Els safareigs de Santa Caterina

Vista aèria dels barris de la Catedral, Sant Pere i Santa

Caterina abans de l'obertura de les avingudes

de la Catedral i Cambó, el març de 1925

Josep Gaspar. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els quarterons de Miquel Garriga i Roca (1856-1862) a escala 1:250 que es poden consultar a la pàgina web Barcelona, darrera mirada de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Presenten la ciutat de Barcelona just després de l’enderroc de les muralles (1854). És la “darrera mirada” sobre una ciutat que havia de canviar per sempre amb la construcció de l’Eixample i la reforma interior amb l’obertura de les gran vies previstes en el Pla Baixeras (1879; aprovat per l’Ajuntament el 1881 i per Madrid el 1889), que obriria la Via Laietana (1909) amb l’enderroc de 2.199 cases, i després de la Guerra les avingudes de la Catedral, Cambó i Drassanes. En els plànols ressalten especialment, en blau, els canals, estanys i safareigs de mitjan segle XIX. Una d’aquestes taques d’aigua destaca per sobre de les altres: les set basses situades davant del mercat de Santa Caterina (1847; aleshores mercat d’Isabel II), del quarteró número 31, entre els carrers de Lacy, Freixures, Sant Pere més Baix i General Álvarez de Castro, del barri de Sant Pere.

Quarteró 31 (1856-1862). Miquel Garriga i Roca

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

En primera instància semblen estanys que formen part d’un jardí (la planta enjardinada adjacent així ho feia pensar), però són uns safareigs com molt bé ho exposa Barcelofília en el seu apunt dedicat al desaparegut carrer de Lacy, que ho documenta a partir d’unes notícies de robatoris i batusses aparegudes a la premsa. Però anirem una mica més enllà per documentar-ne el seu origen i donar-me a mi mateix una mica de raó malgrat l’error.

Per documentar l’origen de la mansana número 1 del quarteró 31 hem anat a buscar el plànol de l’antic convent de Santa Caterina, que ocupava l’espai de l’actual mercat, i hem comprovat que la instal·lació religiosa ocupava un terreny molt més gran que el del mercat i que englobava la mansana amb les basses del quarteró.

Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona Cayetano

Barraquer, Las Casas de religiosos en Cataluña

durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906

Una mica d’història

Els dominics del convent de Santa Caterina van arribar a Barcelona el 1219 i sembla ser (tot i que resulta estrany) que es van instal·lar en primera instància en unes cases del Call, segurament al carrer de la Volta (avui de Sant Sever), a tocar del palau bisbal i de la Catedral. Al carrer de la Sinagoga o de la Carnisseria de l'antic barri jueu se li va canviar el nom pel de Sant Domènec del Call en honor al primer establiment dels dominics i unes rajoles commemoren el fet. Avui porta el nom de Salomó ben Adret (Barcelona, 1235–1310), el gran mestre de la llei jueva. Però com tantes altres altres llegendes, aquesta explicació amaga uns altres fets: Sant Domènec se celebrava el dia 8 d'agost, precisament el dia de 1391 en què el Call va ser assaltat pels cristians exaltats que van matar prop de 400 barcelonins jueus i van destruir part del barri. Els dominics van ser els grans enemics del jueus i l'orde que es va fer càrrec de la Inquisició, i probablement la llegenda és posterior als fets de 1391.

Rajoles commemoratives de

Sant Domènec del Call

Font: Monestirs.cat

L’indret es va fer petit de seguida i el 31 d’octubre de 1223 els van ser concedits uns terrenys, que serien l’emplaçament definitiu, al lloc on hi havia una antiga capella dedicada a Santa Caterina, segurament associada a l’església romànica de Sant Salvador, documentada el 1081. Anteriorment a aquesta església, l’arqueologia hi ha documentat restes ceràmiques del Bronze Inicial (1800-1500 aec), un assentament romà d’època colonial (s. I aec), una necròpolis tardoantiga (s. IV) i activitat agrícola altmedieval. Les obres del convent van començar el 1243 i es van allargar fins entrat el segle XIV. Entre els anys 1269 i 1369 va acollir les reunions del Consell de Cent i guardava entre els seus murs les arques amb els privilegis de la ciutat.

El convent de Santa Caterina acollia una institució poc coneguda entre els barcelonins (no en el món acadèmic): l'Acadèmia de Sant Tomàs, activa en els segles XVII i XVIII. El seu origen, però, es remunta a la primera meitat del segle XVI i és, per tant, la primera acadèmia catalana i de tot l'estat. La formaven, a més de religiosos dominicans, professors i alumnes de la Universitat de Barcelona i funcionava com a acadèmia filosòfica i literària. Després de la Guerra de Successió, amb el triomf dels borbons, l'Acadèmia va funcionar com a alternativa a la Universitat de Barcelona traslladada a Cervera.

A principis del segle XIX, els límits conventuals, com es pot veure en el plànol, estaven entre els carrers de la Claveguera (Mestres Casals i Martonell des del 25 de maig de 1958), Gombau, Jaume Giralt el Pellicer, Colomines, placeta de Santa Caterina, Tragí i Freixures (el tram des de Tragí fins a la placeta era convent i es va enderrocat el 1823 per obrir Freixures, aprofitant que els dominics havien estat expulsats); els jardins interiors de les cases del carrer de Sant Pere més Baix feien de límit nord-oest. El convent i els claustres ocupaven la meitat del costat de mar i els horts la meitat de muntanya: exactament l’espai que ocupen els jardins i les basses del quarteró de Garriga i Roca, al qual caldria afegir el carrer del General Álvarez de Castro obert després que el convent fos desamortitzat i incendiat el 1835, i enderrocat definitivament el 1837 malgrat que estava en molt bon estat de conservació.

Gravat del claustre de Santa Caterina (1826/1832)

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

L’hort de Santa Caterina tenia uns coberts de parra, un safareig i una sínia, que s’alimentaven gràcies a una fibla procedent del Rec Comtal que, com dèiem al parlar del Llibre de les fonts de Barcelona, va ser la primera canalització d’aigua viva feta a una institució de la ciutat gràcies a un privilegi atorgat pel rei Jaume I el mateix any que es van concedir els nous terrenys. Entre Freixures i l’entrada del carrer del Tragí, al costat de la porta d’entrada als horts, els dominics hi van construir una font pública (1830) que es va mantenir activa fins ben entrat el segle XX (en el quarteró s’identifica a l’angle superior esquerre del mercat i en el plànol del convent, al carrer Freixures), i a l’interior hi havia un pou accessible a tot el veïnat, una font ornamental que rajava contínuament i un jardí de tarongers i roses. En aquest carrer de les Freixures l'activitat comercial girava, com el seu nom indica, al voltant de les entranyes i els menuts càrnics, i també hi va haver fins no fa gaires anys tallers de carn per escorxar i especejar la carn gràcies a l'abundància d'aigua que necessita aquesta mena d'activitat.

L’hort després del convent

Un cop enderrocat el convent la major part del terreny que ocupava es converteix en espai públic i es construirà el mercat d’Isabel II, una edificació neoclàssica projectada per l’arquitecte Josep Buixareu l’any 1844, acabada el 1847 i remodelada per Enric Miralles el 2005. Al nord del mercat, fora de l’edifici sobre l’actual avinguda Cambó, es van instal·lar les peixateries.

Els enderrocs del convent van servir també per obrir nous carrers i esponjar una zona que estava molt congestionada. És així, doncs, que entre 1837 i 1850 es tracen els carrers del General Álvarez de Castro (seguint el traçat de Jaume Giralt) i de Lacy, que coincideix aproximadament amb Cambó, com es pot veure en el quarteró 31, però que ben aviat canviaria el nom pel de Nou de Lacy (ja apareix en un plànol de 1858, tot i que el nom es va anar alternant), probablement quan es van construir les peixateries.

El carrer de Lacy va partir en dos el territori ocupat pel convent, amb la qual cosa els horts de la meitat de muntanya van quedar segregats de la resta de l’espai, es van posar a la venda i van ser comprats pel particular senyor Codina, com consta a l'escriptura atorgada pel jutge “en nombre de S. M. Isabel Segunda y de la Nación Española a quien estaban adjudicados entre otros los bienes del expresado Convento de Dominicos de esta ciudad”.

L’ús que se’n va fer d’aquets horts el sabem gràcies al fons documental del Rec Comtal conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Andreu. A petició de la Junta del Rec, que reclama el consum d’aigua del Rec, l’any 1860 Ramona Codina (filla del comprador dels horts) i Jordi Miralles, casats l’any 1829 i propietaris dels “safareigs de Santa Caterina”, envien un document a la Junta justificant que l’aigua que proveeix els safareigs prové del Rec a través d’una conducció que passava pels carrers del Rec Comtal, Sant Pere més Baix i Álvarez de Castro, i que és la que arribava als horts del convent dels dominicans abans de l'exclaustració de 1835. Amb adreça al carrer Nou de Lacy número 3, el contenciós entre els propietaris dels safareigs i la institució que regulava els usos i els cabals del Rec Comtal va durar fins l'any 1916, en que es va estroncar l'aigua per una avaria en la conducció. Els safareigs de Santa Caterina, doncs, van ser construïts per la família Codina en els antics horts del convent. Eren prou grans com per imaginar que va ser un negoci pròsper gràcies tant als particulars que hi anaven a rentar la seva roba com pel servei de bugaderia de les nombroses cases senyorials del barri: el palau dels marquesos de Dou (actualment seu de l'escola Cervantes) era just darrere dels safareigs, al carrer de Sant Pere més Baix, igual que el dels marquesos d'Alòs (avui casal de joves del barri).

A finals del segle XIX van tenir com a veïna una serradora, com destaca un anunci de l’esmentat apunt de Barcelofília, i durant la primera meitat del segle XX hi va haver una fàbrica que no hem pogut identificar, com es pot veure per la xemeneia de la foto de Josep Gaspar. Tot plegat va desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda Cambó durant la primera meitat de la dècada de 1950 i la construcció de l’actual edifici. El carrer de Mercaders va quedar partit per l'avinguda i amb el tram que en va desaparèixer es va enderrocar un palau del segle XVIII, en els números 38-40, on hi havia el teatre Olimpo (1849-1952) en el qual, l'any 1951 el poeta Joan Brossa va estrenar les obres Nocturns encontres i Farsa entenent que l'espectador ha de transportar-se al mateix centre de l'escena.

La zona d'estudi, amb la xemeneia al centre, en un

fragment d'una fotografia de Josep Gaspar de març de 1925

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els jardins que en el quarteró estan situats sobre els safareigs pertanyien a la finca del número 28 del carrer de Sant Pere més Baix i van desaparèixer quan la propietat va ser derruïda a finals de la dècada de 1930 per construir-hi en el seu lloc el cinema Manila. Inaugurat el 1941 amb un aforament de 1.477 localitats, s’estrenà amb les pel·lícules Como tú me deseas (1932), de la Greta Garbo, i Vivir para gozar (1938), dirigida por George Cukor i interpretada per Cary Grant i Katharine Hepburn. El Manila, conjuntament amb el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973) del carrer del Rec Comtal 20, van ser els dos grans cinemes del barri de Sant Pere i oferien programes dobles i varietats (el Triunfo havia ofert programes triples i teatre).

El Manila va tancar l’any 1969 i en el seu lloc es va construir un pàrquing que encara perdura sobre el cadàver dels jardins i del pati de butaques. Del cinema no en queda, de moment, cap imatge. Potser aquest apunt desperta alguns records i d’una vella caixa de sabates en sorgeix una fotografia.

El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal,

projectat per Manuel Raspall i Mayol (1877-1937),

en una postal de principis del segle XX

*

Notes:

MUHBA Santa Caterina: espai d’interpretació del jaciment arqueològic del convent.

Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona: Cayetano Barraquer y Roviralta, Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Capítulo octavo. Dominicos. Barcelona : Impr. de F. J. Altés y Alabart, 1906.

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)

El 8 de juny de 2015, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve —un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona—, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897). I el 24 de gener de 2023 es presentava l'edició d'El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII (Editorial Afers i Ajuntament de Barcelona), coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve.

Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.

Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.

Evolució de l'abastiment d'aigua a la ciutat

Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.

Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
H. A. Orengo i Carme Miró, 2004

A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 23,5 centímetres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov". A la mateixa façana de la catedral, a l'angle que forma la capella de Santa Llúcia amb el carrer del Bisbe, hi podem veure una motllura que la tradició popular confon amb el patró que es feia servir per mesurar una cana. Diuen que a l'escletxa que forma el ressalt de la pedra s'hi posava una canya i es tallava a la mida justa per evitar cap tipus d'engany en les mesures. És poc probable que sigui cert i que la motllura de pedra sigui només un element decoratiu com es veu també a l'altre extrem de la façana, on la capella encaixa amb la catedral.

Les dues inscripcions de la façana de la catedral

Fotos: Dani Cortijo

La suposada cana de l'angle dels carrers

de Santa Llúcia i Bisbe

No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.

Casa de la Mina i Reixegó a Montcada

i Reixac, c. 1920

Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).

Captació d'aigües de Barcelona

Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira.

Sistema de conducció de l'aigua de les mines del Collserola

i l'aqüeducte de Montcada cap a la ciutat

Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús.

Portal de l'Àngel, canalització i torre d'aspiració

d'aigua (1830). Pere Màrtir Arraut. AHCB

Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.

Font de Santa Anna (c. 1920)
Wolfgang Weber. AFB

Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cinc amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.

Font de Sant Just, el 1915

Brangulí. ANC

Li segueix en antiguitat la font d’En Fiveller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fiveller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.

Font de Santa Maria del Mar

La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua a les cases i casalots del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.

La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral, a l’angle més proper la porta de la Pietat, dins d'un templet. Construïda pel mestre d’obres Escuder, al centre hi ha una clau de volta amb l’escena de Sant Jordi lluitant amb el Drac, dels escultors Antoni i Joan Claperós.

La font de Sant Jordi de la Catedral

F. Eibner (1863-1865)

A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament ornamental.

D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 i abastida amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.

Font de Sant Joan (1908)

Josep Pons Escrigas. AFB

La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.

La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume

Dessins du Voyage pittoresque et historique

de l'Espagne, par A. Laborde

Institut National d'Histoire de l'Art

La font de l'Àngel a la plaça de Sant Sebastià,
amb la rampa de la muralla de mar al fons

Maurici Vilumara (1870). AHCB

Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.

La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1957)
Foto: Francesc Ribera Colomer. AFB

La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.


Notes:

(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.

Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.

Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.

*

La història del Rec Comtal, de les fonts gòtiques i de l'abastament d'aigua a la ciutat de Barcelona des de la fundació de la Barcino romana la trobareu en el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història (Viena Edicions, 2016).