El cabaret de la mort

Entre novembre de 1925 i gener de 1926, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa publicaven l’anunci, mig en català mig en castellà, d’un local, el Cabaret de la muerte, del qual no n’hi ha cap constància en cap de les fonts habituals que parlen de la història del Paral·lel ni a les hemeroteques. Estava situat, segons la publicitat, en el número 72 d’aquesta avinguda, és a dir, en el mateix indret on hi havia el Café Concert Sevilla (1906-1947), però en unes grutes. El Sevilla ocupava l’espai on abans hi va haver la barraca del Cinematógrafo Lumière (1897-1903), el primer que es va instal·lar en el Paral·lel, i més tard el mateix lloc va ser ocupat pel saló de descans del veí Teatre Olympia (1901-1908), que ocupava els números 68-70.

El nom de Cabaret de la muerte ens du immediatament a pensar en el Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. Un local on s’oferien espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes, l’infern, en un ambient d’esquelets, taüts, on les begudes simulaven estar fetes de pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.

El Cabaret du Néant, al costat dels

cabarets Le Ciel i L'Enfer,

del mateix propietari

Si en el Cabaret de la muerte s’oferia un espectacle similar, no ho sabem. Ni tan sols sabem si el local era el mateix del Café Concert Sevilla. Però intentarem especular i construir una història versemblant.

El Sevilla va néixer com un local atrotinat, però amb la reforma de 1908 es va convertir en un dels establiments més populars del Paral·lel gràcies, sobretot, a les cambreres que servien d’esquer i negoci. Per aquesta reforma, Carpinell, el propietari, va haver de demanar la preceptiva autorització a l’Ajuntament, que en un informe municipal de novembre de 1907 descriu quines són les condicions del local i quines modificacions cal fer:

“El terreno sobre el que se levanta el café es bajo de nivel respecto a la rasante de la calle y el piso del cubierto situado al nivel de éste, dejando un espacio a manera de sótano sin luz ni ventilación directa; que la construcción del titulado Café Sevilla es toda de madera y el local está destinado para café y cervecería con un tablado al fondo para baile flamenco, habilitándose también a dicho objeto los expresados sótanos a los que se baja por una escalera de madera de unos 60 centímetros de ancho, careciendo de aire, luz y ventilación necesarios en establecimiento de esta clase, por lo que entiende el facultativo que procede a ordenar la desaparición de los expresados sótanos que no sólo no puede autorizarse su existencia por estar destinados a establecimiento público, sino porque contravienen el artículo 122 de las Ordenanzas Municipales.”

Explica Miquel Badenas a El Paral·lel, història d’un mite que Carpinell va voler defugir les ordres de l’informe al·legant que el soterrani no el feia servir com a part del local, sinó que el tenia llogat a una societat, La alegría del Paralelo. La creença de Badenas i la general és que aquesta societat no existia. Però és arriscat fer afirmacions com aquesta en aquells anys en què les barraques d’espectacles i comerços del Paral·lel apareixien i desapareixien d’una setmana per l’altra. La alegría del Paralelo va existir.

Els dictàmens de la Comissió d’Eixample apareguts en l’ordre del dia de l’Ajuntament, de 26 de maig de 1904, la mencionen. Aquesta Comissió era l’encarregada de regular la construcció dels edificis del Paral·lel i de vetllar perquè es respectessin els amples de calçada i vorera perquè no s’envaís el lloc destinat als porxos dels edificis, que al final només es van construir en part. Segons aquest dictamen, La alegría del Paralelo era un espai situat entre el Pabellón Soriano i el Salón Venus, en el tram entre Nou de la Rambla i Vila i Vilà. El terreny era ocupat pel Tiro Nacional, l’entrada al Trianon i un cobert on se servien begudes, gelats i es feien actuacions.

El Café Concert Sevilla després de la reforma de 1928

Foto de Wolfgang Webber

Si aquesta La alegría del Paralelo té cap relació amb la que esmentava Carpinell ni ho sabem ni ve al cas. Si era un invent del propietari del Sevilla tampoc ho podem saber, però un local està enfront de l’altre. El que és important és l’existència d’aquest soterrani sota el Sevilla i la voluntat de l’amo de no voler-lo tancar. No era l’únic local amb un espai construït sota terra. El mateix Badenas afirma que moltes d’aquelles precaris barracons en tenien, segurament aprofitant el desnivell del fossar de la muralla enderrocada el 1854.

Del 1907 de l’informe municipal a l’anunci del Cabaret de la muerte de 1926 hi van molts anys i no tenim cap seguretat de la seva existència, però no tindria res d’estrany que els propietaris d’aquells barracons no fessin cas a les Ordenances Municipals i mantinguessin locals i espectacles sota terra, ocults a les autoritats. Sabem que entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX prostíbuls, tavernes i cabarets oferien espectacles exclusius per a la clientela més “selecta”, com ho descriuen Josep Maria de Sagarra a Vida privada, o Juli Vallmitjana a La Xava o Sota Montjuïc. A les rebotigues, als altells i als soterranis es muntaven balls, escenificacions i quadres on s’exhibien deformacions físiques i morals, i tota mena de relacions sexuals.

En aquest Cabaret de la muerte segurament l’espectacle volia imitar aquell Cabaret du Néant del Montmartre parisenc, continuació i escenificació de les Diableries estereoscòpiques de Pierre Adolph Hennetier i Louis Alfred Habert.

Fins fa poc, l’única dada que documentava mínimament l’existència del Cabaret de la muerte a més de l’anunci de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, era un anunci aparegut a La Vanguardia d’octubre de 1925, on es demana un proveïdor de taüts per al cabaret, que torna a situar en el número 72 del Paral·lel, a les grutes del Café Concert Sevilla. 35.000 taüts per consum diari (30.000 segons la publicitat de l'Esquella) semblen una broma.

Tot plegat sembla més una broma d'aquestes publicacions humorístiques que no pas una realitat tenint en compte el silenci de la premsa i dels cronistes. Però una breu nota del periodista Jaume Marxuach (1906-1966), defensor de la moral cristiana, apareguda el 12 de desembre de 1925 a Catalunya Social, ens aporta el que fins ara és l'únic testimoni de l'existència del Cabaret de la Muerte. Marxuach, que pensa que tots els cabarets són de la mort perquè inciten al vici i a la disbauxa, s'escandalitza quan passa per davant del Cabaret de la Muerte i explica que al rètol l'acompanya "un timbre continuat i la il·luminació corresponent feien reclam a una porta voltada de dibuixos de cranis i altres ossos humans esgarrifosos". Un anunci posterior ens situa el Cabaret de la muerte de forma clara en el mateix local i coexistint amb Café Concert Sevilla, on és qualificat com a "único en España".

No sembla, de moment que el local sobrevisqués gaire temps. Potser van ser escoltades les oracions de Jaume Marxuach, que es preguntava: "Com ha assolit la matèria d'esborrar la lògica de l'esperit dels homes fins arribar a aquests extrems?

Dos anys després de la redacció d'aquest article, hem documentat l'existència d'un Cabaret de la Muerte a les instal·lacions del Saturno Parque, el parc d'atraccions que entre 1911 i 1926 va ocupar part del Parc de la Ciutadella. Vegeu la història a l'article El Saturno Parque, el Cabaret de la Muerte i altres atraccions misterioses.

Agraïm a Emilio Gómez Fernández la col·laboració en aquest apunt, facilitant-nos la informació apareguda a Catalunya Social.

---

[+] Sobre el Cabaret du Néant

Ramón Mayrata, Magia y terror: en el Cabaret du Néant


Aquesta article del Cabaret de la Muerte així com els capítols corresponents dels llibres que esmento  a sota s'han fet servir fraudulentament sense citar per a sengles articles publicats a La Vanguardia i a Agente provocador.

 *

Aquest article forma part d'un dels capítols del llibre Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017) i es desenvolupa extensament a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021).