ens mostraven el futur.


Col·laboradors

Agustí Garcia, Antoni Guiral, David Pugliese, Eduard Baile, Elena Pérez, Enric H. March, Francesc Ruestes, Fum, Guillem Cifré, Guim Cifré, Ignasi Franch, Jaume Capdevila, Javier Montesol, Joan Manuel Soldevilla, Joan Vinuesa, Jordi Riera Pujal, José Lasala, José Luis Martín,  Juan Bufill, Marcel Cifré, Marc Valls, Pere Joan, Pepe Gálvez, Ramon Colomina, Ramon Serra Massana, Roger Castillejo Olán, Salvattore Picarol, Sebastià Roig, Steve Drevet, Vicent Matamoros, Victoria Bermejo i Xavi Cot. Agraïm la total col·laboració de la família Cifré en la realització de la revista.

*

Blog: Tentacles: revista de cultura pop

Facebook de Tentacles

Tebeosfera: Tentáculos veraniegos

L'efímer cinema Estrella de Gràcia

L'antic cinema Estrella del carrer de Santa Àgata,

convertit en taller de reparació d'automòvils

Foto: Manuel Vilamitjana (AFDG)

El llibre Els cinemes de Barcelona (Barcelona: Proa-Ajuntament de Barcelona, 1995), de Joan Munsó Cabús, és, a data d’avui, el més complet dels que recullen les sales de cinema que han existit a Barcelona. Es fa difícil, però, tenir coneixement exacte de totes les que han existit perquè els primers locals, quan no eren barraques, eren de vida efímera, i en molts casos no han deixat rastre a les hemeroteques, que és la font habitual per localitzar les projeccions dels primers anys. Fora dels diaris, cal recórrer a treballs d’especialistes com Palmira González López o Luisa Suárez Carmona, que, no dedicant-se als espais de projecció en concret, ens donen pistes per localitzar-ne de nous.

Avui parlarem del cinema més efímer de Barcelona, l'Estrella, al qual Munsó li dedica una breu nota i en va sortir una notícia a la premsa quan havia de ser inaugurat.

La façana de l'edifici amb la torre d'aigua, el 2017

Foto: Ramon Solé

El cinema Estrella

El cinema Estrella té l'honor de ser la sala cinematogràfica de Barcelona amb una vida més curta. No va arribar a viure ni tan sols un dia. La seva existència va durar només unes hores, tot i que és probable que s'hi fes cinema quan va ser ocupat per alguna de les entitats que veurem de seguida.

El cinema Estrella Joan Munsó només va poder situar-lo en el carrer de Santa Àgata, 2-6, de Gràcia. Una notícia (l’única) publicada en el diari El Diluvio n'anuncia la inauguració el 24 de novembre de 1910 amb el Don Joan de Serrallonga (1910), de Ricardo Baños i Albert Marro:

“Hoy, gran función a beneficio del público: Don Juan de Serrallonga (1ª, 2ª, 3ª y 4ª partes) y La mano negra, película dramàtica de gran emoción; exclusiva en este cine y única en España. ¡Toda Gracia a ver La mano negra!”

A no ser que miraculosament n'aparegui una altra notícia, l'Estrella només va projectar aquesta pel·lícula. Malgrat la seva existència efímera, però, l’edifici de l’Estrella, amb l’estructura original, la galeria de l’amfiteatre, les taquilles, la porta d’entrada, els soterranis amb els camerinos intactes com el primer dia, les bambolines, els telons, els bastidors i tot l’utillatge, es van mantenir en el seu lloc fins a principis del 2000, en què tota la finca va ser enderrocada per construir-hi habitatges unifamiliars, i només se’n va conservar la façana i una torre d’aigües del segle XIX que figura amb el número 2664 en el registre del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona (1).

Aquesta llarga preservació va ser possible perquè l’edifici va estar en mans de diverses entitats gracienques: l’Amèlia Gracienca (1917), la Penya Canigó (1919), l’Agrupació Coral Obrera, l’Amtiga Banya Gracienca (1926), el Niu Artístic Gracienc (1928), el Grup Artístic (1935) i la Penya Escènica Pitarra (1936). L’any 1940 el local va ser comprat pel pare de Savaldor Brun, que hi va muntar un taller de reparació d’automòbils i hi va conservar l’espai de la sala de cinema i els estris que hem esmentat abans. El fill, Salvador, va dur el negoci i en preservà l’estructura fins l’enderroc del local. Què se n'ha fet de tot plegat? No ho sabem. Caldria preguntar-li al senyor Brun.

Interior del taller de reparacions, cap als anys 80, on

encara es pot apreciar la barana de l'amfiteatre

Foto cedida per Maria Luisa López

Ara, quan passeu pel carrer de Santa Àgata abans d’arribar a Salmeron (Perdó! Gran de Gràcia), podreu tancar els ulls davant de la relíquia de la façana (blanca com una pantalla) i sentir la pianola que acompanyava el gest mut de Joan de Serrallonga.


Nota:

(1) Catàleg del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat de Barcelona, fitxa 2664, carrer Santa Àgata 2-6.

Històries com aquesta i moltes d'altres les podeu trobar en el llibre

Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)